ARC vs The Motivator.

La història:

Ja fa uns anys, cal tenir present que som ja a l'any 2010 i que parlo del 2004-2005, que després d'una ruta pel pantà de Vallforners, vaig decidir que a casa haurien de venir dues bikes, concretament dues Yeti's ARC's. Nosaltres ja teníem les dues dobles perfectament equipades, però el moment implicava endinsar-nos un altre cop a l'espai 100% rígid!!!.

Aquestes haurien de ser 100% rígides i per si de cas, també disposaríem de dues forquilles Rock Shox SID de 80 mm. del moment.

La meva concretament seria de color negre, la de la Betty de color turquesa. Les dues dues joies clàssiques, característiques de la marca, a diferència de les opinions dels profans de que un únic color defineix qui sap què, a casa seguim afirmant amb contundència, que una Yeti és una Yeti, i no el color fa que sigui o no una Yeti. També tenia clar que jo volia un doble plat no un triple, un 42-29, similar al que duia a la Scalpel Team Replica 2002-2003 que seguia com a bike número 1.


I després d'uns mesos de barrinar i barrinar el somni es va fer realitat, i així va ser.




Les forquilles rígides seleccionades, les Pace RC31.


El conjunt per a mi era sensacional, de fet va ser "la meva primera bike" seleccionada sense condicionants per a mi, vull dir que no va ser motivada aquesta elecció per un problema de la Scalpel o quelcom similar com amb l'arribada de la Rocky Mountain Element Team i la Yeti ASR-SL per les esquerdes del carboni de la Ibis Mojo Carbon, si no que va ser decidir fer-ho i prou. Que havia de ser una ARC estava més que clar, era en aquell moment i encara avui en 26" "l'elecció perfecte".


Les primeres impressions, les millors, amb l'ARC vaig tenir les primeres bones impressions a sobre d'una bike, fent referència a ser "la meva primera bike". Pujant les sensacions perfectes, baixant sempre dret, la bike era molt però que molt ràpida.



Després de rodar-hi dia sí, dia també, vaig experimentar que després dels primers 100 minuts, l'esquena em feia un mal horrorós i aquesta mala sensació no va marxar ni modificant la posició amb una tija Thomson amb retrocés, així com tampoc amb diferents potències i manillars, tant plans com de doble alçada, fet que va provocar decidir després d'uns mesos de vendre el conjunt complert de la bike. Aquest va ser un cop important a la il.lusió per un projecte de bike com aquest.

Després d'uns anys, després de rodar i rodar, avui, la meva bike actual difereix de la Yeti ARC per les rodes i per ser SS, no 2x9, fet que fa torni a ser al sender 100% rígid del 2004-2005, ara però amb 29" i SS. La construcció tant de l'ARC com de la The Motivator fent referència a la geometria i mides de la bike no difereix pràcticament en res, la longitud de les baines i poca cosa més. Angles de pipa de direcció i tub tija, així com l'alçada de la caixa de "pedalier", són cosins germans i el Top Tube germans.

Les diferències:

Ara el manillar és d'unes dimensions importants, 700 mm vers els 630 mm. de la Yeti, pla vers doble alçada, el seient no és un SLR de 135g. si no un Fizik Arione CX Carbon de 180 g. aquest darrer molt i molt còmode, i mira que és gran, però el pes és senzillament genial, els pneumàtics són ara uns 2.0 no uns 2.35, tija, potència i frens clavats i els pedals ara no són uns Exustar si no uns Crank Brothers SL, els punys són radicalment diferents, ara no són d'escuma si no de goma, ni molsuts, si no prims molt prims, amb un tacte Blandi Blu. Les bieles similars, per la seva fabricació en CNC, no pel fet de que era en la Yeti amb eix muntat a la caixa i les d'ara amb l'eix soldat a la biela esquerra.











Hi ha dos components que aquest cop també marquen significativament la diferència, com és el pinyó Chris King de 19D, pel concepte, pel que implica, però també per la seva construcció, així com les rodes Shimano XT de 29".


Ara per l'experiència les rodes DT amb el Kit d'adaptació a pneumàtics Tubeless de la Yeti ARC, han donat pas a la Vicious a les Shimano XT 100% Tubeless.

El comportament:

La diferència de comportament té tres pilars claus per a mi, en cap cas demostrables empíricament. El primer, el material de construcció del quadre, la Yeti és d'alumini, la Vicious de ferro i aquest detall, és important, el segon la forquilla, la de la Yeti és de carboni, la de la Vicious de ferro i el tercer pilar són les rodes, la primera de 26" la Vicious de 29".

El fet de ser la primera, la Yeti, una combinació quadre-forquilla, alumini-carboni, amb les rodes DT 240 S, radis Aerolite, "llanta" DT XR 4.1 de 26" i pneumàtics Schwalbe Racing Ralph 2.1 Tubeless 19 psi, la fa una bike de sensacions molt dures, on els impactes a cames i mans els recepcionava de forma seca i contundent, en el cas de la Vicious, de ferro, amb les rodes XT de 29" i els pneumàtics Hutchinson Python 2.0 Tubeless Ready a 21 psi, no hi ha mai un cop sec, a excepció de zones asfaltades on pugui coincidir que hi ha un forat on la roda entri i impacti amb el canto de sortida del mateix per l'angle accentuat d'aquest, fora d'aquesta situació, és senzillament una bike de recepcions dels impactes molt dolça. Des de que surto amb la Vicious, a diferència de la Yeti, no tinc pensament d'agafar un altre cop la doble, sí però que penso amb la doble amb moments on he rodat baixant, pujant no hi penso mai, de forma molt segura i ràpida, millor dit sense contemplacions, ara no, ara mai puc baixar sense contemplacions, sempre he de seleccionar cada metre, per mirar de no provocar-me sobrecàrregues addicionals a la ja de per si monumental i exigent càrrega d'escalar amb SS i 29".

Les dues bikes tenen una característica similar, la d'un acabat de pintura brillant, la Yeti però amb una resistència als impactes perfecte, no així la Vicious que no pot ni olorar els petit i no tant petits impactes les petites pedres que fan que lentament erosionin aquest acabat de somni que ara té i que de seguir a aquest ritme de sortides, no tindrà.

Dues bikes amb dues identitats definides, Yeti vs Vicious. Deixo oberta la possibilitat de fer la crònica de detall de geometries i comportament dinàmic.




MTB, MTB, MTB.

Posant ordre, i una imatge val més que mil paraules...

El tema Yeti a casa cal d'una revisió a fons.

Però cada cop que miro de fer-ho, com aquest darrer cop, no en surt ni una de casa, és més fort el lligam amb l'ASR-SL que la necessitat de generar espai a casa, té més potència aquest sentiment que la meva inicial voluntat de mirar de que un genet una bike, com diu en Colorado sobre pujar a Manresa, a casa no tinc dret a dir que no tinc espai per la Superlight, sí que en tinc però primer hauria de mirar que decideixo amb el tema de l'home de les neus, que al Maresme no té cap mena de sentit un home així, també és cert que tampoc té cap sentit un home del Montseny, però he de soposar que tot el té, el sentit, i que si no el té, tampoc és greu, ARC, ASR-SL, són inicials que tenen el so que ha de tenir una bike.

Bé, és un dels millors privilegis que tinc, bike, bike, i més bike.

Extrem ride, o que ja fa temps que ja hi soc?.

No ho sé. sortim un grup de genets, no parem mai de pedalar, fora de situacions excepcionals, com el refredat d'en Ratrasse, o el Blandi Bloo que m'ha posseit des del dia u.

Però en moments on encara la conciència pot raonar, i no és broma, no he parat de cercar, i cercar, i cercar el que ja tinc, una bike que funcioni com jo voldria, com jo necessito, aleshores que esta passant, senzill, molt senzill, l'EVOLUCIÓ, o fins i tot podriem dir INVOLUCIÓ.

Des del 2004, que cerquem amb en Colorado la bike perfecte, recordes Colorado YBB-SL amb Rohloff, i sempre deiem La Mooto X, La Mooto X, però sempre passaven coses, no hi ha termini d'entrega, o ja et direm quelcom del pressupost, quins dies, quants dies des d'aquell anar a Sabadell des de Barcelona amb la bike per mirar d'aclarir què fer, d'aquí a les Yetis ARC amb les PACE RC31 rígides, les proves amb les rodes de 29", la Canonndale amb la suspensió tipus Fatty amb 29"...

I des de fa uns mesos que a Bordils, i sopant a Girona tots, hem parlat hores i hores de les bikes de 29", i certament que la conversa ha donat molt de si, però molt, des d'aquella encuriosida requisada que els gironins van fer de les Niner, sí, sí, una d'elles jo la vaig catalogar des de la Ligure, com la bike que no serveix per res, rígida 100% sense marxes, no ho sé, no sé perquè, o sí, oi?.

Us poso link que fa que això canvií la perspectiva de les coses, i torni al corriols de la simplicitat, del temps de la Mooto-X YBB 29" al 2004, els textes no són, les fotos ja direu vosaltres que en penseu, Tagama22, esperat, o no:

http://epicrides.wordpress.com/

Jo caminant, no hi han TallBoys talla llatina, data d'entrega pendent.

Córrer-Bike-Córrer.

Després de la darrera sortida amb la Betty, anar a córrer, ja per sobre de la hora, entre torres i senders, ja és avui per avui, desprès de la sortida d'ahir, frustrada un altre cop, no hem fet un Sant Elies, però que pel seu recorregut va ser una molt bona sortida corriolera, la consolidació del córrer com a complement de la bike.

Ara fa uns minuts arribo de tornar de córrer pel circuit d'entre torres, aquest cop de nit, ara sí amb un Peltz Tikka en condicions. Una hora tocades, amb molt de desnivell. Val a dir que si bé el llum ara funciona, després de rodar amb els conjunt Karma-Powerled amb la Superlight, un Peltz Tikka tot i siguen per anar a córrer, és a dir amb molta menys velocitat, no en fa gens de llum, comparat amb els Sigma.

Avui, aquesta nit, la lluna fa por, entre núvols, molt lluminosa això sí, però no suficient per a poder córrer sense llum al cap.

Demà no se quin dia tinc, de fet avui per diferents motius no hem pogut sortir, córrer aquesta nit m'ha salvat el dia. Demà tampoc ho tindré bé, la Betty sí, el fet de tenir una segona bike, La Yeti ARC, fa que cada dia pugui rodar, o bé amb la doble o bé amb la rígida.

A punt de decidir moltes coses, i totes molt interessants.

Colorado quina foto 29".

22-42.

Avui sortida amb en Colorado.

Aiguafreda-Pla de la Calma.

Les bikes, tres petites joies, Moots Rigormootis, Yeti ASR-SL, i Santa Cruz Superlight.

Les tres, tres bikes de somni, les miris per on les miris, detall darrera detall, són Dracs evolucionats any darrera any. Amb components, que venen d'una selecció, on la funcionalitat ha primat sempre per davant d'altres aspectes. Entre tots un component estrella, les rodes Shimano XTR 2007, on fins avui, la seva relació pes-prestació, és la millor que hem tingut.

Una pujada al Pla de la Calma des d'Aiguafreda amb en Colorado, esmorzant al Brull, sempre és una jornada plena d'anècdotes, on les complicitats marquen el caràcter de la ruta.

Segueixo escalant amb el doble plat 40-26, i ara per ara, tant ahir per les fortes pendents de casa, com avui pujant al Brull, he pogut afrontar amb dignitat totes i cada una de les pujades compromeses. Del Brull a Coll Formic, el 40 m'ha anat perfecte sempre, i per a mi ja està prou bé.

El dia ha estat sensacional, gens de fred, amb unes anades i tornades del sol, que sempre ens ha banyat de les millors sensacions.

