World Solo 24 hour Mountain Bike Championships: Crònica.

Són les quatre de la matinada de dimarts.

La preparació d'aquesta edició del mundial de 24 hores SOLO a Canberra, ha sigut a casa un exercici de dedicació i constància que va començar quan vàrem  xocar amb la nit de l'anterior edició de la WEMBO del 2012 a Finale.

Aquella nit d'angoixa res tenia a veure amb un tema de rendiment físic a dalt de la bike, i de fet passats els mesos repetint aventura 24 hores a Finale del 2013 va quedar clar que com a aficionats a aquesta disciplina la nit és la nostra amiga. La patim sí, com tothom, però preparant-nos per a fer una bona nit és a on tenim la nostra única oportunitat d'apropar-nos a llocs de podi 

Amb aquest pla a Finale 2013 les coses varen sortir prou bé, de fet era un test per veure si anàvem bé, si la preparació feta fins a aquesta data havia funcionat. 

La nit a Finale va funcionar molt bé, podríem dir fins i tot que vàrem fer una cursa rodona. 

Un únic punt va indicar que tot i funcionant bé calia millorar molt encara, com ho és el fet d'haver de caminar a diferents  trams de pujada a partir de la volta cinc.Una darrera volta en cursa d'infart va ser però un indicador clar que anàvem pel bon camí.

Els mesos posteriors a Finale van ser de molta constància a dalt de la bike, arrancades de matinada durant setmanes sempre entre les quatre i les cinc de negra nit mirant d'adaptar-nos a les condicions específiques d'unes 24 hores. 

A deu minuts de les cinc del matí plou de valent a SV. Vaig a mirar de descansar una estona mès.

La veritat és que les sensacions prèvies a decidir si enfilar-nos a l'aventura de la WEMBO 2013, no eren les úniques que pesaven per decidir si anar-hi o no, però del cert és que de no ser bones aquestes sensacions aleshores segur que hauríem descartat viatjar a Austràlia. 

De fet WEMBO era l'argument no el fi. 

A dies per la WEMBO del 2013, encara no havíem comprat els bitllets d'avió, el temor a un refredat, o a una caiguda com la del dia després del mundial de la SSWC Cogne, però amb conseqüències, ens frenava des de feina mesos a fer el pas, després de les 24 hores de Finale 2013, ja hauríem d'haver agafat els vols per la WEMBO, però aquest temor a imprevistos no controlats ens va frenar, i a decidir de fer-ho, de ser, a darrera hora. 

No puc deixar de banda com a eix principal l'existència de l'embaixada de Catalunya a Canberra, la casa Bec&Phil, perquè sense la seva protecció mai hauríem tingut ni la més mínima possibilitat de pensar en poder volar a Austràlia, en cap cas, en cap cas. 

La incorporació de la Bec com a contribuïdora al Blog va fer que nosaltres la veiéssim més propera, de fet de no haver caminat aquesta proposta avui no parlaríem de Canberra, si no del Roc 'Azur. Cal pensar que és el primer cop des de la nostra primera participació al Roc ara fa uns set anys, que no hi anem de manera consecutiva, el motiu, la coincidència amb la WEMBO a Austràlia. Sempre teníem al cap que de no ser Canberra no passava res, el Roc d'Azur és molt Roc per a nosaltres, però la nostra necessitat de fer un pas més en la línia d'aquesta nova etapa que estem visquent els tres des de l'europeu de Single Speed d'aquest any ens portava a anar més enllà del fet de participar a una esdeveniment festa del MTB com és el Roc per a nosaltres, no per la majoria que són tant o més competitius que les dels corredors del mundial UCI, de fet molts dels participants són ells mateixos. I ens feia qüestionar positivament l'anada a Canberra, i per tant la participació al mundial de 24 hores de la WEMBO.

A menys d'una setmana, crec recordar, vàrem fer el pas de comprar els bitllets a destí, dos genets, dos Dracs, un destí, Austràlia, mtb, mtb, mtb.

El Blog restava d'esquena a aquest sender, únicament feia referències a un possible gran Vol, res més, pel fet que ja durant tot el darrer any he anat exposant l'objectiu possible d'Austràlia, sí, però des de Finale 2013, que la prudència em deia que millor esperar a exposar obertament la possibilitat de l'aventura a Canberra per mirar d'evitar de fer volar coloms, sempre condicionats pels possibles imprevistos. Però també és evident que les quilometrades de juliol, i a les hores que van transcorrer aquestes,  i els desnivells de l'agost,  indicaven clarament que l'aventura de Finale 2013, els resultats d'aquests, proposats sempre com a test previ a Canberra, tots aquests treballs anaven  en la mateixa direcció, la nostra participació a la WEMBO d'Austràlia.

No és únicament aquest el tram, fins i tot puc dir que des de l'europeu de Single Speed d'aquest any si bé és veritat que per proximitat de les dues vies, el tram principal passa per sobre del tram WEMBO, i de quina manera, però pel què fa al Blog aquesta no és l'aventura, encara, tot i que la intervenció Crancs al Blog, ja indica ara sí amb molta més determinació que la via principal avui s'està projectant a sobre de la principal fins ahir, vull dir que el Blog també està vivint, com la WEMBO d'aquest 2013, per a nosaltres una fusió amb la nova etapa d'aquests tres genets de Drac.

Aquest nou tram de consolidar als propers dies, marcarà el to de tot plegat.

I amb totes aquestes novetats, afrontàvem l'aventura d'Austràlia, molt emocionats els tres, en primer terme, pels Fars, pels Miradors de Drac, i agafats de la mà d'aquests la WEMBO 2013, per la que havíem treballat durant més d'un any, passant per una duríssima edició de Finale ara fa uns mesos. De fet estaria ben exposat, com el tren de Sydney que passa per sobre dels carrers de Sydney, i com la carretera que passa per sobre del tren, vull dir, vàrem fer el primer tram la WEMBO, a sobre hi vàrem posar, el Mirador de Drac, i a sobre d'aquest el Far de Canberra.

La decisió de posar-nos en mans de la Bec, i en Phil, fàcil, sense dubtes, la decisió de fer el pas de marxar a Austràlia, a hores, fàcil, la pendent de baixada del darrer tram ens hi portava, la música sonava bé, i per tant com sempre, per què no? i és una pregunta que de no tenir resposta ens porta a Vols de Drac de proporcions transcontinentals. Vull dir que no és la darrera vegada que ens ho preguntarem, i que la propera serà molt propera, perquè tot roda a vall, sense presses, sense aturades, fora de les de sempre, quan tens un Mirador que vola mentre et deixa veure pausadament l'horitzó, les per què no? són molt propers els primeres dels segones, per aquest fet des de l'europeu de Single Speed, a on les motivacions des del 2006 han fet que ara al 2013 sigui una constant plena d'emoció, i de perquè no, d'inicial porta d'entrada a sensacions diferents, i ara des de fa uns mesos ja des de dins del portal,  de sensacions bones idèntiques entre elles. Perquè  Cogne va ser una continuïtat dels dos sopars de l'europeu de Single Speed, puc dir fins i tot que des del primer segon de sortir de casa, a dies després fins l'instant d'entrar un altre cop ja de tornada, a casa, les sensacions van ser sempre, OMG, OMG, OMG. 

D'aquí les reflexions de, 24 Hores? oi Bec, no ho sé, no ho sé. 

L'ona de construcció dels Miradors, l'ona per sobre dels Miradors, dels Fars, fa que el meu pensament passi per sobre dels moments, dels instants, i el Vol ja no tingui fi, ni en pensament, ni en sentiment, els Dracs van cremar, van extingir la majoria de cavallers de la llum, van allunyar les belles fades de la nit, per protegir-les dels primers, per evitar que l'ona les, els, enfilés a un tram a on els Fars indiquen que el tram va més enllà de la nostra estada a terra de creadors. I aquest és un sender singular, no es tria, hi ets, si el far de Canberra emetrà llum prou intensa, si emetrà, no és important, sí que dos genets de Drac van anar a posar-ne els fonaments, els pilars del què pot arribar a ser un dels cinc punts de referència d'aquesta aventura dels genets de Drac i els seus Vols. 

Entre tots aquests, entre tots ells, en fila, la WEMBO del 2013, i nosaltres a dalt de l'avió, i nosaltres directes a Canberra, passant per França, i per la Xina.

La nit abans de la cursa.

Els dies previs a l'inici de la cursa, no serà motiu de crònica a The Great Escape MTB, si motiu d'arxiu, de ser, a hores de l'arrancada de la cursa.

Millors instants.

Els quatre genets de Drac no estaven per la labor de disputar el mundial, quasi el límit estava en que no estaven ni per participar-hi, la convulsió de la coincidència de pensaments, de sentiments, de sensacions entre catalans i australians va empetitir de tal manera la WEMBO que va ser necessari un esforç del gran del grup per centrar el tema i objectivar cap a una participació competitiva a la WEMBO.

Els Vols de Drac avui, demà no ho sé, passen per ser competitius dins de les curses de 24 hores, passen per ser combatius, entrant a territori de Conqueridors, i deixen empremta, per a posteriors arribades, de ser, d'una manera de fer, de veure, apassionada, a on la pila principal passa per un únic punt en comú, compartir.

El proper tram de ser, va ple de Vols, de genets arribant a Catalunya, procedents de tot el món,  el motiu el què nosaltres tenim previst, compartir Vols, més Vols i més Vols. Res més, sense cap més fons que no sigui  compartint un sentiment de benestar entre tots nosaltres.

Sí és veritat defensem una causa la de ser, la d'existir com a nació catalana, però dins d'un marc establert del diàleg i la ben entesa  i a on fora d'aquests no hi ha tram. Saber-nos a casa, ja no entre genets convidats que comparteixen el nostre sentiment, si no únicament que el respecten indiferentment del seu pensar, vull dir que accepten que pensem diferent ja és a casa motiu de benestar. 

Abans de tot.

Minuts previs a la cursa.

Entre tantes i tantes sensacions, entre tantes pensades, entre tantes reflexions ara sí, ara també, ja érem a a la sortida d'aquesta edició del mundial de les 24 hores SOLO, per a nosaltres la segona edició d'un mundial, el primer Finale, el segon ara a Canberra. Ets darrera de tot, com sempre a excepció de Finale 2013, i veus com tot roda pels teus ulls com una sèrie d'imatges sense fi, no aconsegueixes visualitzar el moment, perquè l'emoció et cega aquesta possibilitat, aquests són grans instants, grans moments.

Pre cursa.

A res de l'inici del mundial.

El tir de sortida sona, comencem el mundial 24 hores SOLO, dins de la categoria Single Speed, nosaltres com sempre rodem sense presses, la cursa tindrà temps de posar-nos al límit, no cal que l'anem a buscar nosaltres, vindrà ell i de quina manera, i de quina manera.

Storm-Lo.

El circuit es fa tot a a dalt de la bike, sense pendents acusades impossibles, sí tipus laberint, girant i girant sobre si mateix fins el punt de portar-nos a l'extasis del gaudir a dalt de la bike, i fins al punt de d'estruir-nos també, és un circuit tipus Kilfinane, a on fer-lo és un gaudir a dalt de la bike, però un plaer Volar amb el nostres Dracs per Storm-Lo, un privilegi. Aquest és un parc tancat, vull dir una zona exclusiva per a la pràctica del MTB, un espai de somni, per a gaudir, gaudir, i gaudir a dalt de la bike.

La cursa té una distància per volta de 17 Km. per aquest motiu portem la bossa entre el TT i la potència, amb fruits secs i llaminadures, pel fet que nosaltres podem rodar sense alimentació uns deu quilòmetres, passada la segona volta, per aquest motiu passem també del bidó d'aigua de 750 ml. al bidó de 1.000 ml. perquè si bé és veritat que normalment podríem superar la volta amb el bidó de 750 ml. també ho és que no totes, no totes, i a unes 24 hores una volta sense aigua, bé no ens ho podem permetre, en cap cas.

Compartint primers instants.

Després de la primera volta, m'aturo a la carpa, i aquest procés serà així des de la primera volta fins a la darrera, quinze voltes, quinze aturades, per agafar sempre aigua, a excepció de la nit que durant dues voltes no vaig veure quasi aigua, la resta sempre, i per menjar fins la volta deu, aprox. a on menjava sempre abans d'arribar a la carpa, per mirar de no devorar, si no d'ingerir de manera racional.

Dues assegudes a una de les cadires de la carpa en totes les 24 hores. La primera per posar-me les botes d'hivern a l'entrada de la  nit, i una segona per treure'm les botes d'hivern després de la primera volta un cop ja gaudíem de l'arribada del sol, cap més.

Dues voltes de nit en cinc hores, marquen la història del nostra mundial de  les 24 hores SOLO de Canberra. i podríem pensar a casa que aquest va ser un punt d'inflexió a casa pel què fa al Mundial, a l'inrevés, a l'inrevés, l'entrada de la nit a Storm-Lo ens va enfonsar les dues popes, absolutament, ens va dinamitar el ritme de cursa fins a creuar per darrera vegada l'arc d'arribada, certament, i si bé això és així, la sensació que tinc, que tenim, és la d'haver fet la millor cursa de 24 hores SOLO Single Speed que hem fet fins avui.

Perseguint i perseguit per bikers.

Sense cap mena de dubte, les posicions assolides les que el  nostre nivell ens van permetre, és el lloc que ens toca a aquesta edició del mundial de 24 hores SOLO a Storm-Lo, ni una més ni una menys.

Els nostres competidors eren més ràpids, anaven més ben preparats, i el més important, perquè aquests dos aspectes sempre són així, el més important, no van fallar mai, o nosaltres no ho vàrem veure, no van presentar cap fuga, i nosaltres fent una cursa impecable, no vàrem tenir cap oportunitat de fer més. Pel què fa als meus competidors en la categoria Single Speed, bé, ni una sola oportunitat, cap, si bé no vaig tenir una gran sensació entre els Single Speed, de ser molt més lent que tots, que els tres primers sí, respecte la resta no, per la  realitat no va ser aquesta, eren molt més ràpids tots.

Un aspecte molt important, amb l'arribada de la nit, i això ja no va deixar de ser així, el meu cos es va convertir amb una massa de cristall que a cada tram, a cada mínim relleu del terreny la sensació de trencament de la meva estructura era constant, Storm-Lo a partir de l'arribada de la nit, va deixar de ser un circuit amic per passar a ser un entorn depredador de genets de Drac, i a on el repte va ser no deixar de pedalar, no arribar a la carpa i posar peu definitivament. Més de no pensar en una aturada, que en una aturada a la carpa, vull, dir, que arribar a la carpa, no era cap mena de problema perquè passats uns primers minuts, el nostre cap ensinistrat als darrers mesos per a pedalar ara sí, ara també, automàticament ens indicava, anem, anem.

Storm-.

També he de dir, que amb l'arribada de la nit, vàrem perdre l'equilibri a dalt de la bike, com sona, i l'escalada amb girs de tres quarts de volta no els podíem fer, això va ser així durant quasi cinc hores, el perquè, quedarà per a la posteritat, és un fet, el circuit ens va superar en una nova vesant, encara ara desconeguda per a nosaltres, però per aquest mateix motiu, encara li donem més valor a la nostra actuació a aquest mundial, perduts, destruïts, esmicolats, en la foscor de la nit a quinze quilometres de la carpa, per dues vegades, la desorientació va ser absoluta, no podíem fer el circuit a dalt de la bike, fins i tot a llocs planers, i això no ens va fer perdre l'ànim, el va minar, és cert, però vàrem canviar l'estratègia, vàrem passar a mode dia, és a dir, ens refarem amb la sortida del sol.

Lo.

I així va ser, i així va ser durant mitja volta, perquè amb la sortida del sol, la caiguda va ser doble, i remuntar encara va fer que tot tingui un to més èpic, perquè la cursa en sortir el sol fins a creuar l'arc per darrera vegada, la darrera volta va ser amb diferència el Via Crucis més sacrificat que he viscut fins avui dins d'una cursa, ni les meves primeres Guilleries van ser així, com aquesta darrera volta del mundial, OMG. Puc afirmar que el segon quilòmetre de la darrera volta no tenia ni idea de com podria acabar-la, tenia clar que sí, o sí, però també tenia clar que potser no, que potser aquest cop seria el primer d'entre tots, i el terme no l'escric no cal.

Quina lliçó, però quina lliçó, OMG, vull dir quan ets darrera tot hauria de venir donat, no és el cas, un mundial trasteja amb tots i cada un dels bikers que tenen el pensament agosarat de ser-hi. Quan una cursa, quan els corredors que hi participen tenen aquest nivell, bé, cal en primer terme felicitar-los a tots, a tots i cada un, organitzadors, una cursa impecable, als participants, per la seva combativitat, la més implacable a on he tingut el plaer de ser desquartitzat de manera més acurada i sense contemplacions. El què fa que la nostra participació encara tingui més valor, hem estat no diré derrotats a data d'avui, perquè quan el rival és tan superior, no caus derrotat perquè no ets rival per a ells, hi érem i vàrem fer la millor cursa que podíem fer, a les antípodes de casa amics meus pedalen molt, molt, tots hi teniu lloc, certament, perquè aquí a casa, vosaltres ja sou més ràpids que nosaltres, és cert, però creieu-me si us dic que no us desitjo que hi fóssiu, que segur que ho hauríeu fet molt bé, segur, però ara ja a casa, el pensament és, OMG.

Un punt i a part per la Bec, una bikers fora d'escala, que encara ara, després d'haver guanyat el mundial, de fer-ho el corresponent als nacionals, encara ara està per explotar pel què fa a èxits amb majúscules com el que ja ha aconseguit a dalt d'una bike Single Speed rígida.

The Best.

