Després de sortir a rodar pel Montseny, amb un dels nous equipaments el commemoratiu de Pearl Izumi, el 1950, li tocava el torn a l'Edelweiss també de Pearl Izumi. Aquest com el 1950, per a mi amb un segell d'identitat únic, i a on al salt previ a l'arribada de la nova 29er, és aquest, són aquests, uns equipaments diferents, certament, és que estem entrant a un terreny de canvis, i tant, a on cada detall, el que considerem cada detall, és important, i ho és perquè tractat així tot és per a mi més interessant, únicament per aquest motiu ja s'ho val.
Després de l'aventura al Montseny, on jo diria que va haver-hi dos protagonistes. El primer l'estrena de l'equipament, el segon, el fred, un fred interessant a ple mes d'agost, fred, i tinc clar que per sobre dels sis-cents metres de desnivell positius, i no perquè sigui aquesta la xifra límit si no perquè a aquesta pujada va ser a partir d'aquí que la sensació va ser de l'arribada del fred, no el més intens, sí el que t'avisa que podria no ser el millor dia per conquerir un Turó, i de fet així va ser.
L'estrena de l'equipament Edelweiss, després del fred del dia anterior, va venir marcada per mirar de no tornar a passar fred, aquest era el propòsit, no el que finalment va ser, perquè al final varem tornar a passar fred. No durant tota la sortida, no amb la intensitat del dia abans, però pel fet de tenir molt present les sensacions de fred al Montseny, no estàvem gens receptius a repetir ni de lluny una jornada marcada pel fred.
Malauradament això no va ser així, i de la Creu de Rupit fins Arenys de Mar, les bones sensacions en cap cas ens van acompanyar, després a peu de mar directes a Caldetes, la temperatura més càlida va fer que retornéssim puntualment, fet que no va ser una realitat contrastada, perquè ahir, amb les bikes i equipaments carregats a dalt de la bike, aquestes no varen baixar de la VW, entre d'altres motius, un de determinant, els cossos endolorits del fred dels dos darrers dies, tant que passant pel passeig tocant al mar, a Platja d'Aro, amb un lleuger vent refrescant, la nostra sensació amb el contacte amb aquest era d'un fred intens, en el meu cas particular fin i tot de dolor, un dolor intens. Per aquest motiu la decisió final va ser, a quarts de nou del vespre tornar cap a casa, i tant que sí, i d'aquí directes a descansar, fins avui al matí, a on les bikes segueixen a dalt de la VW, no per res, si no per manca de propòsits immediats.
Un xoc lateral ahir amb un objecte contundent al ben mig d'un gir de dretes, va deixar malmesa la VW, la zona de la porta que llisca lateralment i la porta de l'acompanyant. Quin impacte més contundent, caldrà reparar els desperfectes ocasionats a aquesta petita joia, el que per a nosaltres és "l'autobús".
De fet ahir mateix ja varem posar fil a l'agulla, així com també hauré de tornar a posar en marxa el Polo Coupe ara mateix ben guardat per a les millors ocasions, aquesta serà una d'elles, mentre repararen acuradament la VW. I no és que la VW no funcioni correctament, portes, tot, però no m'agrada gens no portar-la immaculada, millor dit impol.luta.
Tornant a la sortida, les sensacions als primers quilòmetres, diferents, no diria endolorits, però tampoc fluids, tampoc enganxats, sí lents. No perquè rodéssim lentament, ni alts de pulsació, en cap cas, la mitja de velocitat ha pujat un 30%, i anem més descansats de pulsació que mai, i quan entrem a la zona vermella de treball, la recuperació és immediata, però cap d'aquests indicadors tan positius evita de que a sobre de la bike no anàvem en cap cas bé, tampoc malament, no.
He de dir que estem intentant millorar l'arrancada dels forns, vull dir que estem mirant de fer unes arrancades molt acurades, cercant que el ritme rodador ja sigui passats els primers vint, vint-i-cinc minuts, a diferència de fa uns mesos que mai era abans dels primers quaranta cinc. Estem mirant de que passada la primera mitja hora, el ritme sigui sempre un xic per sota del "de par màxim", però proper sempre proper a aquest, amb això està tot dit, és a dir aconseguir rodar amb aquest fràgil equilibri de mínim consum energètic/màxim rendiment.
Del punt més alt a la Creu de Rupit, al més baix, a peu de mar a Arenys de Mar, una parada a Arenys de Munt, a on una pizza casolana, una cervesa, i un gelat de xocolata no va fer que el cos retornés a la seva temperatura ideal de treball, en cap cas, però sí que va a ajudar a alleugerir aquesta sensació tan molesta. Això sí, que bona estava la pizza, que bo el gelat, que bé poder gaudir d'una bona cervesa.
Una tornada tranquil.la, llarga, fins al punt més llunyà del Port Balís i a on a cada quilòmetre fet, penses, "demà anirà millor, segur, però avui som aquí i això val el seu pes en or".
El ritme però, ja us puc dir que no va ser de passeig, en cap cas, lluny però de la zona vermella, sempre.
Equipats 100% d'estiu, la Betty però amb manegots des de la baixada després de la pujada del Mud direcció a la Creu de Rupit.
Menjar el que us he esmentat, aigua, el bidó de 750 ml.
Eines les de sempre sense l'esprai d'escuma.
LLums tots, del darrera, els Powerled i els Karma.
Per sota dels quaranta quilòmetres, per sota dels set-cents metres de desnivell positiu.
El dia abans per sobre dels cinquanta quilòmetres, per sobre dels 1.000 m. positius.
Ahir no va haver-hi sortida de MTB, sí els preparatius, les bikes a punt des de les set tocades del matí, però la prudència va ser la reina de la festa, fet que marca el què i el perquè dels propers dies, que ja us puc afirmar avui que seran l'entrada a un escenari d'allò més emocionant, i tant que sí.
MTB, MTB, MTB.
Avui a la nit hi podria haver aventura de les grans, això sí, equipats però de primavera, no d'estiu, aquest cop si ha de ser, millor que sigui sense passar fred.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada