No perquè sigui una sortida de gaudir amb la bike, sí perquè la sortida va acabar bé i això fa que el balanç de la jornada sigui positiu.
Un dia com el d'ahir, fa que valorem les sensacions prèvies a una jornada dura com la viscuda, i en funció d'aquestes sensacions la propera vegada mirem de decidir si fem o no fem.
Les sensacions el dia abans de la sortida no diré que fossin dolentes, però sí rares i això no ho vàrem tenir present. De fet els primers trenta quilòmetres la Betty gaudia d'una sortida que així d'entrada es presentava d'allò més planera.
Un inici a les sis del matí on les dues primeres hores rodàvem a 17Km./h sempre a ritme molt suau.
En ser al peu del castell de Montsoriu, vaig proposar de voltar per darrera d'aquest per anar a Arbúcies, pel fet de que dijous passat va ser el tram que no vaig fer i aquí va començar el calvari particular de la Betty, des d'aquest punt, quilòmetre 30 aprox. fins al 110 aprox. les sensacions dolentes van anar de menys a més. I fer una Garolera amb aquesta progressió us puc ben dir que fa que passis d'una sortida llarga a una sortida eterna.
De fet la primera escalada a Montsoriu ja va ser un indicatiu de que quelcom no anava bé, però com moltes vegades, penses que pot ser un mal moment, res més. Després d'esmorzar a Can Sitra a l'inici de la Garolera ja va quedar clar que no seria un dia més i que les males sensacions no marxarien, si no que anirien a més i a més i a més.
I així fins a tornar a ser a casa, on en cap cas va ajudar a sentir-se millor, la distància, considerable, si entenem considerable les sortides de més de 100 Km., exigent, si considerem exigent les sortides amb més de 2.000 m. de desnivell +, i calorosa si considerem calorosa una sortida a pic de l'estiu entre les sis del matí i les cinc de la tarda.
Ahir vaig ser agosarat per obsequiar a la Betty com a present d'una data senyalada, amb una sortida com la d'ahir.
He de dir que el meu present passava per anant, fer un Corredor, a dalt de Santa Fe, fent un Turó i tornant, fer-ho passant per segona vegada pel Corredor i tots aquests trams els vaig descartar, penso que vaig ser prou prudent.
Però tot i així els quilòmetres i desnivell seguien essent considerables, la Betty no hagués acceptat una sortida més light, de fet ja fa uns dies que li volta la mosca pel nas, perquè diu que "em guardo les millors sortides com la de dijous per a mi sol".
Ahir va ser una altra passada pel forn d'aquest genet de Drac, de la Betty, que de ben segur servirà per superar moments difícils a propers reptes, de ben segur, la Cerdanya podria ser una d'elles.
Cal exprimir la part positiva d'aquesta jornada tan dura, cal seguir fent camí cap aquesta fita, no sé si dir propera, però sí fita, la de les 24 Hour of Moab.
Betty, com molt bé et va dir la Rebecca a Finale, "Moab, les 24 hores, són les més dures del món...", és on anirem, o si més no aquest és el repte, no el proper, que de ben segur abans del Moab tindrem si no moltes, si algunes cites on hem de ser-hi.
Betty un pas més, un tram més per a tocar aquest cel on únicament uns pocs genets i els seus Dracs hi poden fer estada.
Ahir un sever avís, som davant d'una rara avis, un genet que amb el seu Drac pot volar amb una sola ala, pot planejar sense aquesta i pot carenar sense ella, ahir va ser un dia extrem, un dia dels grans per la Betty, dels que costa de repetir, mtb, mtb, mtb.
Hi han dies durs al MTB, hi han dies encara mes durs, pero una cosa es clara, quan un fa mes de 100 Km, amb desnivells per sobre els 2.000m, tenir un dia dur, es senzillament estar en un estat de forma envejable per la majoria de mortals, com diu Lagranevasio, un entorn tancat a nomes uns quant Genets !!!!
ResponEliminaLagranevasió, gràcies per les teves paraules d'alè en tot moment. Jo ni esma vaig tenir dilluns per explicar res sobre la sortida, avui 48 hores desprès d'haver iniciat la sortida, estic com si un camió m'hagués passat per damunt.
ResponEliminaEl fet de conèixer la ruta, saber que les meves cames l'han pedalada tant a l'estiu com a l'hivern, amb fred i calor, va fer segurament que no defallís més encara. Sabia que no tenia una pàjara, simplemet no em vaig trobar bé, tot i que no en vaig ser conscient fins haver atravessat la cadena del pas de Can Garolera, i allà ja portàvem 50km, allà em va quedar clar que havia de continuar camí per arribar fins a casa, i és clar com a mínim me'n quedaven 50 més. Dur, molt dur, però com bé dieu aquests moments et fan més fort, et curteixen. Segurament si hagués anat sola les coses haguessin anat diferent, tenir lagranevasio pendent en tot moment de mi, feia que fes el cor fort per seguir pedalant i intentar que el grup notés el meu "lastre" el menys possible. Em penso que tots recordarem aquesta pujada a Santa Fe per Garolera, no recordo haver trigat mai tant temps per arribar a dalt.
Lagranevasio, no pateixis, no hagués pogut tenir un millor present d'aniversari, celebrar-lo pedalant, és des de fa uns anys més que una tradició, és per a mi el millor de tots el regals.
Ara, només penso en trobar-me bé per a la propera, La Cerdanya ens espera!