No n'hi ha prou.

És el que em passa, que d'una sortida com la darrera, perquè ahir no vàrem sortir, al cap molts pensaments fan acte de presència.

Un d'ells, jo diria que el número 1, és el de reflexionar sobre el fet de que els llocs per on passem amb els nostres Dracs és espai de velles històries. Totes elles però totes mescla de realitats i de somnis, on en ocasions per escrit, on en ocasions de boca en boca, generació darrera generació, han arribat als nostres dies.

I nosaltres ara volem per aquestes terres, per aquests espais, també ho fem entre somnis i realitats, en un punt sensacional perquè tenim els nostres propis pensaments sobre què va passar per aquestes contrades.


Fa anys que hi anem, hem tingut temps per pensar-hi, i el punt sensacional fa referència a que la suma d'històries, de llegendes, més els nostres pensaments sobre elles, fa que el vol sigui memorable, que pensar-hi passades les hores, els dies, prengui una dimensió important per a mi, molt més que no pas rodar per d'altres indrets sobre els que segur que hi ha grans gestes escrites, però que en no saber-les, no em genera la mateixa sensació en ser-hi.


Sobre el Gorg Negre, i la seva dama d'aigua, en sé del seu rostre, de com va ser la conversa per convence-la de que deixes l'aigua per anar a la terra, de com va ser el despit, de com va ser la tristor de l'home de Can Prat, de com les llàgrimes de la dama d'aigua es feien perles amb la sortida del sol, com també, com, quan, i a on anava l'home de Can Prat, a cercar en primer terme a la que havia de ser la seva companya de viatge, i de com després de perdre-la, anava al Gorg Negre a perdre cada dia un alè de vida per la seva estimada.

Tot això, tots aquests pensaments, més el del vol del meu Drac, la sensació de ser el seu genet, fa que cada dia pensi, ara sí ara també, a on em portarà aquest sender?.

I aquest pensament ha estat, és, i serà motor d'espais de creadors, de genets de Drac, no però de dames d'aigua.

MTB, MTB, MTB.