Quan fas que tot camini.

Una jornada memorable.

No perquè sigui una sortida de gaudir amb la bike, sí perquè la sortida va acabar bé i això fa que el balanç de la jornada sigui positiu.

Un dia com el d'ahir, fa que valorem les sensacions prèvies a una jornada dura com la viscuda, i en funció d'aquestes sensacions la propera vegada mirem de decidir si fem o no fem.

Les sensacions el dia abans de la sortida no diré que fossin dolentes, però sí rares i això no ho vàrem tenir present. De fet els primers trenta quilòmetres la Betty gaudia d'una sortida que així d'entrada es presentava d'allò més planera.

Un inici a les sis del matí on les dues primeres hores rodàvem a 17Km./h sempre a ritme molt suau.

En ser al peu del castell de Montsoriu, vaig proposar de voltar per darrera d'aquest per anar a Arbúcies, pel fet de que dijous passat va ser el tram que no vaig fer i aquí va començar el calvari particular de la Betty, des d'aquest punt, quilòmetre 30 aprox. fins al 110 aprox. les sensacions dolentes van anar de menys a més. I fer una Garolera amb aquesta progressió us puc ben dir que fa que passis d'una sortida llarga a una sortida eterna.

De fet la primera escalada a Montsoriu ja va ser un indicatiu de que quelcom no anava bé, però com moltes vegades, penses que pot ser un mal moment, res més. Després d'esmorzar a Can Sitra a l'inici de la Garolera ja va quedar clar que no seria un dia més i que les males sensacions no marxarien, si no que anirien a més i a més i a més.

I així fins a tornar a ser a casa, on en cap cas va ajudar a sentir-se millor, la distància, considerable, si entenem considerable les sortides de més de 100 Km., exigent, si considerem exigent les sortides amb més de 2.000 m. de desnivell +, i calorosa si considerem calorosa una sortida a pic de l'estiu entre les sis del matí i les cinc de la tarda.

Ahir vaig ser agosarat per obsequiar a la Betty com a present d'una data senyalada, amb una sortida com la d'ahir.

He de dir que el meu present passava per anant, fer un Corredor, a dalt de Santa Fe, fent un Turó i tornant, fer-ho passant per segona vegada pel Corredor i tots aquests trams els vaig descartar, penso que vaig ser prou prudent.

Però tot i així els quilòmetres i desnivell seguien essent considerables, la Betty no hagués acceptat una sortida més light, de fet ja fa uns dies que li volta la mosca pel nas, perquè diu que "em guardo les millors sortides com la de dijous per a mi sol".

Ahir va ser una altra passada pel forn d'aquest genet de Drac, de la Betty, que de ben segur servirà per superar moments difícils a propers reptes, de ben segur, la Cerdanya podria ser una d'elles.

Cal exprimir la part positiva d'aquesta jornada tan dura, cal seguir fent camí cap aquesta fita, no sé si dir propera, però sí fita, la de les 24 Hour of Moab.

Betty, com molt bé et va dir la Rebecca a Finale, "Moab, les 24 hores, són les més dures del món...", és on anirem, o si més no aquest és el repte, no el proper, que de ben segur abans del Moab tindrem si no moltes, si algunes cites on hem de ser-hi.

Betty un pas més, un tram més per a tocar aquest cel on únicament uns pocs genets i els seus Dracs hi poden fer estada.

Ahir un sever avís, som davant d'una rara avis, un genet que amb el seu Drac pot volar amb una sola ala, pot planejar sense aquesta i pot carenar sense ella, ahir va ser un dia extrem, un dia dels grans per la Betty, dels que costa de repetir, mtb, mtb, mtb.

Temp era temps, i avui aquest era de bike.

Sortida passades les dotze del matí, tornada a prop de les tres.

Hem sortit mig i mig, què vull dir, que hem anat amb pirates, jo amb una jaqueta d'hivern, res més, ni samarreta tècnica a sota, amb guants, mitjons i les SIDI Dragon, d'estiu, la Betty, millor encara, pirates, samarreta màniga llarga prima, molt prima, armilla d'estiu, i guants, mitjons i les SIDI Dragon també d'estiu.

Com a Calella de Palafrugell, la Betty, passats els primers quilòmetres, ha rodat, tota l'estona congelada, però no una mica, no, literalment amb el fred dins del cos, paralitzada totalment per una sensació de no sensació, no notava ni mans ni peus, i el que sí que sentia era un dolor intens a l'espatlla. Així hem sortit, i així hem arribat a casa, congelats, jo molt menys que ella, però tampoc puc cantar victòria, la sensació de fred era present cada cop de forma més intensa, fins que en lloc de fer els cinquanta quilòmetres, entre corriols, i també per zones rodadores, hem decidit tornar abans i fer-ne trenta, que per les condicions de fred que hem passat, està molt bé.

Una estona de bike, després d'uns dies de córrer cada dia, una sortida que ens ha anat bé, que fa que els temes pendents de bike tornint a ser presents, posats a sobre de la taula, com ha de ser.

Com és que no faig mai d'avui per demà, no decideixo d'avui per demà, no perquè no m'agradi, si no perquè el temps m'ha ensenyat a que fer-ho així a mi em dóna més valor a les decisions preses, pel fet de que construir és la moneda de canvi de lagranevasio, si no construeixo no faig, i així vull seguir sempre, i això no vol dir ser sempre a on soc, en cap cas. Un exemple el tema 29", si he de passar de 26" a 29" he de fer-ho amb la millor bike existent al mercat, millor dit amb la que penso que m'anirà millor, de la mateixa manera que si hem fet travessa, hem fet la dels pirineus, si hem fet una marató, 100 Km. Camins de les Guilleries, i L'Eroica, si hem fet 24 hores, Finale-Ligure, i com parlava avui amb en Xavi Paricio des de South Carolina, que fem 24 Hours of Moab, no és un tema a debatir, és, serà 2.010 ó 2.011, no és important, però serà aquesta la propera cita, això no deixa que hi ha Guilleries 2.010, 24 Ore Finale Ligure 2.010, ara sona el vídeo, el posaré a sota, Roc d'Azur 2.010, ara ja però d'aquesta darrera únicament Marathon. Però podria ser que una d'elles, que una de les cites de cada any, caigués per poder donar pas a la cursa del Moab, per les dates, o aquest any o el proper, veurem.

La bike la meva passió esportiva, pel que faig, i faig i faig, però en cap cas d'avui per demà, perquè no aniriem, unes Guilleries, les primeres les vaig superar per la mínima, tot i haver-me preparat, però és que el llistó de la mínima era molt alt, les 24 Ore, les vaig superar perquè mesos de preparació són les que ens hi van fer ser-hi, per això va ser, i si no, no hauria estat el que va ser, una gran festa que dóna pas, dóna sentit a la que vindrà, Moab 2.010/11. És així i així té sentit, el sentit, per mi, és cert, però és que també és important que sigui així.

Xavi no cal que preparis o sí, però Moab és per a mi, 24 Hours of Moab, o no és, per tant és. I que serà amb la meva bike i no una de lloguer, és. No rodaré si no és per força major, amb una bike que no és la meva. Això ja va passar a la travessa dels pirineus i la solució va ser comprar la Yeti ASR-SL 2003 que tenim a casa, és un fet, no rodem a aquests esdeveniment si no és amb la nostra bike, mai.

Aquesta determinació, aquesta manera de fer, bé donada així, i segueix amb la preparació de les bikes, lenta, però constant, cada detall, el visc com un fet determinant, res, és superficialitat, res de res, no hi ha lloc per aquest mot, sí per gaudir, sí per construir dia a dia el recorregut del 2.010, això sí.

I si no miren enrera, en cada pas fet fins avui, i si llegim pàgina darrera pàgina podem entendre què vull dir. Per, fer per fer, millor no fer, i és una opció personal, la meva, que pot ser compartida o no, tant li fa, no és important coincidir.

Moab, 24 Hours of Moab, propera cita a sumar a les ja existents.

http://www.youtube.com/watch?v=l1G8MIjq97I

Entre torres...

Una hora i quart tocades, corrent entre torres, és per a mi, una fita assolida, després de mesos, més de dos anys, de restar a l'espera de poder arrancar a córrer.

Avui al matí, a dos quarts de nou, al Maresme, la temperatura que marcava el termòmetre, per sota dels 6º C., ahir a Vallromanes, cap a les vuit del matí, -5º C., que ja està prou bé, oi. El Montseny des de fa unes jornades totalment enfarinat, fet que fa que que el fred sigui més present en el meu dia a dia, i no perquè pugui afirmar que el fred a casa vingui motivat per la neu al Montseny, que no ho sé, si no perquè, de pensar amb el Montseny nevat ja tinc sensació d'hivern. Un hivern a punt de fer-se definitivament present.

