Entre Santuaris

Una ruta entre els signes d'identitat d'una etapa del nostre país que no sé si ja té els dies a tocar de la seva fi, com nosaltres, com nosaltres, però que en ser-hi la sensació és de ser entre espais de creadors, no de conqueridors, tot i ser conscient que són vestigis del darrers. 

Una anada passant pel Santuari de Corredor, perseguint jornada divertida a la capital del Baix Montseny, i una tornada exigent passant pel Santuari de Sant Martí del Montnegre. 

Costa aquests primers dies dels darrer tram d'abril ser a dalt dels Dracs, costa, el pensament vola lluny entre el rodar dels nostres dos conqueridors de somnis, són moltes les viscudes, sí, una sola pensada d'abril té més contingut que tots els sospirs junts de l'estiu, per breu que sigui, per poc dens sempre pesa molt més que tota inspiració de la resta d'estacions que formen el girar del pas del temps, perquè ara per ara tot són girs, constants, sí, el temps no passa quan referencies instants preciats, el temps vola quan els volem acaronar amb els nostres pensaments més d'un breu moment.

Els moments marquen el temps, sempre, i el temps ara des de fa uns anys és el què ens tenen la llicència de concedir els nostres Dracs, aquests temps concedits són sempre sensacionals, més encara, emocionants, vestits de prudència, plens de contingut, a on des de ja fa temps són sempre solitaris, mai massa, simplement solitaris.

Uns dies propis de l'estació van fer que diumenge féssim els darrers quilòmetres sota un pluja intensa a tocar de SV, clar que yes! i nosaltres contents, molt contens de ser-hi, penso que per ser al darrer tram, de ser a hores de casa, OMG.

Un Montnegre sempre és un Montnegre, abans però a peu de començar una aturada llarga amb l'Home del Montseny de la mà d'un bon cafè, per passada una hora ben bona iniciar una pujada constant que va de més a menys, cert, però constant, certament, certament, a on en aquesta ocasió les pensades dels darrers mesos fetes converses indiquen que genet i Reina estan en un bon moment de forma perquè fem la pujada fins al Santuari sense adonar-nos que l'hem fet, com sona, com sona, tot i el 16 de l'Inbred, la sensació és de no recordar cap sacrifici per arribar-hi.

Després cerquem una ruta que fa anys que no fem, part d'ella, i aconseguim recuperar una tornada que venerem, la del retorn al Mirador passant pel Montnegre, que bé, que bé, que bé.

Una aventura sense Falgueres Màgiques, per tant sense Poció Màgica, omg, omg, omg. 

Diumenge la primera ruta d'aquest tram de vint-i-un dies, de fet pel fet d'haver decidit començar un dia abans seran vint-i-dos, crec recordar que vuitanta quilòmetres amb un desnivell notable, a on un dinar a SC de croquetes, pollastre, galetes, i una cervesa per beure els aliments de la ruta, suficients per fer-la, i em deixava d'esmentar el consum durant la ruta d'un bidó d'aigua de 500 ml.

Equipats d'estiu amb camals i manegots, així com l'armilla, no sempre, no sempre però sí de manera intermitent pel pas canviant del temps mentre anàvem corriolejant cap a Calella des de Sant Martí de Montnegre. 

Sense eines, sense recanvis, amb l'inbred a 26", amb manxa, sense coincidències, sense incidències, amb llums les darreres dues hores, amb les dues bikes funcionant a la perfecció, amb un mar reclamant poder manifestar la seva força però mostrant-se fins ara calmat.

Des del Mirador del Drac dies de Single Speed.

MTB, MTB, MTB. 

Recollida de components

Divendres havíem de recollir la roda del darrera Shimano XTR, i també el pedal de la mateixa marca i model, i aquest va ser un motiu per decidir fer una volta força més llarga, això sí si bé no respectaríem el quart dia de rodar fent una distància de trenta quilòmetres, vàrem anar a vuitanta, sí que vàrem però fer un desnivell molt conservador.

Una anada a Vallromanes clàssica, aprofitant per menjar, beure un cafè, uns anada a Vilanova amb l'Oriol anant a buscar la roda i el pedal, per després fer ruta direcció a Llinars, i un cop arribats enfilar directes cap a Can Bordoi, aquí l'Oriol va fer camí cap a Vallromanes passant per Parpers, i nosaltres direcció Mataró passant per Dosrius.

El ritme va ser sempre molt tranquil, curiós perquè dissabte, ahir no vàrem sortir de la sensació de fatiga que teníem.

Les bikes molt bé, l'Inbred amb la roda de 29" davantera va molt i molt bé, però curiós la roda de 26" posterior a les baixades pedregoses no sé el motiu però recepciona els cops de manera molt seca, fet que ha fet que el Vol d'avui diumenge fos amb l'inbred vestida de 26" no 69, per temor a esmicolar un altre cop la roda de 26" del darrera, seria el tercer cop, de fet encara tinc que reparar la Crossmax XL d'ara fa dos anys. 

Equipats d'estiu amb la Lite les darreres dues hores. Beure, un bidó d'aigua de 500 ml. sense eines, sense recanvis, sense les bosses, amb llums funcionant a partir de les nou del vespre, amb manxa, sense coincidències, sense incidències, amb el mar calmat. 

Després de la ruta la sensació de fatiga va imposar descansar, inclòs el dissabte, per diumenge, avui tornar a la normalitat.

Sempre hi ha dies per fer coses noves, divendres va ser un d'aquests dies diferents.

Des del Mirador del Drac dies de Single Speed.

MTB, MTB, MTB.

De cara a demà miraré d'anar preparant la crònica de la jornada d'avui, una sortida exigent porta d'entrada de les properes tres setmanes, a on farem una pujada pel què fa a un augment prudent, però augment de la intensitat a cada dia que passi, siguent molt prudents amb les distàncies, per a la tercera setmana al primer dia d'aquesta fer la darrera aventura a dalt de tot d'aquest pic d'intensitat, i després dia a darrera dia anar baixant fins a rodar com tot aquest hivern, lents però constants, clar que yes!

SV-Montserrat-SV

La proposta de fer la Vallromanes-Montserrat per part dels Trinxes va ser una oportunitat per tornar a marcar un Vol per sobre del 200 Km, el darrer perquè després d'aquest ja no repetirem aquestes distàncies fins al juny-juliol, preparant el salt a l'altra cantó de l'oceà, mtb, mtb, mtb. 

Per aconseguir que aquesta distància sumés aquesta xifra calia afegir-hi una anada des de SV a Vallromanes, una tornada de Montserrat a Vallromanes, i finalment fer el tram de Vallromanes a SV.

Aquesta era la proposta i aquesta va ser la ruta que finalment vàrem fer. Per portar-ho a terme havíem  de matinar, clar que yes, i per tant les tres del matí del dissabte hora d'inciar la jornada, per sortir de casa a les quatre, tocaven les quatre al campanar de SV que nosaltres estàvem sortint del portal de casa, amb els llums Cateye-Sigma Powerled en marxa. Equipats d'estiu, amb manegots, armilla, i darrera del mallot la Lite i un protector de cara i coll. A la riera de Llavaneres a les quatre tocades a 14ºC, ja vàrem veure que la Lite i el protector de cara es quedarien a Vallromanes a l'aturada que teníem prevista per fer el segon esmorzar, en aquest cas els protagonistes van ser, llet amb xocolata en pols i galetes, i que tant la Lite com el protector serien de molta utilitat per la tornada cap a casa a la nit també aprofitant l'aturada a on dos entrepans i un altre cop la llet amb galetes van ser l'energia perfecta per arribar a casa a tocar de l'una de la matinada de diumenge. 

Portàvem per menjar, dos entrepans de pa de cereals amb formatge i tomàquet, una bossa de fruits secs, i mitja de llaminadures, per beure aigua, aquesta vegada un bidó de 750 ml. Durant tota la ruta vàrem beure crec recordar quasi quatre bidons d'aigua. A l'anada un entrepà al quilòmetre 60, i durant la ruta abans de l'entrepà, i després ja fins a Montserrat part dels fruits secs, i llaminadures aprofitant les aturades per reagrupar aquest grup d'uns vint bikers. A Monistrol abans de començar la darrera pujada fins al Monestir, segon bidó d'aigua. 

L'anada fins a Monistrol per una ruta erronia millor la deixem per una altra ocasió amb un nom que la defineix sense embuts, per oblidar. El fet és que unes vuit hores ben tocades després de sortir de SV ja estàvem a les portes del Monestir de Montserrat, el grup part d'ell es quedava a dinar, nosaltres no, havíem de tornar i no teníem ruta definida per refer el camí, repetir l'anada feta ara de tornada no ho vèiem prudent, preferint tornar per una ruta més de muntanya evitant de ser possible zones de molta circulació de cotxes. 

Per aquest motiu teníem clar que havíem d'anar directes a cercar el parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, el Drac de Sant Llorenç cridava amb força als nostres dos Dracs, mentre, el Sol anava fent la seva lenta però continuada caiguda. La baixada des de Montserrat per muntanya, un cop a Monistrol, aturada per menjar un entrepà de formatge i beure una clara, energia necessària tot i tenir nosaltres encara un entrepà darrera del mallot, així com llaminadures, i més de la meitat dels fruit secs, des d'aquest punt després de menjar, vàrem estar mitja hora ben bona cercant la ruta per encarar cap a Vacarisses per muntanya, un cop localitzats els indicadors de la Diputació va ser una sensacional aventura de pistes, de seguiment de pistes, abans de sortir de Monistrol, tercer bidó d'aigua a la mateixa font del poble de l'anada. 

Un cop passant per sobre de l'estació per tercera vegada a on hi havia un altre cop un tercer grup de bikers a l'estació esperant el tren, a un mur natural de pedra s'hi llegia aquest escrit, ruta a Canet de Mar, o quelcom similar, aquesta era la nostra segur, la resta mentre tinguéssim llum natural vindria tot donat, oi que sí?

Entre aquest punt i la carretera, com? sí noi, vàrem haver de fer un tram de carretera d'uns quatre o cinc quilòmetres de pujada al parc Natural, a on fa uns anys amb en Tempo va trencar la biela, i és per on vàrem baixar en aquella edició, ara aquest cop de pujada, després baixada ja feta fa uns anys a la sortida de les Ibis Mojo Carbon, Xavi el dia de la pluja i les presses del grup per arribar, nosaltres tres darrera rient, ara la Betty i jo tots dos sols, esperant poder ser abans de l'arribada de la nit propers al riu Mogent, punt de referència conegut per a nosaltres, lloc a on ja podríem dir, casa, el que us deia, abans d'aquesta carretera de pujada ens aturem a fer un Colajet ben glaçat fins i tot massa però que ens va anar d'allò més bé, que bé que ens va anar per encarar la calurosa pujada que ens esperava. 

Un cop al punt més alt, podíem endinsar-nos al Parc perquè a aquest punt sí tenia clar quina era la ruta a fer fins a Terrassa, però la prudència ens va portar a fer la baixada més ràpida per pistes, fetes aquestes ara fa uns anys el 2008 crec recordar amb el grup que us esmentava, un cop a Terrassa anem directes a fer un segon entrepà, mitja cola, i un cafè dels de veritat, per seguir ruta passats uns minuts. 

Una mica inquiets certament, no teníem ni idea de com tornara cap a casa, seguint els indicadors de la Diputació ens vàrem plantar pista darrera pista molt propers a la ciutat de Mollet. 

Aturada breu a on va caure mig entrepà dels nostres de pa de cereals amb formatge i tomàquet, que bo que estava, que bo que estava. I encara ens en quedava un més, omg, omg, omg. 

Passada una estona llarga ja rodem amb llums, Cateye-Sigma Powerled en marxa. Sense cap incidència durant la ruta, sense cap coincidència.

Entràvem a Mollet de nit, i no aconseguíem encarar direcció al riu Mogent, després d'una estona ben llarga, i de ser ja dins de la nit més fosca ja rodàvem direcció a Vilanova del Vallès, a aquest punt un quart bidó d'aigua a la font del Parc direcció a Vallromanes. 

Curiós, de SV a Vallromanes a la matinada ens va costar gestionar els quilòmetres, jo crec perquè anàvem adormits, de Vallromanes a Monistrol el mot que ho definiria, va ser tensos per una ruta extravagant, molt, de Monistrol a Montserrat per ser definitivament a zona entre pistes de muntanya, relaxats, diria que fins i tot xafats, tant que un cop tornant sortint de Monistrol el primer pensament va ser, estem morts i ens queden per fer cent quilòmetres, per després a cada minut que passava rodant entre pistes cada cop anàvem més bé a dalt de la bike, així fins a Vallromanes, a on després a l'alçada de les Cinc Sènies teníem ganes de ser a casa, no cansats, que també, però en major grau diria siguent prudent, una mica desanimats de la ruta d'anada a Montserrat. 

Un cop a Vallromanes, una aturada sense presses per menjar, i d'aquí equipats amb l'armilla, manegots i la Lite, sense presses però sense pauses directes cap a SV, sortíem del Vallès Oriental cap a tres quarts d'onze de la nit, i vàrem arribar a casa ben passada la mitjanit, total 21 hores fora de casa, rodant a dalt de la bike penso que unes 19-20 hores, està prou bé. 

Avui dimarts hem tornat a rodar, diumenge i ahir vàrem descansar, avui ja hi havia ganes de Vol, aquest, i els propers tres seran de rodar sense desnivell, per passats aquests iniciar un intens  programa de tres setmanes de rodar a una intensitat alta, en cap cas anaeròbica, no però sense veure-la propera, sí notant que augmentant tres punts més la intensitat ja seríem dins de la zona vermella. Els caps de setmana els Vols disminueixen pel què fa a la distància, passant ara de fer entre els 80 i els 200 Km, a fer entre els 50 quilòmetres i com a màxim just per sobre de les tres xifres, això sí, fets a un ritme ara amb aquest dos punts més d'intensitat, a diferència d'aquest hivern, i aquesta primavera fins al proper divendres que haurem rodat sempre a un ritme molt prudent.

Amb eines i manxa, sense veure el mar, per passar-hi de matinada dissabte, i de matinada diumenge sempre de negra nit.  

Des del Mirador del Drac, dies de Single Speed.

Un punt a comentar, l'Inbred amb la tija Thomson sense retrocés, i el seient Tune perfectes per a poder afirmar que ara ja no tinc dolor de les lumbars, zero molèsties, funciona ara de 10/10, un punt important per a mi, caldrà esperar per prudència a fer desnivells més importants que els fets fins ara per consolidar definitivament que no he de passar a una potència de 90 mm. Segon i darrer punt, el culot Pearl Izumi PRO va agafat de la mà de l'Inbred, és a dir un rendiment excepcional. 

La imatge m'ho diu tot, a tu també?

MTB, MTB, MTB. 

Relaxats

Molt, el què indica que estem digerint bé les distàncies per sobre dels 200 Km. Està prou bé, de fet ja cercàvem això, de fet de no ser així estaríem estancats a un patiment a les 24 hores SOLO a on a partir de l'hora crec poder definir la vuit jo no gaudeixo durant una estona prou llarga. 

He de pensar que la preparació des de Canberra 2013 tindrà el seu premi, de poder, fer una participació a unes 24 hores SOLO gaudint de la primera hora fins la darrera, oh yeaaaaah!

Avui és dilluns de fet és diumenge, però pel fi és dilluns, la casa camina com si ja estéssim dins de la propera setmana, en aquesta línia he decidit que com que no estem dins del dia a dia, podia netejar els dos Dracs, ahir tornant de Montserrat van tenir una aventura exigent pel què fa a pols i terreny pedregós, i després d'una bona neteja m'ha agafat curiositat per veure quin pes tenen aquestes dues bikes, la de la Reina estava just per sota dels 9 Kg amb pedals els CB 4Ti, i els dos Onza Canis TR, ara amb els pedals XTR (+125g.) i l'arribada de l'Ikon EXO 3C TR (+250?) està just per sobre dels 9,2 Kg. que segueix sent un pes molt bo per a nosaltres. L'On One sorprenent, aquesta presenta un pes per a mi sensacional, de fet mai he rodat amb una bike tan lleugera, com sona, com sona, 9,5 Kg. tocats, ara ja entenc que pugui rodar amb un 32x16, i aquest pes baixarà 100 g. un cop reparat el pedal XTR, ara porto uns Shimano 520 crec recordar de 400 g. 

Si m'agradés més l'Inbred ja hauria de fer venir una segona Inbred cap a casa, no és veritat, no que m'agradi molt si no el fet d'haver-ne de fer venir una segona, però quasi, quasi. Que Superlight que és aquesta bike, OMG, increible com em recorda l'etapa Santa Cruz, encara més sorprenent que no noto ni un cop sec amb el quadre Inbred, la forquilla XXR de DT, la roda Shimano XTR 2007 i l'Ardent 2.1 LUST a una pressió per sota dels 20 psi. encara estic aturat de com funciona, i com frena, torno a sortir amb una bike que frena, de fer venir el nou quadre, de ser 29" haurà de frenar, OMG com frena el conjunt ara XTR del 2003 amb la roda de 26". He de dir que el conjunt tija-selló Thomson-Tune no és el magnífic equip Moots-SLR, però el conjunt triangle del darrera de l'Inbred i aquests tàndem Thomson-Tune funciona molt i molt bé, ni un cop sec en 21 hores de Vol, omg, omg, omg. 

Quina roda portarà la meva nova bike una incògnita perquè aquesta Inbred comprada quan jo ja rodava amb la The Motivator de 29", aquest Inbred de 26" és literalment un avió, ràpida de reaccions, nerviosa per poder canviar trajectòries en qualsevol moment, intuitiva per decidir cada línia de pas. 

També  he de dir que l'equipament heretat en part de la Superlight ajuda molt aquest bon funcionament, però molt, els pneumàtics Monorail roden molt bé i mantenint un punt d'adherència  molt satisfactori, sempre he reclamat per a 29" amb EXO 3C TR aquest model de pneumàtic, tot i que l'Ikon ja és una  molt bona alternativa. Els frens ja venen de l'etapa FS, les rodes XTR de Shimano 2007 també, la potència és Superlight, llarga més dels 100 mm. el manillar Moots de 700 mm. i 10° de retrocés són amb la direcció Cane Creek 100, i les tanques CarbonTi els components llegat de la Vicious, el crankset, així com el pinyó de 16 Shimano i la corona HBC també però van rodar molt poc amb la The Motivator, la forquilla DT XXR 445 ve de l'etapa Yeti ARC Single Speed, el moment ARC SS va ser molt breu però intens. Ara roda amb la forquilla Black Sheep de titani de crec recordar 480 mm. el porta bidó King Cage l'únic que hi ha a casa des de la terrible experiència amb el innombrable porta bidó cònic de carboni, quin calvari a Finale 2009, no hi havia qui retirés el bidó, el BB Shimano XT, tinc XTR, sí, però he de dir que arribats a aquest punt passaria a Deore. En conjunt una llista de components estratosfèrica per a mi, que fa que el rodar sigui Superlight, que bé, que bé, que bé, i encara hi aniré millor passats els dies, perquè ara sorprenentment sortint dels girs oberts em costa no sortir d'ells fent tangents, com? si representa que hauria de ser a l'inrevés, sí però he de creure que és per un repartiment dinàmic de pesos que ara cal canviar, i que ràpidament millorarà, oi que sí?

Després de repassar les dues bikes aquest matí, hem passat d'un Sol brillant a una pluja intensa, però intensa.

No em trec del cap les Bont, no és una bona pensada, sort que les vaig amagar molt bé :-)

Un cop els pedals Shimano XTR a casa, ja no hauré de modificar res més a l'Inbred, anar canviant cadenes, pneumàtics, ferodes i discs de fre, idèntic a la The Motivator. 

Volíem sortir a fer un Vol breu ara al migdia, i al vespre tornar a pedalar per anar a fer la Pizza, de ser, ara per ara però res de res, no passa res, descansar també està bé, per això deia, avui és dilluns, dia de descans de bike. 

Des del Mirador del Drac dies de molt Single Speed ara 26". 

MTB, MTB, MTB. 

24 Hours SOLO Single Speed, go, go, go :-)

Primavera, dia de primavera

Plou i fa sol, omg, omg, omg.

Ahir un Vol a on a minuts de sortir el cel era gris, gris, gris, i a on durant el matí una pluja intermitent era la protagonista. Les ganes de fer el test de l'Inbred amb la tija i el selló canviats ara la Thomson Elite i el vell Tune Speedneedle tornen a rodar, l'objectiu avançar dos centímetres la posició a dalt de la bike, just les que retrassa la tija Moots, necessària aquesta última per la seva comoditat, però ara és pitjor el punt fort d'aquest retrocés, d'aquesta comoditat que no pas el dolor lumbar per un TT llarg, la potència per posar-la més curta he de passar a Thomson, i per tant a OS, i no tinc un manillar de titani OS, el Moots no és ni 25,4 mm. per anar amb la potència Syntace de 25,4 mm. porta un gruix específic, vull dir si vull millorar la posició a dalt de la bike amb normalitat ara he d'utilitzar els components que tinc a mà, que són per a mi d'un nivell estratosfèric, pel fet de ser de l'etapa FS. Tinc tiges més lleugeres, NewUltimate de menys de 150 g. sí però no crec que hi anés tranquil amb una bike 100 rígida per la fragilitat del conjunt guies de carboni del Tune i el sistema de fixació de guillotina de la tija, també tinc altres propostes de selló però tant amb el SLR com amb el Speedneedle són els que els darrers deu anys m'han portat per mig planeta sense causar-me cap molèstia, i aquest és un punt molt important. De la tija Elite no en puc dir res més que coses bones, amb un pes digne i una fiablilitat sensacional, també tinc l'EC90 d'Easton però no de 350-400 mm. i el ST de l'Inbred és molt curt, o sigui que aquesta és la que m'ha semblat la millor proposta ara per ara. I així aprofito rendint homentage a l'etapa Scalpel-The Motivator, renoi quin tram, d'un 2x9 del 2003 a un 1x1 del 2011, OMG.

Ahir passats els primers deu minuts ja estava sota d'un tendal a la riera de Llavaneres, una pluja intensa així m'ho va indicar, clar que yes! a 19ºC amb un aire càlid que em proposava de rodar sota la pluja torrencial, i de fet una estona després així va ser. 

Anava equipat de BWR amb camals, Hirzl, i Giro Privateer, un equipament de 10/10, portava darrera la Lite de Campagnolo, fent el Tintorer Curt la tempesta va tornar, no amb força però sí amb certa intensitat, per diferents motius vaig decidir no protegir-me d'ella sota una pineda densa, i va ser una bona pensada, no feia gens de fred, passats uns minuts l'aigua em baixava fins als canells i entrava com si res a dins dels guants Hirzl, tenia ganes de testar aquests guants amb pluja, per les característiques dels mateixos, el tacte moll dels guants de pell i la cinta de cuir Brooks el definiria com a raspós, no molest, però sí rar. No em vaig posar la Lite sota la pluja, arriscat quedar moll pujant perquè a la baixada pel Tintorer Curt podria haver agafat fred, però un cop a punt per iniciar la baixada del Curt sí que em vaig equipar amb la Lite, bona pensada perquè com pujant no feia gens de fred, ni tant sols fredor, una baixada impecable, que bé, que bé, un lluger espurnejar itermitent em va acompanyar durant la baixada fins a Llavaneres, a aquest punt em vaig treure la Lite, i d'aquí fins al Passeig dels Anglesos a on el mar estava com el dia abans esperant, segur. 

Un cop al Passeig la sensació per un cel molt tapat és que no seria el darrer bany de primavera durant la sortida, no el bany de l'estiu aquest està per venir, i serà molt ben rebut, quan el què ha de venir no depen de mi estic més tranquil, si no fa fred el bany és un plaer, un cop al tram proper a Milans pel pas per les Falgueres Màgiques el Sol va fer acte de presència i l'arribada d'aquest va ser una bona motivació per seguir pujant fins a la carretera de Torrentbò, exigent aquest darrer tram ahir, motivat perquè ara amb la nova posició a dalt de la bike ja no tinc el dolor de lumbars, perfecte, únicament ara la realitat és que el 32-16 és exigent i tampoc puc anar massa estona assegut, però això ja no és un problema, anant més estona dret i oli en un llum. Vull dir que les transicions d'assegut a dret no la marca el dolor lumbart si no l'augment de desnivell, res més.

Sense incidències, sense coincidències, sense menjar, amb eines i manxa, amb aigua sense quasi beure, amb llums sense funcionar. 

Des del Mirador del Drac dies de Single Speed.

MTB, MTB, MTB. 

Després un bon premi, un bon dinar a on el pensament era, que bé haver fet venir l'Inbred el seu dia, perquè això ara em permet de en primer terme deixar passar dies, i en segon terme cercar la nova bike, oh yeaaaah!

Quarts de nou del matí

I mentre seleccionava entre les imatges d'ahir quina o quines podrien ser les protagonistes de la propera crònica,  una foto anterior m'ha copçat, quins instants, a aquest punt feia tot just uns minuts que havíem vist el trencament del quadre de la Vicious. 

El fet en si, el lloc, el moment que ens està passant, singular, el lloc, el lloc és el millor per viure aquesta experiència trista amb la The Motivator. 

Tot i així, tot i no tenir una sensació de desastre majúscul, la Vicious evoca una etapa, breu si ho comparo amb el temps que porto voltant pel Montseny, curiosament és amb diferència la bike més important, fins i tot més que la Superlight, en parlàvem ahir mentre fèiem el Drac. La Superlight és de l'escola de les bikes de MTB exigents, de TT curt, d'angles radicals, i que amb 100 mm. de suspensions em va fer gaudir del MTB com cap altra bike. Amb aquest llegat va arribar la The Motivator, difícil de superar, certament, certament, i que un cop han passat els anys la meva bike és aquesta proposta tan, diferent? no ho sé, sí, segurament, però és la meva bike. 

I pasaran els anys i com la Superlight que descansa al Mirador, ara hi haurà al costat la The Motivator, i elles dues veuran com un nou Drac segueix sent protagonista dels Vols, portant al seu genet, fins ara pel món, dic fins ara perquè no sé si aquest final de la Vicious és un indicador del final d'un tram, i aquest segueix, o és un final d'una etapa, no ho sé, he de pensar que ho és únicament d'un tram, però no té molta importància. Sí que és cert que la Nau Insígnia ha exigit, i exigeix de molts sacrificis que fem a gust, millor dit, que fem decidits per ser conseqüents, per mirar de ser-ho, no sé si a gust seria el mot que ho definiria bé, no ho sé. En tot cas són pensaments, sensacions que miren sempre de respectar el magnífic comportament que ha tingut aquesta bike, en certa manera de posar en valor el què ha portat aquesta joia de bike a casa, i per tant segur que són bones reflexions, segur. 

MTB, MTB, MTB. 

Un vell Vol

Per les sensacions mentre pedalava, bàsicament perquè quan hi ha un canvi de bike tot és nou sí, però aquesta percepció de rodar amb una bike que no és la que utilitzes sempre ja és una experiència coneguda.

Diumenge no va ser un dia de normalitat en cap cas, anar a dormir a les tres de la matinada després desmuntar quasi tota l'Inbred, es va salvar el BB Shimano XT, la brida de la tija, i la cadena, la resta tot desmuntat, direcció, potència, manillar, punys, frens, forquilla, rodes, pneumàtics, pinyó, plat, bieles, pedals, tija, selló, van tornar únicament els pedals. La bike va funcionar a la perfecció, únicament la potència haurà de ser dos o tres centímetres més curta perquè el TT és una mica més llarg el de l'Inbred de 26" que el de la The Motivator de 29", pot passar, i el fet és que com que jo volia baixar del pinyó de vint dents al de divuit, ara amb la 26" porto un setze, un xic per sota del divuit si mirem l'equivalència en 29", aquest fet, el de portar un pinyó més exigent no em permet de mantenir aquesta posició un xic més decantat sobre la forquilla, tot i els 10-12º de retrocés del manillar Moots. També hi ha un segon factor que em carrega d'esquena, el fet que he muntat la forquilla rígida Vicious i aquesta equival a una forquilla de 100 mm. aquesta edició especial de l'Inbred d'On One està pensada per a una forquilla de 80 mm. no 100 mm. i per tant a les pujades accentuat per aquest 32x16 i un TT un xic més llarg haig d'anar dret per evitar les càrregues lumbars. 

La proposta, potència de 90-100 mm. 6º+, forquilla DT XXR crec recordar que es diu, de 445 mm. i oli en un llum, si més no aquest és el propòsit, també canviaré el pneumàtic Maxxis Ignitor LUST de 2.35 per el Monorail LUST 2.10 de la mateixa marca, darrera ja el porto, el motiu d'aquest canvi, és perquè venint dels TR de 29" molt menys còmodes per a mi que els Tubeless, els TR més lleugers, un LUST de 2.1 en 26" té un bon pes ara per a mi, i no em cal, crec un coixí de 2.35 com el de l'Ignitor. Aquest darrer anava bé per quan he coincidit a sortides amb bikers amb HT, però ara aquesta coincidència és un fet excepcional i per tant ja no és necessari ara per ara de portar aquesta joia de pneumàtic com és l'Ignitor en 2.35 fent equip amb la forquilla rígida. Valoraré després si fer venir dos Maxxis Ikons TR EXO 3C de 26", veurem les amplades d'aquest Ikon quines han de ser. Ara per ara no tinc altres millores a fer, fora d'anar digerint la fi de ruta del The Motivator que comportarà al seu moment de cercar una nova proposta, no ara, no ara pel desànim, per aquest pensar encara que la Vicious és la meva bike, mtb, mtb, mtb. 

Sota aquest paraigua que us he exposat va ser l'anada i la tornada a Blanes, preparar la bike fins la matinada de diumenge per poder sortir va marcar la sortida del mateix diumenge, i un cop a Blanes quan anàvem direcció Tordera la decisió va ser ràpida, tornem cap a casa, estem massa fatigats, dinem i descansem la resta de la jornada, i tot demà que és dia de descans de bike. 

Dit i fet, i mentre escric aquesta breu crònica ja som dimarts i sonen les vuit del vespre al campanar de SV, el descans d'ahir ja és passat, i el Vol d'aquest migdia ha sigut memorable, hem volat a dalt dels nostres dos Dracs blancs. Quines ganes teníem avui de sortir a rodar, oh yeaaaah!

Equipats de primavera-estiu, sense incidències, sense coincidències, sense llums amb ells, amb eines i manxa, per beure un bidó d'aigua de 500 ml. per menjar, a Llavaneres pa de taronaja i xocolata, a Blanes pa de panaes i nous, i a Calella tornant un paquet de galetes Principe, un mar tranquil, un vent sempre a la contra fins a Blanes, i a favor sempre tornant, de no haver sigut aquest el protagonista anant no sé si hauríem tornat directes des de Blanes, no ho sé, sempre rondant els 18-20ºC, i veient un mar calmat que proposava de descansar no de pedalar.

Des del Mirador del Drac dies de Single Speed.

MTB, MTB, MTB.  

Una inoblidable història d'amor :-)

Com sona, com sona, i no podia ser de millor manera, vull dir jo també voldria que el meu darrer dia fos com l'últim dia de la The Motivator, després de gaudir fa una setmana del pas per Sant Marçal, i aquest cap de setmana fer-ho al peu del Turó de l'Home just després del pas pel pantà d'en Viada, a menys de cinc-cents metres del Mirador, omg, omg, omg, el què en diríem "morir con las botas puestas", mtb, mtb, mtb.

Aquesta no podrà ser una crònica dins de les cròniques, n'hi ha moltes al Blog, sí, millors, pitjors, idèntiques, similars, diferents, però seria una confusió utilitzar termes de comparació. Aquesta crònica rendeix homenatge a aquest Drac, magnífic Drac que m'ha acompanyat a fer els Vols que mai hauria pensat que faria, i no únicament per lluny, per les grans distàncies que he fet, que també, si no pel què va comportar l'arribada d'aquesta joia a casa.

Sense anar més lluny l'any 2011, febrer d'aquell any, ara fa quatre anys tocats, va rebre per part del grup de bikers una rebuda freda, era una bike, pel fet de ser Single Speed, per ser d'acer, rígida, pel seu color, per la seva decoració provocadora, per ser pesada, també per ser la primera 29er del grup, no sé si he de dir grup, crec que seria excessiu, o no, o no, aquell va ser un començament diferent, després el tram va ser solitari, que ja està bé, rodava la The Motivator o bé sola, o bé amb la sempre eterna amiga la Yeti ASR-SL, diria que aquesta va ser el gran amor de la The Motivator, la Yeti ASR-SL, per la grandària de les rodes de la primera, per la petitesa del conjunt de l'ASR. Després d'Irlanda crec recordar que 2011, no és important la data, tot va agafar un to més amigable, ja érem tres bikers Single Speed, sí una era provisonal, l'ARC size XXS, o més petita encara :-) el segon gran amor de la The Motivator, una bike que va donar entrada a la que fins avui i ja per sempre serà la parella definitiva de la Vicious. L'arribada de la Longboard va crear certa desconfiança al pati de les Single Speed de casa, la Spot Brand era una creació amb una elaborada selecció de components, va ser una construcció lenta, diria que la més llarga de totes les que hem viscut al Mirador del Drac, i de fet va marcar un dia abans i un dia després de com vivim el MTB a casa, la finalització de la construcció de la bike de la Betty va venir agafada de la mà d'una consolidació dels Vols fora de les nostres fronteres.

La Vicious Cycles The Motivator no en va ser el principal protagonista, sí un gran Drac que va coincidir amb els projectes del genet, i aquest fet ara a les portes del seu primer, i no sé si definitiu descans però sí probable la fa una bike que ha marcat aquest abans i aquest després de les bikes al Mirador del Drac.

La jornada de bike es presentava un altre cop molt emocionant aquest cap de setmana, el fet però va ser que a la matinada de dissabte quan aparentment havíem de ser camí de l'aventura, el què fèiem era descansar plàcidament a casa, com sona, com sona, no passava res teníem el diumenge per consolidar la gran ruta. Començàvem a pedalar a les deu tocades, direcció a Sant Celoni, la intenció, fer un Turó de l´Home, passant per Gualba de Dalt i Riells, lentament però les pensades a dalt de la bike ens van portar a cercar la verticalitat del Montseny, i des de Sant Celoni venint des de SV pel Corredor vàrem deixar el pas per Olzinelles per a una altra ocasió més favorable, després va quedar de costat Gualba, i després el quilòmetre catorze, agafant directes des de l'onze, la pista que va directament al Mirador al peu de poder pujar cap al Turó, oh yeaaaah!

No teníem les millors sensacions des de primera hora, com la jornada abans fent el Drac, costava escalar, després del pantà d'en Viada una aturada per agafar aigua va ser la crònica d'una mort anunciada des d'Escòcia, uns dos quilòmetres després d'aquesta breu aturada la tensió de la cadena de la The Motivator de sobte va augmentar, però no una mica no, que implicaria de recollar la tanca del darrera, una breu aturada i veure que el nucli no girava bé fent un soroll molt lleig, vaig pensar cal canviar el nucli, i en mirar en aquesta direcció, OMG, la puntera del darrera estava separada, un tall vertical desunia aquesta del quadre, OMG, OMG, OMG. 

Primer ens va caure el món a sobre, uns minuts, de fet la Betty passades quasi quaranta vuit hores encara està en estat de xoc, jo segur que també tot i que no tinc aquesta sensació, ara no és un bon moment per a una notícia com aquesta, de fet mai és un bon moment per perdre un bon company de rutes de bike, però el cor em diu que si havia de ser, aquesta era de les millors maneres de fer-ho sense cap mena de dubte, sense prendre mal, un trencament de quadre pot ser causa d'un accident, no va ser el cas, a l'inrevés, la Vicious em va portar des del Mirador a SC sense ni un sol problema, únicament era un problema la tensió de la cadena pedalant en pujada, i des del Mirador a SC baixant per la Costa no hi ha cap lloc on hagis de fer una pujada important. 

La prudència a la baixada que es va fer llarguíssima per la baixa velocitat, sí, però també per una banda per un fred intens, i en primer terme i determinant, les pensades pel moment, la Vicious The Motivator trencada. El pensament concentrat en els Vols fets fins avui que després de Fort William ja proposaven de fer un relleu de bikes, no es va fer pel fet que en el moment d'iniciar el procés de canvi ens qüestionàvem fer-ho perquè la Longboard és una bike més nova, i aquesta aconsellava d'esperar fet que també ajudava a que els números quedessin més relaxats pel que quedava del 2014 i per tot aquest 2015. Fer entrar dues noves bikes comporta d'un dispendi important, i si les bikes que tens et van bé i són les que vols no es fa fàcil de decidir el canvi, aquests pensaments entre molts ens van portar a SC.

A aquest punt va arribar la substitució de bike, amb l'arribada de l'Inbred,  dues hores després d'un pa amb tomàquet i pernil, unes galetes per postres, i per beure una cola, reiniciàvem la ruta des de SC a SV passant pel Santuari del Corredor, a aquest punt la nit ens acaronava, ara el silenci va donar pas a la conversa, a compartir com ho vèiem. 

En cap cas podíem ser objectius, si bé és veritat que el fet de seguir pedalant sense interrupcions, vull dir que fora de no pujar al Turó la resta seguia segons el pla previst, i aquest fet ens indica clarament on som pel què fa al nostre dia a dia, passen moltes coses al meu voltant sí, jo però no tinc la sensació de ser-hi a dins d'aquest intens moviment, a l'inrevés, cada vegada més lluny, més distant. 

Des del Corredor els temps necessari per abrigar-nos, i directes a Llavaneres baixant pel Tintorer Llarg, baixar em va costar, i tant, més encara als trams on el sauló esmicolat s'ha dipositat en quantitats importants, l'On One estava muntada per a un biker de 1,72 m. i tot i ser proper a la meva geometria ideal, tant pujant com baixant no aconseguia sentir-m'hi segur. 

Un cop a Llavaneres res ens va frenar de dirigir-nos directament cap a casa, ja portàvem tres xifres acumulades durant la sortida, el desnivell ja marcava èpica, i els meus ànims estaven molt predisposats a arribar al Mirador per muntar l'Inbred entre els components de la The Motivator i els que tenia jo a casa. 

Dit i fet arribar a casa, rentar l'On One, per començar la substitució de cada component, fins el punt que de tota la bike el BB, la brida de seient, el King Cage, i els pedals, són els únics components que han sobreviscut a aquesta remodelació de la bike. Els pedals, perquè als meus Shimano XTR al pedal dret hi vaig veure que presentava un joc perillós de l'eix vers els cos del pedal. 

Veia la The Motivator descansant mentre muntava l'Inbred, i pensava que maca que és la Vicious :-), aquesta escena es va repetir mil cops des de quarts de deu de la nit fins les tres tocades de la matinada, hora que vaig decidir que l'On One ja estava a punt pel proper Vol de diumenge, aventura que va començar fins i tot un xic abans de la de dissabte, uns minut abans, però aquesta ja serà motiu d'una propera crònica. Cap a l'una de la matinada la Betty em va baixar el sopar, pa torrat que es fonia a la boca amb truita acompanyat tot plegat d'unes meloses patates fregides, i aprofitant el moment vàrem rendir homenatge a la Vicious fent-li obrir una darrera Chimay, OMG.

Ara passades les hores a l'hora de dinar de dilluns, ja dins del dia a dia, penso molt però molt breument en noves opcions de bike, en com hauria de ser, de fet una marca i una proposta em ronda pel cap, un HM sí, però per concepte molt diferent de tot el què he anat presentant a The Great Escape MTB, també obro altres possibilitats de marques HM germanes de la Vicious, sí però com dic molt breument, tenint una bike com l'On One no és moment de precipitar-se perquè no deixo de pensar en el meu Drac dels darrers quatre anys, la Vicious The Motivator Single Speed, i en aquesta ocasió no diré el Rei ha mort, visca el Rei, en cap cas, el Rei ha mort, i vaig a fer el dol pertinent abans de decidir fer venir un nou Drac.

Des del Mirador del Drac, dies de Single Speed, sí, dies de transició dins d'aquest tram tan trist del trencament del quadre de la Vicious.

MTB, MTB, MTB. 

Normalitat?

L'aventura de diumenge va començar com havia de començar si perseguíem fer una sortida de tres xifres, és a dir per sobre dels 100 Km. Després de setmanes de fer-ho a partir de les vuit, la majoria de vagades a les nou, arribant sempre massa d'hora la nit i el fred, i deixant sempre per aquests dos motius el rodar per sobre dels 200 Km. per a una millor ocasió, de fet les darreres setmanes sempre hem anat rodant per sobre dels 150 Km. sí, però nosaltres perseguíem els 200. 

Si ho haguéssim fet dins de l'hivern l'exigència hauria sigut menor, pel fet que les càrregues de desnivell les proposem coincidint amb l'arribada de les bones temperatures per a nosaltres, vull dir que aquest hivern les distàncies per sobre dels 150 Km. no sempre han anat agafades de la mà de desnivells considerables, no sempre. Ara a aquest principi de primavera l'excepció és que no hi hagi un desnivell important lligat a una distància considerable. No seguim un patró científic en cap cas pel què fa a perseguir aquest objectiu, dies més llargsi temperatures més altes, factors determinants a casa per perseguir distàncies més llargues i acumulats de desnivell més alts. 

