I com aquell que no diu res, trenta quilometres, mil metres de desnivell positiu, i una sensació de duresa que ha deixat la jornada d'ahir com si fos un passeig per la platja.
Quines pujades més trencadores, moltes del 25%, que ja està prou bé, i les cames amb una sensació d'embragatge que patina però que sempre agafa, fet que fa que diguis, "em costa però encara puc".
Molts bikers a quarts de dotze, molts. Des de les sortides amb en Tr@il, ja fa mesos també, que no veia tants ciclistes, bé no n'hem vist tants, perquè en aquelles ocasions els podies veure de dotzenes en dotzenes.
Les bikes, La Yeti-Betty, perfecte, la meva curiosament després de posar a punt l'EBB, fa el mateix soroll, hauré de desmuntar la roda del darrera, i mirar què passa, sembla l'eix o quelcom del mecanisme interior, no ho sé.
Menjar, un entrepà de fuet i una magdalena de xocolata, barretes de 200 Kcal. cap, aigua, menys de 750 ml. i dos cafès amb llet.
A un baixador sensacional, de molta pendent, amb moltes arrels, en forma de "S", que feia fa uns mesos, avui ni de conya, o sigui que caldrà seguir insistint. Però és que l'he vist i he pensat " m'he de tirar per les "Niagara falls" avui?, millor ho deixo per demà". Després des de baix, no he vist la dificultat que veia des de dalt, però no hem insistit més.
Avui era un dia perquè vinguessin més bikers, ho dic perquè després d'una pujada infernal, sempre en venia una encara més exigent, i així ara sí ara també, pel fet de que si vas un grup a un mateix ritme, sembla que sigui més assumible tot. Hem pujat i pujat fins que a 100 m. del darrer turó hem dit, "ho deixem aquí, no?", i dit i fet, seguidament ens hem deixat caure muntanya avall fins a casa després de baixar com a molt uns cinc minuts,això sí, la baixada vertical, vertical, vertical.
Hem parlat de bikes, 29" i SS, de materials, de colors. De curses, poques, les podríem comptar amb els dits d'una mà i encara ens quedarien dits lliures, del concepte de la SS, del concepte dels propers reptes, de que poden sortir malament, i que fins ara no ha estat, però que molt bé pot passar que una fita no camini, i no passa res de res, per un mal dia, per una falla mecànica, mai se sap, mai se sap.
Ara els dos Dracs estan descansant, he de treure la roda del darrera de la Vicious, i desmuntar-la de cap a peus, i cercar si el soroll bé d'aquell petit joc que mai he aconseguit treure del tot, o són els radis, no ho sé, però he de trobar l'origen d'aquest concert quan em poso dret a les pendents més fortes.
Un dia dur de mtb, dels bons, on les sensacions són diferents, on els dubtes de si podràs, fan que sempre pensis que pots millorar i molt, tan pujant com baixant.
MTB, MTB, MTB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada