Turó de l'Home. Se'ns resisteix

Ja fa sis mesos justos del primer intent de pujar al Turó de l'Home aquest 2010, i res, ens hem quedat, una vegada més a mig camí.

Hem sortit de casa quasi a les quatre de la tarda, equipats d'estiu, però hem agafat un paravent, pensant en la baixada del Turó, hem agafat també els llums, el Sigma Powerled col.locat al manillar de la bicicleta i el Sigma Karma col.locat al casc, també hem portat un plàtan i xocolata amb fruits secs per a menjar una miqueta durant l'ascensió, a part és clar, de les eines.

Les primeres sensacions pedalant han estat contradictòries, em sentia molt bé físicament però la xafogor era insuportable, fins que s'ha convertit en incòmode, de fet, sortint de casa ja dubtàvem de si seríem capaços de pujar al Turó, avui era el primer dia que lagranevasio pedalava després de la caiguda del dia de Sant Joan i no sabíem com es trobaria, els primers quilòmetres els ha patit, les rascades de les cames estan bé, però dels cops de la patacada, té les dues cames amb uns blaus terribles que han fet que les pedalades no fossin tant còmodes com desitjaríem, però vaja, sobre la bicicleta ningú ho diria que fa deu dies que va tenir una caiguda sonada, com sempre, feina he tingut a seguir-lo.

Per l'hora, hem pensat que la millor opció era arribar a Sant Celoni per carretera, mal pensament, ha estat una anada estressant, amb un trànsit continuat, no ha estat fins a Arenys de Munt que hem caigut que tots aquells cotxes i motos que trobàvem en sentit contrari venien del Circuit de Catalunya, amb paciència i intentant no perdre els nervis cada vegada que un cotxe ens avançava sense respectar la distància reglamentària, hem arribat a Vallgorguina, allà hi feia un ventet fresquet ben agradable, i sortint del poble i encarant l'últim tram fins a Sant Celoni ens hem adonat que el ventet tenia raó de ser, veníem de Maresme amb un cel blau i un sol radiant i anàvem cap al Baix Montseny on el sol no es veia i el cel estava ben atapeït d'uns núvols que amenaçaven pluja. El Turó de l'Home ja el vèiem ben tapadet, mala senyal!

Les bicicletes, impecables, la meva Yeti ASR-SL estava tan neta, que semblava nova, divendres a la tarda lagranevasio va passar-hi hores posant les màquines a punt, cuidant cada detall, el resultat, com sempre, unes bicicletes impecables, sense ni un problema, únicamanent ens hem aturat un moment, per col.locar un parell de gruixos al fre del darrera de la Vicious de la lagranevasio ja que portava pastilles noves i notava un petit fregament fruït d'una mala alineació.

Vist i no vist, en menys de dues hores i 26km estàvem a Sant Celoni, escoltant de tant en tant un tro llunyà, allà tal i com teníem previst hi fem una parada, visita familiar, per fer petar la xerrada i menjar una miqueta, el fet de no haver menjat res durant la sortida, fa que el deliciós pa amb tomàquet i pernil que prenem el mengi amb tant desfici que acabi passant-me factura més tard.

La visita acaba fent-se més llarga del que esperavem, i si és ben cert que per la companyia i la conversa no marxaríem mai, la tempesta que ha caigut ens fa pensar que la pujada al Turó no serà possible, van passant els minuts i tot i que la tempesta amb aquelles grans gotes d'aigua llamps i trons ja ha escampat, la fina pluja no para, mirant el direcció Maresme es veu igual que quan hi hem marxat, ben blau. Finalment a dos quarts de nou fem el cor fort, ens posem les jaquetes i sortim a pedalar, pugem o no pugem al Turó una hora o altra hem d'arribar a casa.

Quan sortim al carrer ens adonem que el que des de dins semblava fina pluja, a fora són quatre gotes de no res, i que la temperatura és molt agradable, lagranevasio ja em proposa de treure'ns la jaqueta però jo li dic que més endavant, ja que em semblava que tindríem fred. Instintivament tornem a mirar cap al Turó, no el veiem tan tapat i sense dir-nos res, agafem la carretera en direcció a Campins, fem uns metres però ens aturem a valorar el que anem a fer, si és ben cert que no plou les quatre gotes van caient, el terra és molt moll, i el Turó molt amunt, li comento a lagranevasio que no pateixo per pujar-hi, sinó per baixar, em fa mandra pensar que ens podem mullar pujant i passar molt fred baixant, després de parlar-ne uns minutets, ens traiem les jaquetes i decidim anar tornant cap a casa.

A la sortida de Sant Celoni decidim agafar el camí direcció Olzinelles i arribar a Vallgorguina per muntanya. Un cop decidits, encara s'allarga l'estona que ens lamentem pensant si hem pres la decisió correcte, i tot i que ens convencem i sabem que sí, que hi ha més dies que llangonises i que el podem fer qualsevol altre dia, no podem evitar pensar que potser avui sí que era un bon dia.

Un cop endinsats als boscos d'Olzinelles però, sabem que hem fet el correcte, el dia ja cau i ens regala uns colors preciosos, i nosaltres pedalem cap a casa, pensant quan serà la propera ocasió que tornarem a intentar enfilar-nos al cim que aquest any se'ns resisteix.

La tornada, a estones se'm fa duríssima, estic fent una digestió pesada, no pel que he menjat sinó per la manera de menjar-m'ho, en sóc conscient que si menjo massa depresa passaré una mala estona i així ha estat una suor freda i un mals de panxa, que ha mesura que passa l'estona sobre la bicicleta i mantenint un ritme suau, va millorant.

Pedalar per Olzinelles et fa sentir que pedales en un bosc de conte de fades, és un entorn privilegiat, i em fa sentir ben afortunada de ser on sóc i amb qui hi sóc, quin plaer poder pedalar-hi!

Enfilem l'últim tram de pista que ens portarà a Vallgorguina, haurem de perdre alçada i a nosaltres ens agradaria ser capaços de passar a l'altra vessant sense fer-ho, però per l'hora decidim que no és el millor moment de provar nous camins, així doncs, baixem directes cap a Vallgorguina.

Arribats a Vallgorguina hem d'encendre els llums del darrera, hauríem de ser valents i agafar les pistes pujadores direcció al Santuari del Corredor, però com que encara hi ha força claror decidim arribar com a mínim fins a Collsacreu per carretera.

Fem una pujada a Collsacreu tranquil.la i ràpida, amb cotxes, però respectuosos, quan coronem Collsacreu encenem els Sigma Powerled que portem al manillar, amb la posició de curtes, per fer-nos més visibles pels cotxes que ens venen de cara, que curiosament en passa un molt de tant en tant. Ja que hi som arribem també a Arenys per carretera, sembla que no hi hagi plogut gaire, tot i que les vores de la carretera es veuen molles la carretera està ben seca. Un cop agafem el trencall direcció a Sant Vicenç, tot es tranquil·litza encara més, no és negre nit i el volum de trànsit és mínim, coronem Coll de Pollastre amb tanta agilitat que ens sorprèn i quan ens adonem, amb trenta quilòmetres més i quasi mil metres d'ascensió en total, ja som a casa.

No hem coronat el Turó però hem pedalat una bona estona xerrant sense parar, a estones atabalats pel trànsit a estones tranquils i solitaris, com sempre amb moltes ganes de tornar a enfilar-nos a la bicicleta, i el més important lagranevasio amb molt bones sensacions tot i que amb molèsties després de l'accident.

Seguirem doncs pedalant fins a la propera oportunitat de coronar el rei del Montseny, més aviat o més tard, però el coronarem.

MTB, MTB, MTB!!!!