Turó :-)

MTB, MTB, MTB.

Quarts de nou del matí

I mentre seleccionava entre les imatges d'ahir quina o quines podrien ser les protagonistes de la propera crònica,  una foto anterior m'ha copçat, quins instants, a aquest punt feia tot just uns minuts que havíem vist el trencament del quadre de la Vicious. 

El fet en si, el lloc, el moment que ens està passant, singular, el lloc, el lloc és el millor per viure aquesta experiència trista amb la The Motivator. 

Tot i així, tot i no tenir una sensació de desastre majúscul, la Vicious evoca una etapa, breu si ho comparo amb el temps que porto voltant pel Montseny, curiosament és amb diferència la bike més important, fins i tot més que la Superlight, en parlàvem ahir mentre fèiem el Drac. La Superlight és de l'escola de les bikes de MTB exigents, de TT curt, d'angles radicals, i que amb 100 mm. de suspensions em va fer gaudir del MTB com cap altra bike. Amb aquest llegat va arribar la The Motivator, difícil de superar, certament, certament, i que un cop han passat els anys la meva bike és aquesta proposta tan, diferent? no ho sé, sí, segurament, però és la meva bike. 

I pasaran els anys i com la Superlight que descansa al Mirador, ara hi haurà al costat la The Motivator, i elles dues veuran com un nou Drac segueix sent protagonista dels Vols, portant al seu genet, fins ara pel món, dic fins ara perquè no sé si aquest final de la Vicious és un indicador del final d'un tram, i aquest segueix, o és un final d'una etapa, no ho sé, he de pensar que ho és únicament d'un tram, però no té molta importància. Sí que és cert que la Nau Insígnia ha exigit, i exigeix de molts sacrificis que fem a gust, millor dit, que fem decidits per ser conseqüents, per mirar de ser-ho, no sé si a gust seria el mot que ho definiria bé, no ho sé. En tot cas són pensaments, sensacions que miren sempre de respectar el magnífic comportament que ha tingut aquesta bike, en certa manera de posar en valor el què ha portat aquesta joia de bike a casa, i per tant segur que són bones reflexions, segur. 

MTB, MTB, MTB. 

Sí, però no.

No, no ens hem llevat, però aquests dies són per estar amb la mare, i també pedalar i tant que sí.

Fins i tot ha estat una bona alternativa, descansar, descansar i descansar. Perquè per a la propera aventura ens cal molta i molta energia.

Ep, i no oblidem que el dia no s'ha acabat, i tant que no, i el Turó de l'Home per a un Home del Montseny sempre tindrà una porta oberta, oi que sí?

MTB, MTB,MTB.

Les imatges de la nocturna a Cadaqués tenen el to de les grans cròniques, que és el què serà, mtb, mtb, mtb.

Aventura sobre aventura.

L'escalada al Turó ha estat això, i mentre passen els dies cal que el dia sigui ple de bones sensacions, que sigui el què ha de ser, la bike forma part, és, i per tant no requereix d'un espai específic, sí de ser-hi, és com la feina, que no és feina, és rigor,  és manera de fer, de ser, i tampoc requereix d'un espai, l'espai ja hi és, per si sol, un lloc de somni, com les bikes, no oblido mai aquesta data, 1736, és l'any de tot plegat, l'any que la nostra generació té un referent, no puc oblidar-ho, 1736!!!

Quan entrem per la porta de casa, quan respirem l'aire de casa, hi som com a mínim des de quasi tres segles, no hi ha més, i quan penso en l'avi Tonet, amb la besàvia marxant cap a Barcelona, penso que ell tenia la seva passió, ella també, i jo tinc la meva, avui el MTB, i no oblidem que sense elles també tot tindria el seu més sonor sentit, i tant,  però que tenim una història, tenim un camí fet i aquest no és de fa dos dies a cap dels qui som a aquesta menuda terra, entre ells també nosaltres, i tant, conquerint sempre que podem, Turons i més Turons, sempre avui fent referència al Turó de l'Home, mtb, mtb, mtb.

Quan escalem aquest cim, no l'escalem nosaltres únicament l'escalo amb tots ells, amb tots els meus avantpassats,  generacions i generacions de picapedrers, i a on en ser-hi penso, tindrem un relleu? hi vindrà darrera meu una generació que com jo,  "pensi a qui represento?"

Dies de mtb, mtb, mtb.

Tenim, Dracs, som genets de Drac, ho som nosaltres i cada dia que passa conquerim nous somnis, noves fites, velles, belles també i tant, i a on cada vol no va a molta alçada, no ens cal, volem volar alts, podem, i tant, però no ara, oi que no? Ara ens cal sempre volar baix, la perspectiva ja la tinc, oi que sí?

Dies de pur mtb, a on d'aquí a res, els Dracs estaran un altre cop volant, d'aquí a minuts a hores amb el sol d'avui o de demà, no és important aquest fet, sí que sigui rodant, com ahir, a on entre llum, entre nit, amb una lluna distant per la seva claror embolcalladora tot va tenir el seu més sonor sentit, veure-la i veure't sempre entre l'exigència d'una escalada magnífica, a on cada pedalada va vestida de lluents farbalans i a on la simplicitat vol ser sempre engalanat per ells, i tant, cada dia els hi vull, a cada segon, mtb, mtb, mtb.

L'inici d'aquesta pujada plena de sentit, anem a mirar de conquerir un Turó, i això amics meus no passa cada dia, això no ho fa més sentit, és veritat, però poder ser-hi sí que fa que la jornada sigui literalment diferent, i tant.

Decidir iniciar l'aventura des de Sant Celoni, tenia la intenció de mirar de fer un Turó i no perdre les dues jornades de bike de dissabte i diumenge, no va resultar, perquè ahir no hi va haver sortida, i avui encara està per veure.

Un cop iniciem la ruta, les primeres sensacions indiquen clarament que tindrem una bona escalada, això no garanteix que serem al cim, no, però sí que mentre ho intentem les bones sensacions seran les que marcaran el to de la pujada. Aquesta era la sensació, i va ser exactament  així.

La veritat però és que tot i anant d'allò més bé, fins a La Costa, fins a Fontmartina també, es va fer llarg, certament, del Mirador al Turó, les dues primeres pales també, després no sé molt bé el perquè la pujada va ser la de sempre però la percepció no, sense sensacions, però escalant de valent.

En passar per La Costa sense posar peu ens partim un plàtan, uns metres abans d'afrontar la magnífica pala del pou, també mentre rodem, xocolata pels dos, i un cop al cim un plàtan i xocolata també per tots dos, aquest cop sí, sí que ho fem amb els dos peus a terra, i tant.

Durant la pujada, una recta quasi perfecte abans d'arribar a Mosqueroles, a on ens costa escalar, escalar-la, hi penso com quan anem per Campins, "Mosqueroles sempre és un Mosqueroles", els anys passen volant, els dies són els que són, hi hauran els que hi ha d'haver, ni un de més, ni un de menys, quants no ho sabré mai, sí que avui puc rememorar l'ahir, no que demà ho pugui fer, oi que no?, així que quan hi penso, en que em costa pujar, i tant, també penso, "avui serà una pujada memorable, sigui quina sigui", i tant que sí, i així va ser.

Avui passades les hores, pedalant pel Maresme, una imatge,  el del nostre amic baixant del Turó, tot lluent, decidit, li era igual que m'acostés, baixava decidit, sense ni mirar-me, i jo en feia un grapat com ell, a ell li era igual, penso que pensava "el que hagués de ser seria, un genet de Drac no m'aturarà", i per tant fins al darrer instant ell seguia el seu camí, i no va errar, nosaltres enteníem, entenem que tothom ha de fer el seu camí, i tant que sí, ell encara més perquè com nosaltres, també és la seva terra.

