Montseny :-)

Una jornada intensa, diria que fins i tot massa :-)

MTB, MTB, MTB.

1/2 dia :-)

Cap a les dotze ben tocades mirarem de ser-hi, l'Home del Montseny vol tocar neu demà, veurem, veurem. 

MTB, MTB, MTB. 

Castellets

Una visió curiosa, molt.

Arribar a Santa Fe sense la vista prèvia dels Castellets, rodar-hi sota una lleugera pluja, sense fred, ho definiria mentre hi érem com un moment únic, un instant màgic. 

Ja fa uns anys de la sonora sortida pel Montseny, amb el descens de Sant Marçal fins a Les Illes, com de la memorable aturada a Coll Formic al peu del Pla de la Calma amb els famosos pollastres, i en darrer terme de la frenètica baixada tornant pel Pla de la Calma passant per les piscines del Montseny fins a SC, oh yeaaaaaah!

MTB, MTB, MTB.

Snake

Prepararé la crònica del Vol d'avui, títol, Les quatre estacions dins de la tardor :-)

MTB, MTB, MTB. 

Amb ganes

De proposar una bona crònica del Vol del diumenge.

Ahir al vespre hi va haver una breu sortida, la primera d'aquesta setmana des de diumenge.

MTB, MTB, MTB.

Santa Fe del Montseny

El punt més alt de la darrera sortida. 

La imatge és propera a les set de la matinada, entre pensades properes, no masses, sí totes elles referides a bones sensacions, el Belt Drive té molta inèrcia per ajudar a que aquestes, les bones sensacions, siguin :-)

Una anada fàcil des de SV a SC, amb inici coincidint entre les campanades que indicaven les sis del matí des del campanar de SV.

Una arribada a Arbúcies dins dels canons més propers al romanticisme.

Uns pujada clàssica, com ho és una Garolera, sempre em fa memòria d'on cal ser de poder, de poder. 

Beguda carbonatada de cola a Santa Fe, com sempre :-)

I baixada tradicional marcada per excepcionals presses d'avui.

Final a SC i no a SV, fet motivat per un compromís a l'hora de dinar que requeria de Vol amb la June. El 8 de juny té una repicada llarga, ja no et dic res amb l'arribada del 30. Fa uns anys el 23, el 29, i el 30 eren motiu de molta joia a la família, tot passa, sempre és així :-)

MTB, MTB, MTB. 

Un dissabte memorable de bike, un diumenge de Circ Cric que ha comportat de sumar una jornada més de descans pel què fa a Vols, que no a pensades en cap cas, clar que yes.

Ara a esperar què proposarà la setmana, però anem a pams, i començaré per veure que tindrem avui. 

Divertit

I tant, i tant :-)

MTB, MTB, MTB.

Per demà :-)

Miraré de fer una crònica del Vol d'avui.

MTB, MTB, MTB.

Aventura al Baix Montseny

Ja fa uns mesos que els Vols per la zona del Baix Montseny es va repetint ara sí ara també, el fet és que d'una manera o d'una altra la ruta Garolera va siguent de la zona que esmento la més repetida amb diferència.

Diumenge va ser una jornada express, ho dic perquè a les quatre de la tarda havia de ser a casa un altre cop, i per aquest motiu havia de matinar una mica més per ser també a les vuit del matí a Sant Celoni, i poder així iniciar la ruta amb l'Home del Montseny. 

Sonaven tres quarts de cinc de la matinada mentre preparava la cafetera, aquesta estava fent-se a foc lent, puc tenir presses, sí, no per fer el cafè.

D'aquí per un festival de pizza la nit anterior, i una cervesa que guardàvem per a l'ocasió de la senyoreta Visterini :-) les sensacions de panxeta no eren les millors, en cap cas, en cap cas. Sempre quan no tinc bones sensacions espero, espero, i espero, i no sé el què, que passin, que passin, en aquesta ocasió sí que va donar pas aquest malestar a una millor estona que va durar unes deu hores perquè a tocar de dues pel final aquest mal de panxa va tornar a ser present, aquest cop però lleuger.

A una de les darreres edicions de 24 hores de Finale, no recordo si 2014 o 2015 l'espera a tenir bones sensacions de panxeta a dalt de la bike va durar divuit hores, a partir d'aquí vaig tenir la sensació de volar, però passades aquestes divuit hores, no abans.

Equipament curiós, d'entrada com sempre equipat com faig els Dracs d'hivern, mitjons, mallot Windstopper Soft Shell, i guants llargs aquest darrers per a les properes tres hores, tots tres Alp-X de Gore, els guants curts, també d'aquest model de Gore, tèrmica sintètica d'estiu de la mateixa casa sense mànigues, però aquest cop fent equip amb els manegots Pear Izumi a sota del mallot. Aquesta és la novetat, tèrmica d'estiu, i manegots a sota del mallot Alp-X Windstopper Soft Shell, la segona proposta novedosa per a mi va ser el calçat, el Giro Privateer R, amb el famós 43, no 43,5 de les velles Privateer, ni el 44 de les noves Privateer HV, i tampoc les lògiques Lake MX140 d'hivern. Culot Mavic Echappée, protector de cara, gorra Spok, casc encara el Cratoni Terron, i finalment les ulleres Oakley M-Frame. 

En tot cas mentre escoltava com sonaven tres quarts de les sis del matí enfilava cap a Llavaneres per fer el cap del Drac de cada dia, una temperatura de 9ºC al pas per la riera de Llavaneres a un minut de les sis. 

El ritme dolç perquè la jornada seria llarga, mai massa, ara entre les Fades de la Foscor, la nit no em deixava veure res més que pensar si passaria fred baixant des de la carena a baix a Vallgorguina passant de costat pel torrent, amb aquest calçat arriscat a totes totes, amb una tèrmica justa, molt, ajudada únicament pels manegots, no em deixava rodar tranquil, 9ºC no són un problema en si mateix, sí rodar durant dues hores ben tocades amb un equipament més proper a temperatures dels 15ºC per una zona com la de Vallgorguina, la sorpresa va ser notable perquè no va ser a la capital del fred a on vaig coincidir amb les sensacions que volia evitar, si no un cop vaig ser a Olzinelles gaudint de la Poció Màgica de les Falgueres que em va deixar de la mà per caure dins del dolor clàssic a les mans, no als peus per sort. La pujada des de Vallgorguina direcció Olzinelles, com la baixada per aquest mini paradís dels somnis secrets, així com el pas per Olzinelles fins a Sant Celoni, memorable, encara ara em quedo aturat amb la imatge, la recordo, sí, la recordo com si hi fos ara. 

Ara a dimecres de matinada mentre rellegeixo aquesta intervenció recordo breument imatges d'aquest darrer hivern passant per aquest tram d'Olzinelles a on per l'efecte de la glaçada, la nit, i els llums de la bike, el pas era com un estret túnel a on les parets d'aquests fossin plenes de brillants, OMG. A aquest Vol portava eines, càmera de recanvi de 26", bomba d'aire de mà agafada ben fort al King Cage, i les esmentades, les llums sempre en marxa fins a Sant Celoni. Puc parlar del mar, lluny, protegit, sí, per un llençol de núvols, no puc però compartir el seu estat d'ànim, jo crec però que era una matinada per estar en calma, molta calma. 

A Sant Celoni a les vuit en punt del matí l'Home del Montseny em va proposar un bon cafè amb llet i galetes :-), mtb, mtb, mtb. Aquestes em van ajudar a refer-me del tot, perquè a partir d'aquí i ja fins a casa a dos quarts de cinc de la tarda, no vaig repetir aquestes sensacions tan divertides de fredor intensa a les mans. 

Directes més o menys fins a Arbúcies, esmorzar a Can Sitra obligat per coincidir amb dos monstres del MTB amb qui fa ja quaranta anys que coincideixo pedalant, OMG. Gran esmorzar, per la companyia, Homes del Montseny, omg, omg, omg, pel lloc, pel què ja portava de ruta, pel que ja havíem fet, pel què anàvem a fer, i pel tram darrer que hauria de fer de tornada cap a SV que hauria de fer per ser a l'hora a casa.

Truita d'escarxofes, vi negre fred amb gassosa, i dos cafes llargs tot entre converses interessants, el festival de l'esmorzar. 

La pujada a Santa Fe, molt exigent, mai massa, cert, però molt exigent, el 42x23 em passa factura, sí, la baixada ràpida, abans però deixar-nos coincidir amb petites clapes de neu, clar que yes, la temperatura càlida ens va respectar fins al quilòmetre disset, per després passa a ser més càlida encara, ideal per arribar amb bones sensacions a Sant Celoni. Un cop a casa visita de rigor, breu pel meu compromís de la tarda amb la cultura, i després de beure mitja cervesa ben freda, seguir ruta cap a casa.

A aquest punt a la barrera dels 100 Km i la dels 3.000 m. positius he d'utilitzar la segona bateria per l'Iphone, estic al 50%, no aguantaria fins a casa, porto el carregador a la cremallera del mig entre les dues úniques bosses del darrera a on a una hi porto crec recordar que un segon protector de cara, els guants llargs que vaig portar fins Arbúcies, a la segona bossa hi portava els dos plàtans minúsculs, i el mòbil en inici, perquè ara per carregar-lo, vaig fer sortir el cable de la cremallera del mig i anava a la bossa de l'esquerra amb els guants, el protector de cara, i el mòbil carregant-se. Abans d'arribar a Collsacreu ja estava al 100%, no va ser una càrrega ràpida, sí una anada a Collsacreu força lenta :-)

Decidit a tornar per Ozinelles però sense passar per Vallgorguina sí fent ruta direcció al Santuari del Montnegre, per girar direcció a Collsacreu, una ruta, un tram aquest exigent. Una raresa, la gossa que cada cop mira de mossegar-me, ara és mare, i en coincidir els quatre, dues boles blanques petites peludes, la mare, i jo ara resulta que som amics, com és la vida, com són les circumstàncies, de perseguir-me al pas a l'hivern dins de la negra nit, atemorit sempre per l'agressivitat d'aquesta preciosa però geniuda gossa, a aquesta proposta d'amistat, OMG.

Un cop a Collsacreu directament a Arenys de Mar pas, i seguidament fins a Caldetes, a aquest punt un cop pujant per la riera direcció Milans, a l'alçada de la Colonia Andersen vaig decidir posar peu, és un dir, vaig descansar dos minuts a un dels dos bancs que hi ha a aquest punt, vaig esgotar fins la darrera gota d'aigua del bidó de 750 ml. ara Moots, entre Olzinelles i Collsacreu ja m'havia menjat els dos esquifidets plàtans que portava, quina gana, quina gana. Aquest darrer tram que cada dia faig amb vint minuts, ara vaig tardar quasi el doble, uns quaranta minuts. La imatge de sota és d'aquest instant, reia perquè em deixava aturat que he de fer el doble de distància, el doble de desnivell, amb certa normalitat, i jo ja estava patint a la meitat, i a minuts de ser a casa. 

Em va costar fer aquests dos darrers quilòmetres, que xafadet que anava, no sense un somriure però, del 125 al 127 és va fer llarg, fet que m'indica que he de fer un esforç de millora aquestes darreres sis setmanes que em queden, i si no el faig aquest esforç tindré un any sencer per seguir-me preparant, ja m'he saltat els USA, també els Kiwis, ja no vindrà d'aquí :-) 

Però miraré que en aquesta ocasió no sigui així, miraré, que no garanteix res de res, sí que ajuda a fer, fer i fer, oi que sí?

Ara animat, mentre escric aquesta breu crònica del Vol de diumenge, el Vol de dimarts, després del descans de rigor de dilluns, ja ha sigut, un bon Vol a 21ºC, com sona, com sona.

MTB, MTB, MTB.

Esperant a dissabte a on Sant Antoni de Calonge serà la nova ruta amb els Trinxes, espero que tot rodi per poder-hi ser, també creia que aniria a la ruta de Montserrat, no passa res, ho miraré, de poder-hi ser vull dir, serà i si no, en una altra ocasió, el fet és que ric molt amb els Trinxes, és bo riure, és bo riure. Perquè ja ric ara pel fet que la ruta serà singular, seguirem segur un track que no haurà revisat del tot ningú :-) però i el Festival del dinar, però i el Festival del dinar? ho deixo aquí, que si finalment no hi puc anar aleshores la sensació no serà de Festival :-)

Ja fa mesos que rodo sol, veurem quan temps més durarà aquest mode SOLO. Treballant de valent perquè tornin els Vols a duo. Com m'agradaria repetir les voltes eternes properes als 200 Km. cercant metres al vespre després de tota una jornada a dalt de la bike. 

Avui tenia ganes de fer una crònica de les de fa uns anys, no hi arriba als nivells d'aquelles, cert, tampoc és important, oi que no?

Avui estic tan inspirat que he deixat obertes quasi totes les portes que fins avui han estat tancades per perseverança meva amb pany i forrellat, oh yeaaaah!

Santa Fe del Montseny

Proper als origens, als meus origens.

A mesos de la meva arribada ja rondava per aquests indrets ara sí, ara també. Serà també el destí de la meva arribada?

Mentre espero en gaudeixo, ara menys que abans, el fet de ser ara al Maresme fa què sempre les pedalades al costat de casa siguin això, i no ja al Baix Montseny. 

Fa anys que no faig un Can Perepoc, més que dies que rodo amb la Vicious. 

Diria que des de l'estada edificant al camp de Canovelles que no escalo per Can Perepoc. 

Ara, passats els anys evito aquest tram, com també el de Can Carbonell direcció a les antenes. 

Ser a l'Avet Blau a la nit, a on tot resta amb els ulls a punt de tancar-se definitivament em retorna a molts punts viscuts anys enrere. A aquest instant la fila d'aventures viscudes al Montseny fan cua, i per tant la sensació que han passat moltes estacions també, mai masses si penso en aquest espai de natura. 

Encara hem d'anar a veure amb l'Home del Montseny la cova propera al pantà de Santa Fe, a on republicans o nacionals s'hi refugiaren a la guerra civil espanyola. 

Quan roda la roda tot camina bé, no quan penses que això és així, si no quan pensament i realitat coincideixen en que això és així. 

Una escalada lenta, preparant la propera aventura del XIX. Una arribada passat el quilòmetre catorze fins al dinou d'una boira lleugera, agafada de la mà de l'entrada majestuosa de la nit va fer que la percepció de tornar a gaudir d'una aventura augmentés fins a límits de denominació. 

Del dinou al vint-i-dos gaudint de les magnífiques fagedes, sempre preguntant-me a mi mateix en silenci per les marques als arbres, qüestions que un dia compartirem, no avui, no avui. 

Hi ha dies per a tot, perquè veient el Montseny totalment tapat decideixo anar-hi de pet, tot un misteri. 

Una arribada en la nocturnitat  a l'Avet Blau de Santa Fe acompanyada d'un refresc de cola fa que tot  tingui el seu to més brillant i conegut. Ser a quarts de deu de la nit, per no dir quarts d'onze,  a Santa Fe del Montseny marca el to de com són les jornades d'aquesta estació. 

Ara passades les hores, el pensament torna al Baix Montseny, crec que entenc la pensada, crec que entenc què voldrà dir. 

Equipats d'estiu, amb la Lite a la baixada, eines, totes, Cateye-Powerled, aigua, 3/4 de 750 ml. una cola, menjar, cap, coincidències, cap, incidències, inflar l'Ardent davanter de la Vicious al quilòmetre nou. No tinc temperatures, sí que us puc dir què baixant del quilòmetre vint-i-dos al quinze, la sensació de frescor feia pensar en portar manegots a sota de la Lite, certament, certament, he de pensar que motivat per l'aturada a fer la cola, no per les temperatures baixes inexistents. 

Dies de molt de Single Speed. 

Mentre escalàvem, vaig escoltar propostes de bikes de carratera, mtb, mtb, mtb. 

Santa Fe

Va caure ahir. 

A la nit, de no ser a dalt de la bike, en prepararé crònica. 

Dies de Single Speed. 

Santa Fe, setembre del 2011.

Mentre preparo la crònica, les cròniques, les darreres de la SSWC, la Vicious i jo no parem de sortir.

Ahir sortida breu pel Maresme, avui no tan breu, una pujada a Santa Fe, són vint-i-un quilòmetres de pujada constant divertits sempre, i tant, però també exigents.

La calor ahir la protagonista, avui el color, una posta de sol des del Montseny té un to diferent per a mi.

