El fet és que després de la darrera aportació d'ahir vaig quedar totalment, però totalment KO. Assegut a la cadira de la taula a on dinem.
La Betty no ha dormit en tota la nit, com sona, veurem a on ens porta aquest gir, vull dir, ser a Canberra respecte a SV és fer un gir de 180° i val el mot gir per capgitar tot i cada un dels detalls que marquen una jornada, tots, pensaments, sensacions, visions, entre molts aspectes, i pel qué fa a aspectes físics, un canvi matabòlic important, entre molts respondables d'aquest crec que un és el canvi horari, certament, i un segon responsable, és l'humitat, molt i molt més baixa a Canberra, tant que la sensació és la d'una lleugera cremor a les fosses nassals, que es tradueix amb un trencament de petites venes d'aquestes. També podria ser una lleugera alèrgia, no ho sé. De fet si els únics canvis són aquests quadi puc dir que no hi canvis significatius.
Miraré d'exposar-vos la jornada de bike d'ahir.
Des de les cinc del matí, el primer pas a fer va ser la necessitat de compartir amb vosaltres un sentir molt intens sense adonar-me de la dimensió real d'aquest fins a una explosió extraordinaria de joia, d'alegria, de goig.
Aquest va marcar l'arrancada de la jornada amb llargues i pausades converses amb la Bec, la Betty , i en Bob.
Va arribar un punt a les onze tocades a on els tres vàrem coincidir amb que era hora de fer camí cap a Stormlo, el dia abans a la tarda ja hi havíem rodat, però un anàlisi més detallat per part de la Bec li va fer pensar que el circuït definitiu presentava un canvi a la segona part d'aquest, segona part original que tampic havíem fet el dia abans.
Un cop sortir de casa ahir el sentiment, la sensació era un altre cop idèntic al de la jornada anterior, desbordats, aclaparats, manifestant-se aquestes sensacions en un silenci absolut mentre ens dirigim cap al circuït.
Com a nota carinyosa, ahir vaig posar-me les Bont, les vaig notar emocionades també, segur.
La Bec entent perfectament aquest silenci, no fa falta dir-nos res, us entenc perfectament.
Ser a on som ho vívim per una banda amb molta normalitat, és com si nosaltres fóssim originàriament d'aquí i ara passada més de mitja vida, estadísticament, i ara tornéssim a casa.
La Bec ens va dir, si mai heu de marxar de Catalunya m'agradaria que triessiu venir a viure a aquí.
Crec que en el fons dels nostres dos petits grans cors necessitàvem escoltar paraules tan belles.
Un cop al circuït vàrem repetir el tram que havíem fet el dia abans, que consistia en un recorregut corrioler d'escalada de tres pams ple de girs de quasi 360° a on lentament vas escalant cap al punt més alt del turó, i a on cada gir està sempre molt ben peraltat de forma que hi pots entrar pedalant a molta velocitat sempre. De fet és un Kilfinane sense arbres, desaparaguts aquests pels darrers incendis. Després d'escalar gaudint de valent, les pendents són exigents però no et porten mai a entrar a la zona vermella, entrem a una baixada també plena de girs peraltats pensats per no deixar de gaudir durant tota l'estona a dalt de la bike.
Un cop fet aquest primer tram molt més segurs a dalt de la bike en aquesta segona ocasió, entrem al segon tram, aquest per primera vegada, i les característiques són idèntiques al primer tram pel què fa a diversió.
La sensació és de premi a la decisió de venir de tan lluny, és un circuït que ens abraça amb força, i a on no vàrem deixar de dir en veu clara, que bé, que bé, que bé, OMG, OMG, OMG.
Si al cel no ha de ser així no tindria sentit que existis. I no és una frase meva.
El dia pel què fa a temperatures senzillament perfecte.
Després de fer aquest sensacional volta al circuït ja no en fem cap més, no som de rodar ara sí ara també a les prèvies a la cursa. Som del pensament que de fer-ho cada volta sencera serà una volta menys que farem al dia de la cursa.
La Betty memoritza cada tram, jo no, jo tasto únicament grips.
La Bec decideix que es moment de presentar-nos la seva estimada Canberra, i per tant seguidament marxem de Stormlo a Canberra.
Hi anem per un laberint de carrils bici, fins al mateix centre de la ciutat. Canberra fa ara 100 anys, és el centenari de la ciutat, un gran any. És una ciutat nova, i molt ben planificicada grans avingudes, carrils bici sempre, voreres tan amples com els mateixos carrers, fins i tot més, i excepte el centre la resta són edificis baixos. Els edificis són tots com si no tinguessin més de cinc anys.
Vaig a dormir una estona i seguiiré després.
He dormit tres hores més.
Ara són les vuit del matí a Canberra. Aquesta ciutat t'enfila a un graó especial a on veus les coses diferents, d'un altre color, a on no hi ha grisos com els que ens envolten a casa.
Josep aquí la vida té color i persegueix i persegueix el color, el gris el tenen quan el monent coincideix amb aques to.
Anem directes a un espai càlid de llum càlida, amb la Bec, que constantment acull tendresa i amabilitat vers a nosaltres dos.
Una fusta de bon menjar i tres cerveses molt suaus aterren a la nostra taula.
Aquestes, com les cadires i tot el local és d'una costrucció acollidora, un color de fulles de faig a la tardor em diu, t'esperàvem, us esperàvem.
Passada una estona arriba en Phil amb la seva Fargo, OMG.
Amb ell compartim una cervesa, i ens dirigim a un segon lloc totalment diferent del primer, hi anem per uns espais idèntics com a l'arribada de Canberra, a on tens la snsació decser a Central Park, amb la diferència que Canberra tota ella és un pulmó verd.
Cervesa, la meitat negra, i pizzes, tanquen el tram de menjars a la ciutat, riem, riem i riem entre converses ara sí d'estratègia de carrera. I com sempre jo dic el com i de quina manera gestionarem la cursa.
Com gaudim del moment, OMG, OMG, OMG.
És el meu segon mundial, al primer, un primer lloc, un segon, un tercer, i un quart, el meu, dels catalans al mundial l, diuen que jo dic com atacarem aquest segon mundial.
Relaxats, compartin l'instant que convida quasi a abraçar-nos entre el quatre, mtb, mtb, mtb.
Es fa fosc i el capità Phil decideix que cal fer camí cap a casa.
Un cop a casa tot és confús, entro a un túnel de fatiga, el dia ha sumat tantes emocions que el meu fusible ha saltat.
Descanso al butacó dels avis de la Bec, ells em posa els peus a una petita cadira, i dormo profundament, quan obro el ulls estan el tres al meu costat al menjador, en silenci, compartint junts el moment.
MTB, MTB, MTB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada