Passades les hores

L'aventura de mtb, ha sigut la protagonista amb majúscules.

Avui els corriols no han sigut majoria, sí les pistes, sí el planer, si bé he fet bones escalades, la major part del temps he fet planer, concretament des de casa fins a Canayamars sempre gaudint del fet d'evitar cap tram exigent. Després la pujada a la Creu de Rupit sí que ha vingut agafada de la mà d'urna pujada sostinguda però molt agradable de fer.

Ara feia quasi un any que no atacava aquesta zona, de fet fa uns anys amb el grup del notari fèiem aquests trams venint del Far.

Curiosa la vida, les voltes que aquesta dóna, tan que el cor se m'encongeix, omg, omg, omg.

La zona per on rodo està plena de persones collint pinyes, a cada racó, fins i tot a metres de casa al bosc del davant no paren de venir, vivim moments difícils, i com els visc jo a vegades em fa pensar que hauria de fer diferent. Vull dir que no em fa sentir bé coincidir amb aquestes situacions anant jo en bike, preferiria collir també pinyes, pel fet que són tan diferents els mons que el meu no té massa raó de ser. Els dos són reals, certament, però sé que el nostre no té raó de ser si hi ha persones, tantes persones necessitades de fer aquests arriscada feina sense descans.

Els trams avui des de la Creu fins a casa sense secrets, no he anat direcció La Ferradura, tampoc cap a la casa dels Fabregas, per mirar de no sumar metres de desnivell, hi seguint aquesta pauta he fet camí direcció Santa Mònica, des de dalt he desfet el camí invers a la sortida clàssica a casa de les matinades de l'hivern, de manera que aquest cop sense passar per l'hípica passada una hora ben tocada des del pas del punt més alt de Tintorer curt, ja era a casa.

Avui cap ensurt a dalt de la bike, no així amb un grup de motoristes que a la riera d'Argentona  baixaven per les  dues bandes i axò m'ha obligat a sortir del sender, i esperar a que passessin, curiós, però repetitiu darrerament.

Aquesta tarda després de dinar a les cinc tocades, he reviscut les sensacions de fatiga de les èpoques de les sortides amb en Xavier, i en Miki, d'això ja fa molts anys, però com he dormit fins ara, profundament, mtb, mtb, mtb.

Avui sense ser trenc d'alba, sense ser de nit he vist quelcom fora d'escala, certament, certament, des de la sortida amb pluja en la foscor, per l'efecte de les gotes de pluja amb el meu. Powerled que no veia res similar.

Una aturada sortint de Dosrius com la del dia que us faig referència  mentre pujava al Montalt ha portat a ser a instants de molta intensitat, de percepcions quasi infinites pel què fa a la velocitat dels aconteixements, tant que penses, no puc seguir pas el ritme amb que es produeixen les seqüències dels esdeveniments en el temps. Sé que no hauria de ser als quaranta-nou anys, si bé és veritat que conceptualment no, en el dia a dia no, globalment sí, aquesta és la percepció, i és curiosa, molt. Segurament l'entrada a aquest tram és inevitable, i no és un retrocés, en cap cas, sí un tram un xic més solitari, a on segueixes el guió establert, ineludible, a on hi ets com hi has de ser, mires de comprendre, res més, perquè fer no és el meu moment, em queda clar, sí observar i això miro de seguir, i costa, millor dit t'obliga a reflexionar-hi ara sí ara també, sense cercar-ho, l'instant ve sol, sense demanar entrada, sense concessions de cap tipus, també marxa sense més, i millor així perquè molt em temo comprendre que passa quan no marxa, quan es queda amb tu.

Tornant cap a Santa Mònica des de la Creu he fet un tram de corriol accidentat, molt malmès per les pluges, però que pels trams sense l'escalfor de la llum, en contrast als que sense més sí en volen la presència d'aquesta, generen en mi bones percepcions de frescor dins del meu equipament, i a on experimentes una sensació refrescant, molt bona, a on tot agafa el seu millor to, i els pensaments més grisos queden enrere, obrint-se una altre cop totes les finestres sense excepció, sense cap excepció.

Escric aquestes lletres i de cop una ventada entre les portes obertes de bat a bat em diu que demà costarà respectar el dia de descans, ho sé, ho sé, perquè ara mateix, la necessitat de sortir a rodar és proporcional a la de la satisfacció de compartir al Blog les cròniques de les sortides, i per tant el què us deia, costarà de no sortir a fer el Vol demà, certament, certament. 

El trenc d'alba mana molt, i de ser demà la sortida perseguir aquest instant la primera fita del dia, de no ser, bé es correspondria amb la necessitat de fer-ho bé i descansar.

Equipat 100% d'hivern a 17°C a la riera de Llavaneres cap a les onze, crec recordar, 20°C a Dosrius, a on ja anava amb els guants d'estiu, i sense la cara protegida, però l'aire era glaçat, curiós, per sobre dels 15°C, i una sensació a les zones de Canayamars, Creu de Rupit, Santa Mònica, la riera de Llavaneres, i a carrers de casa, a on semblava que estés més proper als 5°C. També deu manar que l'arribada a casa era a les quatre ben tocades, i segur que les temperatures des de la Creu han anat baixant de manera considerable amb la caiguda del sol, segur, segur.

Coincidències, cap, aigua, menys d'un quart de bidó, menjar, cap, eines, totes.

He de ficar líquid NoTubes als Maxxis, aquest matí el del darrera estava força desinflat, 60 manxades i tot al seu lloc, però ja és un indicador clar que cal fer aquest manteniment.

Des del Mirador del Drac, dies de Single Speed.