Mentre escalava inicialment la pulsació per voler anar tranquil, era alta, per sobre de les 160 pulsacions/minut, per passats els primers deu quilòmetres metre a metre anar-la baixant, fins al quilòmetre dinou a on he posat la directa.

Avui a la pujada quina xafogor, a les sis tocades de la tarda, a la baixada una hora tocades després, quin fred, les mans, les mans. Una aturada a temps i mitja Cola m'ha ajudat i molt a recuperar-me.

Curiós, vaig més castigat muscularment amb el 23 que amb el 19, pel fet de que a una pujada a Santa Fe, el 23 implica pedalar assentat, forçadament assentat, perquè dret a molts trams de pujada queda curt, aquesta dinàmica fa que les molèsties lumbars , lleugeres això sí, siguin un company de pujada, mentre que amb el 19, has d'anar dret, més cansat sí, però sense dolors musculars de cap mena. El què parlàvem Colorado, no serà un 23, tampoc un 20 o un 19, segurament un 21-22.

Em noto la bike un pel curta de TT, no em preocupa perquè quant tingui el manillar Moots de titani aniré amb la potència Syntace de 105 mm. i segurament a -6º,  i la tija endarrerida també Moots, guanyaré aquest espai, 

El fre del darrera, torna a donar guerra, venint-ne un de nou, un XTR 2011 de 160 mm.

Tinc moltes novetats pel que fa referència a quadres i components, aquests darrers d'última generació. Aprofitaré per fer-ne una intervenció específica sobre ells.

La cala dreta Crank Brothers, té joc, no així l'esquerra. Són noves, porten unes deu sortides curtes, això sí, una d'elles la SSWC, i ja se sap, oi que sí?

Meditant seriosament si fer venir uns Crank Brothers Egg Beater 11, l'equivalent al 4Ti de la Betty, hi penso perquè amb el meu pes d'ara crec que no tindria que fer un manteniment tan seguit de l'eix, com ho requerien al seu dia amb els meus 74-75 Kg. Pendent estic si fer un pas enrere i anar pels Ritchey WCS, no ho sé. Ara per ara amb els  EB SL que fins avui van de 10/10. El darrer manteniment d'aquests me'l  va fer en Narcís de BO.

Quanta aigua que he pres a la pujada d'avui, és que pujant feia una mena d'humitat que induia a beure, beure i beure.

Equipat d'estiu, baixada amb manegots. Menjar, cap.

Llums, darrera, i agafat de la ma baixant,  un del darrera que m'he trobat a Santa Fe. 

Eines les de sempre, sense esprai d'escuma.

El culot Pearl Izumi, després de passar pel destructor, el meu seient,  de culots,  li queden poc dies de vida, l'Assos també està literalment esmicolada, he de posar-hi remei ja.

Demà podria ser un bon dia cap al vespre per tornar a sortir. Caldrà deixar passar les hores per confirmar que sigui així, oi que sí?

MTB, MTB, MTB.

Pedalant entre corriols.

Aquest darrers dies mentre preparava la crònica de la SSWC hem anat sortint amb les bikes, i tant que sí.

Vaig a preparar la cloenda de la SSWC 2011, i com fins ara, no com fins avui, que he carregat la Vicious a la VW, he anat a Sant Celoni, i quan m'he anat a equipar, agafo la bossa de les Bont, i resulta que he agafat la bossa de la Betty amb les Shimano, i clar amb quatre números menys no puc pedalar.

Demà ho tornaré a intentar, crec.

MTB, MTB, MTB.

Santa Fe, agost del 2011.

Val sí, cada dia podem anar a Santa Fe, i si no cada dia sí als caps de setmana, i tant, però fer-ho a l'agost és una mica com durant una època, ara ja molt llunyana a on dirigia sense poder dir-ho, com sempre, unes divisions de producció a on l'agost era el millor mes de l'any per treballar, pel fet de que podies fer la feina en la meitat de temps, i pel fet de que anar cada dia a les fàbriques a l'agost, era un plaer, molts pocs cotxes a la carretera, i també perquè les persones a les fàbriques durant el mes d'agost radiaven un caràcter festiu,  cada dia,  durant les quatre setmanes, una mica com els divendres de cada cap de setmana de primavera a on tots estem amb un estat d'ànim sensacional.

Aquests temps han canviat, sí, els he deixat enrere, ara als divendres a la tarda són meus, per a mi, avui a la tarda, millor dit a quarts de dues d'aquest divendres, fins a quarts de set del dilluns tot serà una aventura seguida d'una aventura, però és que des de fa quasi tres setmanes que això és així cada dia de la setmana,  de fet sense tirar massa enrere, per posar-vos un exemple, des del febrer, crec recordar, fem un festival anant al BO, ara ve a ser el mateix però sumant a aquesta festa el to estival del fet de ser el mes d'agost.

Aquesta setmana, cada dia, o quasi cada dia que hem agafat la bike,  i, o,  anant a caminar, sempre totes aquestes activitats, sempre per sobre de les dues hores, i a on com avui penses, "que bé, que bé, que bé".

Podrem pensar, "vols dir que té una component tant important?", la contesta és senzilla, "avui, demà no ho sé, i sé que entre les persones que segueixen aquest espai, no tots, sí quins, ara mateix el que estic exposant és El Pilar", i tant.

Fa uns dies, pocs, crec recordar a finals de juliol, assentat a un petit restaurant a Girona molt proper al Pont de Pedra,  pensava, "aquests agost serà!!!", ahir mentre escalàvem direcció a Santa Fe pensava, "grans èpoques les de les divisions industrials" i el següent pensament va ser, "quin gran moment serà arribar per mar a la tardor i a la primavera,  a esmorzar a Calella de Palafrugell, i tant".  Està clar que el segon pensament supera per il.lusió, per intensitat, per sensibilitat, per un futur fet present com a realitat, per una llista interminable de factors tots ells positius, al primer, que va estar molt bé, i que sense el primer no hi hauria el segon, o també, o igualment, o igualment també, però escalant cap a Santa Fe aquests pensaments també van ser motiu de renovades sensacions.

Ahir no va ser una pujada més a Santa Fe, tampoc "la pujada", però sí que va ser una escalada a on les converses del què seria la jornada d'avui van ser sempre a sobre de l'estora de pujada a aquestes magnífiques zones obagues de després del quilòmetre setze, a on curiosament passat aquest punt quilomètric a quarts de nou de la nit a diferència dels darrers quilòmetres a partir d'aquí no hi feia fred, gens, no puc dir el mateix per sota d'aquest punt quilomètric, i tant que no, i tant que no, aquest agost del 2011 tindrà un mot que el fa diferent de la resta, aquesta mot és el "fred".

El ritme de menys a més, amb una escapada entremaliada als darrers quatre quilòmetres i sagnant als darrers tres-cents metres. El "de menys a més", és,  a partir del primer quart d'hora tocat, ritme molt bo, per quilòmetre darrera quilòmetre en grups de cinc,  anar augmentant deu pulsacions el ritme d'escalada, fins arribar a la zona més vermella de treball de la Betty. Sempre excepte als darrers tres quilòmetres va poder parlar animosament, i sempre fins arribar al darrers cinquanta metres va poder llençar un nou atac, i tant.

La feina està feta, l'he transformat puntualment amb una depredadora de carrera curta de resultats letals, en poc temps, és veritat, contruir un cos letal en distàncies ultra llargues ens ha portat anys, fer-ho per a distàncies explosives no pot ser fet en mesos, però sí que hem conseguit que el camí fet sigui el millor camí que sabem fer, que podem fer, així ha estat, i així en gaudirem.

Ara a excepció del diumenge, que tindrem una jornada de volcà en erupció, la resta com avui a l'Alt Empordà, seran jornades rodadores, amb una lleugera aproximació a la franja llunyana a la zona vermella. Diumenge sí, diumenge tindrem la darrera sortida, el darrer test a on després de trenta quilòmetres ràpids seran l'entrada de deu quilòmetres propis d'una explosió en cadena, mtb, mtb, mtb.

Em podreu dir, "el Roc queda lluny, massa, per estar rodant en aquestes condicions",  i la meva contesta és poc clara però contradictòriament aclaridora, "teniu tota la raó, el Roc queda proper, però molt llunyà de la fase a on és ara la Betty, de fet aquestes prèvies tant exigents quin sentit tenen per a preparar un Roc Marathon 2011?". La vida és plena d'incongruències, i tant!!!, si no,  no seria vida, oi que no?

MTB, MTB, MTB.

Per sobre dels quaranta quilòmetres, per sobre dels 1.000 m positius.

Equipats d'estiu, amb manegots i armilla per baixar. 

Aigua, menys de 750 ml., per menjar,  un plàtan.

Eines, les de sempre, sense esprai d'escuma.

Llums, Powerled i prou.

Un Santa Fe si pot ser.

És a on hem anat avui, i tant.

Ja tinc una crònica més per preparar, si fa uns dies el protagonista escalant al darrer tram del Turó era el nostre amic ben lluent, avui un amic ben diferent m'ha literalment saltat a sobre, com us ho dic, m'he aturat he anat directe cap a ell i l'he agafat com agafaria a un peix menut entre les mans, amb por que pogués fer-li mal.

Ell, incomprensiblement per a mi, semblava que esperés que jo fes aquest gest d'agafar-lo, impressionant, un moment on les emocions poden amb tot, mtb, mtb, mtb.

No oblido que tinc amb la d'avui quatre cròniques pendents de posar al Blog. Són quatre perquè encara tinc pendent també la del Turó amb la Betty i en Michael.

El ritme d'avui interessant, i tant.

MTB, MTB, MTB.

Miraré de fer pòsit de la sortida d'avui i de que les millors sensacions vinguin directes cap al Blog, mtb, mtb, mtb.

SANTA FE Sot de l'Infern...

Hoy ha sido un gran día para mi Dragón doble, si hoy después de un año Santa Fe (Sot de l'infern) ha vuelto a agitar sus alas, hoy con una compañera ideal, mi mujer, ya podéis imaginaros lo felices que estábamos mi Drac y yo, el después de estar muchos meses parado vuelve a volar, y yo años intentando que mi pareja me acompañase a una ruta de montaña, pues bien hoy a sido el gran día, no se si habrán más de estos, pero yo lo he disfrutado como si fuera a ser el último, espero que no sea así y se apunte a esta manera de vivir la vida haciendo volar dragones.

La ruta a sido la siguiente, que creo que para ser la primera toma de contacto no ha estado mal. Hemos salido de Premia por el paseo de la playa hasta los mossos d'esquadra, ahí hemos cogido el polígono industrial que nos lleva casi a Teìa, ya en Teìa riera para arriba hasta enlazar con el camino de arena que nos lleva al cruce donde podemos seguir coronando la cornisa dirección Mataró, o podemos bajar a Vallromanes o tirar hacía Font de Cera.



Una vez aquí no hemos dirigido hacia la cornisa, subiendo poco a poco con algún cambio de ritmo para ver como respondiamos, muy bien por cierto. Y por fin el merecido descanso en nuestro ya típico rinconcito, el mirador, hoy por cierto las vistas estaban tapadas por la niebla baja, pero al sol se estaba muy bien.



Después de hacer algunos cambios al Tándem, nos hemos vuelto a enfilar hasta terminar de coronar la cornisa, para ya empezar una lenta, pero agradable bajada hasta la cruz de Can Boquet, de allí ya hemos seguido bajando hasta Vilassar de Dalt y como final de ruta de vuelta a Premia.

La ruta a sido de poco más de 20km, y hemos tardado unas dos horas veinte en completarla. La verdad que a mi se me ha pasado rápido muy rápido, ya espero al finde siguiente haber si volvemos a repetir.

Y esto es todo por hoy, Saludos a todos, y a los que estáis en ruta a seguir disfrutando.

Santa Fe.

Ahir, a les sis de la tarda, escalada fins a Santa Fe. Des de quarts de quatre fins a aquesta hora mirant d'enlairar un xic el vol.

Una pujada llarga, pel fet que fa unes jornades que vaig a dormir de matinada i això fa que el dia sigui diferent.

Una pujada que per la seva intensitat m'ha obligat a estar totalment per la labor de fer el que estava fent, una pujada Santa Fe.

Al primer tram coincideixo amb un home del Montseny que baixa de Santa Fe, el que si no surt amb la bike té la mateixa sensació que un gos de caça si no surt el cap de setmana.

Un Santa Fe, és essència de Dracs, pel significat que té per a un home del Montseny ser al seu espai en aquests dies tan importants.

