Una pujada a partir de quarts de vui de la nit, on la temperatura primer va ser assumible i que per a cada metre d'alçada guanyat va millorar la sensació d'una certa frescor.
Sé que no podré detallar amb paraules el que va ser ahir la pujada al Turó, però això no vol dir que no faci l'intent.
Una 26" i 3x9, una 29" i SS, quina parella de bikes més curiosa.
Pujant, escalant, tens molt de temps per pensar, pel fet de que no és, per la manera i el to, una pujada forçada, a l'inrevés, perquè sempre hem anat a una pulsació moderada.
Entre olors de terra d'abets, entre espais on nosaltres som qui hem estat i tot té el so perfecte per sentir que som a on hem de ser. Sense saber molt bé perquè no hi som sempre, però contents de ser camí del Turó, d'intentar un altre cop el que a les darreres ocasions s'ens ha resistit.
Mentre escalàvem l'entorn era ple de missatges, de velles sensacions, de belles imatges. El dia va donar pas a la nit, la nit però ahir va trobar-se amb una resistència a donar-li pas per part del dia, el dia ens volia veure, la nit també i entre els dos, nosaltres dos, mirant com sempre de gaudir, de valorar, d'apreciar el moment.
Aquesta petita esmena a la transició de la llum a la foscor, va ser motiu d'una transició d'imatges on durant uns instants vàrem ser essència de genets i on la càmera va mostrar que no som el que semblem, si no molt més. Ahir en aquest moment màgic on el color va quedar endarera i la nit es va apoderar de l'espai, nosaltres també ens vàrem trobar immersos dins d'aquesta nítida transició viscuda ahir a la nit.
Ahir el vol de Drac va ser únicament això i pujar al Turó va ser sense ser, vull dir que les visions de la cara oest deixaren sense causa l'escalada del Turó, però no sense efecte l'impacte de ser-hi.
En l'arribada de la foscor de la nit i la marxa de la claror del dia va estar la clau de sentir-me, de renovar un pacte establert des de fa anys, com és el de ser-hi i poder ser-hi en aquestes condicions, en aquest entorn en aquests termes.
I la nit no va desaprofitar la nostra presència i coneixedora de la nostra propera pujada a finals de juliol amb la lluna plena, ens va cuidar com millor sap fer, no vent fred, sí vent lleugerament refrescant i una temperatura perfecte per pensar coses bones, per madurar idees optimistes, per reflexionar nous camins de fades, de reflexionar sobre els genets de Drac, de conqueridors, de creadors, de terres d'emperadors i on la cloenda va ser l'arribada a casa, tranquil.la, silenciosa.
El Montseny va quedar endarrera per donar pas a la terra dins del mar, mar de dubtes, de promeses, de senders oblidats, de recorreguts inèdits, de sensacions de tempesta, tempestes on els vols dels nostres Dracs fan que podem gaudir de dos espais sota les ales del meu Drac.
Les nostres imatges fetes espai, transformades en sentència del que cada dia ha de ser, com és l'arribada de la nit i on no pot haver-hi dubtes de quin és el moment.
Pendent màxima del 22%, desnivell 1.500 aprox.+, distància 50 Km. tocats.
Una rajola de xocolata fosa entre els dits, dues barretes del Caprabo insipides de veritat, una cola a la Costa, aigua, un xic per sota dels dos bidos de 750 ml.
Eines les de sempre, càmera de 29" de 26" no, sense pastilles de fre de recanvi, som així.
Equipament de rigurós estiu i dues jaquetes, una Gore i una Gore Paclite.
MTB. MTB, MTB.
L´home del Montseny fent honor a la seva terra.....gran, Lagranevasio !!!!
ResponElimina