De casa

MTB, MTB, MTB. 

Les de casa totes són negres i turqueses, les blanques estan per venir, i si una Yeti ASR groga es creua pel camí, OMG :-)

Bike entre bikes

Difícil entendre què fan les dues ASR´s de casa aturades.

Però el Single Speed fa el seu camí, pots mirar de girar pàgina, passar-la, sí, està clar.

De fet ja està passant, i no diré oi que sí, oi que no?

MTB, MTB, MTB. 

Yeti ASR-SL

 

La veig amb la SID WC blava com la meva i penso, com pot ser?, vull dir que jo tinc la mateixa bike, i si aquesta ja m'agrada, i jo en tinc una. 

   MTB, MTB, MTB.

90%90.

Ara ja fa mesos que rodo amb la Vicious The Motivator SS i cada dia que surto ho faig amb ella, no amb la Superlight.


Sempre, durant aquest temps des de l'arribada de la Vicious, la Superlight ha quedat aparcada, és la realitat, quan ho escric em sembla impossible. Que una bike que m'ha anat tant i tant bé, ara després de rodar dia sí dia també amb la Vicious i agafar un sol dia la Superlight, i tenir la sensació de que és un flam, però un flam.

És que em fa mal el cor afirmar "és un flam", és una severa contradicció. Perquè és desconcertant que una bike, la Santa Cruz Superlight construïda per a ser utilitzada per a mans expertes, proposada al mercat erroneament per a principiants però, i que jo ara la trobi molt menys eficient pujant, em deixa bocabadat.


Les dobles, la majoria "crec", estant pensades per escalar anant el 90% del temps assentats i per aquest motiu els sistemes de suspensió estan fets per optimitzar el seu rendiment pujant en aquesta posició, assentats.

Ara amb la SS, el 90% de la sortida vaig dret, fet que fa que és rar tenir molèsties lumbars, però el fet és que quan passo a la doble, hi he anat un sol dia, o dos, des del dia 1 de gener, dret puc anar-hi uns minuts, per compensar la musculatura, creia fins i tot que havia aconseguit la posició perfecte per atacar dret les pujades llargues o intermitents de Girona. Fins i tot la sensació era de que la bike no es movia gens, amb aquesta darrera, amb la doble, els dolors lumbars rodant assentat són presents després dels primers vint minuts i si vull compensar rodant una estona llarga dret, tinc la sensació que la bike és mou, fins el punt de tornar a rodar assentat i per tant afavorint el dolor lumbar.


Però quan rodes amb freqüència, vas perfilant cada cop més les teves necessitats, vas definint detall a detall la teva bike. Aquest és un procés que costa de tancar.

Ho dic pel fet de que l'arribada a casa de la SS obre moltes portes a qüestionar aspectes que ja tenia clarament definits.

El primer és que jo soc biker de doble suspensió, en cap cas de semi rígida i ja no et dic de rígida, fet que fa que a data d'avui pensi encara amb clau de doble, però que curiosament amb la bike que estic sortint és amb una rígida, 29" i SS. Vull dir que no m'importa entrar en una contradicció amb el tema de bikes, si aquesta funciona. Per això tinc una 29" i SS, perquè em funciona, però això implica en el meu cas fer una comparació directa i crua de les diferències que experimento entre la rígida, 29", SS i la doble, 26" i 2x9. I em desconcerta a aquestes alçades que segueixi rodant únicament amb la SS.

L'única explicació que considero viable avui, és que em cal esperar més temps per treure conclusions, bé conclusions ja en trec ara, però vull dir conclusions definitives.

Un fet és un fet i aquest és que ara fa dos dies vaig començar a desmuntar la Superlight, ara ja no té rodes ni el porta bidó Chris King.

Que com a criteri tingui clar que entra com a possibilitat desmuntar components de la millor bike que he tingut mai, em deixa aturat. De fet no és cert, no és una possibilitat, és un fet, no té rodes ni porta bidó.

El raonament per fer-ho ha estat que una bike que no utilitzo i uns components d'aquesta que necessito, fa que tot seguit procedeixi a desmuntar la Superlight.

Què implicarà això, no ho sé. De fet no oblidem que dins d'una funda de bike hi ha encara la Yeti ASR-SL 2009, impecable. De fet cada dia que veig la del meu germà, clavada que la meva però 2008, penso "la podria tornar a muntar", però no ho faig.


Vaig estar a punt fa uns mesos, quan vaig procedir a comprar tots els components per a fer-ho, bieles i desviador Shimano XTR03/07, tija Thomson Materpiece, potència FSA OS99 110 mm. 6º, Grip Shift i canvi Sram X.O, pedals Crank Brothers Egg Beater SL, pneumàtics Maxxis Larsen TT i Monorail Tubeless, manillar recte FSA SLK 600 mm. que amb els components que ja tenia, com són les rodes i els pinyons Shimano XTR07/03, cadena Shimano Deore, seient SLR 135, frens Magura Marta 160 mm. punys Pedros, direcció Ritchey WCS, i el joc de forquilles, Reba, la groga i la Fox Float RLC de 140 mm. passada a 120 mm. hauria estat el retorn de la Yeti, però un cop ho vaig tenir tot, vaig muntar la Yeti ARC de la Betty.

22-42.

Avui sortida amb en Colorado.

Aiguafreda-Pla de la Calma.

Les bikes, tres petites joies, Moots Rigormootis, Yeti ASR-SL, i Santa Cruz Superlight.

Les tres, tres bikes de somni, les miris per on les miris, detall darrera detall, són Dracs evolucionats any darrera any. Amb components, que venen d'una selecció, on la funcionalitat ha primat sempre per davant d'altres aspectes. Entre tots un component estrella, les rodes Shimano XTR 2007, on fins avui, la seva relació pes-prestació, és la millor que hem tingut.

Una pujada al Pla de la Calma des d'Aiguafreda amb en Colorado, esmorzant al Brull, sempre és una jornada plena d'anècdotes, on les complicitats marquen el caràcter de la ruta.

Segueixo escalant amb el doble plat 40-26, i ara per ara, tant ahir per les fortes pendents de casa, com avui pujant al Brull, he pogut afrontar amb dignitat totes i cada una de les pujades compromeses. Del Brull a Coll Formic, el 40 m'ha anat perfecte sempre, i per a mi ja està prou bé.

El dia ha estat sensacional, gens de fred, amb unes anades i tornades del sol, que sempre ens ha banyat de les millors sensacions.

Portem jornades seguides pedalant, i això fa que per la prudència del ritme i la continuitat de les sortides, les percepcions rodant siguint bones, no diria encara les millors, seria agosarat, però que han millorat lentament, per la constància, això sí que ho puc afirmar.

La Betty, entre les sortides rodadores amb la Yeti ARC i les sortides corrioleres amb la Yeti ASR-SL, ja va agafant el to que persegueix. De fet a la sortida de dimecres amb en Ratrasse i en Tagama22, ja es notava que anem més que bé. És cert que ens cal seguir molt més temps en aquesta direcció, però avui per avui les dades fan que siguem optimistes.

Avui entre moltes i variades converses, una la tinc més present, com és la qüestió de si pogués triar entre totes les bikes del grup, amb quina em quedaria, però matitzant, que no l'hauria de comprar, la bike que vindria a casa seria la Intense Tracer d'en Ritrasse, però si la tingués que comprar, és a dir fer el pas d'anar a la botiga, seria la Superlight, una bike 100% XC de doble suspensió.

Hem parlat també de la possibilitat de comprar els componets que necessito per a muntar la Yeti ASR-SL 2003 ó 2009, pel fet de que si ens decidim a muntar una Tallboy de 29" ja em servirien igualment. Menys rodes i forquilla, la resta serien els mateixos components, però per un motiu que no tinc clar, és un recorregut que no camina, bé de fet, un motiu podria ser que estem comprant components, tots, encara per a millorar les 26" amb les que rodem, fet que fa que deixem de banda d'altres opcions, també molt interessants, però menys, certament.

Setmana d'èpica dimecres, on la primera incidència decidint el recorregut ja ha tingut lloc, Ratrasse, Tagama 22, heu estat els darrers bikers que després de molts anys, heu passat pels corriols direcció al Montalt, ahir el pas era barrat. Ni per les torres, ni per enlloc. Una noticia dolenta, molt dolenta, i el fet és que amb aquesta acció és ferma el que era el darrer pas a l'accés al Parc Natural. Injust alhora que incomprensible, quilòmetres i quilòmetres de corriols amb anys de tradició, segats tot de cop.

Qui l'ha tancat ahir ho celebrava amb una festa de motos de camp, rodant sense miraments a l'altra cantó de la reixa construida on erem nosaltres aturats. Acció organitzada, per dir-nos que no som res i que ells són els qui tenen dret únic a rodar per la pujada del Montalt. Va ser dur, i la sensació d'impotència difícil de digerir.

Recuperarem el pas, però penso que passaran mesos o anys abans no sigui aquest el fet.

A favor, de la jornada de dissabte, que després d'quest desagradable fet, hem cercat un recorregut alternatiu que ens ha donat molt bones sensacions, això sí, no ens ha fet oblidar que l'accés al Montalt s'ha de recuperar, i que tenim una tasca llarga i laboriosa per fer.