El pes en els Grans Dracs de dues rodes )

Poc a poc aquest va augmentant, bossa sobre dipòsit, per poder portar el la documentació personal, les claus dels candaus, les del Mirador, que no les dels Miradors, doncs no ha d’anar-hi mai, unes ulleres per veure de prop, i unes de Sol Oakley, una armilla paravent, i a on també hi descansen els guants un cop ja a dins del Mirador de tornada, i a on hi reposa el mòbil ben protegit de l'escalfor del Sol, darrera meu, just darrera meu la compacta bossa porta candaus de sobre seient, amb els cadenats, que augmenta significativament el pes, uns 10 Kg. segur que ha incrementat el pes de tot el conjunt, la petita i mínima protecció de la pantalla TFT tot i ser la mínima expressió també suma. Ho escric i ara veig que la barrera dels 200 Kg. ha estat superada, doncs parteixo d’inici dels 192 Kg. declarats pel fabricant, que ja és un pes excepcional per aquesta categoria de Gran Drac. 

El pes dels candaus, i concretament la seva ubicació no ajuda a millorar el comportament dinàmic, molt lluny del centre de gravetat òptim on que sigui el més baix possible és la premisa, però també cal dir que no tinc avui per avui una alternativa millor si parteixo que considero imprescindible portar aquests cadenats de segurerat. I en menor grau afecta quan parlem de la bossa sobre dipòsit però per a mi encara més prioritaria que els cadenats doncs el què hi porto a l’interior no és negociable, puc sortir sense cadenats, doncs el Gran Drac no pot quedar-se mai fora del meu camp de visió, o millor dit no hauria de quedar-hi, dels 52 Grans Vols que porto amb ell a cap he requerit de cadenats, doncs de tres vegades que he fet un breu cafè a les tres he tingut el gran Drac a la meva vista, i jo he fet el cafè a l’exterior de l’establiment, a metres del Gran Drac, sí que a metres com esmento, sempre masses, i per aquest motiu he incorporat aquests cadenats i la bossa per portar-los, doncs hi ha sempre un moment que perdo la capacitat d’observar, i aquest fet es va repetint internitentment sempre, és a dir quan això es produeix  no veig el què passa davant meu. Ho escric i em costa d’acceptar, puc fins i tot compartir que no em passa sempre però si que em passa amb tot, però absolutament amb tot, per fortuna o no, de manera intermitent, crec comprendre. 

L’única manera que tinc per minimitzar-ho és mirant de mantenir rutines. Que no ho aconsegueixo però pensar-hi em tranquilitza. 

En tot cas darrera meu soldats literalment a sobre del seient és el millor lloc dins de la mala distribució del pes, i en menor grau també soldada a sobre del dipòsit. Una mica ho podria considerar com si jo pesés uns 15 Kg. més, crec que en el Gran Drac més esportiu el pes del conjunt inclou un pilot de 80 Kg. seguiríem doncs en una situció força ideal. Considerant que l’increment de pes l’incorporo a la zona del pilot, seient i dipòsit, no seria el mateix si ho faig darrera del primer o via unes alforges laterals. Mare meva i em ve al cap la Transpirenaica i en com m'afactava la parrilla del darrera agafada a la tija amb la bossa corresponent,  a la dinàmica de l’ASR-SL, mare meva. 

Pro vs Retro.

El pes de la nova Air 9 Carbon amb les pistes de direcció i la forquilla és senzillament difícil d'assimilar, és molt baix per ser una 29".

Per sota de 1,9 Kg. jo diria que el quadre ronda la barrera, dels 1,1 Kg. que està més que bé, no sé si per sota o per sobre del 1,1 Kg. però és que és un quadre de 29". Ho dic perquè la forquilla deu rondar els 750 g. la direcció uns 80 g., així que els senyors de Niner a falta de que la bike confirmi sobre el terreny les bones expectatives, penso que han construit la que serà la bici de referència per a Pros de 29".

El tema forquilla rígida, bé serà un tema d'elecció de components, però jo segueixo dient que amb la roda 29" podria ser una molt bona opció per a retornar les forquilles rígides a l'escenari que no li pertoca com a evolució del mercat, bikes de 29" 100% rígides de 2x10, el proper pas serà 1x10, 1x9, 1x8...fins al 1x1, i ja serem a una bike de 29" 100 % rígida, fet que donarà pas a que després caldrà evolucionar els materials de construcció, de carboni a alumini, i d'aquest a l'acer, així el resultat final serà una bike de 29", SS (1x1), 100% rígida i d'acer, renoi ara m'adono que és com la que descansa a casa al mirador del Drac.

A sí, i no sé quants anys tardarà el mercat a evolucionar el tema d'incorporar la clau (obridor), que obra la porta a les refrescants cerveses, crec que encara falta una mica de temps, la involució està servida senyors meus, resta esperar i el camí que avui sembla que no hi és, un bon matí serà als nostres peus, a punt perquè hi rodem tot seguit, de ben segur.

Dir també que si bé coincidirà en el futur el concepte, entenc que tardi, perquè assumir que passarem de quadres de carboni de 900 g., 26" a quadres d'acer, de 29" de 2,2 Kg. entenc que costi, però no passa res, la involució té això, que a vegades no ve i segurament millor que sigui així, si no tots tindriem la mateixa bike, que a mi ja m'està bé, però segurament no és el que es persegueix.