La doble èpica serà de ser el punt d'inici, no és a on som encara, per tant ens falta temps, i d'entrada aquest ens proposa seguir-ho preparant, i això fem. Dic ens falta temps en el sentit que no serà a dies, segurament tampoc a setmanes que consolidem sortides per sobre dels 200 Km. i per sobre dels 6.000 m. positius, i no de manera puntual, això segur que ho podem aconseguir avui, vull dir excepcionalment, el què perseguim és aconseguir fer-ho de forma continuada sense tenir la sensació de fer quelcom especial. Ara estem còmodes a la barrera per sobre dels 150 Km. en el sentit únic quan dic còmodes que i tant que ens requereix de molta dedicació, però en cap cas d'una exigència física notable. Jo diria que un cop tens clar que no hi ha un temps finit per tornar a casa, un cop ets a dalt de la bike els quilòmetres i desnivell van caient a un ritme pausat, i així anem passant les hores, ara si més no ho estem experimentant en aquesta línia de percepció d'una fatiga inexistent. 

No recordo cap dia a on la fatiga en sigui la protagonista, sí indisposicions per unes digestions atípicament pesades, no per menjar molt, si no per la precipitació en fer-ho, arribar amb massa gana, o en el seu defecte menjar com si aquest fos el cas no ens està ajudant, i aquest diumenge des de Coll Formic fins a casa les males sensacions després de dinar no van ser les millors, i no en sabria dir el motiu fora d'una necessitat de menjar, sense tampoc un gran desfici però tampoc pausadament, fent referència a en Bob a Coll Formic a diferència de la setmana anterior que ho va patir la Betty a Sant Celoni. El pedalar durant tota la sortida, de 10/10, als darrers quilòmetres ho dèiem, que bé, que bé, que bé. Un tema però el d'aquestes indisposicions que hem de millorar, i millorarem, de fet aquestes sortides persegueixen això, millorar les nostres sensacions a dalt de la bike, i per tant en conseqüència el nostre rendiment en distàncies llargues. Em va al cap un escnari similar de La Costa a l Montseny, omg, omg, omg, o a la Cerdanya amb en Xavi, OMG, OMG, OMG.

Una anada direccció a Blanes pausada, també freda, sempre massa propers als 10ºC, tres hores de fredor constant, esperant encarar les pujades continuades direcció a Sant Feliu de Buixalleu per deixar el fred enrere i per gaudir de tan bon tram.  

Primer però un llonguet amb xocolata al pas per Sant Pol, no compreu llonguets a Sant Pol sí a Hostalric, després un pa amb tomàquet amb fuet i formatge amb mitja cola a Hostalric, que no reptirem mai més. Des d'aquí previ una anada de Sant Feliu a Arbúcies nova a on perdres va ser la nota predominant, la imatge inferior era a un cul de sac després de baixar per una pista vertical durant una bona estona tant que refer-la va requerir de caminar un bon tram. La visió del lloc però va compensar ser-hi, perduts sí, però a quin entorn, un lloc de somni, el silenci, el color, el contrats d'aquest entre una part de la vegetació torrada i una altra part florint de forma apassionada, és la característica d'aquest inici de primavera, una explosió de dimensions desconegudes per a mi, a cada sortida des d'aquesta primavera el contrast és extrem, mtb, mtb, mtb. 

De fet anant de Palafolls a Tordera ens va passar el mateix, perduts una bona estona també. 

Pel què fa a menjar ja no seria fins a Arbúcies a on unes galetes de xocolata blanca i de xocolata negra amb un cafè llarg dels de veritat van ser la festa del moment. 

Seguidament enfilem direcció a Santa Fe per la ruta clàssica de La Garolera, aquest cop directes a Sant Marçal del Montseny, no a Santa Fe. Esperàvem poder prendre quelcom calent a Sant Marçal ara que la cadena que explotava el restaurant ha baixat la persiana i ens havien comentat que ara ho portaven uns particulars, per aquest motiu deixem passar sense atura-nos Coll de Te, però senzillamanent el restaurant de Sant Marçal era tancat amb els cartells encara de la cadena que ho ha portat durant els darrers anys. A veure si properament tenim més sort i podem gaudir de Sant Marçal, perquè fins ara l'accés sempre ha sigut restringit oficiosament a les persones que o bé dinaven al restaurant o bé dormien a l'hotel.

Ens hauria ajudat prendre quelcom calent a aquest punt de l'inici del riu Tordera, una boira baixa densa era una companya de ruta massa freda, a on per aquest motiu mans i peus no estaven en el seu millor moment, esperàvem ara un cop deixat enrere Sant Marçal la baixada memorable fins a les Illes per poder començar ràpidament a pujar direcció a Coll Formic i mirar així d'entrar en calor. Un cop a Les Illes la Betty va haver d'aturar-se per fer-se un massatge als peus mirant d'activar la circulació de la sang, operació que va funcionar. Jo a aquest punt vaig aprofitar per compartir amb la Reina un dels dos plàtans que portàvem, en el meu cas no va ser suficient aliment per arribar bé al restaurant de Coll Formic, l'experiència és un grau, i un ritme prudent fins al restaurant em va permetre d'arribar dignament a destí. Un cop a Coll Formic vàrem tenir el temps just per lligar les dues bikes a una de les finestres del restaurant coincidint aquest instant amb l'arribada d'una lleugera pluja, moment memorable d'una pujada que no oblidaré, segur, segur. 

Des de Coll Formic després d'un dinar tan breu com bo, bon menjar, tres torrades de formatge i fuet, un mel i mató de primera, gasosa, vi, i dos cafès llargs, tots ells agafats de la mà d'un servei de restauració i atenció al client impecables, tots ells els protagonistes indiscutibles del moment. Esmentar que no vàrem menjar pollastre, oh yeaaaaaah! 

Sense dubtes directes a resseguir bona part d'un lloc mític, el del Pla de la Calma, com sempre i ja us en vaig posar una imatge, bons moments, dels millors, bons instants, a on sempre penses mentre hi ets, irrepetibles. Els anys però indiquen clàrament que això no és així, ja fa més de cinquanta anys que el meu Vol comparteix el pas per aquest entorn de somni, hi he passat protegit per la mare des d'abans de néixer fins ara mig segle després que hi venim en bike, si Deu vol, si Deu vol fent referència a que tingui el privilegi de gaudir d'un proper tram prou llarg perquè sigui una realitat aquesta afirmació, vull dir que són moments que he de confiar que tindran oportunitat de repetir-se, hem de confiar, hem de confiar.  

Un pas per un lloc únic a un moment singular de la Reina i genet, dos Dracs funcionant perfectes, a excepció del fre davanter de la Vicious que no frenava, però el conjunt de les dues bikes de 10/10. V anar bé que aquest fre davanter no funcionés perquè això va implicar de baixar lentament afavorint no agafar més fred del que ja teníem mentre creuàvem el Pla de la Calma. 

Equipats de primavera, amb culots pirates i un altre cop amb les jaquetes Xenon AS de Gore, calçats justets d'estiu, hauria anat bé portar les punteres Mavic, però tot no pot ser, direcció a Sant Feliu anava sense la jaqueta Xenon AS escalant únicament amb la tèrmica, passades les hores hauria necessitat els guants Gore Alp-X de canell curt, sí, però en definitiva van ser cinc hores tocades de fredor d'un total de quinze, així que el resum és, anàvem prou ben equipats, clar que yes!

