Avui ja som WC, com sona, ja som SSWC.
Ara quan ens llevem demá al matí ja som mundialistes, i tant. Per a moltes persones un detall més, per a nosaltres també, però un detall molt i molt gran, i tant.
Hi ha dies per a tot, també és veritat, però el dia d'avui serà un dia gravat amb lletres d'or, pel fet de que tres catalans i un irlandès hem participat a la República d'Irlanda a la SSWC, un dia especial, sincerament, molt especial.
Com em comentava el meu amic "dolç", per la seva feina ho dic, "les sensacions", és el que és important, i tant, i aquestes després de córrer, la SSWC 2011, són les millors, podria escriure sobre molts aspectes, que també ho faré, però avui si quelcom us puc exposar és que les sensacions a diferència de les Guilleries 2011, que van ser, però que les de molta intensitat varen venir passats els mesos, a aquí a la SSWC, les sensacions ja són avui.
Som persones dins d'una societat, som part d'aquesta, i ser SSWC ens dóna un esperit molt, i molt, i molt especial, no hi podem fer res.
En Colorado, fa referència a això, la Betty també, i jo ja ho tenia clar abans de fer-la, ahir pensava, "demà després de la SSWC em sentiré molt bé, l'acabi o no l'acabi".
Són aquí les deu de la nit, hem sopat, hem fet un vol curt pel poble, però la conversa sempre ha estat envoltada d'un, "que bé, que bé, que bé".
He tingut un pensament intens a la zona més feréstega de la cursa, però molt i molt intens, dues imatges m'han vingut al cap, a la zona més encisadora, a on les M-Frame amb el vidre d'Iridi m'han dit, "alerta que aquí no t'ajudaré", pel fet de que era de nit a ple dia.
També he pensat que la JJ no serà, en cap cas, fer la bike de la Betty són tres mesos, i no per fer-la personalitzada, si no d'estricte serie, i no podem ni treure els passacables dels canvis, així que no serà, en cap cas.
Una cursa de quaranta quilòmetres és una cursa diferent per a nosaltres, per sota dels cent quilòmetres està clar que no hi pintem res, però avui això no ha estat així.
A la cursa he intercanviat posicions una dotzena de vegades amb en Jeff Jones, no sé com ho veiu, entre Spaceframe, entre Black Sheeps, entre Independents Fabrications, entre Surlys, entre Bronto, entre molts bikes de diferents pasos, jo me les he tingut tota la cursa amb el company del Jeff Jones, i un biker de New Zealand, pujant sempre jo més ràpid que ells, baixant ells molt més ràpids que jo.
De fet tota la cursa ha estat així per a mi, escalant, "aquest cop escalant he volat, i baixant he fet el que he pogut".
Una cursa a un terreny tan diferent que avui he seguit pensant que em queda molt camí per fer i no sé si tant temps per fer-lo, perquè no sé si és possible millorar notablement quna la diferència entre fer-ho bé ai aon sóc jo és assumible, perquè millorant i prou no anirem enlloc.
Demà continuaré des de l'Irlanda del Nord, crec que aquesta crònica ha de tenir dues parts, la d'ara, en calent i la de demà, i tant que sí.
Estarà bé perquè a partir de res podré posar moltes imatges, i tant que sí.
MTB, MTB, MTB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada