World Solo 24 hour Mountain Bike Championships: Crònica.

Són les quatre de la matinada de dimarts.

La preparació d'aquesta edició del mundial de 24 hores SOLO a Canberra, ha sigut a casa un exercici de dedicació i constància que va començar quan vàrem  xocar amb la nit de l'anterior edició de la WEMBO del 2012 a Finale.

Aquella nit d'angoixa res tenia a veure amb un tema de rendiment físic a dalt de la bike, i de fet passats els mesos repetint aventura 24 hores a Finale del 2013 va quedar clar que com a aficionats a aquesta disciplina la nit és la nostra amiga. La patim sí, com tothom, però preparant-nos per a fer una bona nit és a on tenim la nostra única oportunitat d'apropar-nos a llocs de podi 

Amb aquest pla a Finale 2013 les coses varen sortir prou bé, de fet era un test per veure si anàvem bé, si la preparació feta fins a aquesta data havia funcionat. 

La nit a Finale va funcionar molt bé, podríem dir fins i tot que vàrem fer una cursa rodona. 

Un únic punt va indicar que tot i funcionant bé calia millorar molt encara, com ho és el fet d'haver de caminar a diferents  trams de pujada a partir de la volta cinc.Una darrera volta en cursa d'infart va ser però un indicador clar que anàvem pel bon camí.

Els mesos posteriors a Finale van ser de molta constància a dalt de la bike, arrancades de matinada durant setmanes sempre entre les quatre i les cinc de negra nit mirant d'adaptar-nos a les condicions específiques d'unes 24 hores. 

A deu minuts de les cinc del matí plou de valent a SV. Vaig a mirar de descansar una estona mès.

La veritat és que les sensacions prèvies a decidir si enfilar-nos a l'aventura de la WEMBO 2013, no eren les úniques que pesaven per decidir si anar-hi o no, però del cert és que de no ser bones aquestes sensacions aleshores segur que hauríem descartat viatjar a Austràlia. 

De fet WEMBO era l'argument no el fi. 

A dies per la WEMBO del 2013, encara no havíem comprat els bitllets d'avió, el temor a un refredat, o a una caiguda com la del dia després del mundial de la SSWC Cogne, però amb conseqüències, ens frenava des de feina mesos a fer el pas, després de les 24 hores de Finale 2013, ja hauríem d'haver agafat els vols per la WEMBO, però aquest temor a imprevistos no controlats ens va frenar, i a decidir de fer-ho, de ser, a darrera hora. 

No puc deixar de banda com a eix principal l'existència de l'embaixada de Catalunya a Canberra, la casa Bec&Phil, perquè sense la seva protecció mai hauríem tingut ni la més mínima possibilitat de pensar en poder volar a Austràlia, en cap cas, en cap cas. 

La incorporació de la Bec com a contribuïdora al Blog va fer que nosaltres la veiéssim més propera, de fet de no haver caminat aquesta proposta avui no parlaríem de Canberra, si no del Roc 'Azur. Cal pensar que és el primer cop des de la nostra primera participació al Roc ara fa uns set anys, que no hi anem de manera consecutiva, el motiu, la coincidència amb la WEMBO a Austràlia. Sempre teníem al cap que de no ser Canberra no passava res, el Roc d'Azur és molt Roc per a nosaltres, però la nostra necessitat de fer un pas més en la línia d'aquesta nova etapa que estem visquent els tres des de l'europeu de Single Speed d'aquest any ens portava a anar més enllà del fet de participar a una esdeveniment festa del MTB com és el Roc per a nosaltres, no per la majoria que són tant o més competitius que les dels corredors del mundial UCI, de fet molts dels participants són ells mateixos. I ens feia qüestionar positivament l'anada a Canberra, i per tant la participació al mundial de 24 hores de la WEMBO.

A menys d'una setmana, crec recordar, vàrem fer el pas de comprar els bitllets a destí, dos genets, dos Dracs, un destí, Austràlia, mtb, mtb, mtb.

El Blog restava d'esquena a aquest sender, únicament feia referències a un possible gran Vol, res més, pel fet que ja durant tot el darrer any he anat exposant l'objectiu possible d'Austràlia, sí, però des de Finale 2013, que la prudència em deia que millor esperar a exposar obertament la possibilitat de l'aventura a Canberra per mirar d'evitar de fer volar coloms, sempre condicionats pels possibles imprevistos. Però també és evident que les quilometrades de juliol, i a les hores que van transcorrer aquestes,  i els desnivells de l'agost,  indicaven clarament que l'aventura de Finale 2013, els resultats d'aquests, proposats sempre com a test previ a Canberra, tots aquests treballs anaven  en la mateixa direcció, la nostra participació a la WEMBO d'Austràlia.

No és únicament aquest el tram, fins i tot puc dir que des de l'europeu de Single Speed d'aquest any si bé és veritat que per proximitat de les dues vies, el tram principal passa per sobre del tram WEMBO, i de quina manera, però pel què fa al Blog aquesta no és l'aventura, encara, tot i que la intervenció Crancs al Blog, ja indica ara sí amb molta més determinació que la via principal avui s'està projectant a sobre de la principal fins ahir, vull dir que el Blog també està vivint, com la WEMBO d'aquest 2013, per a nosaltres una fusió amb la nova etapa d'aquests tres genets de Drac.

Aquest nou tram de consolidar als propers dies, marcarà el to de tot plegat.

I amb totes aquestes novetats, afrontàvem l'aventura d'Austràlia, molt emocionats els tres, en primer terme, pels Fars, pels Miradors de Drac, i agafats de la mà d'aquests la WEMBO 2013, per la que havíem treballat durant més d'un any, passant per una duríssima edició de Finale ara fa uns mesos. De fet estaria ben exposat, com el tren de Sydney que passa per sobre dels carrers de Sydney, i com la carretera que passa per sobre del tren, vull dir, vàrem fer el primer tram la WEMBO, a sobre hi vàrem posar, el Mirador de Drac, i a sobre d'aquest el Far de Canberra.

La decisió de posar-nos en mans de la Bec, i en Phil, fàcil, sense dubtes, la decisió de fer el pas de marxar a Austràlia, a hores, fàcil, la pendent de baixada del darrer tram ens hi portava, la música sonava bé, i per tant com sempre, per què no? i és una pregunta que de no tenir resposta ens porta a Vols de Drac de proporcions transcontinentals. Vull dir que no és la darrera vegada que ens ho preguntarem, i que la propera serà molt propera, perquè tot roda a vall, sense presses, sense aturades, fora de les de sempre, quan tens un Mirador que vola mentre et deixa veure pausadament l'horitzó, les per què no? són molt propers els primeres dels segones, per aquest fet des de l'europeu de Single Speed, a on les motivacions des del 2006 han fet que ara al 2013 sigui una constant plena d'emoció, i de perquè no, d'inicial porta d'entrada a sensacions diferents, i ara des de fa uns mesos ja des de dins del portal,  de sensacions bones idèntiques entre elles. Perquè  Cogne va ser una continuïtat dels dos sopars de l'europeu de Single Speed, puc dir fins i tot que des del primer segon de sortir de casa, a dies després fins l'instant d'entrar un altre cop ja de tornada, a casa, les sensacions van ser sempre, OMG, OMG, OMG. 

D'aquí les reflexions de, 24 Hores? oi Bec, no ho sé, no ho sé. 

