Sempre he pensat que no, que no ho sóc, però aquesta tarda he descobert que estic equivocat. Us ho explico: he sortir a fer un tomb com de costum per Collserola i donant voltes he entrat a Can Catà. Can Catà es un dels pocs masos habitats que hi ha a Collserola. Està situat entre Horta i Cerdanyola. És una propietat gran, amb molt...molt terreny. El terreny en qüestió està dividit per la pista principal que uneix el Coll de la Ventosa,-punt més alt de la carretera del Cementiri de Collserola-, i Can Coll ,-zona d'esbarjo amb restaurant que es converteix especialment els cap de setmana en punt de trobada de centenars de passejants i ciclistes-. A una banda de la pista hi ha el mas i a l'altra un bosc...un bosc privat. Jo arribo al bosc privat per la part de dalt (Horta) i en aquest punt no hi ha cap mena de senyalització que indiqui que es tracta d'una propietat privada. Al final del camí cal obrir una porta metàl.lica on sí s'indica que es tracta d'un espai protegit,etc.. Acostumo ha passar-hi com a mínim un cop per setmana. En 23 anys només una vegada he tingut un petit incident amb una de les persones que cuidava del bosc de la propietat que em va recordar que es tractava d'una propietat privada i que jo no podia ser-hi. Aquesta persona, després de parlar una estona va entendre que jo no feia cap mal i problema solucionat. Penso que no faig cap a mal a ningú! Doncs bé, a la sortida dues senyores m'han increpat: "Ets un incívic! Així va el país!" La meva resposta ha estat clara: "Fa 23 anys que passo per aquest camí, no faig cap mal a ningú i és més, per on jo he entrat no hi ha cap mena de senyalització que ho indiqui". Penso que si el propietari volgués prohibir el pas, barraria el perímetre del terreny,no? El millor de tot ha estat veure que mentre elles discutien i jo parlava, els seus estimats gossos (quatre en concret de diferents tamanys, color i races) anaven deslligats. La pregunta és: Jo sóc incívic, i elles?
Unes fotos de l´indret
P.D: si algun dia un policia, un vigilant del parc o la propietària de la casa creu que m'ha de multar, ho acceptaré. Sóc conscient de que el que faig amb la llei a la mà es "incorrecte". Si m'han de multar que ho facin!
Aquí donde vivo yo,en Moia, cuando algún dueño de un bosque no quiere que nadie entre simplemente lo vallan,pero es mas sencillo poner una puerta de hierro en la pista y punto.Si no fuese por nosotros los ciclista y la gente que pasea por estas pistas en pocos años desaparecerían,creo que con respeto todos podemos disfrutas de nuestros caminos y bosques....
ResponEliminaSaludos.
J.Ramon.
Els camins s´estàn tancant. La gent ja no hi passa i cada any neva més. Ja veurem com acabarà tot això de pedalar per Collserola
ResponElimina"Els dret de pas i les associacions". Són la clau a aquest petit país perquè com a UK les coses siguin diferents.
ResponEliminaEls drets de pas no es poden perdre, i via les associacions, com la de caminaires, o la dels ciclistes, que reividiquen el manteniment d'aquests drets de pas, són les vies per a mantenir l'accés obert a aquests camins.
A casa no podem sortir a pedalar pel Montalt, això, aquest conflicte fa uns quinze anys que està així, i són les associacions que no han parat de lluitar perquè el Montalt es torni a obrir, reivindican el dret de pas per la finca del Montalt, sense elles, sense aquests grups reivindicatius, no hi ha camí a fer.
Cal seguir la senda del manteniment i recuperació dels drets de pas, perquè la de "els boscos són de tots", seria veritat si tots tributéssim religiosament la part proporcional d'aquestes propietats, i no és així oi?, per tant el respecte a la propietat privada, és un dels pilars de la nostra societat, els boscos són dels seus propietaris, i les propietats estan inscrites al Registre de la Propietat i delimitades totes per les fites corresponents, això implica uns drets i unes obligacions, entre els drets, que a casa d'un és casa d'un i nosaltres no hem d'entrar a casa d'un tercer amb les nostres bikes, entre les obligacions, respectar els drets de pas, per on nosaltres sempre hem de poder passar.
A l'aventura del Camí Romà entre Roses i Cadaqués, encara recordo aquestes paraules d'un home de seny que ja no és entre nosaltres,al cel sigui, "la tanca barra el pas, però he parlat amb el propietari i podem passar, cap problema", vull dir que per fer-ho bé si vols passar per una propietat has de demanar permís, i tant que sí.
Que això a casa nostra no va així i passem per on volem nosaltres, bé, no diré que no, jo també ho faig, però vulnera tots els principis del respecte per a la propietat privada.
No és una ruta fàcil, un propietari no té l'obligació, fora de mantenir les fites i de que la seva finca no sigui un perill pel fet de tenir-la abandonada, de tancar la finca, sí però que si la té oberta hauria de tenir una pòlissa de RC, per si a dins de la seva propietat algú, "que no hi hauria de ser", si fa mal, perquè la jurisprudència si et fas mal dins de casa seva pedalant ens és favorable, crec recordar.
Però per tenir clar a on som caldria anar a la recerca d'aquesta "jurisprudència", que què vull dir?, que, per posar un exemple, a una ciutat si es produeix un accident entre un vianant i un auto, el jutge no dicte sentència que sancioni al vianant, és a dir sempre preval la vulnerabilitat més que evident del vianant, a una entrada a una finca privada, no sé quina jurisprudència hi ha, però no sempre serà favorable al més dèbil, si fos així no hi hauria caçadors a la sortida de casa disparant a tot el que es mou, si hi són, és perquè la jurisprudència els hi és favorable.
A USA a on viu en Xavi Paricio, estigui tancada o no la finca, el propietari si entres a les seves terres et dispara amb una arma de foc, millor dit, té tot el dret de fer-ho, per la "jurisprudència favorable", així de senzill, així de planer, a UK tenen sagrat el respecte als drets de pas, fins avui, ara ho volen canviar, a casa nostra estem a un paradís, i tant, però com tot ens movem a un sender molt fràgil, entre el respecte a la propietat privada i el respecte als drets de pas.
MTB, MTB, MTB.