El divendres va ser el darrer dia d'aturada, una setmana, des del dimecres fins dissabte amb la Superlight i les Trabuco sense sortir.
Hi ha dies per a tot, hi ha moments per sortir i moments per a restar aturats. Però aquesta darrera setmana, hauria d'haver sortit, de ben segur, que m'hauria anat més que bé.
El dissabte, després d'esmorzar, després de dues setmanes de moltes sensacions noves, on sortir en bike i a córrer, penses que t'anirà bé, i que un cop ho fas, confirmes el pronòstic fet, et va bé, em va més que bé fer-ho. Oblides puntualment aquest fet i restes aturat, fet que en cap cas ha de ser negatiu, però que no suma si no que en el meu cas, resta.
Com deia un bon amic ciclista del Baix Montseny dels meus darrers trenta anys, "jo soc com un gos caçador, no puc estar tancat a casa, jo he de sortit en bike". I repeteixo, en el meu cas, és exactament així, he de sortir en bike, i si no a córrer.
En aquesta línia, el dissabte, a les onze va sonar el telèfon, i en Colorado, com sempre, ens va proposar aventura Racer per a diumenge, i jo com a resposta, vaig suplicar sortida de dos dies.
El resultat, dos dies de bike. Els dos difícils de portar a terme, el segon més que el primer, concretaré, el primer perfecte, el segon, quina fredor. L'entorn, proper a llocs on voldria ser-hi sempre, a zones on hi hem rodat, no totes, amb els gironins, masos feréstecs, prats i muntanyes que fan que et sentis on has de ser.
Moltes sensacions, molts pensaments, on la companyia d'en Colorado, ha estat el pal de paller per a poder pedalar, dia sí, dia també. Gironins a punt de trucar-vos vaig estar, però va primar respectar els vostres espais, el vostre temps de cap de setmana.
La proposta, de luxe, recollida amb la T-5 d'en Colorado, i l'estada, a la seva cova a Calella de Palafrugell, pròpia d'un autèntic "Don". El temps, de por, núvols, poc sol, i concretament diumenge, la congelació com a objectiu prioritari.
Fitor, un lloc on hem estat amb en Ratrasse anteriorment, venint de Calonge, va estar la culminació d'aquesta engoixosa sensació, però aquest cop, com amb en Ratrasse, les atencions, la motivació d'en Colorado, han estat el combustible, per mantenir els motors en marxa, just a la fusta per a poder evitar de picar bitllet.
L'estada amb en Colorado, fins aquest mateix matí, un cop ha marxat, ens deixa un xic ensopits, un xic, tornem amb una forta tempesta a sobre dels nostres caps, i també pesa que dos dies amb ell, són força contundents, i compensa que després de la tempesta vindrà la calma.
Els recorreguts, de dissabte a la tarda, amb la bike, entre senders, corriols de pam, molts, els primers, minuts després de sortir del seu cau. Una trialera se'm va resistir, i no en els seus inicis, que la vaig afrontar decidit darrera d'en Colorado, però és que ell per mirar d'aturar-se, i així poder rodar junts avall, va fer un aterratge controlat, fet que em va fer posar peu, i "tocar de peus a terra", amb la mateixa sensació que l'experimentada amb en MQL, als darrers dies que hem coincidit a Bordils.
És a dir, la prudència em diu que ells són d'una altra dimensió, "divisió", i que jo avui soc lluny d'aquesta, i per deducció, d'ells dos, en aquesta ocasió, d'en Colorado.
La resta de la sortida, a sobre de la bike, en Colorado seleccionant cada sender, per fer-nos gaudir minut a minut. És un privilegi rodar amb en Colorado, sentir a en Colorado, com diu, després de fer un tram, "el cel deu ser així, no pot ser d'una altra manera, ple de corriols com aquest, si no quin sentit tindria?", fa que la jornada agafi el color de les grans sortides, que pensis i pensis molt, que no sempre va bé, però moltes vegades, les que més, sí.
El diumenge, directes amb els Dracs cap a l'interior, direcció Fitor, lentament, però sense una sola aturada, com dissabte. Des de l'inici de la sortida fins al final, sense cap aturada per prendre un mos. Ja sortint del cau, a les onze, la fredor era important, jo amb pirates, la Betty i en Colorado, amb pantaló curt, l'equipament propi per rodar pel Maresme, el resultat, fatídic.
Quin fred, quina sensació en augment pel fet d'endinsar-nos cap a Fitor, des de Calella de Palafrugell. La tornada, per l'hora, va ser també memorable, pels senders seleccionats per en Colorado i pel fred, ja establert definitivament en nosaltres, millor dit en la Betty i en menor grau en mi, en Colorado no va notar res de fred, però res, ell tenia les dues mans com torrons, la Betty les tenia sense cap mena de sensibilitat, i jo entrant a la zona de congelació.
Una jornada, uns dies, per la zona on erem, l'Empordà, plena de somnis, de projectes. Motivats aquests pensaments per la climatologia, uns núvols grisos, i un sol esmorteït per ells, pel vent insistent, per l'absoluta absència de persones a l'entorn, Calella una població deserta, per la caminata a Palafrugell a la tarda nit de dissabte, on la conversa va ser de bike, bike i més bike, per les hores al voltant d'una taula, pel contrast de l'escalfor d'una calefacció a tota pastilla i el vent implacable picant contra les finestres, fan que aquest cap de setmana de bike no sigui una aventura més de les moltes que hem fet, i no únicament per les dues sortides, pel seu recorregut, si no per les circumstàncies esmentades, que m'endinsen a un univers ple de sensacions i on el Far de Sant Sebastià ens inidica clarament el camí a seguir, MTB, MTB, MTB.
Ara, avui, aquest matí, després d'un esmorzar a Canet de Mar, som ja a casa, les bikes resguardades, la calefacció mirant de recuperar l'escalfor de les gruixudes parets de casa, les estànces això sí, càlides. A fora els arbres més grossos llencen les seves fulles als vidres de casa, els impactes, el soroll del vent i el d'aquests petits projectils naturals, em fan reflexionar, que no estem preparats pel fred, però que al mateix temps, per a mi l'hivern és font d'inspiració biker, de memorables rutes, de sentiments, de records, d'experiències viscudes, de properes aventures.
Entre aquestes aventures, una em va venir tot de cop al cap, quan ahir vàrem deixar les bikes a un marge, fet que no ha passat mai, mai les deixem, i a peu, muntanya amunt, ens dirigírem a la recerca d'un dolmen. Mentre ho feiem, en Colorado com sempre, es va avançar un xic, i el meu cap va rememorar, que dolmens igual a pare, que amb el "tiet" Pere, són, no pas eren, dos apassionats de l'arqueologia. Pel segon la seva més preuada passió, pel primer part de l'essència dels nostres orígens, i seguidament, puntualment, durant una fracció de temps molt breu, vaig submergir-me al vuit.
Avui, ahir, ells no eren amb mi, millor dit jo no era amb ells, quina sensació més copçadora certament, però seguidament el pensament em va portar a que com amb l'avi i els trens de l'estació del Nord, ahir erem cercant el lloc del dolmen, i que si en un moment donat vaig dir, "anem-hi, anem-hi", és per ells dos, pels dos germans, un d'ells el meu pare, a ells els hi dedico aquesta intervenció, a dos persones estimades per a mi, anyorades ahir. Per sort, per un privilegi probablement immerescut, puc pensar en ells, puc anyorar-los, en vida, és un autèntic present, el millor present del meu Nadal, el millor que mai hauria pogut somiar. En Colorado minuts després em va tornar a la dura realitat, va marxar amb la meva Superlight, i jo vaig haver de rodar amb la seva eficient i dolça Rigormootis, sí, sí, i que va molt millor, que la meva Superlight. De fet dues bikes "modernetes", les dues, una Superlight i una Rigormootis...
Ara som a casa, Colorado, Xavi, , Tallboy, Look 986, Superlight, recordo unes paraules teves Xavi, des de South Carolina, "cada dia m'agrada més la teva Superlight blanca", i les d'en Colorado ahir, "mai em compraria una Superlight com tu la tens muntada, mai", opinions diferents les dues, o no, però això sí, les dues anyorades avui per a mi, al mateix temps que rememorades amb satisfacció, pel fet de ser-hi, pel fet que sé que podrem repetir, que podrem tornar a rodar junts, entre corriols, a South Carolina o a Collserola, sí, sí ja ho sé Colorado, el millor lloc del món per a rodar, el millor.
MTB, MTB, MTB!!!.