Portem jornades seguides pedalant, i això fa que per la prudència del ritme i la continuitat de les sortides, les percepcions rodant siguint bones, no diria encara les millors, seria agosarat, però que han millorat lentament, per la constància, això sí que ho puc afirmar.

La Betty, entre les sortides rodadores amb la Yeti ARC i les sortides corrioleres amb la Yeti ASR-SL, ja va agafant el to que persegueix. De fet a la sortida de dimecres amb en Ratrasse i en Tagama22, ja es notava que anem més que bé. És cert que ens cal seguir molt més temps en aquesta direcció, però avui per avui les dades fan que siguem optimistes.

Avui entre moltes i variades converses, una la tinc més present, com és la qüestió de si pogués triar entre totes les bikes del grup, amb quina em quedaria, però matitzant, que no l'hauria de comprar, la bike que vindria a casa seria la Intense Tracer d'en Ritrasse, però si la tingués que comprar, és a dir fer el pas d'anar a la botiga, seria la Superlight, una bike 100% XC de doble suspensió.

Hem parlat també de la possibilitat de comprar els componets que necessito per a muntar la Yeti ASR-SL 2003 ó 2009, pel fet de que si ens decidim a muntar una Tallboy de 29" ja em servirien igualment. Menys rodes i forquilla, la resta serien els mateixos components, però per un motiu que no tinc clar, és un recorregut que no camina, bé de fet, un motiu podria ser que estem comprant components, tots, encara per a millorar les 26" amb les que rodem, fet que fa que deixem de banda d'altres opcions, també molt interessants, però menys, certament.

Setmana d'èpica dimecres, on la primera incidència decidint el recorregut ja ha tingut lloc, Ratrasse, Tagama 22, heu estat els darrers bikers que després de molts anys, heu passat pels corriols direcció al Montalt, ahir el pas era barrat. Ni per les torres, ni per enlloc. Una noticia dolenta, molt dolenta, i el fet és que amb aquesta acció és ferma el que era el darrer pas a l'accés al Parc Natural. Injust alhora que incomprensible, quilòmetres i quilòmetres de corriols amb anys de tradició, segats tot de cop.

Qui l'ha tancat ahir ho celebrava amb una festa de motos de camp, rodant sense miraments a l'altra cantó de la reixa construida on erem nosaltres aturats. Acció organitzada, per dir-nos que no som res i que ells són els qui tenen dret únic a rodar per la pujada del Montalt. Va ser dur, i la sensació d'impotència difícil de digerir.

Recuperarem el pas, però penso que passaran mesos o anys abans no sigui aquest el fet.

A favor, de la jornada de dissabte, que després d'quest desagradable fet, hem cercat un recorregut alternatiu que ens ha donat molt bones sensacions, això sí, no ens ha fet oblidar que l'accés al Montalt s'ha de recuperar, i que tenim una tasca llarga i laboriosa per fer.

40-26. Inici d'una coneguda etapa. Light-Bike.

És així, fas un invent que fa anys ja vas fer, i que per cert no em va funcionar. Com són el plats 29-44 de la Cannondale Scalpel Team Replica 2002. Sí, sí amb Q-factor, "Q-llunut", però va ser l'època més cansada del MTB per a mi.

Ja no et dic amb amb la Yeti ARC rígida 100%, amb la forquilla Pace de carboni RC31, crec recordar, amb bieles Roox, amb plats TA, crec recordar 29-42. Això sí, que va ser embolica que fa fort, no la vaig poder aguantar per sobre de les dues hores, bé podria ser que més i tot, però ho he oblidat de totes, totes. Una aventura que no va anar bé, i que va finalitzar amb la venda de tots i cada un dels components, així com del quadre.

Ara ja dos anys ben bons, després de tot aquest recorregut, i no se molt bé com, avui he tornat a muntar, dos plats en lloc de tres.

40-26, TA, amb bieles Shimano XTR 970, això ha implicat, pinyons i cadena nous un altre cop.

He de dir que encara no hi he rodat, podria ser que ho fes demà. No hi he rodat, perquè des del dissabte que intento montar-ho. Primer problemes amb la biela esquerra, per aconseguir que entrés bé a l'estriat de l'eix, després, avui, un cop tot posat a punt, en el pas del 26 al 40, la cadena topa amb el basculant, zona eix, el que m'ha obligat a posar els tres gruixos a la dreta, sí. sí els tres. Segur que ara el 26-34 serà silenciós, quin desastre...ja no et dic el 40-34!.

El perquè tanta ximpleria, la Betty diu que és un pas més dins de la meva evolució com a biker, jo crec que no és així, però confiaré que la rauxa ens porti quelcom de bo.

Amb tot això que un dia, a Finale Ligure, pesant les bikes, la meva Superlight, va marcar 10,5 Kg. avui després d'un lent recorregut per aconseguir un millor pes, la sensació ha estat potent, 10,8 kg. Miraré de no alleugerir-la més, que podria ser que tingués com a bike de XC radical, una lleugera XC de 12 Kg.

Està bé aquest recorregut de rebaixar el pes,aconseguint que aquest augemnti cada cop més, té molt de mèrit, més que alleugerir-la i que cada cop pesi menys. El camí passa per mirar d'augmentar el pes i podria ser que tingués una sorpresa?.

I he tingut sort, avui per avui, m'he salvat de tornar a comprar un quadre Look 986, i una Tallboy, pels pèls, però ara per ara, tot resta ha on ha de ser, amb la Superlight, que tot i augementar el pes, anava perfecte, demà veuré com va el 26-40, i si puc seguir afirmant que va encara millor. En cas de no ser així, posaré el triple plat, i únicament posaré els Formula R1, 160-160 mm. per deixar-la a punt per les properes aventures.

Ratrasse, la foto.

Rodant.

Avui setanta és la xifra, bona distància. Ruta rodadora, no sé el desnivell positiu, avui no és important.

Anem sumant quilòmetres i quilòmetres. No cada dia, entre ells el dimecres, Tagama22, no vaig entendre que hagués que venir, però tens raó, vaig fer falta, t'ho compensaré.

Ara ja amb les mires posades al Roc Marathon 2009, 86 Km. no sé el desnivell, jo penso que uns 2.700-3.000 +, que ja està bé, amb un recorregut de somni, una organització perfecte, un ambient biker 100%. Un Roc és un Roc.

I després del Martathon, tindrem el Roc d'Azur de 52 Km. el clàssic, amb uns 2000 m. +, que serà la cloenda a una experiència de la que ja en portem tres edicions, i cada any les sensacions han estat millors.

Aquesta any aniré si tot va com ha d'anar, amb la quarta bike, el primer amb la Yeti ARC, quin mal d'esquena, hauria de ser una M i l'importador va insistir que jo hauria d'anar amb una S, ni potència més llarga, res va evitar aquell dolor, el segon amb la Yeti ASR-SL 2003, per a mi la bike entre les bikes, el tercer amb la Yeti ASR-SL 2009 la vibradora, amb la forquilla de la Ibis Mojo Carbon taronjada, la Fox Float RLC 140 2007, passada a 120 mm, i aquesta edició 2009 amb la Santa Cruz Superlight 2009. Això si aconsegueixo que funcioni com ara.

Avui tot i amb la nova tapa muntada del pedal esquerra, Crank Brothers Egg Beater SL, aquest segueix fent soroll, demà abans d'iniciar ruta, desmuntaré un altre cop, i espero que la intervenció del senyor Finish Line ho deixi definitivament silenciat.

Les sensacions pedalant després d'aquest cinc dies de descans han estat sensacionals, ràpid, amb una sensació de fatiga inexistent, i amb moltes ganes d'atacar amb els plats 42-32 a tot arreu. Quina recuperació més constant la de les darreres setmanes.

Es presenta un Roc 2009 perfecte, i després ja anem directes a preparar 100 Km. Camins de les Guilleries 2010. Serà si la salud em respecta i ells l'organitzen, una entrada perfecta pel que ha de ser Moab 2010, o per defecte si Moab va cap al 2011, serà per si sol, el repte entre els reptes.