L'ona de construcció dels Miradors, l'ona per sobre dels Miradors, dels Fars, fa que el meu pensament passi per sobre dels moments, dels instants, i el Vol ja no tingui fi, ni en pensament, ni en sentiment, els Dracs van cremar, van extingir la majoria de cavallers de la llum, van allunyar les belles fades de la nit, per protegir-les dels primers, per evitar que l'ona les, els, enfilés a un tram a on els Fars indiquen que el tram va més enllà de la nostra estada a terra de creadors. I aquest és un sender singular, no es tria, hi ets, si el far de Canberra emetrà llum prou intensa, si emetrà, no és important, sí que dos genets de Drac van anar a posar-ne els fonaments, els pilars del què pot arribar a ser un dels cinc punts de referència d'aquesta aventura dels genets de Drac i els seus Vols. 

Entre tots aquests, entre tots ells, en fila, la WEMBO del 2013, i nosaltres a dalt de l'avió, i nosaltres directes a Canberra, passant per França, i per la Xina.

La nit abans de la cursa.

Els dies previs a l'inici de la cursa, no serà motiu de crònica a The Great Escape MTB, si motiu d'arxiu, de ser, a hores de l'arrancada de la cursa.

Millors instants.

Els quatre genets de Drac no estaven per la labor de disputar el mundial, quasi el límit estava en que no estaven ni per participar-hi, la convulsió de la coincidència de pensaments, de sentiments, de sensacions entre catalans i australians va empetitir de tal manera la WEMBO que va ser necessari un esforç del gran del grup per centrar el tema i objectivar cap a una participació competitiva a la WEMBO.

Els Vols de Drac avui, demà no ho sé, passen per ser competitius dins de les curses de 24 hores, passen per ser combatius, entrant a territori de Conqueridors, i deixen empremta, per a posteriors arribades, de ser, d'una manera de fer, de veure, apassionada, a on la pila principal passa per un únic punt en comú, compartir.

El proper tram de ser, va ple de Vols, de genets arribant a Catalunya, procedents de tot el món,  el motiu el què nosaltres tenim previst, compartir Vols, més Vols i més Vols. Res més, sense cap més fons que no sigui  compartint un sentiment de benestar entre tots nosaltres.

Sí és veritat defensem una causa la de ser, la d'existir com a nació catalana, però dins d'un marc establert del diàleg i la ben entesa  i a on fora d'aquests no hi ha tram. Saber-nos a casa, ja no entre genets convidats que comparteixen el nostre sentiment, si no únicament que el respecten indiferentment del seu pensar, vull dir que accepten que pensem diferent ja és a casa motiu de benestar. 

Abans de tot.

Minuts previs a la cursa.

Entre tantes i tantes sensacions, entre tantes pensades, entre tantes reflexions ara sí, ara també, ja érem a a la sortida d'aquesta edició del mundial de les 24 hores SOLO, per a nosaltres la segona edició d'un mundial, el primer Finale, el segon ara a Canberra. Ets darrera de tot, com sempre a excepció de Finale 2013, i veus com tot roda pels teus ulls com una sèrie d'imatges sense fi, no aconsegueixes visualitzar el moment, perquè l'emoció et cega aquesta possibilitat, aquests són grans instants, grans moments.

Pre cursa.

A res de l'inici del mundial.

El tir de sortida sona, comencem el mundial 24 hores SOLO, dins de la categoria Single Speed, nosaltres com sempre rodem sense presses, la cursa tindrà temps de posar-nos al límit, no cal que l'anem a buscar nosaltres, vindrà ell i de quina manera, i de quina manera.

Storm-Lo.

El circuit es fa tot a a dalt de la bike, sense pendents acusades impossibles, sí tipus laberint, girant i girant sobre si mateix fins el punt de portar-nos a l'extasis del gaudir a dalt de la bike, i fins al punt de d'estruir-nos també, és un circuit tipus Kilfinane, a on fer-lo és un gaudir a dalt de la bike, però un plaer Volar amb el nostres Dracs per Storm-Lo, un privilegi. Aquest és un parc tancat, vull dir una zona exclusiva per a la pràctica del MTB, un espai de somni, per a gaudir, gaudir, i gaudir a dalt de la bike.

La cursa té una distància per volta de 17 Km. per aquest motiu portem la bossa entre el TT i la potència, amb fruits secs i llaminadures, pel fet que nosaltres podem rodar sense alimentació uns deu quilòmetres, passada la segona volta, per aquest motiu passem també del bidó d'aigua de 750 ml. al bidó de 1.000 ml. perquè si bé és veritat que normalment podríem superar la volta amb el bidó de 750 ml. també ho és que no totes, no totes, i a unes 24 hores una volta sense aigua, bé no ens ho podem permetre, en cap cas.

Compartint primers instants.

Després de la primera volta, m'aturo a la carpa, i aquest procés serà així des de la primera volta fins a la darrera, quinze voltes, quinze aturades, per agafar sempre aigua, a excepció de la nit que durant dues voltes no vaig veure quasi aigua, la resta sempre, i per menjar fins la volta deu, aprox. a on menjava sempre abans d'arribar a la carpa, per mirar de no devorar, si no d'ingerir de manera racional.

Dues assegudes a una de les cadires de la carpa en totes les 24 hores. La primera per posar-me les botes d'hivern a l'entrada de la  nit, i una segona per treure'm les botes d'hivern després de la primera volta un cop ja gaudíem de l'arribada del sol, cap més.

Dues voltes de nit en cinc hores, marquen la història del nostra mundial de  les 24 hores SOLO de Canberra. i podríem pensar a casa que aquest va ser un punt d'inflexió a casa pel què fa al Mundial, a l'inrevés, a l'inrevés, l'entrada de la nit a Storm-Lo ens va enfonsar les dues popes, absolutament, ens va dinamitar el ritme de cursa fins a creuar per darrera vegada l'arc d'arribada, certament, i si bé això és així, la sensació que tinc, que tenim, és la d'haver fet la millor cursa de 24 hores SOLO Single Speed que hem fet fins avui.

Perseguint i perseguit per bikers.

Sense cap mena de dubte, les posicions assolides les que el  nostre nivell ens van permetre, és el lloc que ens toca a aquesta edició del mundial de 24 hores SOLO a Storm-Lo, ni una més ni una menys.

Els nostres competidors eren més ràpids, anaven més ben preparats, i el més important, perquè aquests dos aspectes sempre són així, el més important, no van fallar mai, o nosaltres no ho vàrem veure, no van presentar cap fuga, i nosaltres fent una cursa impecable, no vàrem tenir cap oportunitat de fer més. Pel què fa als meus competidors en la categoria Single Speed, bé, ni una sola oportunitat, cap, si bé no vaig tenir una gran sensació entre els Single Speed, de ser molt més lent que tots, que els tres primers sí, respecte la resta no, per la  realitat no va ser aquesta, eren molt més ràpids tots.

Un aspecte molt important, amb l'arribada de la nit, i això ja no va deixar de ser així, el meu cos es va convertir amb una massa de cristall que a cada tram, a cada mínim relleu del terreny la sensació de trencament de la meva estructura era constant, Storm-Lo a partir de l'arribada de la nit, va deixar de ser un circuit amic per passar a ser un entorn depredador de genets de Drac, i a on el repte va ser no deixar de pedalar, no arribar a la carpa i posar peu definitivament. Més de no pensar en una aturada, que en una aturada a la carpa, vull, dir, que arribar a la carpa, no era cap mena de problema perquè passats uns primers minuts, el nostre cap ensinistrat als darrers mesos per a pedalar ara sí, ara també, automàticament ens indicava, anem, anem.

Storm-.

També he de dir, que amb l'arribada de la nit, vàrem perdre l'equilibri a dalt de la bike, com sona, i l'escalada amb girs de tres quarts de volta no els podíem fer, això va ser així durant quasi cinc hores, el perquè, quedarà per a la posteritat, és un fet, el circuit ens va superar en una nova vesant, encara ara desconeguda per a nosaltres, però per aquest mateix motiu, encara li donem més valor a la nostra actuació a aquest mundial, perduts, destruïts, esmicolats, en la foscor de la nit a quinze quilometres de la carpa, per dues vegades, la desorientació va ser absoluta, no podíem fer el circuit a dalt de la bike, fins i tot a llocs planers, i això no ens va fer perdre l'ànim, el va minar, és cert, però vàrem canviar l'estratègia, vàrem passar a mode dia, és a dir, ens refarem amb la sortida del sol.

