Sender entre senders

Cada persona fa el seu, el seu sender entre una pila de senders, però aquests coincidint sí, amb d'altres persones, com els senders, que coincideixen amb d'altres, són això una coincidència, més o menys llarga, certament, però coincidència.

El sender és un per a cada persona, per això no és d'estranyar que les aventures, a les aventures, de bike, de Single Speed, les coincidències mentre passen els anys, hi són, i tant, en aquesta línia, podrem pensar, a mi això no em passa, doncs passarà, passaran segons, dies o anys, però passarà, de ben segur.

Els camins són desconeguts, com els senders, podrem pensar, els camins molts cops podem conèixer com són,  avui sí, demà passa la màquina, demà hi fan una casa, i el tanquen, demà passa l'AVE, i el camí ja no hi és, així de senzill, així de fàcil.

Podrem dir què és una visió poc romàntica, el què és romàntic per a mi, per a mi, és viure tenint clar això, aleshores de ben segur que les coincidències seran més dilatades i també més emotives, també més valorades, o valorades de manera diferent, pel fet de valorar-les dins d'aquesta proposta, d'altra manera, aleshores sí que tot és efímer, ser conseqüents, disculpeu-me, volia dir, mirar de ser-ho,  té un preu elevadíssim, sí, si no tens clar l'escenari a on som, i l'escenari a on som, és clar, no hi ha escenari, no existeix cap escenari, res es pot preveure, res es pot donar per previsible, podem pensar,  ho tinc tot previst, res més lluny, i si et sembla que és així, millor, segurament poder pensar-ho fa què un petit tram sigui més càlid, però el sender, el que no deus està veient hauria sigut un sender dels de veritat, no passa res, no passa res, i no passa res perquè aquest vindrà segur, sempre ve.

Imatge de Xavier Font.

Costa d'escriure el què us exposo, segur que ahir va ser un motiu de pes perquè avui escrigui en aquests termes, abans de començar la crònica no tenia ni idea què en iniciar-la, l'exposició seria aquesta, en cap cas, fins i tot em genera neguit fer-ho. Ahir una persona al dinar a Blanes va ser tan conseqüent que va ser motiu de conversa a casa, mentre tornàvem de Blanes a casa, també ho motiva el fet que van passant els dies, vaig escrivint cròniques, i cròniques de la SSEC, i lògicament en la línia de poder exposar en aquests termes quelcom, fa què,  pensar en la SSEC, ara ja a un mes tocat, ben tocat, no canviaria ni una coma del sender viscut, dins d'aquest sender, qui el va anar modificant va ser el grup d'europeus Single Speed, que ja és què ha de ser.

Bé sí,  nosaltres vàrem canviar la barbacoa, és veritat.

Si bé és veritat també que l'afirmació de,  mirar de ser conseqüent,  parteix ja d'una indefinició pel fet què mirar de ser conseqüent és de per sí, un sender diferent per a cada persona, és veritat, ho sé, el què sí què puc fer és separar en dos grups molt ben definits entre molts, i a on tots d'entrada hi coincidirem, un primer grup que siguen a la seva manera en el sender de mirar de ser conseqüent, quan aquest sender et posa en el dilema de triar entre mirar de seguir-ho siguen o decidir deixar de banda aquest aspecte, dic,  aspecte, quan parlava de mirar de ser conseqüent, perquè en el moment que estàs decidit a fer sender sense tenir present res més que el que en aquell tram veus com a imprescindible per a tu, vull dir que el què tu vols no coincideix amb el mirar de ser conseqüent, aleshores aquest passa a ser un aspecte més, i per tant proper a ser deixat de banda, aleshores és quan si més no el sender canvia o desapareix per ser una altra cosa, una casa, o un pas d'un AVE, un segon grup, aquest més senzill de definir, que sempre,  passi el què passi mira de ser conseqüent, hi ha on mai mirar de ser conseqüent agafa la forma de ser un aspecte més a valorar.

Per això tant important per a mi l''haver viscut la SSEC2013 de Sant Gregori. Una experiència de MTB, a on el mirar de ser conseqüent no ha passat mai a ser un aspecte més a valorar, mtb, mtb, mtb.

Renoi aquesta aportació em pesa més què què les coses que d'entrada són pesades de portar. Bé, he de pensar què passats els minuts, les hores, o els dies, serà la d'una visió diferent que ho portarà a senders menys costeruts.

I si no, no passa res, la propera restricció del Blog minvarà molt aquesta sensació de cert desequilibri, entre la necessitat de compartir, i aquest neguit segons el tema que exposo.

Podem dir, evita-les, i no tindràs aquesta sensació. És veritat, també ho és que quan aportes un caudal de propostes, el percentatge d'intervencions com aquesta és un no percentatge, i per tant difícil de deixar de banda, sense aquest no hi ha el gruix de les aportacions, aleshores, el cercar una proposta que combini els dos elements, passa, em porta,  a la propera restricció del Blog, i no vull amagar què també em porta, que va agafada de la mà,  d'una restricció dràstica de l'entorn biker que envolta les nostres aventures de bike. Sóc lent, molt lent, per tant vulnerable, si hem de ser lents, si no tinc més remei, millor ser tortuga, o cargol, no formiga,aleshores hem de posar-nos una bona closca al damunt, oi? hem de restringir l'accés al Blog. 

Dies de SSEC.

Vinga la trabuco ja, no cal donar-hi més voltes. Queden moltes cròniques SSEC encara, mai puc pensar aquesta, aquesta. Aquesta, n'és una més d'un grup ja trabucat, i una menys de les què queden per trabucar.