Amer 2010.

Un dia difícil de descriure, una ruta que té molt de pes a la meva memòria pel fet de que ara fa uns mesos, la vàrem iniciar i haver d'aturar a mig camí, pel que hauria de ser el principi d'un tram que és llei de vida però no d'acceptació voluntària.

Hem tingut sort a l'arribada a Amer 8º C.  justos, el límit per sortir seguint la Llei Colorado per la tardor-hivern 2010-2011. 

Inici de la ruta amb una pujada de nou quilòmetres per carretera, perquè ens agrada que sigui així, amb un sol càlid, amb ganes de fer-nos veure que estaria tota la jornada amb nosaltres, per a nosaltres.

El vermell de la Septem amb el vermell del Por de pluja, què més podem demanar.

Bé sí que la jornada passi sense incidents, amb llum, amb color, amb escalades sòlides, amb vols de baixada plens de bones sensacions.

Color, color i color, mtb, mtb, mtb, Vicious, Vicious, Vicious, em manca la jaqueta-jersei Vicious, sí, però no el més important, tinc el Drac, la resta ja vindrà, o no.

Cercant però el corriol perfecte per pujar per senders, no per asfalt. Si no l'anada per la seva pendent, sí la possible i difícil tornada, via el descens previ pel santuari.

 Caldrà anar-hi amb temps i fer aquest corriol que baixa fins a Amer.

Cartells indicatius, volem fer La volta al Mont?

Nosaltres cercavem gresca.

Per una vegada la meva ombra remant a favor, que ja està bé, oi?.

Dur de llegir, sincer, una realitat del que són, del que passa als nostres vells, bells racons d'aquest país petit.

Deu ser un biker o ja no, qui cuida d'aquest entorn?

Després d'aquests primers quilòmetres inici del tram de muntanya, on les zones pedregoses, tant de baixada com de pujada han estat el terreny de la resta de la jornada.

Llocs de llum, llocs d'ombra.

Quines vistes.

Quines escalades entre cingleres.

Hem baixat per on mai ho havíem fet, hem pujat per on mai ho havíem ni intentat, així de planer, així de senzill.

Les pujades dures de veritat, exigents, llargues, les zones obagues, fredes de veritat, les arribades a les zones assolellades agraïdes.

El fred crec que era intens, perquè el mal de cap que hem patit a aquesta zona, ha estat important, tant la Betty com lagranevasio.

Tot i que no ens ho hem dit fins que ja tornavem cap a casa, a aquest punt de la pujada pel fred, quin mal de cap que hem passat.

També per la tensió de sentir-nos "perseguits" per un grup de 4x4 que anaven d'aventura com si fossin al pati de casa seva. Tot i així a aquest punt ells ja havien  quedat enganxats a una zona feréstega i profunda al punt més baix de la vall. Portaven una moto que els hi indicava a les zones més tècniques a on posar les rodes, i pel soroll jo diria que el problema l'han tingut i greu, perquè a quilòmetres sentíem el soroll dels motors girant en el buit, quina por.

Després de la foscor de les fades, la claror dels cavallers de la llum.

Al cel un somriure, a la plana rocallosa un alè, el primer de veure'l, el segon de venir d'ella i poder dir, "que m'agrada escalar amb la Vicious The Motivator SS", mtb, mtb, mtb.

No he sabut què pensar en veure les cingleres, quan hi era i ara a casa, em passa el mateix, "jo vull viure entre elles", què haurem de fer?

Sé que el meu Drac vol ser entre elles, volar per sobre d'elles, fregar-les amb la seva panxa per fer un picat en superar el vèrtex més alt i acariciar la paret vertical mentre ens enfonsem a la part més fonda de la vall.

Amb aquest color qui pot pensar en ser a un altre espai que no sigui a on hem estat a les darreres hores.

Com, quan, quant i de quina manera he patit la vall del fons, llegendària, a on els escurçons, families senceres prenen el sol a peu de la carretera, jo les he vits, sí, sí, i a on aquests es resisteixen a sortir amb el mateix coratge que les Mantis religioses.

A aquest tram veníem de coronar un pujador terrible, el més dur de tota la sortida, el més dur del que seria la resta de la sortida.

Aturada a Rupit, dos entrepans, una cola, cafè i cafè amb llet.

Dos bidons d'un bon color, la SS amb el millor color, el de les flors, el d'un blau que sempre porta el bon temps.

Baixada nova, improvisada, veníem de Rupit i hem assolit un tram de senders i corriols de somni, que repetirem i que previ pas per una masia singular, per la seva pedra blanca indicadora del dia de la seva construcció, idèntica per tipus a la de casa, ens ha deixat propers a Amer.

Una població amb una bella  llegenda, una població amb una història de somnis, d'una manera de ser, d'una manera de viure el dia a dia, i a on jo hi seria feliç, si fos cert que viuen així, si fos cert.

Una sèrie de masies molt apartades que per aquest motiu no són el lloc, però sí per la zona feréstega per l'entorn, no, per un accés impossible. La imatge diu a on érem no a on som, mtb, mtb, mtb.

«	S'explica que una nit de lluna plena, un santfeliuenc vorejava el riu Brugent quan va veure reflectida la lluna en l'aigua de la riera. Tan embadalit en va quedar de la bellesa de l'astre que molt brillava en la foscor de l'aigua que va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure-ho i, en to burleta, li preguntà si volia pescar la lluna.	»

El que inicialment era una malnom ha estat reconvertit pels propis santfeliuencs com a icona popular tal com es pot llegir a l'escultura del pescallunes:

«	Des d'aleshores als de Sant Feliu de Pallerols ens diuen "PESCALLUNES": gent amb il·lusions, somnis i molts projectes. http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Feliu_de_Pallerols

MTB, MTB, MTB.

Per sota dels setanta quilòmetres, per sota dels mil cinc-cents metres positius.

Aigua, dos bidons de 750 ml. cafè amb llet, mitja cola, menjar, una trena de pa, tableta de xocolata amb ametlles,  mig entrepà de llonganissa, mig de formatge, i mitja barreta de 200 Kcal.

Incidències cap, el soroll de la Vicious, res més.

Equipats de tardor, amb pirates, amb manegots, amb armilla, no sempre i dos paravents que hem portat a partir de la darrera baixada cap a Amer, per cert una baixada d'uns trenta quilòmetres, sí, sí tal com sona.

Per quan la propera?