Aquesta entrada serà tota en Català...es que ha de ser aixi.
Era el Novembre del 2007, ara fa 4 anys, que la vida va fer que els nostres camins es creuessin...pero quelcom ens va agradar a tots, i el creuament, lluny de prendre direccions diferents con es habitual, va fer que s'inicies un caminar paral.lel.
No he de dir aquí, el que signifiqueu per a mi, o potser si, perquè ara puc dir, que quan un es lluny, el mes difícil de portar es la manca de referents, tan de la família, dels amics o senzillament de la geografia local i quotidiana. I difícil a estat portar que no us tinc a prop per passar un dia parlant sense adonar-nos que passen les hores, difícil ha estat veure el de-venir de les vostres sortides sense poder compartir-las, difícil ha estat saber que "no paràveu de fer" mentre a l'altre banda obríem camí...
Hem compartit molts moments, hem parlat moltes hores, telefon matiner, skype, blog...pero per sobre de tot, el que mes m'estimo, es saber que sou part d'un grup reduït, dels que un pot dir amics, dels de debò, no del de Facebook amb llistes de 500 persones, no, dels amics que un compte amb una ma. Hi dic aixo, perquè es aixi com ho sento, perquè la nostre foto presideix el menjador de casa a SC on nomes el mes propers van tenir cabuda...
...perquè una amistat aixi es per sempre, perquè com deia la canco "esta letra no la protestare"...gracies Marcal i Carol, gracies David i Michael, perquè encara que no hem tingut el mateix temps, també sou part ja de la meva família...gracies al Rey, perquè no es aquí, però ens segueix, i ell es, sens dubte, la llavor mes gran del meu amor pel MTB i el Bages, la meva "terreta"
...estas se las dedico a ustedes.
Un mati fred de Novembre...havia de ser aixi oi... a SC, Xavi Paricio
Llegir-te i emocionar-nos, senzill, planer.
ResponEliminaDoncs això, que us trobem molt a faltar, més encara.
Grans imatges, gran, la meva cara a una de les imatges, de rodó de quilo, mare meva, si em miro i no em reconec.
També vull dir, que com molt bé esmentes, en Colorado, en Michael, són, no cal dir més. De fet ja fa anys que amb tu i en Colorado la fem ballar a diferents espais, i ja fa anys que anem tots d'allò més bé. I l'arribada d'en Michael és un vent que bufa amb molta força, i al Blog concretament és aire del Nord, que més podem voler, bé sí, anar a pedalar amb ell a Escòcia, però això ho tenim bé perquè està fet, i tant que sí, oi?
Al present, seguir sumant, al futur més proper, seguir sumant, al futur més llunyà, seguir sumant.
MTB, MTB, MTB.
Haurem de millorar moltes coses, i tant, d'altres que m'hauria agradat, no podran ser, i no passa res, aprenc cada dia que voler no és poder, perseverar no és aconseguir, però que voler i perseverar és, són qualitats que donen sentit a la meva vida, i tant que sí.
També pot ser interessant esmentar que per arribar a bon port si dues persones volen i perseveren sempre hi arriben, no sé si al port que volien, no ho sé, però sí a bon port.
I ja està bé que la vida ens porti a llocs imprevistos, això no canvia el fet de voler i perseverar, i sí que els hi dóna un plus d'emoció a tot plegat.