Va de FRENS

Hola amics,
Després de la darrera entrada poètica i super-agradable de'n Lagranevasio ara toca una mica de tècnica, que es tot el contrari, però també molt necessaria pel nostre sport.

I com que ja fa força temps que porto muntats els nous frens Fórmula en totes condicions, es a dir, en sec, en mullat, en baixades molt llargues i tècniques, on s'exprimeixen a fons i a bona temperatura, en trialeres, etc., avui us faré un resum de les meves impresions.

Com crec que ja vaig comentar, el motiu del canvi de frens va ser exclusivament un caprici per intentar restar uns quants grams a la bàscula, ja que els Shimano XT que portava, en versió 4 pistons en la Ibis i 2 pistons en la Blur tenien un funcionament perfecte i una absència de problemes tant notòria que no els haguès canviat mai. L'objectiu del pes , completament assolit en la Ibis, estalviant gairebé 250gr. en total i millorant lleugerament la Blur amb 85 gr.de menys, tot això incloent els torniols de Titani a tot arreu.

També ha millorat molt l'ajustament i centratje, ens ser del tipus PM, cosa que em va molt bé donat que tant la forquilla Manitou Minute IT de la Ibis, com la SID de la Blur son tipus PM (Post Mount) permetent muntar directament la pinça sense adaptadors per disc de 160mm. Al darrera la cosa canvia, havent de posar el corresponent adaptador de IS a PM de 25 gr., torniols inclossos.

La potència en el cas dels Formula The One de la Ibis es espectacular, rares vegades necessites més d'un dit per frenar o mantenir la frenada constant en baixades llargues i el grau de força a aplicar amb la ma es en tot cas molt inferior als frens Shimano, essent la progressivitat suficient per evitar derrapades inoportunes quan t'acostumes al seu tarannà. Ni rastre de fading ni tendència a variar la posició del punt de frenada per més "perreries" que els hi fassis. El tacte de la maneta, molt directe i precís, sense efecte goma i l'ergonomia molt encertada, amb el necessari ajust de posició, que, una vegada trobat, no varía amb el desgast de les pastilles. L'absència de sorolls i vibracions es gairebé total, però he canviat les pastilles de la Ibis (portava sinteritzades) per unes semimetàliques, més dolces i encara més silenciosses, degut al concert d'un dia de pluja.

Els pistons, ben centrats, retornen a la seva posició de repòs sense problema i no frenen la roda en absolut, deixant-la ben lliure en qualsevol circumstància. L'estètica, espectacular com el funcionament: anoditzat negre amb logos al làser i tapes i torniols daurats.

En quan als Fómula RX muntats a la Santa Cruz Blur, son una rèplica dels M1 amb menys luxe i potència i més pesats, encara que ben suficient per una rallie endurera. Les manetes (gris metalitzat) son més grans i tosques i l'anoditzat de pinçes i base de les manetes es negre mate, amb els logos gravats al làser en els dos models. La tapa dels pistons queda a l'interior de la bici en els M1 i a l'exterior en els RX, essent daurada i més gran en els primers i vermella en els segons. El funcionament, de moment, impecable, gairebé al mateix nivell que els M1 The One, amb una ergonomia de la maneta menys acurada, però suficientment agradable i precisa.

Els discs, molt foradats i lleugers, son els mateixos en els dos conjunts, pesant nomès 89 gr.cada un en 160mm. Les pinces permeten canviar les pastilles sense desmuntar la roda i es super fàcil de fer-ho fins i tot en plena muntanya, només portant la clau allen corresponent.

I ara toca intentar millorar els frens de mon germà, que com ja sabeu té problemes, tan en els Hope Mini de la Yeti i la Giant, com en els Magura Marta SL de la Ibis, però es nega a canviar-los per diverses raöns: Els Hope per que son una passada de ben fets, mecanitzats i estètica, apart de força lleugers i els Magura per potència i lleugeresa i diria que per costum, ja que els porta des de fa molts anys.

Però els Hope Mini pateixen de fading per poc que s'allargui la frenada, quedant-se amb un tacte gomòs i essent necessari aumentar considerablement la pressió a la maneta per aconseguir frenar i els Magura Marta son llunàtics: en fret pot ser que la maneta estigui gairebé a baix de tot, al cap d'unes quantes frenades retorna a la seva posició original, a vegades, si tombes la bici, agafen aire i les pastilles freguen o la maneta es torna gomosa, encara que la potència de frenada i la progresivitat no reben.

Seguint els consells dels serveis tècnics corresponents, hem decidit canviar les tuberíes per unes BF Goodrig enfundades en malla metàlica i amb un pas de liquit més ample. El diàmetre es lleugerament superior, sense que ni l'elasticitat ni l'estètica se'n resentin, donat que la funda externa es de plàstic negre.
De moment nomès he canviat les dels Hope Mini de la Yeti i la primera l'impresió es que el tacte ha millorat molt. Aixó si, ben purgats i líquit DOT4 de 1ª qualitat. Si el resultat es bo, passarem als Magura Marta. Ja us ho explicaré.

El proper día, fotos, ara en tinc poques a l'abast. Salut!