Els dies passen.
I dins d'aquest sender, el del pas del temps hi som tots i tot. Hi som tots nosaltres, i que tot i ser de la mateixa generació, no podem oblidar que cada cor batega a la seva, no n'hi ha dos d'idèntics, tampoc extremadament distants, no he dit diferents.
Sobre això podríem obrir un debat, que podria ser molt interessant però que no serviria per gaire en el cas que ens ocupa.
Dins d'aquesta generació del XX-XXI, no n'hi ha cap d'igual, com sona, tampoc que distin molt entre ells, o sí?, i aquest cop és una pregunta, que no espera ni vol cap contesta, o sí, i aquest cop és el que és sempre a aquest espai entre Dracs, i per tant entre vols, entre mirades de foc on al fons d'aquests ulls de Drac, la llum que s'hi concentra és tan intensa que no els pots mirar més enllà d'uns breus instants, molt breus. Però, i aquests instants, qui no restaria temps al temps que ens queda, per aprofitar a que aquesta mirada creuada tingui la duració suficient sense entrar en la follia, per posar en marxa a aquest que no batega?
A partir d'aquí les maneres de viure les aventures a sobre de la bike són moltes i diverses i totes molt emocionants.
Per aquest motiu, a The Great Escape MTB, el corriol és un, únic o no, però singular per les sensacions, per res més.
Perquè rodem pels mateixos corriols que tothom, per les mateixes comarques, pels mateixos països, la diferència si n'hi ha cap, que no ho sé, és que abans de ser-hi , mentre hi som, i després de ser-hi, nosaltres volem amb Dracs, i qui té el privilegi de poder veure les ales del seu Drac, també el té de veure amb els ulls d'aquest el com i quan seran els propers vols, i això amics meus és el motor de totes les iniciatives d'aquest espai, el què marca el color de cada aventura, el què provoca que el temps deixa de ser temps per passar a ser un espai on les bones sensacions no tenen fi, on mentre hi ets penses el que tan bé va expressar en Colorado a Calella de Palafrugell, "el cel ha de ser així perquè si el cel no és així, aquest no tindria cap sentit" fent referència a un seguit de corriols de dos pams ara sí ara també.
Sé que aquesta exposició pot fer pensar o preguntar, quina relació té amb la temàtica de la part I i II de la I Marató de Cap de Creus?, i puc entendre que sigui així, que us feu aquesta pregunta, però també sé que en pensar-ho, entre qui ho pensa i jo, de cop el corriol per on rodem, aquest tram de corriol que ens separa, passa a ser un precipici de profunditat infinita, el per què? jo no el sé, ni vull, però és.
Que sigui precipici o corriol únicament dependrà d'aquest petit fil que ens separa, on la bike no és una eina per sortir a rodar, que també, si no un element més de la nostra interessant i encisadora complexitat i per tant definidora del com i el perquè de cada emotiva vivència.
La participació d'aquest cap de setmana ha estat un sever correctiu, i jo estimo els preventius.
Correctiu, perquè m'ha deixat amb un gran interrogant, no sé molt bé quin és aquest, però sé que hi és.
Tenir un nivell com a biker, pujant i baixant és per a mi un punt interessant, també d'intensitat, ara pujo tan bé com baixo, com sona, l'alimentació escalant en alta falla, com falla el nivell tècnic a baixades assumibles, dos punts on sóc, i que requerirà d'una proposta o propostes específiques per a mirar de posar-hi remei.
Perquè us en feu una idea, fa uns anys, pocs, molt pocs, l'Home del Montseny, el primer, el genuí, em va trucar mentre feia una ruta amb les BMW oficials, concretament el tram Lima-Quito, i em va proposar, "Marçal estic amb el Boss de Començal, que m'ha oferit el què necessitem de la seva fàbrica, què li vols demanar?" i la meva contesta va ser immediata, "vull per a a Betty i per a mi, sessions personalitzades ara sí ara també de tècnica baixant amb el Cedric Gracia i l'Anne Caroline Chausson", en aquella etapa corredors oficials de Començal.
Això no va caminar, d'haver-ho fet potser estaria al mateix nivell que avui, però i l'experiència que ara us podria explicar?, segur que per això sol ja s'ho valdria.
Moltes les sensacions post cursa, moltes més que a Finale, infinites més que a Guilleries, i un forat negre vers al Roc.
Caldrà deixar reposar més el post Cap de Creus, marcat aquest per les sensacions, no diré moltes, sí intenses, on rodar per aquests indrets té tanta força que si per uns instants coincidíssim amb el que hi veig, amb el que hi visc en ser-hi, hauríeu d'aturar-vos i si teniu a algú aprop tindríeu la necessitat d'abraçar-vos-hi, sense paraules, sense expressions, únicament per la necessitat de compartir-ho perquè un plaer com aquest no pot ser goig singular, que també perquè no, si no també plural i on aconseguir-ho és ser, i no culminar-ho és respirar intensament que no és ni de bon tros res similar ni proper, o sí.
MTB, MTB, MTB.
Ara ja pots pujar a la bike i no tenir temps per a res més que per rodar, ara sí, ara també, o no, i si la bike no és la que vols, o sí, igualment el meu Drac SS gustosament et serà fidel company d'aventura, d'una o de moltes, no és una proposta al buit, en cap cas, o no hi hauria de ser, i que no té cap relació, com sempre, amb res que pugui ser intranscendent.
Michael, que lluny que vius i que proper que estas.
Que bé que va la meva Vicious, feia dies que no ho deia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada