Santa Brígida.

La primera ermita que hem vist és la que hem anat a perseguir, així de fàcil.

Mentre escalàvem zones abandonades de llegenda.  On les roques en els seus orígens tenien vida pròpia.

El dia que estigui sense lligams, les pedres volaran, com els nostres Dracs, tal com sona, volaran.

Mentre nosaltres prenem nota d'un refugi puntual.

Pedres amb rostres desfigurats.

Els dracs esperant tornar a enlairar el vol. La Yeti-Betty funciona cada dia millor.

La Vicious no, va bé, però fa soroll quan rodo dret.

Zones feréstegues.

Des de dalt, unes vistes de somni.

Per somiar, somiem?

El nostre destí es resisteix, ja som a la frontera dels primers deu primers quilòmetres, quan a l'inici la Betty deia, "mare meva si amb dos quilòmetres serem a dalt".

Una pedrera abandonada. Zona ara de pràctica de trial.

Ja som a dalt a Santa Brígida, quin nom, quin lloc, el paradís certament.

L'hora ens advertia, nosaltres però ens sentíem segurs.

Una porta, la dels secrets, la que té la clau del que vindrà, una ombra d'un àngel, i els àngels han de volar i volar i volar i en aquest cas un àngel amb un Drac que es desespera si els vols no són dia sí dia també.

Els autors del reviure d'aquesta joia.

La porta de la veritat, la que si l'obres sabràs el perquè de tot plegat, ho vols saber?, doncs obra la porta i estigues preparat, perquè la veritat pot no ser el que cercaves.

Un estadi, el de la majestuositat, hem arribat a veure aquesta petita joia arquitectònica, mentre escalàvem, moltes masies derruïdes, abandonades, on dins de les seves parets hi ha moltes històries oblidades, per la marxa dels seus habitants, per la marxa de les rialles del qui el seu dia hi feien vida.
Joia, tristor, desànim, traïcions, lluites, guerres, fam, sol, rialles, esperances, ara però únicament el silenci.

Un jove de la vila que fa camí a les Amèriques i que hi va també tenir el seu fi.

Part de la ruta que hem assolit avui.

A aquí ja fèiem camí cap a zones obagues, directes a allunyar-nos del que hauria estat una tornada senzilla, però, per què no cercar una mica més direcció Sant Aniol?

A aquest tram tot l'equipament que portàvem ens ha anat perfecte per evitar les sensacions que no tenim intenció de repetir.

Dos genets, dos Dracs, una ruta, un fer quilòmetre darrera quilòmetre, sense aturades, sense deixar de pensar que quin plaer fer ruta, quin plaer podria ser viure a on pots fer carretera, a on les carreteres encara són com ara fa vint-i-cinc anys, a on som ara no podem rodar sense arriscar el haver de posar fi a volar.

La nit ha vingut, i nosaltres aquest cop a diferència de la ruta d'Amer-Rupit de fa una setmana, avui portàvem els Powerled, i això ha fet que anéssim sempre segurs que les fades de la nit sempre s'aturaran en veure els canons  de la claror dels cavallers de la llum.

Ombres que indiquen que portem Dracs.

La nit és ja un fet, el dia un passat, ara únicament mirem, admirem la lluna, entre núvols, com treu la seva força que ens deixa els ànims exaltats per l'escena que ens permet entendre que a on som no és res més que a on hem de ser, això és així avui, a on hem de ser demà, demà ja en parlarem.

Qui no vol ser a on hem estat nosaltres?

I després d'una bona ruta, què més podem demanar?.

Quilòmetres per sota dels quaranta, desnivell per sota dels 1.000 m. +.

Equipats de tardor, amb pirates, jersei i guants d'estiu, manegots, armilla, i paravent a les baixades.

Un bidó de 750 ml. d'aigua sencer, per menjar durant la ruta res, abans de sortir, pa amb xocolata, del forn d'Amer, i després de la ruta no cal que em repeteixi.

Incidències cap.
 
Coincidència amb d'altres ciclistes, cap, amb un grup d'escaladors sí, a Santa Brígida.

Per avui, posem punt i final a una jornada, a una tarda de mtb, mtb, mtb.