Després d'ell les darreres pales, severes, també apreciades, molts anys escalant el Turó de l'Home, temps he tingut per aprendre a gaudir de cada racó, i tant que sí, de cada instant mentre mires de no pensar, "ja pujaré a dalt un altre dia",  molts són els arguments per fer-ho, pocs per seguir escalant, però això fa que el dia que hi ets, al cim, encara tingui més valor, com divendres, un dia, una jornada al vespre a on ser a les nou de la nit a dalt del Turó de l'Home fa que en no ser-hi, pensi, "hi tornaré, si Déu vol", i si no tot això que tinc, mtb, mtb, mtb.

La baixada pel Llac d'en Viada, ràpida, no de les més ràpides, perquè ara hi pedalem per millorar el nostre rendiment, tenim una cita important, la cita entre les cites i cal anar-hi preparats, uns quants intents més de pujada al Turó per les pales de Fontmartina ens ajudaran com avui pel Maresme entre corriols vestits amb estores esmicolades de sauló, a tenir el to, la forma i la tècnica per mirar de fer un paper digne a la propera fita d'aquest 2011.

L'atac a un quilòmetre del cim,  interessant, molt interessant, un quilòmetre divertit, diferent, com avui des de Santa Mònica fins al Santuari del Corredor, més curt el primer, i tant, no per això menys memorable.

No sempre tenim la oportunitat de poder-nos preparar rodant entre setmana després de les llargues jornades al despatx, no sempre als caps de setmana hem pogut, no sempre podrem, sí podem avui, rodar, i rodar, i rodar, cal aprofitar-ho ara perquè les limitacions vindran beneïdes i per tant poc hi podrem fer, fora de posar-hi tots els sentits i totes les ganes, sempre ho hem fet així, i seguirem així, oi que sí?

Entrem a la darrera recta abans d'arribar a la VW, jo glaçat de mans, lleugerament de peus com sona, aquest cop a dalt ens em abrigat amb armilla i manegots, que han funcionat parcialment, a la propera vegada, hauré de determinar què fer, entre molts aspectes un detall, canviar-me la tèrmica per baixar, i tant que sí, ara agafo fred abans, també arribo abans als llocs, tot no pot ser, canviar la tèrmica un bon consell d'en Xavi de Mataró.

Nou equipament, i la seva funcionalitat és la que ha de ser.

Un present, mireu bé la imatge, hi ha un detall en el posicionament a dalt de la bike que és "el tema", un bon tema, molt bon tema, mtb, mtb, mtb.

Un cop a casa la mare, un bon bany d'aigua calenta, per mirar de retornar les millors sensacions. 

Aigua, un bidó de 750 ml. menjar, l'esmentat.

Eines, les de sempre, llums, els Powerled i un Sigma del darrere.

Equipats 100% d'estiu, més l'armilla i els manegots per baixar.

Quilòmetres, per sobre dels cinquanta, desnivell per sobre dels 1.500 m.

Avui diumenge hem tornat a sortir, i per tant, prepararé la crònica, i tant que sí, ahir no va ser, avui sí, i demà?

MTB, MTB, MTB.

Long chronic, good feelings.

Coming soon.

Joies del Montseny.

Obrir camins al paradís també serveix com a ruta a les petites joies del nostre petit país. Ella o ell, no ho sé, ja baixava, nosaltres pujavem, mtb, mtb, mtb.

MTB, MTB, MTB.

Durant tota l'escalada una sola aturada, aquesta, s'ho valia, i tant.

Posició diferent, diferents sensacions.

És el que va ser, és el que ha provocat el canvi de forquilla.

En primer terme de la rígida a la Fox RLC, en segon terme de la Fox RLC a la rígida.

