1a aventura demà? :-)

Veurem si és així, dubto sí les lleugeres i ràpides, o les lleugeres i lentes, ho decidiré de bon matí, o no tan de bon matí :-)

Demà havia de ser al circuit, a Tarragona, havia d'anar a veure en directe el que ha de ser el nou Gran Drac a casa, el que presumptament m'ha de portar de la porta del Mirador a la porta d'entrada on tenim ubicades les diferents màquines de prosperitat, però els dubtes, així com la meva errònia interpretació de la recepcionada per mi manca de calidesa, fins i tot diria d'extrema fredor m'han fet agafar-me ben fort a l'aventura proposada a darrera pel Baix Montseny.

Planer, haurem d'anar a veure el Gran Drac als UK, serà de ser, una gran aventura, crec, en la seva versió EUR però, que si no l'espasa no ens quedaria ben encarada oi? :-)

A veure, he preparat l'energia requerida per demà, he carregat bateria, he seleccionat l'equipament ja de tardor, per si de cas, i també el casc, les ulleres, i en darrer terme els guants, i les debutants Mavic tan especials d'Escòcia tornaran a sortir si surto des del Mirador, si no, no caldran, però els esmentats  ja estan tots a baix esperant per acabar de muntar l'armadura de gala a minuts, els darrers previs a l'inici del Vol :-)

Estic nerviós, no sé que m'ha fet pensar que demà podria ser dia d'aventura èpica, rar, seria la primera en setmanes, diria que fins i tot mesos, no ho sé, fins a segons de rebre la proposta de SC estava valorant de fer les dues hores amb el darrer Gran Drac arribat a casa, també molt motivat per la pujada que he fet avui fent Mata, Collsacreu, SC, Collformic, Viladrau, Sant Marçal, Santa Fe, SC, Collsacreu, Mata, i l'arribada al Mirador ha sigut antològica, per ser immensament divertida, tan que em deixa una mica neguitós mentre ho escric, el que us deia, valorant estava d'anar fins al circuit, a on m'hauria calgut un casc específic, i a on Bell com ja havia compartit a aquest espai podria ser el candidat, no ho sé encara però, i menys ara que ho he posposat.

De mentre els Dracs estan a punt, un dels tres serà qui dirigeixi el Vol, crec que dependrà del moment, de l'hora de l'inici de la jornada, si és primeríssima hora serà el Drac d'Escòcia, si és segona hora serà la ràpida Vicious, a veure, ara mateix preferiria el primer, pel recorregut que marca ell, Santa Mònica, el Corredor, el Santuari, Vallgorguina, Olzinelles, SC, i a partir d'aquí començaria l'aventura, que sigui quina sigui segurament passarà per Arbúcies, i la tornada desfent a l'inrevés des de SC, i si és el segon seria un mix enrevessat, per aquest motiu estaria bé el primer, dubto per les pujades de tornada des de SC direcció al Corredor, pel fet que de tornada a aquest punt ja portaria cent quilòmetres amb un desnivell proper als tres mil metres, i certament que no tinc el físic en aquests moments preparat ni de lluny per aquest nivell d'exigència, cert però que n'estic ben mentalitzat ara mateix, i tant :-)

He de preparar els dos bidons d'aigua, per si de cas agafaré les claus de la Transportadora de Dracs que descansa a SC, i sempre pot ser un recurs de salvació de darrera hora, i tant, ho escric hi penso, bona pensada, molt bona pensada.

MTB, MTB, MTB.

Yellow, 42°C :-)

Un Vol prudent, a 42°C, com? com :-)

Amb un atacant, a la roda del darrera, a on durant dues hores cercàvem un soroll constant, i ain finalment un ferro era el motiu.

Perquè els nous Dracs descansaven a dins de la Transportadora a 70°C el líquid segellant era inexistent, i per tant un cop el ferro ha caigut no hi havia manera, de segellar el forat, una càmera, amb un petit detall el ferro no havia caigut, estava a dins, i no l'hem detectat. 

Posteriorment una segona càmera, la darrera, i cap al punt d'origen sempre rondant els 40°C, encara no m'ho crec.

Què fem?, no ho sé, no ho sé, per sobre dels 40°C tot roda diferent :-) 

Un cop al Mirador he recomposat cada element, he afegit líquid segellant, i ràpidament tot ha tornat a lloc, he reposat la càmera a la bossa sota seient, i ja que treia la roda he muntat els conos correctes de 12x142 a les dues rodes noves del darrera de recanvi per les properes 24 hores, seguint el patró dels que porta la que està funcionant, també he muntat un dels dos discs nousa una de les rodes noves, el segon no perquè la famella específica no la tinc, i aquesta segona roda haurà de tornar al taller perquè no aguanta l'aire, i encara no ha rodat mai, millor que passi ara de nou en nou, oi? :-)

MTB, MTB, MTB. 

Va ser :-)

Ahir va ser una jornada de MTB, de MTB interessant, diferent per la caiguda baixant de la Reina a les cinc tocades de la matinada, i a on ara passades les hores sembla que sense conseqüències. 

No tinc previst fer crònica, ara per ara.

Emocionat per la propera arribada de la bike nova, bé part d'aquesta, ara per ara quadre direcció i forquilla. Avui crec que han arribat més components.

Per prudència ahir al quilòmetre noranta o propers vàrem fer el darrer tram de quaranta amb la June, per prudència. Així la setmana no ha superat els 200 Km . llàstima, sí, però una caiguda pesa molt, i cal ser prudents. 

Jo personalment després de l'anada a Blanes sense tramvia del dissabte, ahir anant a SC,  després de fer la primera pujada de darrera de casa a les cinc ben tocades de la matinada ja estava molt xafat, com sona, i encara havia de fer-ne 120 més, per això també va ser molt bo aturar el Vol abans dels 100.

Ara mirant de fer aquesta aportació em ve al cap la Lluna, OMG.

MTB, MTB, MTB. 

Sota el Sol

Pedalant, sense tramvia aquest cop. A bon ritme, en primer terme, per passades les hores seguir-ho fent sí, però amb aturades cada uns quinze quilòmetres per beure un refresc de cola. 

La bike molt i molt bé, el genet fatigat d'una jornada la d'ahir sense bike a on la calor en va ser la reina parcialment, i tant, i per tant avui el rendiment a dalt de la bike jo el definiria com a bo. Dic parcialment perquè el turquesa va imperar, clar que yes. 

Una aturada a Sant Feliu de Buixalleu que m'ha recomposat, després la calor ha marcat sempre les circumstàncies de la sortida. 

Equipat 100% d'estiu, per fer uns setanta quilòmetres, dos bidons d'aigua, un d'ells el segon amb glaçons, també tres coles, vi i gasosa a l'hora d'esmorzar, també amb aquest darrer per menjar una truita i pa torrat amb tomàquet, i un final de Festival d'esmorzar amb dos tallats, res més, res més. 

Sense coincidències, sense incidències, amb llums sense utilitzar-los perquè a primera hora la June m'ha portat al Baix Montseny, i també m'ha tornat a darrera hora. D'aquesta darrera encara espero el recanvi del pneumàtic nou, renoi, renoi, renoi.

Aquesta imatge ho té tot, però tot del tot. Els dos guants amb els palmells de pell definint la forma detallada de cada una de les meves mans, reposant, esperant l'arribada d'un nou Vol, OMG. Vols, els grans Vols que fa mesos i mesos que no són, i que he de confiar que tornaran, sense ella poques coses tenen sentit :-)

Després un premi, mai massa gran, segur, per mirar de compensar a totes però totes un excés de calor extrema, certament, certament. 

MTB, MTB, MTB.

Aventura al Baix Montseny

Ja fa uns mesos que els Vols per la zona del Baix Montseny es va repetint ara sí ara també, el fet és que d'una manera o d'una altra la ruta Garolera va siguent de la zona que esmento la més repetida amb diferència.

Diumenge va ser una jornada express, ho dic perquè a les quatre de la tarda havia de ser a casa un altre cop, i per aquest motiu havia de matinar una mica més per ser també a les vuit del matí a Sant Celoni, i poder així iniciar la ruta amb l'Home del Montseny. 

Sonaven tres quarts de cinc de la matinada mentre preparava la cafetera, aquesta estava fent-se a foc lent, puc tenir presses, sí, no per fer el cafè.

D'aquí per un festival de pizza la nit anterior, i una cervesa que guardàvem per a l'ocasió de la senyoreta Visterini :-) les sensacions de panxeta no eren les millors, en cap cas, en cap cas. Sempre quan no tinc bones sensacions espero, espero, i espero, i no sé el què, que passin, que passin, en aquesta ocasió sí que va donar pas aquest malestar a una millor estona que va durar unes deu hores perquè a tocar de dues pel final aquest mal de panxa va tornar a ser present, aquest cop però lleuger.

A una de les darreres edicions de 24 hores de Finale, no recordo si 2014 o 2015 l'espera a tenir bones sensacions de panxeta a dalt de la bike va durar divuit hores, a partir d'aquí vaig tenir la sensació de volar, però passades aquestes divuit hores, no abans.

Equipament curiós, d'entrada com sempre equipat com faig els Dracs d'hivern, mitjons, mallot Windstopper Soft Shell, i guants llargs aquest darrers per a les properes tres hores, tots tres Alp-X de Gore, els guants curts, també d'aquest model de Gore, tèrmica sintètica d'estiu de la mateixa casa sense mànigues, però aquest cop fent equip amb els manegots Pear Izumi a sota del mallot. Aquesta és la novetat, tèrmica d'estiu, i manegots a sota del mallot Alp-X Windstopper Soft Shell, la segona proposta novedosa per a mi va ser el calçat, el Giro Privateer R, amb el famós 43, no 43,5 de les velles Privateer, ni el 44 de les noves Privateer HV, i tampoc les lògiques Lake MX140 d'hivern. Culot Mavic Echappée, protector de cara, gorra Spok, casc encara el Cratoni Terron, i finalment les ulleres Oakley M-Frame. 

En tot cas mentre escoltava com sonaven tres quarts de les sis del matí enfilava cap a Llavaneres per fer el cap del Drac de cada dia, una temperatura de 9ºC al pas per la riera de Llavaneres a un minut de les sis. 

El ritme dolç perquè la jornada seria llarga, mai massa, ara entre les Fades de la Foscor, la nit no em deixava veure res més que pensar si passaria fred baixant des de la carena a baix a Vallgorguina passant de costat pel torrent, amb aquest calçat arriscat a totes totes, amb una tèrmica justa, molt, ajudada únicament pels manegots, no em deixava rodar tranquil, 9ºC no són un problema en si mateix, sí rodar durant dues hores ben tocades amb un equipament més proper a temperatures dels 15ºC per una zona com la de Vallgorguina, la sorpresa va ser notable perquè no va ser a la capital del fred a on vaig coincidir amb les sensacions que volia evitar, si no un cop vaig ser a Olzinelles gaudint de la Poció Màgica de les Falgueres que em va deixar de la mà per caure dins del dolor clàssic a les mans, no als peus per sort. La pujada des de Vallgorguina direcció Olzinelles, com la baixada per aquest mini paradís dels somnis secrets, així com el pas per Olzinelles fins a Sant Celoni, memorable, encara ara em quedo aturat amb la imatge, la recordo, sí, la recordo com si hi fos ara. 

Ara a dimecres de matinada mentre rellegeixo aquesta intervenció recordo breument imatges d'aquest darrer hivern passant per aquest tram d'Olzinelles a on per l'efecte de la glaçada, la nit, i els llums de la bike, el pas era com un estret túnel a on les parets d'aquests fossin plenes de brillants, OMG. A aquest Vol portava eines, càmera de recanvi de 26", bomba d'aire de mà agafada ben fort al King Cage, i les esmentades, les llums sempre en marxa fins a Sant Celoni. Puc parlar del mar, lluny, protegit, sí, per un llençol de núvols, no puc però compartir el seu estat d'ànim, jo crec però que era una matinada per estar en calma, molta calma. 

A Sant Celoni a les vuit en punt del matí l'Home del Montseny em va proposar un bon cafè amb llet i galetes :-), mtb, mtb, mtb. Aquestes em van ajudar a refer-me del tot, perquè a partir d'aquí i ja fins a casa a dos quarts de cinc de la tarda, no vaig repetir aquestes sensacions tan divertides de fredor intensa a les mans. 

Directes més o menys fins a Arbúcies, esmorzar a Can Sitra obligat per coincidir amb dos monstres del MTB amb qui fa ja quaranta anys que coincideixo pedalant, OMG. Gran esmorzar, per la companyia, Homes del Montseny, omg, omg, omg, pel lloc, pel què ja portava de ruta, pel que ja havíem fet, pel què anàvem a fer, i pel tram darrer que hauria de fer de tornada cap a SV que hauria de fer per ser a l'hora a casa.

Truita d'escarxofes, vi negre fred amb gassosa, i dos cafes llargs tot entre converses interessants, el festival de l'esmorzar. 

La pujada a Santa Fe, molt exigent, mai massa, cert, però molt exigent, el 42x23 em passa factura, sí, la baixada ràpida, abans però deixar-nos coincidir amb petites clapes de neu, clar que yes, la temperatura càlida ens va respectar fins al quilòmetre disset, per després passa a ser més càlida encara, ideal per arribar amb bones sensacions a Sant Celoni. Un cop a casa visita de rigor, breu pel meu compromís de la tarda amb la cultura, i després de beure mitja cervesa ben freda, seguir ruta cap a casa.

A aquest punt a la barrera dels 100 Km i la dels 3.000 m. positius he d'utilitzar la segona bateria per l'Iphone, estic al 50%, no aguantaria fins a casa, porto el carregador a la cremallera del mig entre les dues úniques bosses del darrera a on a una hi porto crec recordar que un segon protector de cara, els guants llargs que vaig portar fins Arbúcies, a la segona bossa hi portava els dos plàtans minúsculs, i el mòbil en inici, perquè ara per carregar-lo, vaig fer sortir el cable de la cremallera del mig i anava a la bossa de l'esquerra amb els guants, el protector de cara, i el mòbil carregant-se. Abans d'arribar a Collsacreu ja estava al 100%, no va ser una càrrega ràpida, sí una anada a Collsacreu força lenta :-)

Decidit a tornar per Ozinelles però sense passar per Vallgorguina sí fent ruta direcció al Santuari del Montnegre, per girar direcció a Collsacreu, una ruta, un tram aquest exigent. Una raresa, la gossa que cada cop mira de mossegar-me, ara és mare, i en coincidir els quatre, dues boles blanques petites peludes, la mare, i jo ara resulta que som amics, com és la vida, com són les circumstàncies, de perseguir-me al pas a l'hivern dins de la negra nit, atemorit sempre per l'agressivitat d'aquesta preciosa però geniuda gossa, a aquesta proposta d'amistat, OMG.

Un cop a Collsacreu directament a Arenys de Mar pas, i seguidament fins a Caldetes, a aquest punt un cop pujant per la riera direcció Milans, a l'alçada de la Colonia Andersen vaig decidir posar peu, és un dir, vaig descansar dos minuts a un dels dos bancs que hi ha a aquest punt, vaig esgotar fins la darrera gota d'aigua del bidó de 750 ml. ara Moots, entre Olzinelles i Collsacreu ja m'havia menjat els dos esquifidets plàtans que portava, quina gana, quina gana. Aquest darrer tram que cada dia faig amb vint minuts, ara vaig tardar quasi el doble, uns quaranta minuts. La imatge de sota és d'aquest instant, reia perquè em deixava aturat que he de fer el doble de distància, el doble de desnivell, amb certa normalitat, i jo ja estava patint a la meitat, i a minuts de ser a casa. 

Em va costar fer aquests dos darrers quilòmetres, que xafadet que anava, no sense un somriure però, del 125 al 127 és va fer llarg, fet que m'indica que he de fer un esforç de millora aquestes darreres sis setmanes que em queden, i si no el faig aquest esforç tindré un any sencer per seguir-me preparant, ja m'he saltat els USA, també els Kiwis, ja no vindrà d'aquí :-) 

Però miraré que en aquesta ocasió no sigui així, miraré, que no garanteix res de res, sí que ajuda a fer, fer i fer, oi que sí?

Ara animat, mentre escric aquesta breu crònica del Vol de diumenge, el Vol de dimarts, després del descans de rigor de dilluns, ja ha sigut, un bon Vol a 21ºC, com sona, com sona.

MTB, MTB, MTB.

Esperant a dissabte a on Sant Antoni de Calonge serà la nova ruta amb els Trinxes, espero que tot rodi per poder-hi ser, també creia que aniria a la ruta de Montserrat, no passa res, ho miraré, de poder-hi ser vull dir, serà i si no, en una altra ocasió, el fet és que ric molt amb els Trinxes, és bo riure, és bo riure. Perquè ja ric ara pel fet que la ruta serà singular, seguirem segur un track que no haurà revisat del tot ningú :-) però i el Festival del dinar, però i el Festival del dinar? ho deixo aquí, que si finalment no hi puc anar aleshores la sensació no serà de Festival :-)

Ja fa mesos que rodo sol, veurem quan temps més durarà aquest mode SOLO. Treballant de valent perquè tornin els Vols a duo. Com m'agradaria repetir les voltes eternes properes als 200 Km. cercant metres al vespre després de tota una jornada a dalt de la bike. 

Avui tenia ganes de fer una crònica de les de fa uns anys, no hi arriba als nivells d'aquelles, cert, tampoc és important, oi que no?

Avui estic tan inspirat que he deixat obertes quasi totes les portes que fins avui han estat tancades per perseverança meva amb pany i forrellat, oh yeaaaah!

A pams

Anem a pams, perquè les cròniques no aconsegueixen anar caient al ritme de les sortides, per posar un exemple no he fet encara la de la Berga-Santpedor.

Però aquesta intervenció va del Vol d'ahir, després de ser sí que proposaré per exemple la del Vol de divendres. 

Ahir he de pensar que sense ser-ne massa conscient condicionat per la propera baixada de temperatures el Vol el vaig proposar com a Gran Vol, fet que implica d'iniciar l'aventura molt d'hora, per a mi aquesta hora veu com a primer número de l'hora el quatre, és a dir a quarts de cinc de la matinada.

Ahir el primer protagonista va ser el vent, OMG, de nit, amb un vent que sacsejava els ametllers ara sí ara també enviant un doble missatge per a mi contradictori, el primer de quedat a casa genet de Drac, el segon de córrer a sortir que quan jo marxi genet tu passaràs el teu primer dia de fredor d'aquesta tardor. 

De fet el primer consell va pesar molt, el segon però encara va pesar més :-)

A dos quarts se sis de la matinada començava l'aventura equipat de tardor amb quatre equipaments protegint la segona advertència del vent, la de la fredor, mitjons d'hivern d'Endura, guants d'hivern de Gore, els Alp-X llargs, tèrmica de màniga curta de Pearl Izumi, sí però d'hivern, i en darrer lloc el protector de cara, per a un pronòstic de mínimes de temperatura de 7°C a SV, i de 4°C a Sant Celoni, crec recordar.

La realitat, 17°C a la riera de Llavaneres a tocar de tres quarts de sis del matí, i al segon punt, a Sant Celoni i minuts abans tampoc, mentre baixava cap a Vallgorguina no feia fred, de fet el protector de cara i els guants d'hivern ja no els vaig tornar a portar el primer fins sortir a la tarda cap a casa des de SC, i els segons per baixar, és un dir, des de Can Bordoi cap a Dosrius per uns corriols que sempre pujaven, OMG, o aquesta sensació tenia jo.

Ni anant a Arbúcies, ni després d'esmorzar a Can Sitre la truita de carxofes amb un bon vi fred de la casa amb gasosa seguit de dos cafès dels de veritat, ni propers a Montsoriu tornant per uns corriols de pam fins a metres de Riells, ni un altre cop a Sant Celoni per omplir els dipòsits buits d'energia, en cap tram va fer fred, diria més,  des del primer minuts de l'aventura fins a SC abans de dinar en cap moment  vaig compartir l'advertència del vent de matinada, el resultat d'ella, el fred era inexistent. Fins i tot mitjons i tèrmica eren excesius. 

Ara bé, després de quarts de cinc de la tarda sortint de SC, i ja fins a minuts de casa un cop ja a SV no vaig treure'm els guants d'hivern que ja portava des de Can Bordoi, i el protector de cara, des de SC fins a casa va treballar sempre. 

Ja ha arribat la fredor, no afirmaré que el fred també perquè ha d'arribar el de veritat, el que ronda els 0°C. 

Els peus freds sempre als darrers vint quilòmetres, des de l'arribada a Dosrrius fins ser a SV. La fredor present des de SC fins a sortir de Mataró per les Cinc Sènies a quarts de vuit del vespre a 14°C. A partir d'aquí i ja fins a casa espai amic si parlem de la calidesa del temps. 

Des de SC abans de dinar fins a minuts de casa, sense una bona gestió de la pedalada, per la fredor? no ho sé, crec que sí perquè des de Mataró fins ja a casa vaig tornar a pedalar dins de les bones sensacions, no de cop és veritat sí cada cop millor a mesura que passaven els darrers quilòmetres. 

L'Inbred no frena, i quan ho fa no ho fa bé, ferodes davanters gastats, com també els discs el motiu d'aquest mal funcionament. Sense coincidències fora de la prevista amb l'Home del Montseny, i hores després en direccions oposades amb una YZ 250 cremant Castrol mineral de la millor qualitat al corriol de Can Bordoi a Dosrius, amb eines utilitzades d'Arbúcies a Riells per un desajust de l'u per onze, amb càmera, amb els llums Cateye-Powerled en marxa anant de SV a Vallgorguina, i tornant de Dosrius a casa, sense menjar durant la ruta tot i portant dos plàtans i una grossa xocolatina, quasi sense beure fora d'un quart de bidó d'aigua de 500 ml, amb un mar tranquil al vespre crec recordar al meu pas per Mataró. 

Un tram el de Vallgorguina direcció a Olzinelles i mentre hi passava, memorable, pel moment, de nit amb el vent sense la presència del fred extrem, vull dir pel contrast del lloc entre nit, vent i la lleugera pluja a tocar del darrer mes d'aquest 2015 i en canvi agafat de la mà mentre hi era d'unes Fades de la Foscor amigues, sempre ho són ho sé però ahir amb ganes per part d'elles d'aturar-ho tot per aconseguir consolidar el Vol, OMG, OMG, OMG.

Diria que a aquest punt el del pas proper a entrar a Olzinelles a tocar de les set del matí va ser el més emotiu si parlem de Vols, d'entre tots els que jo recordo d'aquest 2015, com sona, com sona. Dic recordo perquè les Falgueres Màgiques d'Olzinelles fan si poden la seva feina amb la seva Poció Màgica fent-me oblidar sempre que poden els Vols. 

MTB, MTB, MTB. 

Normalitat?

L'aventura de diumenge va començar com havia de començar si perseguíem fer una sortida de tres xifres, és a dir per sobre dels 100 Km. Després de setmanes de fer-ho a partir de les vuit, la majoria de vagades a les nou, arribant sempre massa d'hora la nit i el fred, i deixant sempre per aquests dos motius el rodar per sobre dels 200 Km. per a una millor ocasió, de fet les darreres setmanes sempre hem anat rodant per sobre dels 150 Km. sí, però nosaltres perseguíem els 200. 

Si ho haguéssim fet dins de l'hivern l'exigència hauria sigut menor, pel fet que les càrregues de desnivell les proposem coincidint amb l'arribada de les bones temperatures per a nosaltres, vull dir que aquest hivern les distàncies per sobre dels 150 Km. no sempre han anat agafades de la mà de desnivells considerables, no sempre. Ara a aquest principi de primavera l'excepció és que no hi hagi un desnivell important lligat a una distància considerable. No seguim un patró científic en cap cas pel què fa a perseguir aquest objectiu, dies més llargsi temperatures més altes, factors determinants a casa per perseguir distàncies més llargues i acumulats de desnivell més alts. 

La doble èpica serà de ser el punt d'inici, no és a on som encara, per tant ens falta temps, i d'entrada aquest ens proposa seguir-ho preparant, i això fem. Dic ens falta temps en el sentit que no serà a dies, segurament tampoc a setmanes que consolidem sortides per sobre dels 200 Km. i per sobre dels 6.000 m. positius, i no de manera puntual, això segur que ho podem aconseguir avui, vull dir excepcionalment, el què perseguim és aconseguir fer-ho de forma continuada sense tenir la sensació de fer quelcom especial. Ara estem còmodes a la barrera per sobre dels 150 Km. en el sentit únic quan dic còmodes que i tant que ens requereix de molta dedicació, però en cap cas d'una exigència física notable. Jo diria que un cop tens clar que no hi ha un temps finit per tornar a casa, un cop ets a dalt de la bike els quilòmetres i desnivell van caient a un ritme pausat, i així anem passant les hores, ara si més no ho estem experimentant en aquesta línia de percepció d'una fatiga inexistent. 

No recordo cap dia a on la fatiga en sigui la protagonista, sí indisposicions per unes digestions atípicament pesades, no per menjar molt, si no per la precipitació en fer-ho, arribar amb massa gana, o en el seu defecte menjar com si aquest fos el cas no ens està ajudant, i aquest diumenge des de Coll Formic fins a casa les males sensacions després de dinar no van ser les millors, i no en sabria dir el motiu fora d'una necessitat de menjar, sense tampoc un gran desfici però tampoc pausadament, fent referència a en Bob a Coll Formic a diferència de la setmana anterior que ho va patir la Betty a Sant Celoni. El pedalar durant tota la sortida, de 10/10, als darrers quilòmetres ho dèiem, que bé, que bé, que bé. Un tema però el d'aquestes indisposicions que hem de millorar, i millorarem, de fet aquestes sortides persegueixen això, millorar les nostres sensacions a dalt de la bike, i per tant en conseqüència el nostre rendiment en distàncies llargues. Em va al cap un escnari similar de La Costa a l Montseny, omg, omg, omg, o a la Cerdanya amb en Xavi, OMG, OMG, OMG.

Una anada direccció a Blanes pausada, també freda, sempre massa propers als 10ºC, tres hores de fredor constant, esperant encarar les pujades continuades direcció a Sant Feliu de Buixalleu per deixar el fred enrere i per gaudir de tan bon tram.  

Primer però un llonguet amb xocolata al pas per Sant Pol, no compreu llonguets a Sant Pol sí a Hostalric, després un pa amb tomàquet amb fuet i formatge amb mitja cola a Hostalric, que no reptirem mai més. Des d'aquí previ una anada de Sant Feliu a Arbúcies nova a on perdres va ser la nota predominant, la imatge inferior era a un cul de sac després de baixar per una pista vertical durant una bona estona tant que refer-la va requerir de caminar un bon tram. La visió del lloc però va compensar ser-hi, perduts sí, però a quin entorn, un lloc de somni, el silenci, el color, el contrats d'aquest entre una part de la vegetació torrada i una altra part florint de forma apassionada, és la característica d'aquest inici de primavera, una explosió de dimensions desconegudes per a mi, a cada sortida des d'aquesta primavera el contrast és extrem, mtb, mtb, mtb. 

De fet anant de Palafolls a Tordera ens va passar el mateix, perduts una bona estona també. 

Pel què fa a menjar ja no seria fins a Arbúcies a on unes galetes de xocolata blanca i de xocolata negra amb un cafè llarg dels de veritat van ser la festa del moment. 

Seguidament enfilem direcció a Santa Fe per la ruta clàssica de La Garolera, aquest cop directes a Sant Marçal del Montseny, no a Santa Fe. Esperàvem poder prendre quelcom calent a Sant Marçal ara que la cadena que explotava el restaurant ha baixat la persiana i ens havien comentat que ara ho portaven uns particulars, per aquest motiu deixem passar sense atura-nos Coll de Te, però senzillamanent el restaurant de Sant Marçal era tancat amb els cartells encara de la cadena que ho ha portat durant els darrers anys. A veure si properament tenim més sort i podem gaudir de Sant Marçal, perquè fins ara l'accés sempre ha sigut restringit oficiosament a les persones que o bé dinaven al restaurant o bé dormien a l'hotel.

Ens hauria ajudat prendre quelcom calent a aquest punt de l'inici del riu Tordera, una boira baixa densa era una companya de ruta massa freda, a on per aquest motiu mans i peus no estaven en el seu millor moment, esperàvem ara un cop deixat enrere Sant Marçal la baixada memorable fins a les Illes per poder començar ràpidament a pujar direcció a Coll Formic i mirar així d'entrar en calor. Un cop a Les Illes la Betty va haver d'aturar-se per fer-se un massatge als peus mirant d'activar la circulació de la sang, operació que va funcionar. Jo a aquest punt vaig aprofitar per compartir amb la Reina un dels dos plàtans que portàvem, en el meu cas no va ser suficient aliment per arribar bé al restaurant de Coll Formic, l'experiència és un grau, i un ritme prudent fins al restaurant em va permetre d'arribar dignament a destí. Un cop a Coll Formic vàrem tenir el temps just per lligar les dues bikes a una de les finestres del restaurant coincidint aquest instant amb l'arribada d'una lleugera pluja, moment memorable d'una pujada que no oblidaré, segur, segur. 

Des de Coll Formic després d'un dinar tan breu com bo, bon menjar, tres torrades de formatge i fuet, un mel i mató de primera, gasosa, vi, i dos cafès llargs, tots ells agafats de la mà d'un servei de restauració i atenció al client impecables, tots ells els protagonistes indiscutibles del moment. Esmentar que no vàrem menjar pollastre, oh yeaaaaaah! 

Sense dubtes directes a resseguir bona part d'un lloc mític, el del Pla de la Calma, com sempre i ja us en vaig posar una imatge, bons moments, dels millors, bons instants, a on sempre penses mentre hi ets, irrepetibles. Els anys però indiquen clàrament que això no és així, ja fa més de cinquanta anys que el meu Vol comparteix el pas per aquest entorn de somni, hi he passat protegit per la mare des d'abans de néixer fins ara mig segle després que hi venim en bike, si Deu vol, si Deu vol fent referència a que tingui el privilegi de gaudir d'un proper tram prou llarg perquè sigui una realitat aquesta afirmació, vull dir que són moments que he de confiar que tindran oportunitat de repetir-se, hem de confiar, hem de confiar.  

Un pas per un lloc únic a un moment singular de la Reina i genet, dos Dracs funcionant perfectes, a excepció del fre davanter de la Vicious que no frenava, però el conjunt de les dues bikes de 10/10. V anar bé que aquest fre davanter no funcionés perquè això va implicar de baixar lentament afavorint no agafar més fred del que ja teníem mentre creuàvem el Pla de la Calma. 

Equipats de primavera, amb culots pirates i un altre cop amb les jaquetes Xenon AS de Gore, calçats justets d'estiu, hauria anat bé portar les punteres Mavic, però tot no pot ser, direcció a Sant Feliu anava sense la jaqueta Xenon AS escalant únicament amb la tèrmica, passades les hores hauria necessitat els guants Gore Alp-X de canell curt, sí, però en definitiva van ser cinc hores tocades de fredor d'un total de quinze, així que el resum és, anàvem prou ben equipats, clar que yes!

La baixada fins a Cànoves amb un terreny lapa, sí, acostumats al sauló de casa, la baixada des del Pla de la Calma va ser la ideal, el fred el punt feble d'aquesta baixada memorable, però quilòmetre a quilòmetre lentament el fred va donar pas a un espai de temperatures perfectes per rodar. Un arribada a Granollers propers a llocs a on hi he passat molts anys, i que ara part d'aquests espais ja no existeixen, curiós el temps, curiós les conseqüències del pas d'aquest.

De Granollers a Vallromanes, un mot el defineix, llarg, entrant dins de l'etapa nocturna amb una temperatura càlida propera a les que compartirem a l'estiu. Un café amb llet amb galetes premi a la que seria la darrera aturada d'aquesta aventura que ara a quarts de deu de la nit era ja l'anunci del proper final d'aquesta, a on aquest malestar de panxa va passar a un estadi superior ja fins a casa, i a on aquest per intens que fos no va evitar de fer un bon sopar tocada l'una de la matinada, perquè l'arribada al Mirador no va ser abans de la mitjanit, podria però com ja ve siguent una norma al punt d'enfilar directes cap a casa ens faltaven vuit quilòmetres per superar la barrera dels 200 Km. i això va comportar per primer cop des de la tardor passada d'una anada i una tornada pel Passeig dels Anglesos, i per tant d'una arribada a la mitjanit ben tocada. Dic per primer cop des de la tardor passada perquè fins ara en arribar propers a casa amb 170-180 Km. decidíem sempre anar directes cap a casa i no invertir aquests 60-90 minuts més per assolir els 200 Km. el motiu sempre el mateix, una climatologia vestida de fredor, i també aquests darrers mesos molt cops agafada de la mà del vent no ens ajudava a conquerir la xifra de quilòmetres per sobre dels 200, en aquesta darrera ocasió una temperaura càlida i un vent inexistent sí que ens va ajudar a seguir rodant i superar amb comoditat aquesta xifra dels 200 Km. Em ve al cap aquest darrer hivern el tram Blanes-SV a on el vent a les nits ens ha castigat de valent, un vent fred, a on de Sant Pol a Canet de Mar un micro clima càlid ens va fer pensar cada cop que seria el dia, però passat aquest tram arribant al port d'Arenys de Mar sempre el retorn del fred i el vent deixat entre Blanes i Sant Pol tornava amb molta força. 

La sensació un cop al Mirador diferent per aquest malestar de panxa que ara passades 48 hores és una anècdota, però no mentre va durar el Vol, jo diria de concretament de Cànoves a SV.

Cap coincidència durant la ruta, oportunitat ni va haver de coincidir, més de quinze hores a dalt de la bike donen per coincidir, incidències remarcables, cap, aigua jo diria que uns tres bidons de 500 ml. llums en funcionament a les darreres quatre hores de ruta, el mar de matinada molt tranquil amb una lleugera mar de fons, al vespre no ho recordo.

Des del Mirador del Drac, ara a dimecres després d'un dilluns de descans, i un dimarts de Vol, dies de Single Speed.

MTB, MTB, MTB.