Quan tot pesa molt

És que ja tornes a ser a Catalunya. Pots pensar, manies, no, no ho són.

El nostre país té moltes virtuts, moltes, i tant que sí, i serien innumerables les paraules per a definir-les, és cert. També ho és, del cert, que una sensació que cada un dels catalans aporta, és la d'un pensament no necessàriament expressat verbalment que genera d'un fer que arranca amb, partint d'un molt bon escenari, d'una proposta excel·lent, d'un projecte ambiciós, o de qualsevol iniciativa de to molt interessant, reaccionar automàticament  sense manifestar-ho restant-l'hi la importància que realment té per mirar d'evitar el què per experiència o per prudència ens diu podria no caminar comportant posteriorment la corresponent decepció si és tracta de projectes d'oci, o de pèrdues econòmiques si es tracta de projectes de feina.

Aeroport Charles de Gaulle, París. 

I amics meus si bé és totalment justificat pensar així per les condicions pròpies de la nació catalana, per les circumstàncies d'aquesta dels darrers segles, si bé tot dóna la raó a aquesta manera d'actuar en aquesta línia de suma prudència, i forta actitud que es pot, i es considera sempre una visió negativa, mentre el què és, és una posició protectora vers a tercers si el fet, o fets venen generat per ells, o auto protectora si els fets els protagonitzem nosaltres, si bé totes aquestes actuacions són les naturals i encertades, us puc ben assegurar que de decidir mirar-ho diferent, no diré com, sí únicament diferent de com ho fem sempre, sense passar a prendre riscos de cap tipus, ni prendre decisions que considerem que no són les adequades, de fer-ho diferent no diré que res sigui després diferent, sí que com a mínim pot arribar a ser diferent, molt diferent.

Sydney.

Vull dir que hem de donar-nos una oportunitat, a fer les coses dins del nostre marc conegut, sí, no diré que no, però sí que les decisions dins d'aquest marc han de ser, poden ser diferents, i que de fer-ho, i ho dic per pròpia inexperiència, les sensacions són sensacionals, i molt refrescants, perquè, i ho esmentava a una anterior intervenció, el què viu el poble català no té raó de ser, quan parlem d'aquesta sensació d'angoixa que tots i cada un dels catalans tenim ara sí ara també, a on pensar, ai que ho perdre tot, ai que de fer-ho així tindré un problema, fins i tot, ai que de fer patiré, és el què marca el perquè de tot plegat, podrem posar-hi més murs o menys per mirar d'evitar aquesta reflexió, però al final, als trenta, el més afortunats, als quaranta, els més ben dotats intel·lectualment, als cinquanta, com en el meu cas que comencem a descobrir-ho tot just ara, t'adones que cal fer un esforç i en els petits detalls està l'oportunitat de fer-ho diferent, d'intentar veure què passa si  petites coses, petits detalls els fem interactuar entre ells amb diferent ordre, fins i tot de diferent manera, dins de la nostra epicèntrica prudència, fent referència a prendre decisions que no són les que prendríem, però que de fer-ho diferent el cost no implica risc, i sí, surti bé o no, comporta refrescar l'ambient de presa de decisions.

Aquest fet el de modificar lleugerament un resultat fruit d'haver fet quelcom diferent és enriquidor, i per tant portador de moltes i molt bones sensacions.

Bon dia des d'ara ja a SV, clar que yes.