Escalant amb la rígida de 10/10,la Betty porta la mateixa relació que jo, com sona, menys de 50 Kg. arrosseguen la mateixa relació que 67 Kg. cal tenir present que els quàdriceps de la Betty són uns centímetres més llargs que els meus, i que ens separa únicament que jo porto més anys rodant, que en el nostre cas és important, perquè la qualitat d'aquestes sortides és idèntica, rodem junts.

Hi ha un aspecte a tenir present, o un dubte, jo rodo a pulsació més baixa quan rodem junts, ella roda a pulsació un xic més alta del que rodaria si rodés sola, que no és el cas, quin serà el resultat ho veurem d'aquí a uns mesos, o uns anys a la propera participació al Moab, o no, no abans, i tant que no, que no és el mateix, oi que no?

Escalant amb la Fox RLC, curiós posicionalment d'entrada no nota res, passats els primers quilòmetres però lumbars ressentides i dificultat per conquerir les pales més dures del Montseny, a les "S" de després de Fontmartina, a la pala del pou al darrer tram cap al Turó.

Senzillament la posició no és "la posició".

Aquesta sí és la posició.

Tornant a rodar amb la rígida, dolor lumbar escalant, inapreciable, sensació a les pales esmentades, cap, parlant tranquil.lament, i a la pala entre les pales, la de després del pou, en silenci això sí, un sol moment apreciable, feta sense adonar-se de que l'ha fet, mtb, mtb, mtb, i al darrer quilòmetre atacant-nos mútuament per sobre de la linia vermella, sí, sí, un joc entre dos bikers que mantenen les distàncies, però l'atac primer per part meva i el de després per part de la Betty no deixa cap dubte de com caminarà el tema, com amb el menjar, en bike a casa no hi hauran amics, com ha de ser. 

Ara també, mtb, mtb, mtb.

A la crònica del Turó us posaré una imatge important, interessant, un taló el protagonista de tot, i tant.

Preparatius.

Perquè per afrontar l'aventura d'ahir va fer falta modificar alguns components de la Yeti ARC, desfer alguns detalls, i corregir també alguns aspectes dangereuse de l'equipament de la Betty, pel fet que el canvi de cales no va funcionar, i va provocar una no mobilitat del joc lateral dels turmells de la Betty, perillós, perquè pot provocar molt de dolor, i ja no parlem de les possibles lesions. El motiu, que la cala és diferent del model anterior, crec que d'aquesta en diuen Race, pesa un xic menys. Però requereix de posar un gruix de plàstic entre la cala i la bota, aquest gruix fa que el joc lateral del peu existeixi, i aquest joc és el que cuida de que els nostres turmells i genolls tinguin bona salud.

Per poder posar aquest gruix els torniols que collen la cala són una mica més llargs.

L'ARC torna a rodar amb la forquilla rígida de BO, l'hem de tornar properament, no perquè ens l'hagin requerit, no, si no perquè serà un argument per tornar a pedalar per Salt, i tant.

El motiu de tornar-la a muntar, la forquilla rígida en substitució de la Fox RLC, és perquè les sensacions escalant amb la Fox no són les que han de ser, penso que és per la diferència d'alçada entre la Fox i la rígida, uns tres centímetres més alta la Fox, fet que modifica i molt l'angle d'atac a l'hora d'escalar, crec recordar que un centímetre és aprox. mig grau, tres centímetres tocats són quasi dos graus!!!.

Ahir amb aquest canvi, van tornar també els punys Ergon BO, ara la Betty no pot prescindir d'ells, han d'anar bé, ella sols roda amb el que funciona de cada especialitat.

Ara mateix fora de les bieles i la cadena de 7v, poc més puc millorar d'aquesta petita joia que és la Yeti ARC de la Betty.

De la meva Vicious poc en puc dir, amb el retorn del manillar de 700 mm. i la potència de 100 mm. i 0º, tot torna a ser a on era, un dia, un dia tindré el manillar de titani de 700 mm. i 25,4 mm, un dia. Ara escalo perfecte, i baixo més segur.

MTB, MTB, MTB.

Essència de Dracs.

Ahir sí, ahir arribar al Turó de l'Home va ser una realitat.

Una pujada a partir de quarts de vui de la nit, on la temperatura primer va ser assumible i que per a cada metre d'alçada guanyat va millorar la sensació d'una certa frescor.


Sé que no podré detallar amb paraules el que va ser ahir la pujada al Turó, però això no vol dir que no faci l'intent.







Una 26" i 3x9, una 29" i SS, quina parella de bikes més curiosa.

Pujant, escalant, tens molt de temps per pensar, pel fet de que no és, per la manera i el to, una pujada forçada, a l'inrevés, perquè sempre hem anat a una pulsació moderada.

Entre olors de terra d'abets, entre espais on nosaltres som qui hem estat i tot té el so perfecte per sentir que som a on hem de ser. Sense saber molt bé perquè no hi som sempre, però contents de ser camí del Turó, d'intentar un altre cop el que a les darreres ocasions s'ens ha resistit.


Mentre escalàvem l'entorn era ple de missatges, de velles sensacions, de belles imatges. El dia va donar pas a la nit, la nit però ahir va trobar-se amb una resistència a donar-li pas per part del dia, el dia ens volia veure, la nit també i entre els dos, nosaltres dos, mirant com sempre de gaudir, de valorar, d'apreciar el moment.

Aquesta petita esmena a la transició de la llum a la foscor, va ser motiu d'una transició d'imatges on durant uns instants vàrem ser essència de genets i on la càmera va mostrar que no som el que semblem, si no molt més. Ahir en aquest moment màgic on el color va quedar endarera i la nit es va apoderar de l'espai, nosaltres també ens vàrem trobar immersos dins d'aquesta nítida transició viscuda ahir a la nit.





Ahir el vol de Drac va ser únicament això i pujar al Turó va ser sense ser, vull dir que les visions de la cara oest deixaren sense causa l'escalada del Turó, però no sense efecte l'impacte de ser-hi.


En l'arribada de la foscor de la nit i la marxa de la claror del dia va estar la clau de sentir-me, de renovar un pacte establert des de fa anys, com és el de ser-hi i poder ser-hi en aquestes condicions, en aquest entorn en aquests termes.

I la nit no va desaprofitar la nostra presència i coneixedora de la nostra propera pujada a finals de juliol amb la lluna plena, ens va cuidar com millor sap fer, no vent fred, sí vent lleugerament refrescant i una temperatura perfecte per pensar coses bones, per madurar idees optimistes, per reflexionar nous camins de fades, de reflexionar sobre els genets de Drac, de conqueridors, de creadors, de terres d'emperadors i on la cloenda va ser l'arribada a casa, tranquil.la, silenciosa.


El Montseny va quedar endarrera per donar pas a la terra dins del mar, mar de dubtes, de promeses, de senders oblidats, de recorreguts inèdits, de sensacions de tempesta, tempestes on els vols dels nostres Dracs fan que podem gaudir de dos espais sota les ales del meu Drac.

Les nostres imatges fetes espai, transformades en sentència del que cada dia ha de ser, com és l'arribada de la nit i on no pot haver-hi dubtes de quin és el moment.

Pendent màxima del 22%, desnivell 1.500 aprox.+, distància 50 Km. tocats.

Una rajola de xocolata fosa entre els dits, dues barretes del Caprabo insipides de veritat, una cola a la Costa, aigua, un xic per sota dels dos bidos de 750 ml.

Eines les de sempre, càmera de 29" de 26" no, sense pastilles de fre de recanvi, som així.

Equipament de rigurós estiu i dues jaquetes, una Gore i una Gore Paclite.

MTB. MTB, MTB.

Converses màgiques.

Hi ha converses que són màgiques, converses on el tema que es tracta fa que la màgia ens endinsi a un univers d'emoció, a un espai on el que veus a l'horitzó és el que tant bé ens fa sentir.

Ho dic per la conversa a casa d'aquests darrers dies, la pujada al Turó de l'Home.