I amb aquesta temperatura, a mi m'agrada sortir a córrer, i fer els corriols de pujada, que amb la bike faig la majoria, de baixada, entre d'altres coses, perquè, entre torres, aquí a casa és difícil de poder fer les pujades a sobre de la bike. De fet els corriols que fem actualment en bike de pam i poc més, la majoria els he fet primer corrent, i afrontar les zones tècniques primer les he fet corrent.

Els primers vint minuts corrent d'escalfament, són per mi, moments de sensacions, per veure quin dia tinc, els posteriors quaranta minuts, de diversió, els darrers vint, són de progresiva pausa, és a dir dels darrers vint minuts, els primer deu minuts, el corro a fondo, per lentament passats aquest deu, fins els vint, anar disminuint el ritme.

És una sensació bona, poder córrer, i poder-ho fer, entre senders pel pas de torres, té un significat important en el meu dia a dia, sense sortir a córrer o en bike, el dia seria costerut, molt costerut.

Córrer ara, a l'hivern, em permet fer esport cada dia, no perquè no ho pugui fer amb la bike, però és que amb aquest fred, no sortiria. Avui en tot el dia, el sol a brillat unes dues hores, la resta, uns núvols grisos, que fa que entre l'escalfor de l'oficina, i jo, hi ha un lligam difícil de trencar, que la bike en cap cas superaria, i que el córrer sí que em permet superar aquest binomi escalfor-inactivitat, és evident, perquè està siguent així.

Una carrera memorable, una sortida de les que fan quan ja soc de tornada a casa, que pensi que tot val la pena si puc fer una sortida com aquesta. Fa uns anys, no tants, duia dins del cotxe sempre l'equip de córrer, i a la més mínima oportunitat, sortir a córrer era perfecte per mi, per una època certament molt ocupada a nivell d'horari.

La satisfacció més gran per mi, és que ho faig com a complement a la bike, en cap cas com a esport principal. El nadar, ja seria una altra història, però des de fa uns dies que estic per la labor d'arrancar aquest darrer esport, veurem on em portarà.

Avui però el que estic fent, i això és un fet, és córrer i com sempre MTB, MTB, MTB, aquesta darrera, la bike, per sort, des de que no tinc incidències importants amb la Santa Cruz Superlight, és un plaer insustituible, com a esport, quin gaudir per gaudir, quin esport més agraït, quina sensació més bona estar en la forma mínima per poder escalar i escalar turó darrera turó, fins que és hora de tornar, ara pel fred, fins ara, abans de l'arribada del fred, ni per la caiguda del dia era necessari tornar, des de l'entrada a casa dels llums Sigma.

Demà miraré de rodar en bike, si surt el sol, i si no l'alternativa, córrer, serà protagonista, com avui, de la jornada.

Quines visions avui, quan veus les torres entre les muntanyes cedint el seu pas a aquest monstres de ferro, en certa manera cedint-me el pas a mi, és una sensació única, entre carenes, sol, al ben mig d'un espai ple de serenor i pau, molta pau.

Llàstima que és dijous i avui hi havia els caçadors, i fa molt respecte córrer entre gent que porta armes de foc, però si oblides per una estona aquest risc tant elevat de que et confonguin i sigui el teu darrer dia per un home armat fins les dents que justificarà el seu error, dient que què hi feies a on era ell. Si aconsegueixes oblidar aquest fet, pots fins i tot gaudir com he gaudit jo pujant i baixant aquest corriols de pam, sender darrera sender, deixant les torres una darrera una altra, darrera meu, fins a començar a pensar que ja és hora d'anar tornant, perquè encara que mentre vas, ets sents molt bé, cal que la tornada sigui un plaer, no un calvari, que ho podria ser si supero la hora i quart tocades. La propera setmana però ja serà una altra història i ja estaré rodant en la hora i mitja tocades, que serà on em miraré de mantindre tot l'hivern.

Esqui de fons, una altra proposta, és dur, tinc entès, molt dur, més que córrer, i més que nadar?, perquè si és així, no serà aquest l'any d'inici de tant apassionant esport, ho dic perquè serà crec, any de molta neu, i a mi esquiar, no em motiva, però l'esqui de fons sí, Xavi què hem de fer, venir a South Carolina o què proposes?.

Podem fer com en Colorado marxar a l'Argentina i rodar a temperatures d'estiu, però aquest any tampoc serà, que ara que hi penso he d'estalviar i molt, que el Moab, 24 Hours of Moab, és l'objectiu, serà 2.010?.