La Bec deu ser la depredadora de voltes més impressionant amb la que hem competit, pel fet també de compartir la seva cara més familiar, i després coincidir dins d'un mundial a Canberra. Bec ets uns monstre devorador de voltes, a casa restem en silenci respectuós, joiós quan fem referència a la teva manera de pedalar, no teníem coneixement que existís aquest perfil de dona fràgil, i de dona conqueridora a dalt de la bike, tot i que la Betty després de Finale 2012 no parava de dir que eres uns monstre del MTB.

Campió entre campions.

Phil, bé, quin altre, un campió en la zona del silenci i la discreció personalitzada, perquè no competeix al seu nivell real, gaudeix de la bike, és a on he d'anar jo, sense cap mena de dubte, la diferència és que tu ets biker de podi, que no persegueix podis, increïble.

 En cursa.

A la tarda, dins de la cursa, a les prèvies a la nit, la sensació era d'un sol intens que et fonia les idees, amb la Betty no ens vàrem dir res, les gorres fora, i en el meu cas dos calmants de 200 mg pel mal de cap, jo crec que motivat per aquest sol tan intens, i després de retirar la gorra, crema pel sol al cap i cara, passades les hores aquest mal de cap va marxar, o que bé, o que bé, també és veritat que va marxar el sol, però va tornar passades les hores i el mal de cap no, per diferents motius, la crema protectora, que les hores de sol van ser menys, que no portava la gorra que si bé per protecció és ideal, la pressió que notava era tal que creia que m'explotaria el cap. El fet és que els dos calmats de 200 mg. van funcionar, agafats de la mà de la crema protectora. L'entrada de la nit, la nit us l'he exposat detalladament.

Fos sota el sol.

Mentre rodava, el pas dels bikers era constant, quan dic constant, era això uns deus bikers per quilòmetre recorregut, la majoria per no dir tots tenia la sensació que venien per darrera, i jo no recordo haver avançat cap biker en tota la cursa, que del cert que no és així, i ara ho escric i sé del cert que vaig també avançar d'altres bikers, sí, però aquesta no era la sensació, i no ho era pel fet que en venien molts més pel darrera. Una anècdota a comentar, el grup elit capdavanter format per uns cinc bikers, em va passar, i vaig decidir anar una breu estona amb ells, he de dir que la sorpresa va ser meva, perquè podia seguir el seu ritme, curiós, però podia, un ritme exigent, sí, no asfixiant, fet que em deixa perplex, i serà motiu de reflexió a casa, de fet sense comentar aquest fet ja hem decidit aspectes basats en aquest fet.

Mentre escalava, no, mentre rodava per una pila de senders tècnics de baixada abordables per a mi, els bikers amb les seves joies de 29er doble suspensió, era un espectacle veure com feien volar les seves bikes, increïble, senzillament increïble. Fins i tot diria que aquesta és la imatge més repetitiva que em ve al cap quan penso en els corriols de Storm-Lo, la segona o a l'inrevés és el moment a on rodant amb en Phil, a una recta de baixada de dos pams d'amplada, en Phil em diu que miri a la dreta a uns cinc metres,  i en fer-ho veig un cangur com corria amb uns salts impressionats en paral·lel a la meva trajectòria, així vàrem seguir uns cinquanta metres potser més, va ser un moment màgic, i com amb els bikers australians, lògicament, també em va guanyar, era molt més ràpid ell que jo, i penses, fins i tot els cangurs, o a l'inrevés, fins i tot els bikers, no és important l'ordre de, tampoc el fet. 

En cursa. 

Gràcies Phil, sense tu el mundial hauria sigut crec quasi impossible d'afrontar.

Fi de cursa.

La darrera volta bé, no entraré un altre cop en detalls, no cal, dir que primer va venir en Phil per darrera, va seguir amb nosaltres, i que a uns cent metres vàrem esperar a l'avió anomenat Bec, i junts vàrem creuar per darrera vegada l'arc d'arribada a aquesta edició del mundial de 24 hores SOLO de Canberra, va ser un instant màgic, entre sonores ovacions, entre la bandera de Catalunya, el millor instant? no ho sé, no ho sé, dels grans sí, i tant que sí.

Sense els cafès de L'Andre, bé,  res hauria pogut ser perquè entre d'altres coses, el fred de la nit d'uns 3ºC feia que preferís pedalar, a no pas ser proper a la carpa, però de pensar en els seus cafès,  un somni ara, una realitat a Storm-Lo. 

Reina dels postres.

I les magdalenes de la Sarah, bé de somni, de somni. 

Tan alt com amable.

I en Bear, OMG, es pot ser més alt, que no ho crec, no més simpàtic,  i amables que tots ells, gràcies, gràcies, gràcies. L'Alicia, bé el mateix, l'amabilitat personificada, com l'Andre, OMG, OMG, OMG.

Quatre Genets.

Quatre genets amb quatre Dracs Single Speed rígids.  Gran final, gran final, gran cursa, gran cursa, clar que yes. 

Dies de Single Speed. 

No dic que no anem per una segona part  de la crònica de la cursa,  però per avui, després de dies de pensar-la, de tot el dia d'avui des de la matinada fins l'entrada de la nit, aquests són els pensaments més propers ara vers al mundial, mtb, mtb, mtb. 

Des de les quatre de la matinada

Fins ara preparant la crònica de la cursa del mundial 24 hores SOLO d'Austràlia.

Storm-Lo.

A minuts de preparar-me per anar a dinar, la tarda de ser, serà el punt de trabucar la crònica.

Ara emocionat, d'escriure-la, de despertar-me de matinada i tot seguit posar-me a escriure, OMG, OMG, OMG.

L'anada a Canberra, bé no em vull ni deixar, ni seguir amb massa intensitat, no més de la que puc digerir correctament.

Anem a dinar?

Crancs a casa

Perquè he decidit ara per ara aturar les intervencions d'aportacions de bikes, fent referència a dades interessants que m'anava, i em va molt bé compartir al Blog.

Post WEMBO 2013.

El què jo pugui aportar tots hi tenim accés, així que ara per ara vosaltres mateixos, de fet són tantes les aportacions fetes fins avui que fins i tot jo mateix estic aturat d'haver-me aturat, perquè sóc de fer, fer, i fer, i aturar-me em deixa copçat. Està clar dues passes enrere, i tot té el millor to, el millor pensament, mtb, mtb, mtb. 

Però no cal cercar-hi cap motiu fora de l'aventura dels darrers mesos que m'ha deixat a les portes d'un nou tram, com abans, ara fa uns mesos amb la necessitat de marcar un ritme frenètic al Blog,  que érem a un altre moment, ara a on sóc és un altre tram diferent.

És evident que automàticament l'interès més popular del Blog pateix una caiguda notable, no és important, temes de qualitats i quantitats, no és significatiu, en cap cas, en cap cas, ho superarem, segur, segur.

El fer d'una manera programada, constant porta a The Great Escape MTB a fer aquest nou tram, és cert. Perquè ara tot ve marcat per les sensacions, i per decidir de manera, de forma un xic diferent.

També ho és, de cert, que la previsió de privatitzar el Blog és el proper sender, des de la proposta de ser accessible únicament a un centenar de bikers amb nom i cognom, però aquest és un pas que,  de ser, ara encara no hi sóc, que hi seré, bé, madurant aquest aspecte. Perquè va lligat a una pila de situacions que estan canviant a casa i que per si sol aquests ja definiran amb determinació el camí a fer.

Ara però a compartir aquesta aventura que està siguent aquesta segona part del 2013.

Des del Mirador del Drac, dies de molt Single Speed.

De passar els dies, aquests dies, mesos ja, diferents no descarto de, sobtadament tornar a una aportació massiva de temes que cada dia vaig seguint, i que fins i tot inclús pot ser superior a la dels darrers mesos, per què no?

Però ara per ara no és cap a on vaig, i per tant pel què fa a les meves aportacions al Blog tampoc, sempre deixant la porta oberta a les aportacions dels apreciats contribuïdors, que poden marcar el ritme que creguint més interessant. 

MTB, MTB, MTB. 

La Xina a casa.

Fem un cafè?

Matinada de dilluns

A on des d'ahir seguint el fil d'iniciar la crònica del mundial de 24 hores SOLO de Canberra, Austràlia, totes les converses i pensades són amb data 2014.

Fins i tot ja tinc fetes les plantilles dels consumibles a millorar de la Longboard i consumibles i components a la The Motivator. 

Tinc moltes novetats per incorporar a les dues bikes, petites totes, si parlem de conceptes, grans fins i tot si parlem del volum d'alguns dels components. 

A Austràlia vaig veure noves propostes desconegudes aquí. Austràlia pel què fa a la pràctica de l'esport crec recordar que multiplica respecta a la resta del món en 3,7 vegades les persones que en practiquen per milió d'habitants, fet que implica un nivell molt alt, i un sector molt pròsper i dinàmic, i això ho veus quan recepciones les propostes de novetats de la indústria dels components per les bikes, i els bikers. 

Entre totes  elles, poques, però molt interessants totes les que s'incorporaran a les dues bikes de casa.

Avui mirarem d'arrancar un nou tram pel què fa a la nostra preparació física a dalt de la bike, requerirà d'una pinzellada de força de voluntat, crec que la tenim, veurem.

És a dir doble front, millora de petits detalls de les dues bikes, millora de les nostra forma física a dalt de la bike. 

De fet tenim una tercera via, la de l'alimentació, certament que en aquest aspecte hem de fer un treball important, per a restar aliments, per una banda, i la d'incorporar-ne d'essencials per una altra . 

Com sempre mirar de fer-ho bé, i fins i tot pot sortir bé. 

No us detallo encara components, programa de preparació física, i  alimentació, perquè primer trabucaré la crònica quan la tingui de les 24 hores, pel fet que aquestes millores són conseqüència de l'experiència en cursa del mundial de Canberra. 

A mi també m'anirà bé escriure la crònica detallada del mundial per enumerar punt per punt quines han sigut les mancances, que implicaran millores a fer, i quins han sigut els punts forts que implicaran mantenir invariables d'altres aspectes. 

Fem un cafè?

Descansant

He vist aquesta imatge, i el pensament és el mateix que el de la presa de la instantània, des de París amb estimació.

Dies de molt Single Speed. 

Ja hem tornat de pedalar

Per Finale.

Dies de molt de Single Speed.

A dues setmanes

De la WEMBO 2013, d'haver participat al mundial 24 hores SOLO a Canberra, Austràlia, aquest matí és el primer dia que tinc pensaments puntuals de poder començar a fer la crònica de la cursa.

Després de pedalar aquest matí crec que prepararé la crònica d'aquesta aventura. 

Dies de molt Single Speed des del Mirador del Drac. 

Lobo

En Jack London en la seva correspondència amb un amic seu que el va ajudar a encarrilar la seva carrera literària, en Jack London escrivia a aquest amic sota el seudònim de  lobo.

Des de l'arribada d'Austràlia,  hem seguit acuradament el mateix fil conductor que ens va portar a fer el viatge a Canberra. 

Nosaltres tenim ficat al cap un propòsit, ara a menys de dues setmanes, com a molt tres, fins i tot quatre, i no passaria res, que les espectatives de quines seran les sensacions passades aquestes setmanes, de ser tot plegat, em tenen molt emocionat.

Si ens han passat els anys, les oportunitats han vingut, la sensació que n'han sigut moltes, i totes han passat com si nosaltres fóssim invisibles fins a data d'avui, la sensació que ens hem de forçar a tenir és la d'haver tingut fins avui el millor tram, pel fet que les prèvies a les possibles oportunitats tenen aquesta component d'instants emocionants, diferents, que fan que el nostre dia a dia tingui el color dels millors dies de ben entrada la primavera, i en cas de ser de tons torrats, el color dels millors dies de ben entrada la tardor.

Els darrers sis mesos són l'arrancada del tram, ni més ni menys, com tot pot tornar a ser una oportunitat, una gran oportunitat que ens deixi enrere sense ni tan sols mirar-nos. Però ja d'entrada els darrera mesos ens compensen els que han de venir.

Ara a minuts d'haver començat la jornada, les sensacions són interessants, molt, ara mateix surt per primer cop el sol, sempre ho fa, l'espera d'aquest instant té el seu millor sabor quan penses en l'instant que arribarà, ja ha arribat i passada la jornada ens deixarà enrere, ser-hi mentre creiem que hi és, per nosaltres ja és sensacional, veure com marxa esperant a que torni quasi que encara més. 

He de fer la llista de cada un dels components que han de ser substituits dels dos Dracs. 

Pneumàtics, pastilles de fre, discs, cintes de manillar, Belt Drive nou per la Lobgboard, i tots aquells consumibles que porten aquests dos Dracs.

Des del Mirador del Drac, mtb, mtb, mtb. 

Espectant

Perquè si bé tot és recent, no és nou.

Per a mi cinc anys és un inici, o sigui que aspectes d'actualitat per a mi són normalment antics per l'entorn. 

Tot roda, per a tothom? no ho sé, per a mi no.

Tinc pendent la crònica del diumenge de la SSWC D'Itàlia, sí, i la tinc pendent perquè va ser molt especial, tot el mundial va ser-ho, i en cap cas vull passar-ne pàgina.

Us exposo això perquè si bé em genera una sensació diferent no preparar les intervencions de cada dia del Blog també  és palpable que el moment que visc que fa que això sigui així també és diferent.

No té secrets perquè això és així, sí un fer prudent que implica que esperi de consolidar una petita fila de projectes importants per a mi, invisibles pel món, i que un cop consolidats, de ser, seran motiu d'emotius instants entre la família Single Speed d'arreu del món. 

Avui he estat a punt d'avançar-me, d'anticipar-me amb en Sheldon, i exposar-l'hi però la prudència ha primat, pel criteri d'esperar a tenirr-ho tot lligat abans d'exposar res. No per falta de ganes, el texte a exposar-l'hi el tenia a punt. La prudència però ha marcat el límit un altra cop. 

Què fa que tot rodi per on roda i no per altres senders no té contesta perquè de fet, qui pot afirmar que el tram serà el d'avui demà?

Les bikes resten aturades, si bé aquest cap de setmana vàrem pedalar, ara aquesta estem molt fatigats, i una norma a casa és escoltar què ens indica el cos, les sensacions, i aquestes diuen fins avui, descansar, més, i més, i més.

Jo de l'emoció als vespres a excepció d'ahir que a partir de les vuit ja no sento les campanades. 

Ganes de sortir en bike, totes, però primer he de recuperar el meu to, no el millor, no cal. Cada  matinada de, o bé propers a les sis, o bé a les set, penso, podria sortir, el fet, descanso. 

Tot tram emocionant va agafat de la mà d'instants de molta pau, no tots certament.

Els dos Dracs descansen, quiets, els veig  i seguidament m'agradaria millorar-los, però han de passar dies, perquè ara manen les emocions, res més.

Dies de Single Speed des del Mirador del Drac. 

World Solo 24 hour Mountain Bike Championships

Quan entres a terreny de cavallers de la llum la dimensió no té horitzó perquè no té fi.

El dia abans de marxar d'Austràlia cap a SV, va ser l'eclosió de set dies de continuades i intenses emocions. 

El perquè això és així no ho sé, però el què sí que sé és que si Sau, el pantà de Sau va marcar amb l'oncle i el meu pare en pau descansi un abans i un després del meu recorregut fa més de quaranta anys, l'anada a Sydney,  l'entrada a la delegació del Canadà, sempre seran les prèvies a l'arribada a espai de creadors, OMG, OMG, OMG. 

Ser a un espai per passar la nit, a on la base d'aquest, els fonaments de l'edifici són part de la història dels orígens de la societat australiana. 

Ser-hi amb la Bec i en Phil, saber que hi som perquè la Bec volia que compartíssim aquest espai amb ells, amics meus ara des de casa a milers de quilòmetres de la terra dels somnis, d'aquest continent australià,  que pel fet d'haver-se presentat a casa agafat de la mà de la Bec i en Phil va entrar a SV com la porta d'accés al món. 

El què la Bec i en Phil ens han fet compartir, el seu continent, el seu país, la seva ciutat, la seva casa, els seus entorns, les seves amistats, les seves emocions en compartir les converses dels propòsits de projecte de vida de tres catalans, ha portar els Vols de Drac a un territori desconegut, vell pels nostres Dracs, nou pels seus genets. 

Perquè si bé és veritat que la SSEC2013, l'actitud d'afecte i agraïment constant dels europeus vers a nosaltres va ser el detonant d'un nou tram, ara l'entrada als nostres cors d'aquest còctel genuïnament australià,  ha significat la consolidació d'una etapa sense fi, la dels Vols de Drac transcontinentals, a un espai de genets de Drac que tenien clar des del 2004 que hi hauria un nou tram, recordo perfectament les meves paraules al març del 2005,  ja farem, ja farem, i d'aquell moment ja han passat vuit anys, nou des del dia que vaig afirmar que l'instant, el primer dia de descans a la terrassa de casa a SV, seria un tram de canvi a la meva vida, de no retorn, tenia quaranta anys, i dir, no en faré quaranta-u  sense iniciar un Vol diferent, va marcar el perquè de tot plegat. 

Ara quasi deu anys després puc exposar,  en faré cinquanta consolidant aquest Vol diferent. 

L'entrada a l'hostalatge de Sydney, el lloc a on vàrem passar la nit, punt de referència d'arrancada del tram a on som ara. 

Des del primer dia, i aquest jo creia que era des de l'instant que vàrem pujar a l'avió a Barcelona direcció a París, amb destí final Austràlia que el pòsit per construir el turó a on reposar l'assentament pel far de Canberra no ha parat de fer camí, però ara mentre escric, de fet crec que la Bec des de molt abans de la WEMBO del 2012 ja havia pres una determinació que ens havia d'implicar sí o sí càlidament a tots plegats, i d'aquesta afirmació fent referència a la ferma determinació de la Bec, ja en tornaré a fer palesa d'aquí a unes setmanes, ara però sí em puc limitar a remarcar el què la Bec ja va exposar planerament al Blog, Finale no va ser estrictament una coincidència. 

Per això la meva correcció  d'on arranca aquest nou tram dels Vols de Drac. Un nou tram que deixa oberta la porta a totes les modalitats dels propers Vols. Vàrem anar a Austràlia perquè hi havia la Bec i en Phil, si no, seguiríem amb la premissa de no sortir del Vell Continent, a excepció encara avui del Moab, però això ara, el no sortir del Vell Continent ja és passat, ja hem trepitjat terra d'un nou, bell, vell continent, no hi ha marxa enrere, tampoc ho volem. Un cop presa la decisió, marxem a Austràlia, i  per primera vegada a la meva vida, la porta a fer un Vol únicament d'anada. Aquesta possibilitat, la de ser un Vol únicament d'anada,  es va exposar a sobre de la taula a SV, entre els tres, hi va quedar clar, per què no? si es donen les circumstàncies, per què no?, i de fet es van donar totes les circumstàncies que s'havien de donar, totes, en cap cas indicaven que no havíem de tornar a casa, si més no en aquest primer Vol. El pensament a partir d'un cert instant passats els primers dies a Austràlia per a mi va ser clarivident, hem de tornar a casa i reflexionar, primer cal tornar a SV i reflexionar, de ser, per fer cal en primer terme preparar l'escenari en la mesura i proporcions adequades a la dimensió del tram que s'ha obert planerament en el camp de visió dels nostres ulls. 

És a on som, seguim amb més força que mai lligant els darrers aspectes de la nova nau insígnia, la que marcarà el proper tram fundacional, aquest el tenim clar, quasi mil hores de temps així ho indiquen clarament, però els límits de l'horitzó no estan clars, perquè no tenim les filles que van fer tornar al besavi de Cuba, i per tant què hagués fet ell en cas de no tenir-les? 

Són dies dels Grans Vols de Drac a The Great Escape MTB. 

Per compartir entre nosaltres, fem un cafè?

Mirador de Drac a Canberra

Estem volant de Sydney a Canton, no és ja una distància llarga. Per amistat, per apreci, per poder compartir m'he passat la vida a munt i a vall, ara no és diferent, una vida feta no té canvis, té trams diferents, res més. 

Vull dir, no hem de canviar res, perquè tenim els Dracs, i fem Vols, sempre pel món, mai pel nostre país com a Freedoms. Únicament fora de les nostres fronteres del Nord.

És veritat que ja no podrem anar més lluny, nosaltres, les properes generacions sí.

Estem a dalt de l'avió, sí, estem a Austràlia, és cert, però anem volant cap a SV, la ruta, la de l'anada. El destí però no té nom, perquè un cop ets a aquest tram, el Vol no té aturades, és el Vol. 

Les vides són el què són certament, poca cosa segons amb què ho comparis, però des de fa ara nou anys, la nostra ha sigut un tram intens de molta calma, no tot certament, des del mundial d'Irlanda, les coses no han tornat al seu lloc. De fet un cop vàrem aturar la roda tot va agafar el seu més sonor sentit. 

OMG, OMG, OMG. 

Aquesta crònica estarà feta des del cel, com sona, com sona, vull dir volant entre continents. 

Hem gaudit encara més de tot, hem patit a dalt de la bike com mai, no hem caigut derrotats, sí però que hem perdut les nostres segona i quarta posició del mundial de 24 hores SOLO del 2012, aquesta caiguda des de tan a munt ha fet que el Vol encara tingui més sentit, perquè mai havíem competit amb un grup a on tots i cada un d'ells tenien un gran nivell, i a on nosaltres no hem brillat, pel fet que ells apagaven la nostra llum amb el seu talent a dalt de la bike. Ells, els nostres adversaris en cursa ho han brodat fins al darrer detall i nosaltres per tant no hem tingut cap oportunitat. Un plaer perdre en aquestes condicions. 

I podrem pensar, Catalunya no ha pujat al podi, bé, puc afirmar, escriure que sí, Catalunya ha fet un subccampionat del món a Stromlo, la Bec corria pels Freedoms. 

Hem fet un gran mundial 24 hores SOLO, hem viscut l'aventura més romàntica de Single Speed, teníem clar el què, el com, el quan, no el quant, la intensitat superant les barreres conegudes.

Ara el com vindrà sol, els pilars projectats i portats a terme a l'inrevés del què es veu, no del què és, fan que tot segueixi el seu curs. 

Coopers, Coopers, Coopers. 

Són ara les sis tocades de la tarda, estarem a Canton unes cinc hores, temps per poder refer la bateria del mòbil. 

Quantes sensacions concentrades en una sola, omoció, omg, omg, omg.

Veníem d'Itàlia, de Cogne, venim de casa de la Bec i en Phil, a on ens portarà compartir les nostres vides a partir de les fronteres del Nord és el tram de vida a on som. Creia que l'arrancada seria més cap al Nord, encara ho crec, però res és més interessant que poder gaudir del que ve per si mateix. 

Ja portem tres hores a la Xina, la Betty dorm com un troquet, jo carregant els mòbils, i mirant de publicar part d'aquesta intervenció. 

Crec que fa mesos que el Blog no estava aturat. Bé, el moment passa per sobre de tot, i de tots. 

Ja som a dalt de l'avió d'Air France, més gran, més vell, que el de l'anterior vol. 

Miràvem si vèiem carregar les nostres bikes a dalt de l'avió, i no, segur que si haguéssim cercat Dracs els hauríem vist.  Sempre tot està condicionat a què volem veure. 

Fa fred a l'avió.  Quan penses que tot ha passat sempre t'adones que tot està per passar, aleshores el sentiment és de ser  petit, molt petit. Per sort som un univers, cada genet de Drac és un planeta per si mateix, fet que implica història darrera història. No oblidar-les, les experiències viscudes, no oblidar-les, fer-ne ús ens ha portat a un gir interessant, certament, certament. 

Són dies de molt de MTB, de més Single Speed encara, de moltes aventures que tenen el seu punt d'arrancada amb un somni.

Són dos quarts de tres de la matinada, tothom dorm, jo encara no, emocionat, la paraula és, emocionat. 

Són les sis tocades del matí. Fa uns minuts que hem obert els ulls, i el primer pensament avui és per la Bec, la manera de veure-la, una dona intrèpida, pionera.  Per això ens agrada, per això hi veiem el tercer Mirador de Drac a Austràlia. Mira si el veiem que hi hem anat personalment a parlar-ne. 

Ara ja som propers a dos quarts de deu del matí, m'agrada la sensació que tinc en llegir les darreres lletres, mtb, mtb, mtb.  

Mitja hora i posarem peu a Europa. 

A minuts d'aterrar a Paris. La crònica seguirà a l'aeroport una breu estona, per seguidament fer camí agafada de la mà del Vol cap al Mirador del Drac de SV. 

Quan ja ets a tres hores de casa, res ha canviat, res és com era.

A casa, amb els pares, amb el meu germà, Austràlia sempre a comportat, els viatges a Austràlia, severes reflexions. Unes han implicat de prendre decisions transcendents, d'altres s'han resistit fins avui, demà?

Estem fent el Vol de París a casa, són ara les vuit del matí. 

La Betty em deia fa uns minuts que el primer que vol fer un cop a casa és pedalar, mtb, mtb, mtb. 

Cada dia que passa suma, no de la mateixa manera, certament, en cap cas, sí amb em mateix signe positiu. 

Falten 3 minuts per les vuit, i veiem sortir el sol, OMG, OMG, OMG.

Voler anar-hi ja ho mou tot, sembla senzill, sí, si ho vols. 

A Storm-Lo, no vàrem patir cap incidència mecànica, cap. Les dues bikes veren funcionar a la perfecció. Nosaltres també, el resultat del mundial de Canberra, indica que tenim molt camí per fer, pel què fa a millorar, hem de reflexionar però a on volem anar, després un cop ho tinguem clar, tot caminarà sol. 

MTB, MTB, MTB. 

Fa un sol aclaparador a dalt de l'avió, tornem al Mediterrani, després de descobrir el Pacífic. Nosaltres teníem un gran espai, fins que hem descobert el món de la Bec i en Phil. 

Seguim tenint un gran lloc, sòlid quan parlem del primer Mirador del Drac, però cal aprendre, i Canberra serà amb diferència molt millor far al món pel nostre projecte de vida, feina quina feina, projecte de vida que deia un bon amic a una de les poques vegades que hem coincidit als darrers anys, i és així, i tant que sí, i tant que sí. 

L'energia dels australians, les seves ganes de moure les coses  fa que uns catalans vells sentin per ells admiració, tenim un punt molt fort però tot i ser una societat, la catalana, molt vella, amb una història llarga de grans gestes descrites com a derrotes, som una societat que quan ha de fer quelcom pels altres entre tots, no hi ha una família més solidària que la catalana, i això, aquesta necessitat que tenim de compartir el què tenim amb qui ho pot ja no únicament necessitar, si no senzillament gaudir, aquest fer ens unirà a casa amb la societat australiana.

Nosaltres volem aportar,  poder ser a Canberra, poder compartir amb australians la nostra estada a casa seva, exposar el nostre sentiment nacional, i ser escoltats amb tant d'interès és únicament una meitat del què cercàvem, la segona i darrera, perquè la primera és i serà el fet, la qüestió de, què podem aportar tres genets de Drac de la nostra vella història que sigui útil a aquesta activa i desperta societat australiana. 

Un cop ho tens clar, només ens quedava que exposar-ho, i refer el camí cap a casa, per a preparar la nostra propera trobada, no dic tornada perquè no hem marxat de Canberra, en cap cas, en cap cas. 

Són dos quarts de nou del matí a una breu estona de trepitjar un altre cop terra catalana, mtb, mtb, mtb. 

Ara ja fa dos dies de la nostra tornada d'Austràlia, fins ara digerint l'aportació de la Bec, i no hem pogut fer-ho encara, divendres, ahir, dinant a Arenys de Munt, en Josep ens la llegia, OMG, la Bec fa una exposició al Blog que de ser constarà, constarà a l'hemeroteca. Hem tingut que repetir repetides vegades la lectura d'aquesta aportació que us esmento perquè la Bec aconsegueix lligar sensacions a paraules escrites, i això a casa quan parlem del què parlem té el valor de donar sentit a la vida.

És com en sento, com ens sentim, l'experiència viscuda a Austràlia dóna encara més sentit a les properes decisions a prendre, OMG, OMG, OMG.

Ara després d'una sortida amb l'Home del Montseny, propera a casa, un cop a casa, passades les primeres hores puc continuar la crònica aturada des del dijous. Perquè dimecres érem a Austràlia, fa exactament una setmana estàvem sota l'arc del mundial 24 hores SOLO a Storm-Lo,  a Canberra, i amics meus aquests esdeveniments són a les primeres posicions d'una llarga llista que tenim per fer, i la llista és molt llarga, mtb, mtb, mtb. 

Fem un cafè? 

Mirarem de seguir el tram, tinc moltes limitacions, moltes, però la voluntat és la de poder portar a terme tots i cada un del projectes programats i exposats a la Bec detalladament a Austràlia. Vàrem aterrar a Barcelona i tres hores després ja estàvem reunits posant dates a cada un dels temes que perseguim, i no han deixat  de ser perseguits, analitzats, valorats, programats, des del 2003, funcionem i funcionarem sempre així. 

Les bikes ahir ja estaven a punt, avui ja rodaven, demà de ser, dia Trinxa, com sona, com sona, dia Trinxa. 

Podríem passar en silenci, podríem passar sense ser vistos, podríem passar sense ser reconeguts, però el que sí que és segur que de ser, passarem, i passarem únicament compartint. 

Gran Vol el d'aquest 2013, i de ser el què ja no als darrers dies, si no a les darreres hores, el darrer tram d'aquest any afiançarà el primer tram, i de quina manera, i de quina forma, i amb quin to. 

Dies de Single Speed ara des de SV. 

Miraré de preparar la crònica d'Austràlia.