El nom per a mi ja té un sentit especial, és proper als meus orígens, és proper a les prèvies a la meva arribada, a la "Taula dels tres Bisbes".

Pensar amb una pujada al Turó de l'Home és pensar amb quelcom emocionant, amb una jornada diferent, que mai té la component de l'oblit, on les falgueres no tenen la propietat de les falgueres d'Olzinelles pel fet de que la pendent del Turó ja fa de barrera emocional.


També he de dir que la seva dificultat queda premiada per l'entorn del que gaudeixes quan l'escales.


Previ a la pujada jo tinc cura al CAP fet que condicionarà l'hora de l'inici de la sortida, serà cap a les set, no sé si abans, des del peu del Montseny, Sant Celoni i no des de casa per mirar de ser prudents i respectar la meva progressiva recuperació.

Això sí, aquesta recuperació sempre a dalt de la bike i a poder ser amb un punt concret de pas com és El Turó de l'Home i que en cas de no poder ser i haver de tornar abans de coronar el cim, tampoc passarà res.

Preparar una bona sortida, la del Turó de l'Home, fa que els dies previs siguin uns dies encara més especials.

Gaudir de poder-te organitzar durant la setmana per a disposar del temps per preparar amb cura cada aventura, marca la diferència entre gaudir d'ella o passar per davant d'ella.

El temps no té un marcador infinit, el temps és infinit, el meu marcador no, un dia s'aturarà, però mentre, mentre això no sigui així, poder preparar, dedicant el temps que cal per fer-ho, per a mi és el tot. Quina emoció esperar el proper intent de pujada al Turó i si l'espera ja és sensacional, ser-hi és incommensurable, podríem dir "s'emociona per poc", és sensacional que fos així, així no coincidirem mai amb molta gent, sí amb d'altres bikers, rarament amb d'altres genets, aquest darrers amb un tret diferenciador, tot és important, tot el que fem requereix de dedicar-hi "el temps", no temps i el que és més important, 33 anys pujant al Turó i l'emoció és més gran avui que el principi de fer-ho.


Per això per la perseverança d'aprendre a saber gaudir del que ja conec fa temps, valoro que com més temps passo al Montseny més l'aprecio, més el respecto i més temps li dedico.

De fet em passa amb tot, amb tots i per això com més temps passa, més temps dedico a tot i a tots. És el que vull tenir dins la meva faixa, el compartir amb es meus, jo no hi vull un roc a la meva faixa, jo hi vull aquesta sensació tant estranya de notar aquestes menudes punxades d'emoció pel que ha de venir, pel que hauré de compartir i on sé que els meus sentits seran plens de bones pensades, on en mirar a l'oest veuré els meus orígens amb La taula dels tres Bisbes, amb el naixement de la Tordera i que si això passa és perquè ja seré al darrer revolt de carenar el Turó, pensar-hi ja fa que resti aturat, que pensi que hauré de tenir clar que podria ser que d'aquí a res sigui una realitat, no un pensament i això aquesta possibilitat fa que els meus ulls brillin amb molta més intensitat, pel fet de que per uns instants he recordat les inquietants falgueres, no sé perquè, però crec que fa poc vaig ser entre elles, però ara mateix no recordo a on, sí que hi era amb el meu Drac acariciant-les amb un vol molt baix, però no recordo a on.


Temps de grans sensacions, de millors realitats, de mirar de tornar a ser a terra de creadors, on un reduït grup de genets de Drac es fon en ser-hi junts, a aquell únic espai, a aquella terra única, on a peu de Les Agudes he gaudit de ser travessat pels núvols que des de les profunditats s'enlairen per les verticals parets dels Castellets, banyant-me de les seves gotes denses i humides i on les orenetes una darrera l'altra comparteixen al meu costat el seu vol entre la que un dia serà i avui encara no ha estat, la mirada atenta del meu Drac.

MTB, MTB, MTB.