Sense lluna ni cadència

Fent camí per superar els quilòmetres del mes de novembre, aquesta tarda Lagranevasio m’ha obsequiat amb una posta de sol, aquesta vegada des de l’ermita de Sant Martí de Mata, i tot i que el cel estava força ennuvolat, donar la benviguda a la foscor sobre la bicicleta és un luxe. Han estat un parell d’horetes per a fer 22Km i 535m Asc., poca cosa, però menys és res.

Fins arribar a l’ermita hem pogut gaudir d’una bona zona de corriols, després just amb l’entrada de la foscor i encenent l’únic llum que portàvem , el Sigma Karma, hem optat per anar pistejant fins arribar a Sant Andreu de Llavaneres i arribar a casa per la urbanització parel.la a la carretera de Mata, Lagranevasio encara s’ha vist en cor de baixar zones per corriols, però jo, que de dia ja em costen, he decidit no ser tant agosserada.

Pedalar mentre fosqueja, i seguir pedalant quan ja és fosc és una sensació única, si no hagués estat perquè anava mal equipada, no se m’ha ocorregut res més que anar de curt, i evidentment quan s’ha fet fosc m’he congelat, hagués proposat allargar la ruta. Mentre pedalo de nit em sento valenta, i sempre em ve al cap la imatge del circuit de Finale Ligure de nit, amb els meus Sigma a màxima potència que van aguantar tota la nit, si no arriba a ser pels Girona Boys hagués pagat la novetada quedant-me sense batèries, gràcies una altra vegada!

Demà hi tornaré, però al migdia i amb la Yeti ARC, ja en tinc ganes!