Pla de la Calma-Aiguafreda...el nostre Utah Particular

De petit he passat molts estius a Aiguafreda.
Amb l´inici de la pràctica del MTB les sortides es van anar prolongant cada vegada més, fins a arribar un dia al Pla de la Calma.
Quantes vegades hauré pujat?
De fet, durant les vacances d´estiu, la meva rutina diaria consistia en sortir d´Aiguafreda, pujar fins al Pla de la Calma i tornar per a qualsevol dels infinits corriols de baixada.
A la tarda, després d´una bona migdiada m´escapaba de nou amb la bici cap al Muntanyà o bé m´enfilaba a la Cinglera de Bertí. Quants records!

Durant aquests anys el Pla de la Calma ha estat el lloc escollit per estrenar una nova bici. Cap bici s´estrena com cal si no es fa un Pla de la Calma!

Una vegada arribat al Pla de la Calma cal tornar a Aiguafreda (punt de sortida) i res millor que fer-ho pel recorregut del Meridià Verd. No té despercidici. Has d´aner alerta, si dubtes pots fer-te mal...molt mal.

Es el nostre Utah particular.

"Fem un Pla de la Calma?"

22-42.

Avui sortida amb en Colorado.

Aiguafreda-Pla de la Calma.

Les bikes, tres petites joies, Moots Rigormootis, Yeti ASR-SL, i Santa Cruz Superlight.

Les tres, tres bikes de somni, les miris per on les miris, detall darrera detall, són Dracs evolucionats any darrera any. Amb components, que venen d'una selecció, on la funcionalitat ha primat sempre per davant d'altres aspectes. Entre tots un component estrella, les rodes Shimano XTR 2007, on fins avui, la seva relació pes-prestació, és la millor que hem tingut.

Una pujada al Pla de la Calma des d'Aiguafreda amb en Colorado, esmorzant al Brull, sempre és una jornada plena d'anècdotes, on les complicitats marquen el caràcter de la ruta.

Segueixo escalant amb el doble plat 40-26, i ara per ara, tant ahir per les fortes pendents de casa, com avui pujant al Brull, he pogut afrontar amb dignitat totes i cada una de les pujades compromeses. Del Brull a Coll Formic, el 40 m'ha anat perfecte sempre, i per a mi ja està prou bé.

El dia ha estat sensacional, gens de fred, amb unes anades i tornades del sol, que sempre ens ha banyat de les millors sensacions.

Portem jornades seguides pedalant, i això fa que per la prudència del ritme i la continuitat de les sortides, les percepcions rodant siguint bones, no diria encara les millors, seria agosarat, però que han millorat lentament, per la constància, això sí que ho puc afirmar.

La Betty, entre les sortides rodadores amb la Yeti ARC i les sortides corrioleres amb la Yeti ASR-SL, ja va agafant el to que persegueix. De fet a la sortida de dimecres amb en Ratrasse i en Tagama22, ja es notava que anem més que bé. És cert que ens cal seguir molt més temps en aquesta direcció, però avui per avui les dades fan que siguem optimistes.

Avui entre moltes i variades converses, una la tinc més present, com és la qüestió de si pogués triar entre totes les bikes del grup, amb quina em quedaria, però matitzant, que no l'hauria de comprar, la bike que vindria a casa seria la Intense Tracer d'en Ritrasse, però si la tingués que comprar, és a dir fer el pas d'anar a la botiga, seria la Superlight, una bike 100% XC de doble suspensió.

Hem parlat també de la possibilitat de comprar els componets que necessito per a muntar la Yeti ASR-SL 2003 ó 2009, pel fet de que si ens decidim a muntar una Tallboy de 29" ja em servirien igualment. Menys rodes i forquilla, la resta serien els mateixos components, però per un motiu que no tinc clar, és un recorregut que no camina, bé de fet, un motiu podria ser que estem comprant components, tots, encara per a millorar les 26" amb les que rodem, fet que fa que deixem de banda d'altres opcions, també molt interessants, però menys, certament.

Setmana d'èpica dimecres, on la primera incidència decidint el recorregut ja ha tingut lloc, Ratrasse, Tagama 22, heu estat els darrers bikers que després de molts anys, heu passat pels corriols direcció al Montalt, ahir el pas era barrat. Ni per les torres, ni per enlloc. Una noticia dolenta, molt dolenta, i el fet és que amb aquesta acció és ferma el que era el darrer pas a l'accés al Parc Natural. Injust alhora que incomprensible, quilòmetres i quilòmetres de corriols amb anys de tradició, segats tot de cop.

Qui l'ha tancat ahir ho celebrava amb una festa de motos de camp, rodant sense miraments a l'altra cantó de la reixa construida on erem nosaltres aturats. Acció organitzada, per dir-nos que no som res i que ells són els qui tenen dret únic a rodar per la pujada del Montalt. Va ser dur, i la sensació d'impotència difícil de digerir.

Recuperarem el pas, però penso que passaran mesos o anys abans no sigui aquest el fet.

A favor, de la jornada de dissabte, que després d'quest desagradable fet, hem cercat un recorregut alternatiu que ens ha donat molt bones sensacions, això sí, no ens ha fet oblidar que l'accés al Montalt s'ha de recuperar, i que tenim una tasca llarga i laboriosa per fer.