Entre torres...

Una hora i quart tocades, corrent entre torres, és per a mi, una fita assolida, després de mesos, més de dos anys, de restar a l'espera de poder arrancar a córrer.

Avui al matí, a dos quarts de nou, al Maresme, la temperatura que marcava el termòmetre, per sota dels 6º C., ahir a Vallromanes, cap a les vuit del matí, -5º C., que ja està prou bé, oi. El Montseny des de fa unes jornades totalment enfarinat, fet que fa que que el fred sigui més present en el meu dia a dia, i no perquè pugui afirmar que el fred a casa vingui motivat per la neu al Montseny, que no ho sé, si no perquè, de pensar amb el Montseny nevat ja tinc sensació d'hivern. Un hivern a punt de fer-se definitivament present.

I amb aquesta temperatura, a mi m'agrada sortir a córrer, i fer els corriols de pujada, que amb la bike faig la majoria, de baixada, entre d'altres coses, perquè, entre torres, aquí a casa és difícil de poder fer les pujades a sobre de la bike. De fet els corriols que fem actualment en bike de pam i poc més, la majoria els he fet primer corrent, i afrontar les zones tècniques primer les he fet corrent.

Els primers vint minuts corrent d'escalfament, són per mi, moments de sensacions, per veure quin dia tinc, els posteriors quaranta minuts, de diversió, els darrers vint, són de progresiva pausa, és a dir dels darrers vint minuts, els primer deu minuts, el corro a fondo, per lentament passats aquest deu, fins els vint, anar disminuint el ritme.

És una sensació bona, poder córrer, i poder-ho fer, entre senders pel pas de torres, té un significat important en el meu dia a dia, sense sortir a córrer o en bike, el dia seria costerut, molt costerut.

Córrer ara, a l'hivern, em permet fer esport cada dia, no perquè no ho pugui fer amb la bike, però és que amb aquest fred, no sortiria. Avui en tot el dia, el sol a brillat unes dues hores, la resta, uns núvols grisos, que fa que entre l'escalfor de l'oficina, i jo, hi ha un lligam difícil de trencar, que la bike en cap cas superaria, i que el córrer sí que em permet superar aquest binomi escalfor-inactivitat, és evident, perquè està siguent així.

Una carrera memorable, una sortida de les que fan quan ja soc de tornada a casa, que pensi que tot val la pena si puc fer una sortida com aquesta. Fa uns anys, no tants, duia dins del cotxe sempre l'equip de córrer, i a la més mínima oportunitat, sortir a córrer era perfecte per mi, per una època certament molt ocupada a nivell d'horari.

La satisfacció més gran per mi, és que ho faig com a complement a la bike, en cap cas com a esport principal. El nadar, ja seria una altra història, però des de fa uns dies que estic per la labor d'arrancar aquest darrer esport, veurem on em portarà.

Avui però el que estic fent, i això és un fet, és córrer i com sempre MTB, MTB, MTB, aquesta darrera, la bike, per sort, des de que no tinc incidències importants amb la Santa Cruz Superlight, és un plaer insustituible, com a esport, quin gaudir per gaudir, quin esport més agraït, quina sensació més bona estar en la forma mínima per poder escalar i escalar turó darrera turó, fins que és hora de tornar, ara pel fred, fins ara, abans de l'arribada del fred, ni per la caiguda del dia era necessari tornar, des de l'entrada a casa dels llums Sigma.

Demà miraré de rodar en bike, si surt el sol, i si no l'alternativa, córrer, serà protagonista, com avui, de la jornada.

Quines visions avui, quan veus les torres entre les muntanyes cedint el seu pas a aquest monstres de ferro, en certa manera cedint-me el pas a mi, és una sensació única, entre carenes, sol, al ben mig d'un espai ple de serenor i pau, molta pau.

Llàstima que és dijous i avui hi havia els caçadors, i fa molt respecte córrer entre gent que porta armes de foc, però si oblides per una estona aquest risc tant elevat de que et confonguin i sigui el teu darrer dia per un home armat fins les dents que justificarà el seu error, dient que què hi feies a on era ell. Si aconsegueixes oblidar aquest fet, pots fins i tot gaudir com he gaudit jo pujant i baixant aquest corriols de pam, sender darrera sender, deixant les torres una darrera una altra, darrera meu, fins a començar a pensar que ja és hora d'anar tornant, perquè encara que mentre vas, ets sents molt bé, cal que la tornada sigui un plaer, no un calvari, que ho podria ser si supero la hora i quart tocades. La propera setmana però ja serà una altra història i ja estaré rodant en la hora i mitja tocades, que serà on em miraré de mantindre tot l'hivern.

Esqui de fons, una altra proposta, és dur, tinc entès, molt dur, més que córrer, i més que nadar?, perquè si és així, no serà aquest l'any d'inici de tant apassionant esport, ho dic perquè serà crec, any de molta neu, i a mi esquiar, no em motiva, però l'esqui de fons sí, Xavi què hem de fer, venir a South Carolina o què proposes?.

Podem fer com en Colorado marxar a l'Argentina i rodar a temperatures d'estiu, però aquest any tampoc serà, que ara que hi penso he d'estalviar i molt, que el Moab, 24 Hours of Moab, és l'objectiu, serà 2.010?.

Transició freda o recorregut estacional?

http://www.gear.com/interbike-2009-santa-cruz-tallboy-29er-quick-review

El divendres va ser el darrer dia d'aturada, una setmana, des del dimecres fins dissabte amb la Superlight i les Trabuco sense sortir.

Hi ha dies per a tot, hi ha moments per sortir i moments per a restar aturats. Però aquesta darrera setmana, hauria d'haver sortit, de ben segur, que m'hauria anat més que bé.

El dissabte, després d'esmorzar, després de dues setmanes de moltes sensacions noves, on sortir en bike i a córrer, penses que t'anirà bé, i que un cop ho fas, confirmes el pronòstic fet, et va bé, em va més que bé fer-ho. Oblides puntualment aquest fet i restes aturat, fet que en cap cas ha de ser negatiu, però que no suma si no que en el meu cas, resta.

Com deia un bon amic ciclista del Baix Montseny dels meus darrers trenta anys, "jo soc com un gos caçador, no puc estar tancat a casa, jo he de sortit en bike". I repeteixo, en el meu cas, és exactament així, he de sortir en bike, i si no a córrer.

En aquesta línia, el dissabte, a les onze va sonar el telèfon, i en Colorado, com sempre, ens va proposar aventura Racer per a diumenge, i jo com a resposta, vaig suplicar sortida de dos dies.

El resultat, dos dies de bike. Els dos difícils de portar a terme, el segon més que el primer, concretaré, el primer perfecte, el segon, quina fredor. L'entorn, proper a llocs on voldria ser-hi sempre, a zones on hi hem rodat, no totes, amb els gironins, masos feréstecs, prats i muntanyes que fan que et sentis on has de ser.

Moltes sensacions, molts pensaments, on la companyia d'en Colorado, ha estat el pal de paller per a poder pedalar, dia sí, dia també. Gironins a punt de trucar-vos vaig estar, però va primar respectar els vostres espais, el vostre temps de cap de setmana.

La proposta, de luxe, recollida amb la T-5 d'en Colorado, i l'estada, a la seva cova a Calella de Palafrugell, pròpia d'un autèntic "Don". El temps, de por, núvols, poc sol, i concretament diumenge, la congelació com a objectiu prioritari.

Fitor, un lloc on hem estat amb en Ratrasse anteriorment, venint de Calonge, va estar la culminació d'aquesta engoixosa sensació, però aquest cop, com amb en Ratrasse, les atencions, la motivació d'en Colorado, han estat el combustible, per mantenir els motors en marxa, just a la fusta per a poder evitar de picar bitllet.

L'estada amb en Colorado, fins aquest mateix matí, un cop ha marxat, ens deixa un xic ensopits, un xic, tornem amb una forta tempesta a sobre dels nostres caps, i també pesa que dos dies amb ell, són força contundents, i compensa que després de la tempesta vindrà la calma.

Els recorreguts, de dissabte a la tarda, amb la bike, entre senders, corriols de pam, molts, els primers, minuts després de sortir del seu cau. Una trialera se'm va resistir, i no en els seus inicis, que la vaig afrontar decidit darrera d'en Colorado, però és que ell per mirar d'aturar-se, i així poder rodar junts avall, va fer un aterratge controlat, fet que em va fer posar peu, i "tocar de peus a terra", amb la mateixa sensació que l'experimentada amb en MQL, als darrers dies que hem coincidit a Bordils.

És a dir, la prudència em diu que ells són d'una altra dimensió, "divisió", i que jo avui soc lluny d'aquesta, i per deducció, d'ells dos, en aquesta ocasió, d'en Colorado.

La resta de la sortida, a sobre de la bike, en Colorado seleccionant cada sender, per fer-nos gaudir minut a minut. És un privilegi rodar amb en Colorado, sentir a en Colorado, com diu, després de fer un tram, "el cel deu ser així, no pot ser d'una altra manera, ple de corriols com aquest, si no quin sentit tindria?", fa que la jornada agafi el color de les grans sortides, que pensis i pensis molt, que no sempre va bé, però moltes vegades, les que més, sí.

El diumenge, directes amb els Dracs cap a l'interior, direcció Fitor, lentament, però sense una sola aturada, com dissabte. Des de l'inici de la sortida fins al final, sense cap aturada per prendre un mos. Ja sortint del cau, a les onze, la fredor era important, jo amb pirates, la Betty i en Colorado, amb pantaló curt, l'equipament propi per rodar pel Maresme, el resultat, fatídic.

Quin fred, quina sensació en augment pel fet d'endinsar-nos cap a Fitor, des de Calella de Palafrugell. La tornada, per l'hora, va ser també memorable, pels senders seleccionats per en Colorado i pel fred, ja establert definitivament en nosaltres, millor dit en la Betty i en menor grau en mi, en Colorado no va notar res de fred, però res, ell tenia les dues mans com torrons, la Betty les tenia sense cap mena de sensibilitat, i jo entrant a la zona de congelació.

Una jornada, uns dies, per la zona on erem, l'Empordà, plena de somnis, de projectes. Motivats aquests pensaments per la climatologia, uns núvols grisos, i un sol esmorteït per ells, pel vent insistent, per l'absoluta absència de persones a l'entorn, Calella una població deserta, per la caminata a Palafrugell a la tarda nit de dissabte, on la conversa va ser de bike, bike i més bike, per les hores al voltant d'una taula, pel contrast de l'escalfor d'una calefacció a tota pastilla i el vent implacable picant contra les finestres, fan que aquest cap de setmana de bike no sigui una aventura més de les moltes que hem fet, i no únicament per les dues sortides, pel seu recorregut, si no per les circumstàncies esmentades, que m'endinsen a un univers ple de sensacions i on el Far de Sant Sebastià ens inidica clarament el camí a seguir, MTB, MTB, MTB.

Ara, avui, aquest matí, després d'un esmorzar a Canet de Mar, som ja a casa, les bikes resguardades, la calefacció mirant de recuperar l'escalfor de les gruixudes parets de casa, les estànces això sí, càlides. A fora els arbres més grossos llencen les seves fulles als vidres de casa, els impactes, el soroll del vent i el d'aquests petits projectils naturals, em fan reflexionar, que no estem preparats pel fred, però que al mateix temps, per a mi l'hivern és font d'inspiració biker, de memorables rutes, de sentiments, de records, d'experiències viscudes, de properes aventures.

Entre aquestes aventures, una em va venir tot de cop al cap, quan ahir vàrem deixar les bikes a un marge, fet que no ha passat mai, mai les deixem, i a peu, muntanya amunt, ens dirigírem a la recerca d'un dolmen. Mentre ho feiem, en Colorado com sempre, es va avançar un xic, i el meu cap va rememorar, que dolmens igual a pare, que amb el "tiet" Pere, són, no pas eren, dos apassionats de l'arqueologia. Pel segon la seva més preuada passió, pel primer part de l'essència dels nostres orígens, i seguidament, puntualment, durant una fracció de temps molt breu, vaig submergir-me al vuit.

Avui, ahir, ells no eren amb mi, millor dit jo no era amb ells, quina sensació més copçadora certament, però seguidament el pensament em va portar a que com amb l'avi i els trens de l'estació del Nord, ahir erem cercant el lloc del dolmen, i que si en un moment donat vaig dir, "anem-hi, anem-hi", és per ells dos, pels dos germans, un d'ells el meu pare, a ells els hi dedico aquesta intervenció, a dos persones estimades per a mi, anyorades ahir. Per sort, per un privilegi probablement immerescut, puc pensar en ells, puc anyorar-los, en vida, és un autèntic present, el millor present del meu Nadal, el millor que mai hauria pogut somiar. En Colorado minuts després em va tornar a la dura realitat, va marxar amb la meva Superlight, i jo vaig haver de rodar amb la seva eficient i dolça Rigormootis, sí, sí, i que va molt millor, que la meva Superlight. De fet dues bikes "modernetes", les dues, una Superlight i una Rigormootis...

Ara som a casa, Colorado, Xavi, , Tallboy, Look 986, Superlight, recordo unes paraules teves Xavi, des de South Carolina, "cada dia m'agrada més la teva Superlight blanca", i les d'en Colorado ahir, "mai em compraria una Superlight com tu la tens muntada, mai", opinions diferents les dues, o no, però això sí, les dues anyorades avui per a mi, al mateix temps que rememorades amb satisfacció, pel fet de ser-hi, pel fet que sé que podrem repetir, que podrem tornar a rodar junts, entre corriols, a South Carolina o a Collserola, sí, sí ja ho sé Colorado, el millor lloc del món per a rodar, el millor.

MTB, MTB, MTB!!!.

24 Hour Solo MTB (UK)

24hrs of Exposure - UK Solo MTB Championships
The UK's first solo only 24 hour race open to beginners and experienced riders alike. Category winners will be crowned UK Champions and awarded an exclusive jersey and trophy. Separate jersey for first singlespeeder and spot prizes up for grabs across all competitors. First class neutral trackside support is provided for all riders, tailor made for solo racing: light charging by Exposure lights, mechanic and tech support, bike wash and more. The course will use a majority of the all-weather manmade 7Stanes trail at Newcastleton with some extra bits thrown in to make up a lap over 10 miles long. http://www.24hoursolo.co.uk/

Location:Rock UKWhithaugh Park, Newcastleton, Scottish Borders, Scotland, TD9 0TY

I have never tried an event like this but it is something I am thinking of training for. Any advice tips on training would be appreciated.

Niner

Look like on the last days all people is talking about 29". So I do not want to follow this path and find out what we have. The good thing, is that I have a shop 10 minutes away from home, where I can find some NINER bikes, they just opened two months ago, and it's the first time I go there, they keep going on the old Carolina Triathlon store.



I was surprised, as my feeling was always those bikes were ugly, big wheels on a frame more or less same size...surprise, I turn my mind, the bike is amazing, really nice, great and thin frame, with a final weight around 25 pounds....so 10kg !!!!

Nice wheels American Classic.....what to say, take a look to the pictures

From SC, Xavi Paricio

Corriols de Bordils?.

És un vídeo que m'ha enviat en Colorado, no tés res a veure geograficament amb Bordils, però sí que em trasllada als senders de la terra d'en Tagama22.

El ritme també està bé, un xic més lent que nosaltres, oi?.

http://www.theroaddiaries.com/?p=1591

Maverick

Realment si tots els amortidors fossin tant senzills de fer el manteniment com aquest. les coses serien molt més simples.
Aquestes són totes les eines que he necessitat per desmuntar-lo, revisar i fer el bescanvi d'0li, a més, de purgar.lo ja que havia agafat aire per la junta del pistó IFP, havent de possar-hi tefló per tal de sellar-la ja que no disposo de joc de juntes, cosa que per altre banda al manual de Maverick especifica totes les mides per tant es poden portar a fer.

Ara tocarà muntar-lo, donar-li pressió i a probar-lo.

On One 456 ti més o menys, SS!!!.

Millor el mirem amb calma, jo he de mirar i fer un silenci, un recorregut a fer, moltes coses a millorar, però moltes.

http://www.pinkbike.com/video/98315/?trk=vlogo

El concepte Heckler però amb rígida darrera, en el meu cas, la COVE Hammer, o la ON ONE 456 Ti, són bikes que no, però que sí, o millor dit que sí, però que no.

M'agrada el concepte, m'agrada molt, però també penso que tinc masses interrogants, i aquests, sempre fan que resti aturat.

Ahir, descans de córrer i de bike, avui ja he tret la Superlight, uns quaranta quilòmetres molt rodadors, però perfectes per mirar de no anar carregat de cames.

Sortirant a volar les Trabuco VI aquesta nit?.

Córrer-Bike-Córrer.

Després de la darrera sortida amb la Betty, anar a córrer, ja per sobre de la hora, entre torres i senders, ja és avui per avui, desprès de la sortida d'ahir, frustrada un altre cop, no hem fet un Sant Elies, però que pel seu recorregut va ser una molt bona sortida corriolera, la consolidació del córrer com a complement de la bike.

Ara fa uns minuts arribo de tornar de córrer pel circuit d'entre torres, aquest cop de nit, ara sí amb un Peltz Tikka en condicions. Una hora tocades, amb molt de desnivell. Val a dir que si bé el llum ara funciona, després de rodar amb els conjunt Karma-Powerled amb la Superlight, un Peltz Tikka tot i siguen per anar a córrer, és a dir amb molta menys velocitat, no en fa gens de llum, comparat amb els Sigma.

Avui, aquesta nit, la lluna fa por, entre núvols, molt lluminosa això sí, però no suficient per a poder córrer sense llum al cap.

Demà no se quin dia tinc, de fet avui per diferents motius no hem pogut sortir, córrer aquesta nit m'ha salvat el dia. Demà tampoc ho tindré bé, la Betty sí, el fet de tenir una segona bike, La Yeti ARC, fa que cada dia pugui rodar, o bé amb la doble o bé amb la rígida.

A punt de decidir moltes coses, i totes molt interessants.

Colorado quina foto 29".

Novetats en les bikes de casa

Apreciats amics,

Ja sé que no té massa importància, però les il-lusions s'han de compartir, així que us presento la meva renovada Santa Cruz Blur XC, ja un pel per sota dels 11Kg i algunes variacions estètiques a la Ibis Green Nuclear Pesto, que de moment amb un lleuger sobrepes, va de maravella, sobretot quan les coses es compliquen i les trialeres es fan realment dures.

Ratrasse, Tagama, estic a la vostra disposició per intentar contribuir a la reparació dels amortidors de les vostres Durance. Cotacteu amb mi.

Salutacions

Fliper

Sant Elies.

Fa més dos mesos que volem fer un Sant Elies, i cada setmana noves propostes interessants ens desvien d'aquest propòsit.

Demà si no passa res més avui, serà el dia, no se perquè tenim aquesta necessitat, però és un pensament que cada divendres ens passa pel cap, "aquet cap de setmana podriem pujar a Sant Elies".

Les bikes a punt, darrera sortida la demà i demà passat de l'ASR-SL, amb la transmisió actual, de cara a la setmana que ve, ja portarà els pinyons Sram X.O Pink, cadena Shimano SLX, i plats 32-22 Shimano XTR 970. També aquesta propera setmana tindrem acabades les rodes DT 240-Sapin-ZTR Race. Una ja està radiada, i els propers dies ja tindrem el joc de rodes a punt.

El tema Formula R1, a mi avui no em queda clar, no se perquè.

De la Superlight, he silenciat el soroll que no parava de donar la llauna, els torniols de fixació del plat de 40 dents a punt de caure pel camí, un cop recollats, el que fa de soroll la bike, és això: " ", és a dir silenci absolut. Un èxit per a mi aconseguir-ho, quina sensació més bona. Demà pedalaré, padalarem, no puc transmetre les ganes que tinc de fer-ho, avui tenia que haver sortit a la vesprada, però he de dir que les sensacions de sortir a córrer han estat tantes i tant bones, que no m'ha fet falta pujar a la bike, però ara en tinc tantes ganes que l'aventura de demà, es torna LA AVENTURA. Sortirtem de casa, i anirem pel corredor cap a Santa Margarida, i d'aquí escalarem les pales de Sant Elies.

Estic emocionat, Colorado, Tallboy-Tallboy-Tallboy!!! o YBB 29"-YBB 29"-YBB29"?, bé està clar quina és la teva elecció, la meva no.

Waste-rubbish.

És la mentalitat del nostre país, on anem hi deixem quelcom.

Avui, de dia, al mig dia, he tornar a correr entre senders, corriols darrera de corriols, i pel fet de que és una passió, això fa que tinc tendència a que únicament veig les parts bones, com les cireres d'arbós que omplen tots aquest corriols, i que he tingut la bona idea de cruspir-me una per una, totes les més madures.

Les dolentes, de noticies, són de pes, els marges dels corriols són plens d'electrodomèstics de linia blanca, restes de runes de cases, moltes, fan que per una banda els he de felicitar, té mèrit pujar les runes als indrets per on he passat, d'accés més que difícil per a un vehicle, ho deuen pujar amb una "carretilla"?. Si es dediquessin a córrer serien uns campions, pujar les runes fins a dalt del Montalt, té molt de mèrit. Per un altre cantó, també és definitiu, que som una societat que no valora els espais on viu, fora dels que són de la seva propietat, és patètic, decepcionant. Han de passar cinquanta anys mínim perquè aquesta mentalitat pateixi una evolució a millor, és a dir el temps necessari perquè morin els animals racionals que protagonitzen aquestes actuacions tant grotesques.

La carrera ha anat perfecte, ni un sol dolor muscular, ni de tendons. Els vint primers minuts, d'escalfament, cada cop millor, avui ni he mirat el pulsòmetre encuriosit pels minuts de carrera, senzillament les sensacions han estat tant bones, motivades pels corriols que tinc darrera de casa, sobre tot els d'entre torres, són emocionants d'escalar, fet que fa que mentre hi ets, et sentis a una altre dimensió, no se quina, però diferent, explosiva, d'aventura, de repte.

Passada l'hora he anat tornant cap a casa, per a una baixada amb una visió del poble que et posa la pell de gallina, com és el corriols entre torres que et porta fins la riera, baixant per aquesta fins a casa. En total una hora i quart, escalant corriols entre torres, que marca una entrada de somni a aquesta passió, com és el córrer a aquest final del 2.009.

La percepció un cop a casa, bona, també va bé perquè anar a córrer, m'obliga a fer sempre els estiraments, fet que fa que muscularment, estigui molt millor a l'hora d'afrontar la bike amb el 40-26.

Un camí, diferents opcions, totes atractives i per tant les posem en marxa totes, que ja està bé.

Demà o diumenge, el dia que torni a córrer, aniré amb una bossa per a mirar de netejar tots aquells embolcalls que pugui recollir, així, com a mínim per on passi serà encara més interessant.

(MQL=PINK-PINK-PINK)

Tallboys emocionals.

Sortir ahir amb la bike, després de compartir unes hores amb en Colorado, és explosiu.

Fas realitat el que entre un reduit grup de genets, parlem hora darrera hora, com són el comportament de les bikes, comparatius multiples de diferents opcions de bikes, 26", 29", titani, alumini, carboni, doble suspensió, rígida, o softail.

Dia darrera dia és el debat, un dels debats, entre d'altres, que fan que quan surts amb el teu Drac, cada minut rodant et dóna hores de bones sensacions post sortida.

Ahir, després de riure, de debatir, de treballar, que també està bé, de fer tres salts a l'hiperespai, mirar, i tornar al punt de partida enfilat a la Superlight, mirar a terra i veure les SIDI blanques, menys nuclears, és cert, que el primer dia, i d'apreciar, ara des de fa uns dies, que la visió s'ha simplificat, falta un plat, el petit, et dónes per avisat que cal fer cada dia, que ja és el que faig, però em va bé refrescar el concepte per tenir-ho molt present.

Tant mateix, a diferència d'ahir a aquesta hora encara no he arrancat, hi ha dies per a tot, per sort.

És el meu un recorregut, el de la bike, on prima la recerca de la simplicitat ben entesa, la de que si és funcional i m'agrada, o si és molt funcional i m'agrada menys, pot entrar a casa, si no ho és, de funcional, cal valorar si la component estètica pesa més que la funcional, en el sentit de que si per estètica un component el selecciono per a formar part del conjunt de la bike, el que no pot passar és que a una ÈPICA, estigui pensant, "quan torni a casa el primer que faig és substituir-lo, o que redimonis m'ha agafat per a portar aquest component".

He de dir que en aquest sentit, el plat de 26 podria ser un d'aquests components, és curiós, el 40 no, el 40 ara per ara, és més funcional que el 44 original, i el 26 és més útil per a mi, que el 32. Però no puc afirmar amb contundència que millor que el 22, falten quilòmetres, i perquè no, sobren quilograms, no de la bike si no del genet, no molts, però penso que si aconsegueixo aquesta millora del meu pes, no de la bike repeteixo, i l'aconsegueixo com ara, lentament, el 40-26 podria ser una alternativa definitiva al 32-22, a la Superlight.

A casa les 24 Ore Finale Ligure, han marcat un pas més dins de la nostra evolució, tampoc és exactament així, Finale Ligure va ser el resultat d'anys de recorregut. El 2004 la Betty va dir-me com qui no diu res, "vull fer 24 hores SOLO".

Finale Ligure és etapa 2009, no 2004, i aquest temps que ha passat és un procés perfecte de maduració pel tamany del repte i tenin present que anem amb els nostres medis, som autònoms sempre, tota la infraestructura, detall, darrera detall, són fruit de l'experiència de darreres aventures. No depenem, ni per tant tampoc tenim soport econòmic de cap esponsor, no tenim cap lligam amb cap empresa del sector, fet que fa que el que fem o no fem, bé estrictament determinat per les nostres conviccions.

La Betty i en Bob, som genets amb Dracs fàcils de veure, sempre volem alt, mai volem baixos, altre cosa és que com a la Transpirenaica, únicament els voltors, fossin qui encara ens miraven des de dalt, però com li deia el seu dia a la Betty, quant aquests eren molt a prop del nostres caps, "Betty si t'agafa pel casc amb les seves urpes, agafat-hi amb les mans, i vola amb ell, serà un moment únic", i fora d'aquest espai als pirineus, no hi ha res més, bé sí les altres galaxies, però ara per ara no hi tenim previst anar tot seguit, demà no ho se.

Avui el dia es presenta curiós, córrer, bike, quina serà l'alternativa, córrer, toca, bike, també, córrer ara seria ideal fer-ho, per a la tarda, a la vesprada, agafar la bike i gaudir d'una jornada mixta Trabuco VI-Superlight. A l'inrevés també estaria més que bé, ara fa sol, bike, a la nit, córrer, menys velocitat i per tant termicament molt millor, però ara mateix amb aquest vent, el més calent és a l'aiguera.

Les potències FSA OS99, Maxxis Monorail 2.1 UST, pinyonera Sram X.O Pink i cadena Shimano SLX, ja són aquí. Les potències anunciades a 99 g per a 90 mm. amb 110 mm. pesen 125 g. No és el que tenia previst però està bé, una ha arribat lleugerament malmesa per un embolcall defectuós, miraré que he de fer.

Sense lluna ni cadència

Fent camí per superar els quilòmetres del mes de novembre, aquesta tarda Lagranevasio m’ha obsequiat amb una posta de sol, aquesta vegada des de l’ermita de Sant Martí de Mata, i tot i que el cel estava força ennuvolat, donar la benviguda a la foscor sobre la bicicleta és un luxe. Han estat un parell d’horetes per a fer 22Km i 535m Asc., poca cosa, però menys és res.

Fins arribar a l’ermita hem pogut gaudir d’una bona zona de corriols, després just amb l’entrada de la foscor i encenent l’únic llum que portàvem , el Sigma Karma, hem optat per anar pistejant fins arribar a Sant Andreu de Llavaneres i arribar a casa per la urbanització parel.la a la carretera de Mata, Lagranevasio encara s’ha vist en cor de baixar zones per corriols, però jo, que de dia ja em costen, he decidit no ser tant agosserada.

Pedalar mentre fosqueja, i seguir pedalant quan ja és fosc és una sensació única, si no hagués estat perquè anava mal equipada, no se m’ha ocorregut res més que anar de curt, i evidentment quan s’ha fet fosc m’he congelat, hagués proposat allargar la ruta. Mentre pedalo de nit em sento valenta, i sempre em ve al cap la imatge del circuit de Finale Ligure de nit, amb els meus Sigma a màxima potència que van aguantar tota la nit, si no arriba a ser pels Girona Boys hagués pagat la novetada quedant-me sense batèries, gràcies una altra vegada!

Demà hi tornaré, però al migdia i amb la Yeti ARC, ja en tinc ganes!

Una hora, com si res...

Ha estat així, forçat per la Betty, pel seu constant rodar, dia darrera dia, avui volia sortir amb la bike, però he estat part de la tarda seleccionant components de bike, que són urgents de disposar.

Discs XTR 2007 x2, Maxxis Monorail 2.1 UST x2, Maxxis TT Larsen UST 2.0 x2, claus frontals per les SIDI Dragon x2, potències FSA OS99 110mm, 6º. x2, manillars Race Face Next SL x2, pinyonera Sram X.O Pink, cadena Shimano SLX x2, radis dret i esquerra de la roda posterior de les Shimano XTR 2007, i torniol de fixació biela esquerra Shimano XTR 2007.

Sembla que aquesta selecció és fa així com si no res, però us puc ben assegurar que m'ha portat una feinada separar el blat de la palla, hi ha tantes ofertes, tants components interessants que he tardat a centrar-me a selecionar únicament les peces que necessitem.

Però el títol d'aquesta intervenció no es referia al temps que he estat per a concretar les comandes de peces per a les bikes, si no, a l'estona que he corregut de nit entre corriols pel Montalt. La meva primera reflexió del títol, bé donada pel fet de que la Betty ha rodat amb la Yeti ARC una hora, i jo he fet el mateix temps, aquest cop amb les Asics Trabuco VI.

Com ja vaig esmentar, el canvi ha arribat a casa, les sensacions dimecres a la NO ÈPICA han obert la porta a que tornem a combinar diferents esports, sempre però augmentant encara més els quilòmetres del rei de totes les disciplines per a nosaltres, MTB, MTB, MTB.

Però he de dir que córrer, m'agrada i molt, i ja no et dic res, si puc fer-ho entre els corriols de darrera de casa. La pujada, el primer quart d'hora, l'ascenció inicial, dura de veritat, però després, he gaudit de valent. Una carrera única, fosca, amb el llum de leds del Pelz Tinka del cap, mort, tot i portar piles noves. Els leds gastats després dels darrers cins anys, implica que hem de reposar aquest component, i el resultat ahir és que la foscor, tot i el privilegi de gaudir d'una lluna lluminosa, ha fet que la sensació d'aventura ompli cada una de les dues neurones que tinc, sí, sí les dues alterades per les bones sensacions que he tingut.

La tornada, entre torres de corrent, impecable, el ritme bo, molt bo, els quadriceps inflats de debò, però ni un sol dolor després dels primers vint minuts, i he retallat la durada de la sortida, per criteri Overed, "és més difícil controlar-se que anar a fondo", i si bé és cert que he fet un tram planer a un ritme considerable per mirar de fer l'extensió dels grups musculars, després de les primeres pujades, la resta he anat a un ritme per gaudir d'una magnífica ruta corriolera, ideal per a fer explotar les ja tocades articulacions dels 16 quilòmetres del CACO del diumenge.

Certament, m'agrada anar a córrer, demà el matí crec que repetiré i si no és així, a la nit si estic animat com ara, sortiré a rodar amb la Superlight o amb les Trabuco VI. Però avui, que ja és demà, la sensació és la que ha de ser després de mesos sense correr, com és la d'haver experimentat un altre cop la sensació de que no hi ha límit, si no el veiem, i us puc ben assegurar que aconseguir-ho en una hora, és l'equivalent a tres o quatre hores de bike intenses, on penses, "que bé que m'ho passo rodant en bike".

L'escenari ideal, les sensacions de 10/10, l'horitzó, em deixa veure que hi ha un recorregut molt emocionant per fer, i decidit estic a posar-hi fil a l'agulla.

Manca el tercer esport alternatiu, nadar, demà no, però divendres hi posaré remei, cal concretar a on, la resta ja caminarà, de ben segur, tot i que el MTB i la carrera pel senders costeruts del Montalt, ja és de per si, una empresa de dimensions considerables, sempre hi ha un però, i la cirera vermella a sobre del pastís és la natació, i dins de casa, el nadar, és tota una institució, que reflexa l'esperit més pur de la combinació de resistència i potència dins de l'esport.

Hivern és època de fites èpiques a casa, és la preparació prèvia a l'entrada del 2.010, inici de la consolidació d'un recorregut que ja té els seus anys, i que per sort i d'altres aspectes, cada dia ens dóna més i més satisfaccions.

Perquè ara, bike, córrer i nadar, perquè sempre ho hem fet.

MTB una manera de viure, que amb el córrer i el nadar són una tradició familiar.

Hem agafat un altre cop el ritme, la part més difícil vindrà ara, amb l'arribada de les baixes temperatures, sortir a córrer, de nit, no es fa d'entrada massa fàcil, ja no et dic nadar, sortir de casa per anar a la piscina...però després, passats el primer vint minuts entres a l'espai de conqueridors, i aquest té el temps propi de l'aventura, de les bones sensacions.

D'aquí a unes dues setmanes, els Dracs estaran encara millor que avui, i els genets, si hem mantingut la posició, podriem fins i tot, estar encara millor que els nostres Dracs, avui no és una realitat, però com les darreres setmanes amb la bike, que hem anat de menys a més, hem de seguir així.

Avui córrer entre torres ha estat un entrar a terra coneguda, després de no ser-hi durant els darrers mesos, sí, sí, espais on hi he deixat la pell dia darrera dia, que fa mesos que no hi corro, avui les "Trabuco VI" han tornat a impulsar a aquest genet per corriols de pam i poc més.

Serà la consolidació, i per tant és una primera espurna, que donarà pas a una llum permanent?.

Desembre; perseguint l'objectiu

La no-èpica de dimecres passat em va passar factura, els meus 68km i 1.460m Asc van fer que el dijous em notés les cames ben carregades, tant, que dijous no vaig tenir esma per pedalar. Divendres i dissabte ho vaig salvar, divendres fent sortida llampec amb la bicicleta llampec, la Yeti ARC, i dissabte intent de sortida corriolera amb la Yeti ASR que es va convertir en un calvari per a mi i per lagranevasio, dissabte tenia un d’aquells dies “d’això no va amb mi”, i era incapaç de superar cap tram tècnic, bé hi ha dies per tot, i els quilomètres dolents també sumen.

Diumenge vam optar per fer una cosa diferent, la 1ª Marxa popular cim dels tres turons que es celebrava a Sant Vicenç de Montalt, en principi no havia de substituir la sortida en bike, pensavem sortir a la tarda, però fins avui dimecres he estat incapaç de fer res, i és que els 16km caminant per corriols del Maresme amb els 760m Asc em van deixar KO, han estat dos dies que entrar i sortir del cotxe ha estat l’exercici més aeròbic que he pogut fer, he intentat evitar tant com he pogut pujar, i sobretot baixar escales, quin mal de cames! Si la culpa és meva, per què vaig haver-li de propasar a lagranevasió de fer una cosa com aquesta? està clar jo em pensava “mira farem un diumenge de passeig” vàrem començar a caminar a les 08:15 i passats 10 minuts ja vaig veure que patiria, sortíem del poble i enfilàvem per un corriol de torres d’alta tensió, i no paravem d’avançar i avançar gent, al quilòmetre tres estava esgotada, se’m va ocórrer preguntar “per què anem tant depressa?” i la resposta va ser indiscutible “Betty espavila, que nobleza obliga” . Casumdena, les pujades les feia tant ràpid com podia i a les baixades a córrer, al quilòmetre 10 em van començar a fer mal els dits grossos dels peus, i bé només quedaven sis quilòmetres, seguiem avançant gent, només ens van avançar un parell de persones que feien la marxa corrent (tant pujant com baixant), a l’arribada, i deurien haver una dotzena de persones que ja havíen arribat, ens esperava un bon entrepà de butifarra, però jo només pensava en la dutxa i el llit, i així vaig passar la tarda, estirada, i de bike res de res.

Tant dilluns com dimarts la intenció era pedalar, és més, ho creia necessari per tal de relaxar la musculatura, però tot s’ha quedat en això, la intenció.

La Yeti a l'Ermita de Sant Mateu

Avui dimecres però, he posat fil a l’agulla, sortida amb la Yeti Arc, sortida curta molt curta i ràpida molt ràpida, per la Serralada Litoral, amb visita obligada a l’Ermita de Sant Mateu, just una hora per fer 15Km i 450mAsc, just una hora per fer-me adonar que no puc estar-me de pedalar, que m'agrada, quan m'he assegut al meu San Marco m'ha vingut un sol pensament al cap "jo d'aquí no baixo" i si hagués pogut així ho hagués fet, pedalar, pedalar i pedalar, per cert les cames com noves.

Avui mentre pedalava organitzava mentalment els meus objectius ciclístics 2.010, tinc clar que vull repetir la participació a una prova de resistència de 24hores, en tinc la necessitat, si seran les 24h Finale Ligure no ho sé, però pensava que em calia una motivació més propera, i ja la tinc, ja tinc l’objectiu desembre 2.009; superar els quilòmetres del novembre 2.009, sembla fàcil doncs vinc d’uns mesos que quasi no he pedalat per tant parteixo d’una base molt baixa per anar acumulant, aquest desembre he de superar els 420Km i 9.700m Asc.

Duatló, propera triatló?.

Nosaltres seguint l'exemple de la MRG i en Michael, aquest cap de setmana també hem fet una duatló, un xic diferent, és cert.

Dissabte, sortida rodadora, uns trenta quilòmetres, amb conversa aferrissada però també cordial, amb el protagonista del tancament del camí del Montalt.

Ja ens hem compromès a fer gestions per a aconseguir que no seguim en aquesta situació, el poble, no els polítics i la familia en qüestió propietaria han de parlar, veurem on anem a parar.

Les bikes, han funcionat perfectes, amb el plat gran però no se perquè la Superlight fa un soroll molest, que no he pogut detectar d'on surt.

Això sí, la sensació de poder rodar molt més ràpid, i de que és pel genet que no es dóna el cas, i no per la bike, és cada dia més evident. El que no va com ha d'anar, són les meves lumbars, que les tinc un xic adolorides, el 42-26, fa els seus estralls.

Diumenge, 16 quilòmetres CACO, amb un desnivell de 760 m. +, que hem gaudit i molt. Per la mateixa zona del Montalt del dia abans. Però aquest cop a peu, les pujades a peu, les baixades corrent.

Ha estat un bon recordatori d'una activitat que des de maig del 2007 tenim aturada, i que s'imposa recuperar tot seguit. Perquè el motiu de l'aturada ja no té sentit, i perquè tenim moltes ganes d'anar a córrer, això sí, sense restar un minut de dedicació a la bike.

En resum, un cap de setmana, inici d'un vell recorregut, el de córrer, ens manca l'esport que més bé ens va, com és el de nadar, i que per un desafortunat incident a la platja, ara fa dos anys, tenim aparcat.

Haurem de fer una reflexió important de ben segur, perquè les ganes hi són, falta fer el primer pas, i més que aquest, tenir clar que aconseguirem perseverar amb la combinació d'aquestes tres disciplines tant divertides com exigents.

Un fet vull remarcar, amb la Betty hem comentat que el silenci per part dels assistents a la NO ÈPICA del dimecres, sembla certificar que no va ser la millor experiència, fet que ens fa reflexionar, que hem de cercar una nova fòrmula conceptual.

Córrer i bike podria ser una opció més a la de les èpiques. A mi m'agrada més bike, bike i més bike, però si hem de deixar puntualment els Dracs...

No Èpica.

Una sortida que suma a les darreres.

Un grup de genets de Drac, que passats els mesos, fan i fan i fan. No parem d'acumular sortides, de compartir una passió, que és la que ens ha portat fins on som.

Un dels genets, el més valent, amb una Intense Tracer d'aproximadament catorze quilograms, que per a una ruta de més de 2.500 m. +, i més de 90 Km. diu molt del seu esperit.

La sortida té un inici, especial, anem a fer una èpica des de casa, és a dir, hem de fer més de 3000 m. +, o bé més de 100 Km. de fet no hauria de ser així, hauria de ser, més de 3000 m. +, i més de 100 Km. Però per la zona per on rodem, amb una de les dues dades, en tenim prou per arribar a la categoria d'èpica.

La relalitat és la que és, no hem fet ni 3000 m. +, ni 100 Km, aleshores no és una èpica.

Dit això, he de felicitar a tots i cada un dels genets, per la valentia a l'hora d'afrontar la ruta, per la manera de superar els instants més baixos, on penses coses que has de pensar, i que són un clàssic a les sortides d'aquesta duresa.

Finalment hem rodat set hores i mitja, que ja està prou bé. El ritme bo, no el millor, perquè per anar lents, hauriem d'haver anat un xic per sota de 10 Km/h, i per anar al ritme de creuer, hauriem d'haver rodat uns 3 Km/h per sobre del que hem rodat.

En definitiva, les ganes ens poden, i per això, per les ganes, ja ens hem de felicitar.

Ritrasse, Ratrasse, Tagama22, MQL, Betty, sou uns genets per a mi, dignes de portar els Dracs que porteu, que podrà semblar una afirmació poc sòlida, però us puc garantir que no és així, en cap cas, perquè no és una definició que pugui dir cada dia.

Pocs són els genets que no són del sector, o que són semi-profesionals, o que tenen ajudes en material, o similars, o que dia sí, dia també participen a curses de nivell o que van a totes les curses popular que es fan a la zona, i que roden com vosaltres ahir, per a mi de 8/10, no dic 10, pel plus de ritme que ja hem comentat, i que hem de millorar, però 8/10 per a mi, és una puntuació elevada.

Inicidències amb les bikes, "0". Amb els genets, a esmentar importants, cap, una sola pel perill salvat, un genet va relliscar, baixant, amb un tub de plàstic poc visible en sentit de la marxa, mig enterrat, i just va anar que en caure, topa amb una pedra. Per sort, no va ser el que podria haver estat, i tot va quedar amb un esmorzar-dinar a Arenys de Munt, que no oblidaré.

L'arribada, prop de les set de la tarda, no se, si per sobre o per sota, perquè no ho se, marca l'inici de la fi del primer graó, i la possibilitat el proper mes, d'afrontar el segon graó.

És on som, va ser dur, però molt menys del que serà, de ben segur, si no rodem el que hem de rodar.

Deixo pels genets que hi van assistir, que la crònica de ben segur te sentit si són ells qui l'escriuen.

Online Mountain Bike Mag

Online MTB mag. Something to read when your not on the bike.

http://www.imbikemag.com

22-42.

Avui sortida amb en Colorado.

Aiguafreda-Pla de la Calma.

Les bikes, tres petites joies, Moots Rigormootis, Yeti ASR-SL, i Santa Cruz Superlight.

Les tres, tres bikes de somni, les miris per on les miris, detall darrera detall, són Dracs evolucionats any darrera any. Amb components, que venen d'una selecció, on la funcionalitat ha primat sempre per davant d'altres aspectes. Entre tots un component estrella, les rodes Shimano XTR 2007, on fins avui, la seva relació pes-prestació, és la millor que hem tingut.

Una pujada al Pla de la Calma des d'Aiguafreda amb en Colorado, esmorzant al Brull, sempre és una jornada plena d'anècdotes, on les complicitats marquen el caràcter de la ruta.

Segueixo escalant amb el doble plat 40-26, i ara per ara, tant ahir per les fortes pendents de casa, com avui pujant al Brull, he pogut afrontar amb dignitat totes i cada una de les pujades compromeses. Del Brull a Coll Formic, el 40 m'ha anat perfecte sempre, i per a mi ja està prou bé.

El dia ha estat sensacional, gens de fred, amb unes anades i tornades del sol, que sempre ens ha banyat de les millors sensacions.

Portem jornades seguides pedalant, i això fa que per la prudència del ritme i la continuitat de les sortides, les percepcions rodant siguint bones, no diria encara les millors, seria agosarat, però que han millorat lentament, per la constància, això sí que ho puc afirmar.

La Betty, entre les sortides rodadores amb la Yeti ARC i les sortides corrioleres amb la Yeti ASR-SL, ja va agafant el to que persegueix. De fet a la sortida de dimecres amb en Ratrasse i en Tagama22, ja es notava que anem més que bé. És cert que ens cal seguir molt més temps en aquesta direcció, però avui per avui les dades fan que siguem optimistes.

Avui entre moltes i variades converses, una la tinc més present, com és la qüestió de si pogués triar entre totes les bikes del grup, amb quina em quedaria, però matitzant, que no l'hauria de comprar, la bike que vindria a casa seria la Intense Tracer d'en Ritrasse, però si la tingués que comprar, és a dir fer el pas d'anar a la botiga, seria la Superlight, una bike 100% XC de doble suspensió.

Hem parlat també de la possibilitat de comprar els componets que necessito per a muntar la Yeti ASR-SL 2003 ó 2009, pel fet de que si ens decidim a muntar una Tallboy de 29" ja em servirien igualment. Menys rodes i forquilla, la resta serien els mateixos components, però per un motiu que no tinc clar, és un recorregut que no camina, bé de fet, un motiu podria ser que estem comprant components, tots, encara per a millorar les 26" amb les que rodem, fet que fa que deixem de banda d'altres opcions, també molt interessants, però menys, certament.

Setmana d'èpica dimecres, on la primera incidència decidint el recorregut ja ha tingut lloc, Ratrasse, Tagama 22, heu estat els darrers bikers que després de molts anys, heu passat pels corriols direcció al Montalt, ahir el pas era barrat. Ni per les torres, ni per enlloc. Una noticia dolenta, molt dolenta, i el fet és que amb aquesta acció és ferma el que era el darrer pas a l'accés al Parc Natural. Injust alhora que incomprensible, quilòmetres i quilòmetres de corriols amb anys de tradició, segats tot de cop.

Qui l'ha tancat ahir ho celebrava amb una festa de motos de camp, rodant sense miraments a l'altra cantó de la reixa construida on erem nosaltres aturats. Acció organitzada, per dir-nos que no som res i que ells són els qui tenen dret únic a rodar per la pujada del Montalt. Va ser dur, i la sensació d'impotència difícil de digerir.

Recuperarem el pas, però penso que passaran mesos o anys abans no sigui aquest el fet.

A favor, de la jornada de dissabte, que després d'quest desagradable fet, hem cercat un recorregut alternatiu que ens ha donat molt bones sensacions, això sí, no ens ha fet oblidar que l'accés al Montalt s'ha de recuperar, i que tenim una tasca llarga i laboriosa per fer.

Tornant als orígens?

Partint de la base que un és esclau de les seves paraules, i que diuen que rectificar és de savis, ara us exposaré la meva última situació de contrarietat.

Vaig prometre’m a mi mateixa, i ho vaig fer saber a tot aquell qui treia el tema, que per a mi allà on hi hagués una bicicleta de doble suspensió, una rígida no hi tenia res a fer, i em negava a admirar qualsevol bike rígida del mercat ni la de titani d’en Colorado.

Era l’any 2007, vaig tornar exultant del ROC D’AZUR, havia participat al Roc Marathon de divendres i al Roc de diumenge, un total de 145km i 3.600m de desnivell positiu, sense cap tipus d’incidència, em sentia com una campiona, però la realitat és molt més dura (com les rígides) no sóc cap "pro", m’agrada pedalar, m’agrada patir sobre la bicicleta, però no em considero masoca i quan vaig tornar a pedalar pels corriols del Maresme em vaig desmotivar i molt, em feia mal el cul, l’esquena, les cervicals, els braços, els canyells i en alguna ocasió fins la dentadura, i no baixava per enlloc, de fet la sortida de Manresa del 25 de novembre de 2007, on vam coincidir per primera vegada amb en Xavi Paricio va ser l’acomiadament de la Yeti rígida, n’estava farta de tanta rigidesa!

ROC D'AZUR 2007 ROC MARATHON 2007

Sallent 2007

Va venir a casa la meva estimada YETI ASR petita petita, amb una geometria idèntica a la YETI ARC i se’m va obrir una nova concepció del mountain bike, allò que no pugi o no baixi la meva doble, no és culpa de la màquina sinó de la maquinista, però poc a poc, com tot el que faig ens anem coneguent.

Han estat dos anys de sortides i trobades, prop i lluny de casa, amb companyia dels de casa i amb companyia d’altres bikers apasionats, les rutes han variat alguns dels components del meu petit drac també, però res, fins la setmana passada, m’havia fet pensar en compartir les sortides bikeres amb una altra bike que no fos l'ASR.

Durant aquestes últimes setmanes, a casa, en aquest espai, i a les sortides on jo no us he pogut acompanyar, em consta que el tema de debat ha estat intens , ara roda 29, ara no, ara alleugerim les 26, ara ens ho venem tot, ara no fem res…

Com que a casa ja fa temps que se’n parla han estat entrant components per aquesta nova aventura bikera, però fa un parell de diumenges el tema va fer un gir inesperat i sorprenent per a mi. La Yeti ARC estava col.locada sobre un armari a casa, la veia cada dia, sense mirar-me-la, pensant “noia ho tens clar per tornar a sortir”, de fet estava a la venda desde el dia que la vàrem desmuntar, el desembre del 2007, i aquest mateix diumenge ja estava muntada i dilluns ja hi pedalava.

Pedalant amb l'ARC

Bé, he tornat a pedalar amb una rígida, de moment només hi he fet 80Km i 2.000metres de desnivell positiu, per un terreny bàsicamente “pistero” sense cap dificultat tècnica, i què us he de dir, que m’agrada, m’agrada molt, és molt ràpida, em crida, sí sí crida me la miro i sento com diu “a pedalaaaaar” i som-hi, en quatre dies no hi he pedalat més de cinc hores, deu ser per això que ja tinc mono de tornar-la a agafar, quines coses oi? I segueixo sense creure en els avantatges de les rígides, només hi veig inconvenients, és tan dura, no dóna descans, ni un minut de relax, perquè si ho fas és quan aquell maleït sot t’impacta que el notes fins a l’espinada, però no ho sé, deu ser que m’agrada pedalar.

Ara a punt per sortida corriolera amb la YETI ASR que des de dimecres que la tinc abandonada, i la pobre no sap ben bé què passa ella que es pensava que era la reina de la casa, sembla que el reinat s’haurà de compartir, ja veurem…

Alleugerar la Santa

Jo també estic en el procés d'alleugerament de la meva Santa Cruz. De moment he posat unes llantes Mavic SLR 2008. S'ha de reconèixer que l'estética es impactant i son prou rígides per a rallie. El pes real es de 1540gr. la parella, esplèndit, en versió Center Lock. He hagut d'afegir uns adaptadors per disc de torniols de DT Swiss, molt lleugers: 40 gr. tots dos i como que els torniols (25gr) no son necessaris, no surt malament.
Demà vaig a veure una forquilla lleugera (SID)per substituir la Fox, ja us diré quelcom.
Properament penjaré fotos i us diré el pes. Ara està en 11,2Kg. L'objectiu es que quedi per sota dels 11Kg., però amb neumàtics "decents" tubeless.
Les dues Ibis de casa, perfectes, mon germà entusiasmat.

