Així, per primera vegada aquesta des de que tinc raó de coneixement a sobre de la bike que els equipament de bike estan venint complerts, és a dir cerco l'equipament, elimino possibilitats que puguin aturar l'arribada dels equipaments i executo l'opció de compra. Així ha anat i així està funcionant. Va funcionar així amb la compra dels equipaments a Chain, i ara amb les darreres compres a diferents botigues físiques i per internet.
La sortida de dimarts tenia una component simbòlica, de fet en tenia dues, la primera estrenar un d'aquest equipaments, són uns equipaments que tanquen la porta als equipaments personalitzats, si més no a aquest any 2011, i crec que al 2012 també, perquè si hi ha Moab, serà avui per avui seguint la via lluminosa Pearl Izumi. La segona component a exposarquedarà per un altre dia, o no.
Una estrena com aquesta genera una sortida diferent, que requereix de carregar les bikes i sortir des de Sant Celoni, per escalar directes cap al Turó de l'Home.
No és un mes més, d'aquí a res falquem definitivament les tendències dels objectius de l'any pel què fa referència a la feina, i això implica estar molt concentrats amb aquesta, cosa que determina que la bike aquest any 2011 comença passades les set tocades de la tarda, això sí, a poder ser dia sí, dia també, i més ara amb les fites que s'acosten, oi que sí?
L'escalada cap al Turó, dura, amb sensacions contraposades, molt contraposades, decidir per on pujar la primera a prendre, fer-ho amb un bon ritme també, les dues van ser, i fer-ho va requerir de la millor voluntat, pujar per La Costa no és un regal, però sí un privilegi de pocs, les exigents pales de després de La Costa, així com les de després de Fontmartina sempre em recorden que cada dia que passa restem, sí, és veritat sempre cal sumar, però moltes vegades, sumar és restar, com a aquesta pujada.
Passem per Fontmartina, i tot i escalar a ritme, tenim sensació de fred, i aquest va en augment són les vuit tocades del vespre, cau el sol, minuts després ja som al Mirador.
Hem de decidir si enfilar directes al Turó o iniciar el descens, tenim fred, massa fred, anem equipats estrictament d'estiu, sense armilla ni manegots per la baixada, el sol queda darrera nostre, i bufa un vent fred, avui finalment no tidrem Turó, girem cua gelats, i iniciem la baixada passant pel Llac d'en Viada. La foto de rigor, i tant.
Són tres quarts de nou de la nit, la sensació de fred va en augment, el pas per Campins és senzillament determinant, qui fred que tenim, la Betty no nota ni mans ni peus, jo no noto res, arribem a la VW i no puc apagar el llum de la bike, no tinc tacte a les mans.
Enfilem les bikes a la VW, i fem parada i fonda, és un dir, a casa de la mare, a uns metres d'on tenim la VW. Després no una bona dutxa, no, una bona banyada amb aigua calenta ens retorna al món més interessant, com diu en Colorado, "Deu meu quin fred que he passat".
L'estrena de l'equipament passada per una sortida per aquest congelador gegant que pot ser El Montseny, i tant.
Eines les de sempre, menjar cap, aigua, un bidó de 750ml. Llums els Sigma Powerled, no portem els del darrera.
Després de la dutxa, dues cerveses fredes i una pizza a mitges, mtb, mtb, mtb.
Una tornada cap a casa pensatius, una cloenda del dia escalant cap al Turó a on les sensacions han estat contradictòries, molt, hem de perseverar i tindrem uns propers mesos sensacionals, ho tenim clar oi que sí?
MTB, MTB, MTB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada