Entre La Selva i La Garrotxa : territori per somniar

Que les fades existeixen, deu ser ben cert, si no, quina és la força, la màgia, que va fer que una setmana més tard tornéssim a trepitjar terres Gironines de la comarca de la Selva?

El que es va iniciar amb un cap de setmana passat per aigua, i tot i que no sabem què diu la Llei Colorado, respecte la pluja, jo dissabte ni moure'm, diumenge tampoc tenia previst sortir però amb l'escalfor del sol i com si fos una sargantana, em vaig posar l'equip de ciclista i li vaig dir a lagranevasio; jo vinc amb tu.

Un cop vestida, per pedalar a temperatura ambient, del Maresme; superior als 13ºC Lagranevasio em comunica que carrega les bikes al cotxe, afegeixo doncs a la meva vestimenta, un Buf i el PacLite.

Un cop a la carretera, anem xerrant i xerrant i quan ens adonem tornem a estar aturats davant el Parc de Bombers d'Amer, menjant, com recordo feia per berenar a casa l'àvia, pa amb xocolata.

I quin plaer enfilar-se a la bike, sense saber on anirem sabent on volem arribar i obrint, per a nosaltres, nous camins.

Des de la vila d'Amer l'ermita de Santa Brígida treu el cap, lagranevasio em diu "anem allà". I jo, que ara sí que sé del cert que fer prediccions no és el meu fort, comento com si em conegués la ruta de tota la vida, "en una parell de quilòmetres hi serem". Quin càstig, m'esperava! dos quilòmetres ja els havíem fet quan encara no havíem sortit del terme municipal, només endinsar-nos al bosc unes pendents impressionants han fet que m'aturés a treure'm tanta roba com he pogut, i així deixar anar la segona afirmació rotunda del dia, " no, si no sé pas que he fet agafant tanta roba", el meu savi company m'ha recordat, "alerta amb els teus mots, no te'n hagis de penedir" . Quanta raó...

La pujada a l'ermita, pel que vaig poder veure, té més d'una possibilitat, els caminaires s'enfilen per un corriol, que francament, vist de reüll em va semblar poc ciclable, nosaltres vàrem seguir pel que semblava una pista, que mica en mica es va anar estrenyent i sempre va estar plena d'obstacles, en forma de pedra, superables quasi tots.

Últimament, amb lagranevasio, quan trobem zones de pujada tècnica, ens obliguem a fer el pas difícil, que per les condicions de la meva bike, són del tot superables, el que és francament difícil, és que Lagranevasio ho encari tot i el més impressionant que ho superi sense problemes, bé, sense problemes no ho sé, però sense suspensions sí que ho supera.

Per qui sempre ha estat temerosa de les "dificultats" sembla màgic poder encarar la roda del davant de la bicicleta a una zona de pedres i arrels, portar la combinació plat-pinyó correcte (ah! gran secret saber quina és la combinació correcte, per saber-ho; pedalar, pedalar i pedalar) i clac, si la roda del davant supera l'obstacle, la feina està més que mig feta, l'equilibri, la paciència la calma i les ganes fan molt, la resta ho fa la bicicleta. Saber gaudir d'aquests moments és posar la cirereta al pastís, és pedalar per gaudir, és gaudir pedalant, que és el que volem.

La ruta segueix enfilant-se, i quina calor, tot i que el vent és fred, estem pujant per la zona assolellada, i s'agraeix, a mig camí, parada obligatòria, cal prendre fotos de l'entorn, quasi sembla que estiguem dins d'una de les llegendes que es deuen amagar entre les branques d'aquests majestuosos arbres.

Anem trobant sovint rètols de diferents rutes, ruta de les ermites, la volta al terme...i alguna que no recordo, però nosaltres anem amb la idea clara, anem a l'ermita de Santa Brígida, així doncs, ben animats  ens guiem per l'orientació, sabem on està Amer, per tant pedalem direcció on ens sembla que està l'ermita. I finalment, després d'haver de fer un descens, bicicleta a l'esquena, entre rocs, arribem a l'ermita, un espai amb vistes increïbles, on en més d'una ocasió, la impressió dels penyasegats em va fer fer un pas enrera.

Marxem de l'ermita, a mig camí, seguim amb les meves pràctiques de superar obstacles, tenint lagranevasio a davant, es tracta de seguir al rei, sembla fàcil, ell diu si passo jo hi passes tu, i la teoria deu dir això, però a la pràctica...I una vegada més, he de posar el peu a terra, al cap al seu lloc, i reflexionar, estem fent un tram pedregós, una bike 100% rígida SS i una "full suspension" 3x9 i jo tinc problemes per superar algun tram? Apaaaaa, peu al pedal de nou i amunt i avall!!!

De cop i volta, no sabem cap on anar, no per estar perduts, si no perquè encara hi ha claror, tenim ganes de pedalar, i ens fa por prendre un camí que ens porti a Amer, perquè això voldrà dir fi de festa!

Per tant, anem fent camí, i ens adonem que prenem la vessant equivocada, una vegada més seguint la meva intuïció, que diu, "si totes direccions fan la ruta de les ermites segur que és circular, i un moment o altre les pistes es trobaran", doncs noia, un deu!

Mai vàrem trobar la pista, això sí, el recorregut entre masos abandonats, alguns d'altres mig derruïts, d'altres habitats, que ens van portar a Sant Esteve de Llémena són, han de ser, repetibles, quin entorn tan diferent del nostre, tan proper i tan llunyà a l'hora.

A la carretera, que uneix Sant Esteve de Llémena amb Les Planes d'Hostoles, ja vàrem encendre els llums, que pel que he vist a les fotos eren molt visibles.

Abans d'arribar a Sant Aniol de Finestres, la carretera es desvia cap a Les Planes d'Hostoles, que bé, agafem el desviament, carretera poc transitada, i a més no tenim ni idea dels quilòmetres que ens separen ni del tipus de ruta, allà ja anem abrigats amb tot el que tenim, bé, no, amb tot el que tenim, no, amb tot el que portem sí, i penso, que bé d'haver-ho agafat, fred no en vaig passar, però no em sobrava res, inclús en algun tram em va semblar tenir més caloreta del compte, la carretera s'enfila prou al seu inici i després va fer un puja puja molt assequible, per acabar essent una carretera en tendència baixadora sense tenir grans pendents.

Anem a sortir just davant de l'enllaç de la ruta del carrilet de Les Planes a Amer, aquest tram just el vàrem fer la setmana passada, podríem fer-lo amb els ulls tancats, un tram fet ja ben fosc perquè el cel estava núvol i no ens deixava gaudir de la lluminosita d'aquesta lluna que ahir feia el ple, i on els llums han fet una molt bona funció, ens hi hem vist i ens han vist, ha estat un tram francament divertit, on imposant un ritme de "a ritme" hem estat calculant els límits de velocitat d'una SS, només diré; sorprenent.

Una ruta més, una vegada més, l'estranya parella una 3x9 FULL SUSPENSION i una SS RÍGIDA han sortit a pedalar, i han fet ruta plegats, per on puja una puja l'altra, per on baixa una l'altra darrera. Tot és possible.