Lo.

I així va ser, i així va ser durant mitja volta, perquè amb la sortida del sol, la caiguda va ser doble, i remuntar encara va fer que tot tingui un to més èpic, perquè la cursa en sortir el sol fins a creuar l'arc per darrera vegada, la darrera volta va ser amb diferència el Via Crucis més sacrificat que he viscut fins avui dins d'una cursa, ni les meves primeres Guilleries van ser així, com aquesta darrera volta del mundial, OMG. Puc afirmar que el segon quilòmetre de la darrera volta no tenia ni idea de com podria acabar-la, tenia clar que sí, o sí, però també tenia clar que potser no, que potser aquest cop seria el primer d'entre tots, i el terme no l'escric no cal.

Quina lliçó, però quina lliçó, OMG, vull dir quan ets darrera tot hauria de venir donat, no és el cas, un mundial trasteja amb tots i cada un dels bikers que tenen el pensament agosarat de ser-hi. Quan una cursa, quan els corredors que hi participen tenen aquest nivell, bé, cal en primer terme felicitar-los a tots, a tots i cada un, organitzadors, una cursa impecable, als participants, per la seva combativitat, la més implacable a on he tingut el plaer de ser desquartitzat de manera més acurada i sense contemplacions. El què fa que la nostra participació encara tingui més valor, hem estat no diré derrotats a data d'avui, perquè quan el rival és tan superior, no caus derrotat perquè no ets rival per a ells, hi érem i vàrem fer la millor cursa que podíem fer, a les antípodes de casa amics meus pedalen molt, molt, tots hi teniu lloc, certament, perquè aquí a casa, vosaltres ja sou més ràpids que nosaltres, és cert, però creieu-me si us dic que no us desitjo que hi fóssiu, que segur que ho hauríeu fet molt bé, segur, però ara ja a casa, el pensament és, OMG.

Un punt i a part per la Bec, una bikers fora d'escala, que encara ara, després d'haver guanyat el mundial, de fer-ho el corresponent als nacionals, encara ara està per explotar pel què fa a èxits amb majúscules com el que ja ha aconseguit a dalt d'una bike Single Speed rígida.

The Best.

La Bec deu ser la depredadora de voltes més impressionant amb la que hem competit, pel fet també de compartir la seva cara més familiar, i després coincidir dins d'un mundial a Canberra. Bec ets uns monstre devorador de voltes, a casa restem en silenci respectuós, joiós quan fem referència a la teva manera de pedalar, no teníem coneixement que existís aquest perfil de dona fràgil, i de dona conqueridora a dalt de la bike, tot i que la Betty després de Finale 2012 no parava de dir que eres uns monstre del MTB.

Campió entre campions.

Phil, bé, quin altre, un campió en la zona del silenci i la discreció personalitzada, perquè no competeix al seu nivell real, gaudeix de la bike, és a on he d'anar jo, sense cap mena de dubte, la diferència és que tu ets biker de podi, que no persegueix podis, increïble.

 En cursa.

A la tarda, dins de la cursa, a les prèvies a la nit, la sensació era d'un sol intens que et fonia les idees, amb la Betty no ens vàrem dir res, les gorres fora, i en el meu cas dos calmants de 200 mg pel mal de cap, jo crec que motivat per aquest sol tan intens, i després de retirar la gorra, crema pel sol al cap i cara, passades les hores aquest mal de cap va marxar, o que bé, o que bé, també és veritat que va marxar el sol, però va tornar passades les hores i el mal de cap no, per diferents motius, la crema protectora, que les hores de sol van ser menys, que no portava la gorra que si bé per protecció és ideal, la pressió que notava era tal que creia que m'explotaria el cap. El fet és que els dos calmats de 200 mg. van funcionar, agafats de la mà de la crema protectora. L'entrada de la nit, la nit us l'he exposat detalladament.

Fos sota el sol.

Mentre rodava, el pas dels bikers era constant, quan dic constant, era això uns deus bikers per quilòmetre recorregut, la majoria per no dir tots tenia la sensació que venien per darrera, i jo no recordo haver avançat cap biker en tota la cursa, que del cert que no és així, i ara ho escric i sé del cert que vaig també avançar d'altres bikers, sí, però aquesta no era la sensació, i no ho era pel fet que en venien molts més pel darrera. Una anècdota a comentar, el grup elit capdavanter format per uns cinc bikers, em va passar, i vaig decidir anar una breu estona amb ells, he de dir que la sorpresa va ser meva, perquè podia seguir el seu ritme, curiós, però podia, un ritme exigent, sí, no asfixiant, fet que em deixa perplex, i serà motiu de reflexió a casa, de fet sense comentar aquest fet ja hem decidit aspectes basats en aquest fet.

Mentre escalava, no, mentre rodava per una pila de senders tècnics de baixada abordables per a mi, els bikers amb les seves joies de 29er doble suspensió, era un espectacle veure com feien volar les seves bikes, increïble, senzillament increïble. Fins i tot diria que aquesta és la imatge més repetitiva que em ve al cap quan penso en els corriols de Storm-Lo, la segona o a l'inrevés és el moment a on rodant amb en Phil, a una recta de baixada de dos pams d'amplada, en Phil em diu que miri a la dreta a uns cinc metres,  i en fer-ho veig un cangur com corria amb uns salts impressionats en paral·lel a la meva trajectòria, així vàrem seguir uns cinquanta metres potser més, va ser un moment màgic, i com amb els bikers australians, lògicament, també em va guanyar, era molt més ràpid ell que jo, i penses, fins i tot els cangurs, o a l'inrevés, fins i tot els bikers, no és important l'ordre de, tampoc el fet. 

En cursa. 

Gràcies Phil, sense tu el mundial hauria sigut crec quasi impossible d'afrontar.

Fi de cursa.

La darrera volta bé, no entraré un altre cop en detalls, no cal, dir que primer va venir en Phil per darrera, va seguir amb nosaltres, i que a uns cent metres vàrem esperar a l'avió anomenat Bec, i junts vàrem creuar per darrera vegada l'arc d'arribada a aquesta edició del mundial de 24 hores SOLO de Canberra, va ser un instant màgic, entre sonores ovacions, entre la bandera de Catalunya, el millor instant? no ho sé, no ho sé, dels grans sí, i tant que sí.

Sense els cafès de L'Andre, bé,  res hauria pogut ser perquè entre d'altres coses, el fred de la nit d'uns 3ºC feia que preferís pedalar, a no pas ser proper a la carpa, però de pensar en els seus cafès,  un somni ara, una realitat a Storm-Lo. 

Reina dels postres.

I les magdalenes de la Sarah, bé de somni, de somni. 

Tan alt com amable.

I en Bear, OMG, es pot ser més alt, que no ho crec, no més simpàtic,  i amables que tots ells, gràcies, gràcies, gràcies. L'Alicia, bé el mateix, l'amabilitat personificada, com l'Andre, OMG, OMG, OMG.

Quatre Genets.

Quatre genets amb quatre Dracs Single Speed rígids.  Gran final, gran final, gran cursa, gran cursa, clar que yes. 

Dies de Single Speed. 

No dic que no anem per una segona part  de la crònica de la cursa,  però per avui, després de dies de pensar-la, de tot el dia d'avui des de la matinada fins l'entrada de la nit, aquests són els pensaments més propers ara vers al mundial, mtb, mtb, mtb.