Salut, Fliper

Inner Tube Torch Mount

I thought about new lights for the winter. I was then shown the Cree P7 torch. For the money these torches beat most lights out there. Small and Light so you can helmet mount. I will get a few night photos up let you see just how good they are.

Here is a trick for mounting the torch using old inner tube.
Take one old inner tube and cut to the size of the torch.

Cut a section out of the middle.
Pull the tube through the torch under the Bars then feed the torch into the tube again. Using the section you cut out to place between torch and bars for padding.

40-26. Inici d'una coneguda etapa. Light-Bike.

És així, fas un invent que fa anys ja vas fer, i que per cert no em va funcionar. Com són el plats 29-44 de la Cannondale Scalpel Team Replica 2002. Sí, sí amb Q-factor, "Q-llunut", però va ser l'època més cansada del MTB per a mi.

Ja no et dic amb amb la Yeti ARC rígida 100%, amb la forquilla Pace de carboni RC31, crec recordar, amb bieles Roox, amb plats TA, crec recordar 29-42. Això sí, que va ser embolica que fa fort, no la vaig poder aguantar per sobre de les dues hores, bé podria ser que més i tot, però ho he oblidat de totes, totes. Una aventura que no va anar bé, i que va finalitzar amb la venda de tots i cada un dels components, així com del quadre.

Ara ja dos anys ben bons, després de tot aquest recorregut, i no se molt bé com, avui he tornat a muntar, dos plats en lloc de tres.

40-26, TA, amb bieles Shimano XTR 970, això ha implicat, pinyons i cadena nous un altre cop.

He de dir que encara no hi he rodat, podria ser que ho fes demà. No hi he rodat, perquè des del dissabte que intento montar-ho. Primer problemes amb la biela esquerra, per aconseguir que entrés bé a l'estriat de l'eix, després, avui, un cop tot posat a punt, en el pas del 26 al 40, la cadena topa amb el basculant, zona eix, el que m'ha obligat a posar els tres gruixos a la dreta, sí. sí els tres. Segur que ara el 26-34 serà silenciós, quin desastre...ja no et dic el 40-34!.

El perquè tanta ximpleria, la Betty diu que és un pas més dins de la meva evolució com a biker, jo crec que no és així, però confiaré que la rauxa ens porti quelcom de bo.

Amb tot això que un dia, a Finale Ligure, pesant les bikes, la meva Superlight, va marcar 10,5 Kg. avui després d'un lent recorregut per aconseguir un millor pes, la sensació ha estat potent, 10,8 kg. Miraré de no alleugerir-la més, que podria ser que tingués com a bike de XC radical, una lleugera XC de 12 Kg.

Està bé aquest recorregut de rebaixar el pes,aconseguint que aquest augemnti cada cop més, té molt de mèrit, més que alleugerir-la i que cada cop pesi menys. El camí passa per mirar d'augmentar el pes i podria ser que tingués una sorpresa?.

I he tingut sort, avui per avui, m'he salvat de tornar a comprar un quadre Look 986, i una Tallboy, pels pèls, però ara per ara, tot resta ha on ha de ser, amb la Superlight, que tot i augementar el pes, anava perfecte, demà veuré com va el 26-40, i si puc seguir afirmant que va encara millor. En cas de no ser així, posaré el triple plat, i únicament posaré els Formula R1, 160-160 mm. per deixar-la a punt per les properes aventures.

Ratrasse, la foto.

trailbadger.com

Me in Andorra '09


The Trailbadger.com was set up to highlight and document the trails we ride in Ireland and further a field. Please feel free to email the boys with any trails you have mapped photographed or documented. If you want send me the details and I can get them uploaded. Be good to push Trailbadger into the global trails guides.

http://www.trailbadger.com

29" OUT.

Una setmana de debat, on el centre de totes les converses, són les bikes de 29", on cada un dels genets exposa els seus punts de vista.

El punts més crítics els tenim clars, un el primer i també el més important, és el fet de que no tenim la seguretat de que anirà bé, no la tenim, és un fet, a EEUU és diferent, hi ha el costum d'oferir bikes de test, a aquí, si vols una Tallboy, ni la podem veure, ja no et diré rodar-hi. Un altre detall que pesa, i molt és el fet de que no tenim cap possibilitat de gestionar les bikes via l'importador, i els que l'hem de comprar, tots hem patit, el tema dels terminis amb ell, és a dir, que quant ja hem decidit que la comprem sense poder provar-la, topem amb la política de distribució de l'importador. El darrer punt crític són els diners, muntar la bike val uns 5.500-6000 euros, però penso que pesa el factor preu, perquè els dos apectes anterior fan que el preu faci mal als ulls.

El dimecres sortida a Bordils, amb en Ratrasse, Ritrasse, Tagama22, Tagama 44, MQL i lagranevasio.

Tagama44, he de felicitar-te, 10/10, pel recorregut, per les característiques d'aquest, la durada de la sortida, i el ritme. Després de la sortida, refresc i cerveses, un pica pica, perfecte per debatir minut darrera minut del si fer o no el pas a 29" i de com fer-lo si és afirmativa la contesta.

De la mateixa manera que jo no vull més bikes, i per tant si entra la Tallboy, la resta de genets no estan disposats a comprar-la si primer no surt una o més bikes de casa.

Aquests són els principals trets del debat 29" del dimecres, un altre aspecte que em pesa i que és el motiu d'aquesta exposició, és el fet de que quan tornavem a Girona des de Bordils, un cop a casa d'en Ri/Ratrasse, vaig poder agafar tant la Ibis Mojo SL, com la Intense Tracer, i he de dir que no podem ni pensar amb que marxi cap d'aquestes bikes. Són les bikes més maques que he vist mai, una per uns factors, la Intense és una obra d'art del paradís biker, una obra d'art amb majúscules.

Amb això, amb tot això, queda la meva Yeti ASR-SL 2009 i la meva Santa Cruz Superlight del 2009, i quan penso, quan hem parlat, jo crec que soc el que ho té millor i més bé per fer-ho, dues bikes de XC que marxaran la primera ja, i la segona si la Tallboy funciona, però i sempre hi ha un però, avui he sortit amb la Superlight, i genets, Tagama22, he de tornar a afirmar que ja fem bé amb alleugerar les 26" XC, perquè rondin els 10 Kg.

Sincerament, no puc deixar de rodar amb la Superlight, no puc, va massa bé, i he de gaudir amb aquesta bike, la bike que les revistes especialitzades, qualifiquen de bike per a no inciats, per a mans expertes, amb uns angles radicals, a l'inrevés de les tendències de pipes de 68-69º. La Superlight és l'evolució del darrer deceni, i on sempre penso que la millor manera de fer és fer-ho bé, encara que triguis més temps.

Vaig xocar amb la Scalpel Team Replica, per a mi avui encara, pel Fox Float suposo, feia que la bike fos WC, la posició no era mai d'atac, mai, les pujades es feien poc favorables. Han passat els anys i amb els mateixos angles, tinc la mateixa bike, més pesada és cert, però amb millors suspensions, diria que de les millors, actualment, Rock Shox SID WC 2009-Fox RP23 2009, i la bike puja i baixa de forma eficient. Tinc la Scalpel del 2009 però amb vestit de Santa Cruz Superlight, i avui, ara sí, hi vaig com volia anar amb la Scalpel del 2002.

La visió avui amb la Betty ha estat clara i transparent, la Superlight és la meva bike ideal, ràpida, àgil, escaladora i amb aquests atributs 10,6 Kg. encara avui per a una doble suspensió, amb rodes de 1.550 g. UST, amb pneumàtics UST de 1.300g. i quadre de 2,5 Kg. és un pes molt bo, cal pensar que si poso rodes de 1.300 g. i pneumàtics de 1.000 g. la bike queda amb menys de 10 Kg.

Per a mi una eina perfecte per a gaudir del que més m'agrada, rodar com si de volar és tractés per sobre dels rebuscats corriols del gironès i Maresme, és el que més em satisfà.

La sensació que em dóna és difícil de descriure, però suficient per un cop escoltes als gironins, del que hem de fer per agafar la 29", és a dir, tancar els ulls i pagar aquestes xifres per no saber ni quant la tindrem, i pel camí perdre les joies que tenim avui, sincerament, no, no i no. Serà, segurament, valdrà la pena, possiblement, però que les nostres bikes, totes i cada un "són" i "van" perfectes és un fet contrastat, i jo d'aquest Drac no vull baixar.

El que hem fet aquest darrer any, no té cabuda dins del meu sentir, Guilleries 2009, dels setanta primers, per a mi millor que una victoria, 24 Ore Finale Ligure, el 12!!!, vosaltres dels 30 primers, fets que fan que pel 2010, esperi amb moltes ganes la sortida de demà, la del dimecres amb vosaltres, els millors anfitrions, la que hem fet avui, això sí que és 100% MTB.

Les esperes, els dubtes, les decepcions amb qui comercia de mala manera amb les nostres il.lusions, no és MTB, és precisament el que no volem que sigui la nostra passió.

Som genets de Dracs, i els que tenim es mereixen pleitesia per part dels seus genets encara per a molt de temps.

Ara jo m'hauria de fer arribar una Heckler o millor la tant ansiada Nomad, amb forquilla de 36 mm. per a poder caminar amb vosaltres amb la Tracer, amb les dues Heckler, amb la Blur LT del Santo. Però quelcom em diu que no soc a aquest camí avui, a aquest sender, puc ser-hi demà, és cert, la Nomad és per a mi, un somni, la Tracer ja no et dic res més, la Heckler és llegenda, com la meva Superlight, la Blur LT2 amb una Pike, em deixa bocabadat. En tot cas millor que jo hem compri una Nomad i surti amb vosaltres el dia que dieu, "avui obrim nous camins amb elles", que no pas que vosaltres us desfeu d'aquests Dracs que encara no heu tingut temps de tastar, ni parlar-ne i menys per una 29" amb les condicions que ho hem de fer.

Parlem de la meva Nomad-Heckler-Tracer-BlurLT2, o no, però en cap cas d'un altre tema que no sigui rodar, rodar i rodar amb els Dracs que tenim a casa avui.

What is your Dream Bike?

I have been looking at what bikes I would buy if my numbers came up in the lotto. I have choosen the two below DH and XC. I have always been a Trek fan and have been riding a bottom of the line XC Trek for the past 4 years.

Top Fuel 9.9 SSL

World-class performance and suspension designed around 100mm of front and rear travel. It’s the pinnacle of cross-country race bikes, precision-made in the USA from OCLV Carbon

Session 88
The Session is the industry benchmark for downhill performance. Featuring World Cup-winning geometry and industry-leading suspension performance, the 2010 Session 88 sees a significant upgrade to the Fox DHX RC4 rear shock and Trek World Racing team paint.

Tallboy=100 Km. Camins de les Guilleries 2010?.

Raonament, si entra una Santa Cruz Tallboy (2,270 Kg, frame Size M), a casa i va bé, que vol dir que millora les prestacions magnífiques de la Superlight (2,490 Kg. frame, Size M), implica que la darrera i la Yeti ASR-SL surten de casa, perquè són del mateix tipus de bike, dobles de XC 100%.

I jo penso que un genet un Drac...

No té cap sentit tenir tres bikes que fan el mateix, és més, les tres preparades per a forquilles de 100-120 mm.

També podria ser que fem i no funcioni, bé aleshores posarem a la venda cinc Tallboys de diferents talles, haurà de ser als EEUU o a França, perquè aquí ni les que tenim ni les Tallboy ho tenen massa bé, per a ser venudes.

I per la meva part, tornaré a comprar una Superlight, si pot ser taronja, tot i que he de dir que la blanca, m'agrada i molt, ja us dic que la Tallboy serà si ha de ser la propera, taronja, i ja està, no hi veig més problema que el sol fet de que entra una 29" i surten dues 26".

Si no tenim clar això, en el meu cas, més bikes, aquesta darrera que podria no servir per res, bé no ho veig, únicament això no ho veig. També és cert, que per prudència, primer sortiria la Yeti ASR-SL i un cop després de fer molts i molt quilòmetres amb la Tallboy, i en el cas de que després la sensació funcionés, aleshores procediria a fer sortir la Superlight, així que m'estalviaria en cas de no anar bé la Tallboy, el fet de tornar a comprar una Superlight.

És que des de la Scalpel Replica, que he anat comprant bikes, pels problemes de cada una de les que he tingut, menys la Yeti ASR-SL 2002/03, totes les demés menys ara la Superlight han tingut problemes greus. Per això la meva prudència a fer sortir a aquesta.

Per finalitzar, Ratrasse, si ha de ser, ha de ser per a poder fer els 100 Km. Camins de les Guilleries 2010, això si ha de ser, si no, bé millor ja deixar aquest tema 29".

Per a mi posar a punt la Tallboy amb aquest objectiu i per a les 24 hores, aleshores sí Finale Ligure, em motiva i molt.

29" doble suspensió de menys de 11 Kg. això sí, poc per sota, uns cent grams no pas més, però per sota, amb les peces que coincideixen de les de dues XC de 100 mm. l'import de l'aventura està un xic per sobre dels 4000 euros, si no, si vas per sota d'aquest import, en cap cas tindré una 29" de menys de 11Kg. i si ha de ser de més de 11Kg. sincerament la Superlight va molt i molt bé, no recordo si us havia dit que va tant bé la Santa Cruz...

Turner Sultan.

El pes del quadre 3 Kg. Això sí, impacta, i mira que el color per a mi, no és el color. Però el que deia, el pes és determinant, amb aquests xifres, la Nomad passa a ser la nova candidata, ja se que no tenen res a veure, però és un "automatisme", 3Kg=Nomad 2010.

29".

Molts dies parlant, mirant, estudiant, les diferents alternatives de bikes de 29".

El resum final, per a mi és, si a de ser una 29" ha de complir els requisits que necessito a priori avui, al 100%. Referit a que jo rodo amb una Santa Cruz Superlight, i em va perfecte, si ha de ser amb 29", ha de mantenir les característiques principals de la Superlight, referides a doble suspensió i a la geometria de 73º-73,5º de tub tija i 71º de pipa de direcció, el pes que puc assumir com a viable és de 11 Kg. més no, ja cedeixo a temes com l'alçada del Top Tube i també a que no sigui mono pivot, que amb Gary Fisher podria ser, això sí.

Remarcar que dues són les bikes que avui poden ser les candidates, aclarir que jo soc genet d'un sol Drac, i per tant aquesta 29" és la que ha de substituir de forma definitiva a la Superlight, no tinc cap altre visió, un genet un Drac.

Ho dic perquè ara amb aquesta definició entenc que s'obren dues vies, la d'aquí pot voler una 29" que és per a rodar i rodar molt i molt ràpit, per a fer sortides curtes, aleshores podria ser una rígida, però té sentit?, en el meu cas jo la vull per a tot i com a bike única, pel temps de la sortida del primer cas, podria ser una rígida, pel segon cas, no ho contemplo, inicialment sí, un cop madurat no.

He de ser realiste, pràctic i també apassionat, i això fa que siguem aquí.

Us poso imatges de les dues candidates, una la tinc al cap fa dies amb color, no color, la Works de Intense, tot i que he dir que la foto de la negra és per a mi de 10/10, la segona me l'ha recordat en Colorado.

The worlds gone mad!!

Another Inner City Bike

Our project, simplicity in inner city bicycling, was at first glance a fun aesthetic opportunity in new trends, color, and materials. Our target lived / worked in an inner city environment with minimal space. Bicycling at this level can be more about fashion and culture than speed and performance.
After the first few brainstorm sessions we knew there where bigger opportunities. The project ended up rethinking what a “frame” meant, getting ride of basic key components, and creating a new type of compact bicycling. Inspired by the first the "hobby horse" from it's simplicity and secondly the cafe race scene. Each is an exercise in stripping something down to its core.
The final design came down to a frame system and a really difficult rear hub. Everything else is rider preference.

Before all of the bike fanatics get all fired up, we know this bike doesn’t solve everyone’s personal transportation dreams. Performance wise, the bike is on the
slow side, quirky, and fatiguing over longer distances. Consider it a cafe racer with the performance of a beach cruiser. The positives are easy quick turns, huge
power to the rear wheel to go over curbs and other city scape structures, and great start / stopping / sitting situations.

We re-thought everything 2 wheeled with simplicity in mind. This is as stripped as you can get.

Very few parts.
The bike components can vary but overall it would be made up of 29” rims, huge big apple tires, a rear hub (planetary internal freewheeling, unicycle through
axle) and a single front disc brake.-->

More Photos Here

For me I think if its not broke dont try and fix it. This is more like an art project gone wrong than a new concept for city bikes. Look at the first photo the the word clown springs to mind!!

I love this line: Performance wise, the bike is on the slow side, quirky, and fatiguing over longer distances.