Un Santa Fe, com el darrer, fa que tot tingui una mica més de sentit del que ja té per si mateix, però que ara, per les circumstàncies, segurament, em costa més de veure que això és així.

Molts cotxes pujant i baixant. La pujada ha estat ràpida, tampoc molt, però sí ràpida. Pujant i baixant per carretera, en cap cas ni un metre per pistes o senders, no disposava de més temps, exactament dues hores i les he exprimit al màxim.

Les vistes des del quilòmetre catorze precioses, serà que a partir d'aquest punt és on m'he centrat amb el que estava fent, i que abans han estat un desgavell de sensacions diverses, i molt diferents totes elles entre si.

Ara mentre escric, un entorn és el que tinc al cap, les diferents sortides properes al Cap de Creus, concretament la del Camí Romà, concretament la de la baixada com un llamp a Cadaqués amb tot el grup de genets, dies de pur MTB, on els guies van estar protagonistes per poder experimentar les millors sensacions, sensacions aquestes, que són les que ara em venen al cap.


Les vistes des de la cara obaga del cantó de Gualba de Dalt, amb les vistes de la pujada pels tubs, em fa sentir una mica més bé encara, l'arribada a la cruïlla per a pujar al Turó de l'Home ja em diu que sóc al darrer tram previ a coronar Santa Fe.


Baixant dubto de si baixar fins a Moscaroles per muntanya, fins i tot m'aturo a l'entrada del camí, però decideixo seguir per carretera fins a casa.

Arribada esgotant la darrera gota d'aigua, dos bidons n'he consumit, un de mig litre i un de tres quarts. Aliments sòlids cap.

Eines, càmera i manxa, sense mòbil, mort per manca de bateria.

Equipat d'estiu, per la calor imperant fins al quilòmetre disset.

Quilòmetres, per sota de 45, i per sota dels 1.000 m. +.

La bike bé, de fet per carretera l'exigència és mínima, torna però el joc de la roda del darrera que fa que el fre vibri de manera molt però que molt molesta, tant que podria provocar-me una caiguda, he de tornar a revisar la boixa del darrera, i si no portar-la al taller perquè hi posi remei definitivament, així no puc fer un Roc 2010.

Una pujada que suma, que per a mi és important.

MTB, MTB, MTB.

Santa Fe.

Una ruta per carretera.

Que dur i que divertit que ha estat. Els primers catorze quilòmetres rars, però també emocionants.

Els segons trenta sensacionals, per la mitja de quilòmetres, 19,5, que fa que el total de quilòmetres fets avui s'acosti als 45 i un desnivell d'uns 1.000 m.+.

Pujant feia un xic de calor, però passada la primera mitja hora, una frescor perfecta m'ha fet de guia, el que sí que m'ha fet patir, ha estat la darrera mitja hora, quin fred que he passat, quin fred. Encara una hora després de passar una bona estona a sota de la dutxa ben calenta, tenia aquell formigueig clàssic als dits. Ni el forro polar m'ha escalfat, sí però la calefacció de la VW.

Aigua consumida, un bidó de 750 ml. barretes, una de 200 Kcal. res més.

Equipament d'estiu amb armilla i per baixar un Buf i manegots, el proper dia, camals de ben segur, això podria ser demà.


Eines les de sempre.

La càmera de fer fotos és morta, "estamos en ello".

Ja a uns cinc quilòmetres de casa m'he creuat amb dos bons companys de ruta del Baix Montseny que iniciàvem tot just la pujada, un d'ells era el que diu, "que ell és com un gos de caça, que ha de sortir en bike com sigui". De fet sempre som els mateixos...i d'això ja fa més de trenta anys.

Una pujada més a Santa Fe per afegir a la llista de bones sortides. La bike de 10/10, tot perfecte, he fet neteja de la transmissió abans de sortir, neteja i prou res de posar-hi oli i també he raspallat la zona externa dels coixinets de "pedalier", res més.

Quina sensació ser entre fagedes, quina frescor pujant, quin fred baixant. És un contrast que impacta i molt, som a vigília de Sant Joan i patint de fred amb aquesta intensitat, renoi, renoi, renoi.


Posta a punt per les properes jornades.