Amb la Vicious a casa, la sensació de que com ella cap més, la veritat és que em dóna una bona sensació, però també he de dir, que la Yeti ASR-SL 2003, la del 2009, en major grau però que molt i molt més accentuat, amb la Ibis Mojo Carbon, i mira que en sou un piló, la meva sensació era de tenir "la bike", així com amb la Superlight, que mira que és una bike senzilla, molt senzilla, amb una acabats prehistòrics, és per a mi un símbol de funcionalitat extrema, de radicalitat, d'equilibri entre fiabilitat, simplicitat i accessibilitat a una bike de prestacions dalt nivell.

La Vicious, té el que tenia la Ibis, però en aquest cas no per un disseny de vanguardia, diferent com és el cas de la Ibis si no per un aspecte trencador sí, però perquè és tant clàssica, tant retro que impacta per aquest motiu.

L'acabat del quadre amb la combinació d'un lacat tremendament brillant fan que aquesta combinació de blau fosc amb la presència massiva de les flors blanques, amb el brillo extrem d'aquests dos colors fusionats amb els tubs del quadre de diàmetres minimalistes propis de l'acer, amb unes punteres, tant les del darrera com les de la forquilla que amb els dos brassos infinits cònics agafen la roda de 29" com un sol element, el del conjunt de quadre, forquilla i roda, que fa que la visió sigui la d'un Drac amb ales de 29", que t'ha de portar a creuar els corriols del nostre país minut darrera minut, hora darrera hora.

Si a aquesta sensació, a aquesta percepció i sumes labsència d'elements com gatells de canvis, de desviador, de canvi, del grup del pinyons de 9, i també dels dos plats, tots aquest elements necessaris i funcionals, és indiscutible aquest darrer aspecte, la sensació és única, no hi ha res, res del que calia fins avui, perquè el que cal fer ara no és el que calia fins ara, nou recorregur, vell genet amb Drac d'ales de 29".

Però la realitat passa per sobre de la practicitat, com és que la visió que us exposo inicial, més la reducció a la mínima expressió dels elements indispensables per a fer-la funcionar, provoquen una reacció de ganes de fer amb aquest Drac, que fa que totes les adversitats, com les que esmentava en Tagama22, quedin inicialment a una banda, i dic inicialment perquè una involució té això, que demà pot canviar de signe i retornar a la senda lògica de l'evolució.

Al final m'adono que són versions de bikes, la Niner Air9 Carbon i la Vicious The Motivator, que per ser als extrems oposats d'un mateix concepte, és toquen de cantó, precisament per ser on són, als extrems contraris, que no deixa de ser un fet curiós.

Us poso foto d'una bike que ja va sortir fa uns anys la 69 de Trek d'en Travis Brown amb la DUC 32 personalitzada i també és una bike SS.

Un Drac que a casa va impactar i molt pel concepte, i que tenia un preu d'uns 2.200$ el conjunt, que són molts diners però que per l'equipament que portava ja era el seu dia una opció més que interessant.

Rodant.

Avui setanta és la xifra, bona distància. Ruta rodadora, no sé el desnivell positiu, avui no és important.

Anem sumant quilòmetres i quilòmetres. No cada dia, entre ells el dimecres, Tagama22, no vaig entendre que hagués que venir, però tens raó, vaig fer falta, t'ho compensaré.

Ara ja amb les mires posades al Roc Marathon 2009, 86 Km. no sé el desnivell, jo penso que uns 2.700-3.000 +, que ja està bé, amb un recorregut de somni, una organització perfecte, un ambient biker 100%. Un Roc és un Roc.

I després del Martathon, tindrem el Roc d'Azur de 52 Km. el clàssic, amb uns 2000 m. +, que serà la cloenda a una experiència de la que ja en portem tres edicions, i cada any les sensacions han estat millors.

Aquesta any aniré si tot va com ha d'anar, amb la quarta bike, el primer amb la Yeti ARC, quin mal d'esquena, hauria de ser una M i l'importador va insistir que jo hauria d'anar amb una S, ni potència més llarga, res va evitar aquell dolor, el segon amb la Yeti ASR-SL 2003, per a mi la bike entre les bikes, el tercer amb la Yeti ASR-SL 2009 la vibradora, amb la forquilla de la Ibis Mojo Carbon taronjada, la Fox Float RLC 140 2007, passada a 120 mm, i aquesta edició 2009 amb la Santa Cruz Superlight 2009. Això si aconsegueixo que funcioni com ara.

Avui tot i amb la nova tapa muntada del pedal esquerra, Crank Brothers Egg Beater SL, aquest segueix fent soroll, demà abans d'iniciar ruta, desmuntaré un altre cop, i espero que la intervenció del senyor Finish Line ho deixi definitivament silenciat.

Les sensacions pedalant després d'aquest cinc dies de descans han estat sensacionals, ràpid, amb una sensació de fatiga inexistent, i amb moltes ganes d'atacar amb els plats 42-32 a tot arreu. Quina recuperació més constant la de les darreres setmanes.

Es presenta un Roc 2009 perfecte, i després ja anem directes a preparar 100 Km. Camins de les Guilleries 2010. Serà si la salud em respecta i ells l'organitzen, una entrada perfecta pel que ha de ser Moab 2010, o per defecte si Moab va cap al 2011, serà per si sol, el repte entre els reptes.