La baixada fins a Cànoves amb un terreny lapa, sí, acostumats al sauló de casa, la baixada des del Pla de la Calma va ser la ideal, el fred el punt feble d'aquesta baixada memorable, però quilòmetre a quilòmetre lentament el fred va donar pas a un espai de temperatures perfectes per rodar. Un arribada a Granollers propers a llocs a on hi he passat molts anys, i que ara part d'aquests espais ja no existeixen, curiós el temps, curiós les conseqüències del pas d'aquest.

De Granollers a Vallromanes, un mot el defineix, llarg, entrant dins de l'etapa nocturna amb una temperatura càlida propera a les que compartirem a l'estiu. Un café amb llet amb galetes premi a la que seria la darrera aturada d'aquesta aventura que ara a quarts de deu de la nit era ja l'anunci del proper final d'aquesta, a on aquest malestar de panxa va passar a un estadi superior ja fins a casa, i a on aquest per intens que fos no va evitar de fer un bon sopar tocada l'una de la matinada, perquè l'arribada al Mirador no va ser abans de la mitjanit, podria però com ja ve siguent una norma al punt d'enfilar directes cap a casa ens faltaven vuit quilòmetres per superar la barrera dels 200 Km. i això va comportar per primer cop des de la tardor passada d'una anada i una tornada pel Passeig dels Anglesos, i per tant d'una arribada a la mitjanit ben tocada. Dic per primer cop des de la tardor passada perquè fins ara en arribar propers a casa amb 170-180 Km. decidíem sempre anar directes cap a casa i no invertir aquests 60-90 minuts més per assolir els 200 Km. el motiu sempre el mateix, una climatologia vestida de fredor, i també aquests darrers mesos molt cops agafada de la mà del vent no ens ajudava a conquerir la xifra de quilòmetres per sobre dels 200, en aquesta darrera ocasió una temperaura càlida i un vent inexistent sí que ens va ajudar a seguir rodant i superar amb comoditat aquesta xifra dels 200 Km. Em ve al cap aquest darrer hivern el tram Blanes-SV a on el vent a les nits ens ha castigat de valent, un vent fred, a on de Sant Pol a Canet de Mar un micro clima càlid ens va fer pensar cada cop que seria el dia, però passat aquest tram arribant al port d'Arenys de Mar sempre el retorn del fred i el vent deixat entre Blanes i Sant Pol tornava amb molta força. 

La sensació un cop al Mirador diferent per aquest malestar de panxa que ara passades 48 hores és una anècdota, però no mentre va durar el Vol, jo diria de concretament de Cànoves a SV.

Cap coincidència durant la ruta, oportunitat ni va haver de coincidir, més de quinze hores a dalt de la bike donen per coincidir, incidències remarcables, cap, aigua jo diria que uns tres bidons de 500 ml. llums en funcionament a les darreres quatre hores de ruta, el mar de matinada molt tranquil amb una lleugera mar de fons, al vespre no ho recordo.

Des del Mirador del Drac, ara a dimecres després d'un dilluns de descans, i un dimarts de Vol, dies de Single Speed.

MTB, MTB, MTB.

Aquest cop sí

Ja per sobre del 200. 

MTB, MTB, MTB. 

Pensant

Van passant els dies i les sortides van quedan pendents d'anar caient al blog, per una banda penso que un cop les tingui madurades ja vindran, sí, però aquest fer provoca com des de Canberra a on el blog va agafar un ritme que perdura parcialment fins avui, i tinc dubtes, els dubtes són bons també, sense dubtes poques preguntes tindrien respostes, o moltes quedarien sense elles, sense les respostes.

Us poso unes pinzellades de les sortides d'aquesta setmana, i les cròniques d'aquestes vindran si coincideix el moment amb la pensada, clar que yes!

Diumenge va ser un torn de test, pel fet d'un dissabte rondant els 200 Km. i amb un desnivell considerable, entre d'altres per un pas per Santa Helena, Com a nota destacable la coincidència amb l'Oriol durant un breu tram de la ruta, de Vallromanes a Llinars direcció a Sant Celoni, la tornada a casa propers al Santuari del Corredor. 

Aquesta pujada per a nosaltres exigent, va ser lenta, sí, però també dolça, pel fet que tot i les exigents pujades la sensació va ser d'haver millorat el nostra estat de forma des de l'arribada dels 20-21, mtb, mtb, mtb. 

Un final d'aventura de nit, dolça, calmada, molt satisfets pels dos dies d'intensitat seguits a dalt de la bike.

Dimarts després d'un cap de setmana dens de bike, havent descansat dilluns vàrem decidir rodar més quilòmetres i fer igualment el Drac, les sensacions a dalt de la bike molt bones, tant el cap de setmana exigent de bike, com el descans de dilluns ens va aportar un inici de setmana de MTB sensacional. La Reina primer Vol equipada ja quasi 100% d'estiu, encara però amb manegots.

Dimecres, rodant planer sempre, els dos dies, dimarts i dimecres rondant els cinquanta quilòmetres, sempre al migdia a l'hora de dinar, i per tant el dia a dia que és qui mana bona part de la jornada ens ha portat a dinar sempre a una hora quasi propera al sopar no pas al dinar, per aquest motiu abans de sortir, una hora abans, dues pomes, un platan, i a vegades fins i tot un iogurt són uns bons aliats per a a poder rodar tanta estona sense haver dinat.

Dijous, test de desnivell en pocs quilòmetres, encara per sota de mil metres per cada vint quilòmetres, sí, però tot arribarà, o no, i serà igualment molt divertit, aquest cop per la breu distància, el dinar per un compromís a l'hora racional de fer-ho, tot i així a les tres tocades, abans no podia pas arribar. Les sensacions bones crec, dic crec perquè volia fer un darrer tram que vaig deixar per a una altra ocasió.

Divendres, ahir, nota a destacar pel què fa a equipament, rodant sense la jaqueta Xenon AS de Gore, ja de primavera 100%, i tant, una segona nota el segon joc de guants Hirzl de quatre ja roda fent equip amb el primer, en aquesta ocasió blancs, la talla siguent la mateixa més ajustada que la dels de color negre.

Una jornada aquesta darrera marcada per la calor, a Sant Celoni crec recordar que vàrem veure els 23°C a la plaça de l'ajuntament, i també marcada per una caixa de bombons que va caure a l'hora de dinar, necessaris per a assolir un Vol proper als 100 Km, i rondant els 3000 m +, oi?

Una sortida al migdia, una arribada de nit, no per pedalar únicament, el Jinete Pálido el motiu, oh yeaaaaaaaah!, una arribada a SV a tocar de les onze de la nit, amb els llums treballant al darrer tram. 

Un fet imborrable, una anada passant per Olzinelles, una tornada passant pel Montnegre i caient propers a Pineda de Mar.

Ara, avui, dissabte hem d'omplir el rebost, després tindrem aventura de MTB, crec, i de ser serà porta d'entrada a un proper Vol perseguint els 200.

Des del Mirador del Drac, dies de Single Speed.

MTB, MTB, MTB.