Ja sopats, hem gaudit de les imatges de la ruta, una protagonista, la Reina, un actor principal, el Montseny, omg, omg, omg.
Ara ja al matí de diumenge, esmorzats, penso, bona ruta la d'ahir, i avui quina proposem?
La molsa, propera protagonista a The Great Escape MTB.
Ahir, el pas per Sant Celoni, apassionant, les vistes omnipresents del Montseny hi va haver instants que havia de gesticular corporalment per explosionar les sensacions interiors que explotaven dintre meu en ser al Baix Montseny, la sensació de ser entre trams de casa, immillorables.
Un dinar a casa la mare, un descans perfecte per passades les hores refer el camí de tornada.
El corriol de costat del torrent de Sant Celoni direcció a Vallgorguina, entranyable. Quins colors, quina exposició, quina explosió de colors, a aquest tram, i un cop a dalt al Corredor crec que dels darrers mesos, dels millors instants retinals.
La tornada escalant cap al Santuari memorable, OMG.
Parlem mentre escalem si un cop al Santuari del Corredor, canviem la ruta feta d'anada, i ens dirigim de baixada al punt més extrem de casa sense haver de fer un treball afegit, proposar de passar per Dosrius, per la riera d'Argentona et recorda el clima càlid de casa, mtb, mtb, mtb.
Escalar des del Dolmen de Pedra Gentil fins Can Pradell i d'aquí fins al Santuari, de somni.
Un cop al Corredor, al Santuari, inoblidable, la vista imposa un silenci per gaudir de l'instant.
La tornada des de Dosrius fins a quasi Llavaneres, intensa pel fred inicialment, després únicament per la fredor, l'arribada a casa eclesiastica, pel pas pel campanar de SV.
Ara a una estona de fer el salt del pont de la Nau Insígnia, OMG, OMG, OMG.
Cap coincidència, ni incidència, eines totes, Cateye-Powerled des de mig camí de les pujades al Corredor, a la riera des de Dosrius, a mitja potència, equipats d'hivern, a Dosrius 7°C.
Els frens R1 necessitaran una revisió, no sé si pels nous discs SLX o per les pastilles de fre, no ho sé, però un soroll xicletós no és la millor referència, en cap cas.
La carcassa, els laterals del Canis no sé si estan canviant, no ho sé, veurem, veurem, vull dir perdent consistència, això, veurem, veurem.
Pensar en ahir, i la imatge escalant de la Reina imposa cada fotograma.
El fet de gaudir del retorn pausat però progressiu de la Reina és un tram irrepetible dins de l'estació a on som submergits, hivern, hivern, sense cap mena de dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada