I Marató de Cap de Creus. Quan el cor no batega. Part III de III.

Abans de tot, si no és ara un moment tranquil, baixa de la bike i tanca el blog, dit està.

Els dies passen.

I dins d'aquest sender, el del pas del temps hi som tots i tot.  Hi som tots nosaltres, i que tot i ser de la mateixa generació, no podem oblidar que cada cor batega a la seva, no n'hi ha dos d'idèntics, tampoc extremadament distants, no he dit diferents.

Sobre això podríem obrir un debat, que podria ser molt interessant però que no serviria per gaire en el cas que ens ocupa.

Dins d'aquesta generació del XX-XXI, no n'hi ha cap d'igual, com sona, tampoc que distin molt entre ells, o sí?, i aquest cop és una pregunta, que no espera ni vol cap contesta, o sí, i aquest cop és el que és sempre a aquest espai entre Dracs, i per tant entre vols, entre mirades de foc on al fons d'aquests ulls de Drac,  la llum que s'hi concentra és tan intensa que no els pots mirar més enllà d'uns breus instants, molt breus. Però,  i aquests instants, qui no restaria temps al temps que ens queda, per aprofitar a que aquesta mirada creuada tingui la duració suficient sense entrar en la follia, per posar en marxa a aquest que no batega?

A partir d'aquí les maneres de viure les aventures a sobre de la bike són moltes i diverses i totes molt emocionants.

Per aquest motiu, a The Great Escape MTB, el corriol és un, únic o no, però singular per les sensacions, per res més.

Perquè rodem pels mateixos corriols que tothom, per les mateixes comarques, pels mateixos països, la diferència si n'hi ha cap, que no ho sé,  és que abans de ser-hi , mentre hi som, i després de ser-hi, nosaltres volem amb Dracs, i qui té el privilegi de poder veure les ales del seu Drac, també el té de veure amb els ulls d'aquest el com i quan seran els propers vols, i això amics meus és el motor de totes les iniciatives d'aquest espai, el què marca el color de cada aventura, el què provoca que el temps deixa de ser temps per passar a ser un espai on les bones sensacions no tenen fi, on mentre hi ets penses el que tan bé va expressar en Colorado a Calella de Palafrugell, "el cel ha de ser així perquè si el cel no és així, aquest no tindria cap sentit" fent referència a un seguit de corriols de dos pams ara sí ara també.

Sé que aquesta exposició pot fer pensar o preguntar, quina relació té amb la temàtica de la part I i II de la I Marató de Cap de Creus?, i puc entendre que sigui així, que us feu aquesta pregunta, però també sé que en pensar-ho, entre qui ho pensa i jo, de cop el corriol per on rodem, aquest tram de corriol que ens separa, passa a ser un precipici de profunditat infinita, el per què? jo no el sé, ni vull, però és.

Que sigui precipici o corriol únicament dependrà d'aquest petit fil que ens separa, on la bike no és una eina per sortir a rodar, que també, si no un element més de la nostra interessant i encisadora complexitat i per tant definidora del com i el perquè de cada emotiva vivència.


La participació d'aquest cap de setmana ha estat un sever correctiu, i jo estimo els preventius. 

Correctiu, perquè m'ha deixat amb un gran interrogant, no sé molt bé quin és aquest, però sé que hi és.

Tenir un nivell com a biker, pujant i baixant és per a mi un punt interessant, també d'intensitat, ara pujo tan bé com baixo, com sona, l'alimentació escalant en alta falla, com falla el nivell tècnic a baixades assumibles, dos punts on sóc, i que requerirà d'una proposta o propostes específiques per a mirar de posar-hi remei.

Perquè us en feu una idea, fa uns anys, pocs, molt pocs, l'Home del Montseny, el primer, el genuí, em va trucar mentre feia una ruta amb les BMW oficials, concretament el tram Lima-Quito, i em va proposar, "Marçal estic amb el Boss de Començal, que m'ha oferit el què necessitem de la seva fàbrica, què li vols demanar?" i la meva contesta va ser immediata, "vull per a a Betty i per a mi, sessions personalitzades ara sí ara també de tècnica baixant amb el Cedric Gracia i l'Anne Caroline Chausson", en aquella etapa corredors oficials de Començal.

Això no va caminar, d'haver-ho fet potser estaria al mateix nivell que avui, però i l'experiència que ara us podria explicar?,  segur que per això sol ja s'ho valdria.

Moltes les sensacions post cursa, moltes més que a Finale, infinites més que a Guilleries, i un forat negre vers al Roc.

Caldrà deixar reposar més el post Cap de Creus, marcat aquest per les sensacions, no diré moltes, sí intenses, on rodar per aquests indrets té tanta força que si per uns instants coincidíssim amb el que hi veig,  amb el que hi visc en ser-hi,  hauríeu d'aturar-vos i si teniu a algú aprop tindríeu la necessitat d'abraçar-vos-hi, sense paraules, sense expressions, únicament per la necessitat de compartir-ho perquè un plaer com aquest no pot ser goig singular, que també perquè no, si no també plural i on aconseguir-ho és ser, i no culminar-ho és respirar intensament que no és ni de bon tros res similar ni proper, o sí.

MTB, MTB, MTB.

Ara ja pots pujar a la bike i no tenir temps per a res més que per rodar, ara sí, ara també, o no,  i si la bike no és la que vols, o sí, igualment el meu Drac SS gustosament et serà fidel company d'aventura, d'una o de moltes, no és una proposta al buit, en cap cas, o no hi hauria de ser, i que no té cap relació, com sempre, amb res que pugui ser intranscendent.

Michael, que lluny que vius i que proper que estas.

Que bé que va la meva Vicious, feia dies que no ho deia.

I Marató de Cap de Creus. Conquerint l'Empordà. Part II de III.

Intentaré de ser fidel a aquesta darrera aventura. Però no des del punt de vista estrictament competitiu, sí pel fet de,  amb qui he corregut,  i l'entorn per on hem corregut que és proper al paradís.

La sortida, sensacional, una arrancada on als primers quilòmetres anàvem escoltats per la Guàrdia Urbana per tot Roses. Una ruta guiada per Roses no la tenim cada dia.

Abans d'iniciar la cursa, entre els diferents components del BiciOci i els tres SS de La Baronia de SAS l'ambient era de festa, no ho diria ningú que passats uns minuts aquests mateixos bikers estarien rodant amb un dorsal perseguint a d'altres bikers.

El primer tram de la cursa era un tram guiat on hem fet uns deu quilòmetres per Roses, i les vistes eren especials, un vent imperial imposant-se a tot trencava les ones, miraves l'horitzó i una fila infinita de crestes blanques formaven rendint-se a aquest vent inquisidor.

Jo a aquest primers quilòmetres fins al trenta ben tocats, no tenia informació de les meves pulsacions, no sé el perquè d'aquest error amb el pulsòmetre, el Polar CS600 fins avui ha funcionat més que bé.

Sense pulsòmetre no tinc massa bon criteri, pel que fa referència a ritmes, perquè normalment, darrerament, hi ha dies que tinc molt bon ritme a pulsacions baixes, d'altres dies tinc sensacions molt bones i la pulsació no m'indica pulsacions baixes, tampoc extremadament altes, és veritat.

Mentre rodàvem per dins de Roses, pensava, "un primer test de ritme de cursa, que bé",  un cop hem deixat Roses, he tingut les primeres percepcions de com podia ser la jornada, avui en primer terme als primers metres les sensacions han estat molt bones, per passats els primers quilòmetres, l'aparició d'una lleugera cremor d'estómac no m'ajudava molt a tenir bones sensacions, però cap als primers quilòmetres de terra, aquest malestar ha desaparegut, i les millors sensacions han fet acte de presència, millor dit han arribat i s'han quedat definitivament durant tota la cursa.

A aquests primers quilòmetres en David anava amb els "tete de course", com sona, de fet si fos per ell, per la seva forma física tot i estar minvada per aquest refredat persistent que arrossega des de fa unes setmanes, cal pensar que era una cursa per equips, i el temps en el nostre cas és el de l'arribada del tercer corredor, si fos per ell és on seria durant tota la cursa, entre els capdavanters, però en aquesta ocasió la classificació estava condicionada pel més lent dels tres, és a dir per a mi, així que en David sempre ha estat atent a aquest condicionant, també pel fet de que ell era qui portava el GPS, i a cada cruïlla era qui marcava la direcció a seguir. Esmentar que sobre aquest aspecte ha estat un cap d'equip de 10/10, esmento aquest detall perquè per a mi avui, espero que demà no, un GPS hauria de ser en moltes ocasions una eina d'obligat ús, per la utilitat en cas d'anar a rodar a llocs on no has anat mai, on poder descarregar prèviament les rutes al GPS ha de ser sensacional, no puc pensar amb Les Dolomites sense un GPS.

Jo amb l'Andreu és el primer cop que hi coincidia, i per aquest motiu no tenia cap referència del seu ritme de cursa, amb el pas dels quilòmetres, poc a poc vas veient el peu que calça, i aquest és un peu de pas segur, constant i de ritme imponent, perquè marca un ritme i el manté ara sí ara també, vingui pujada o baixada, no és un ritme suïcida, però sí molt ràpid i molt constant. Ràpid i segur a les baixades,  per a mi impossible seguir-lo, a les pujades per una petita diferència de relació de transmissió, més llarga la seva un xic i prou, però suficient pel fet d'estar més en forma que jo, per fer-me rodar a aquell punt de patiment constant sense posar fi a aquest per una baixada sobtada de rendiment per rodar massa ràpid.

Quants quilòmetres a la seva roda mentre el vent bufava a la contra, i quina contra, però l'Andreu mantenia ara sí, ara també la velocitat de creuer, on la pendent implicava als 3x9 a posar peu ell sempre ho va escalar a dalt de la bike, per a mi avui impossible, a partir de demà mirarem de posar-hi remei.

A les baixades, era veure'l i quedar-me sol, una realitat, una diferència abismal, i ell portava exactament la mateixa bike que jo, cromo, rígida, 29" i SS, però el seu ritme baixant per a mi estratosfèric.

Un tram, el de Roses a Cadaqués on pel fet de conèixer el recorregut i perquè el ritme SS, per la relació que portàvem ens era molt favorable, hem avançat a molts corredors, i que no hem tornat a veure en tota la resta de la cursa, passat el quilòmetre cinquanta, crec recordar.

Quina baixada a Cadaqués, intentant seguir a uns metres les rodes d'en David i l'Andreu, la paraula que definiria aquesta baixada, és, MTB, MTB, MTB. Una baixada perseguint rodes del darrera de bikers en cursa, mirant d'esgarrapar segons al temps, jo diria que aquesta baixada marca per a mi, com la pujada prèvia  a aquesta, les millors sensacions de la cursa fins aquest punt. 

Els BiciOci's sempre a uns minuts per davant nostre, que ràpids que són,  i al quilòmetre cinquanta aprox. és a on hem contactat els dos grups, quantes rialles, i quants pensaments que m'han vingut al cap, unes vistes imponents m'han fet recordar a on estàvem, a punt de dirigir-nos direcció a Port de la Selva, i això amics meus és un punt de referència, el darrer dia que vaig ser-hi varen explosionar preventivament una mina a les costes d'aquest espai, el terra mentre esmorzàvem va tremolar, però tot seguit de pensar en aquests instants, la cursa es va tornar a posar en marxa.

Una primera pujada per un corriol on en David i l'Andreu l'han fet a dalt de la bike, jo uns metres, pocs, els faig a peu, per la resta tornar a enfilar, un tram d'uns cinc quilòmetres sensacionals, un sender estret, on l'Andreu anava amb en David a una bona velocitat de creuer, com sempre durant tota la cursa, però en aquest tram per l'entorn, pel corriol, les meves sensacions eren de rodar molt i molt ràpids, a molt bon ritme, a aquest punt una branca gruixuda d'una alzina  fa giravoltar l'Andreu a l'aire,  ens aturem, quin cop Déu meu quin cop, es recupera en segons i seguim al mateix ritme que abans de la caiguda. L'Andreu queda endolorit però d'un punt del braç, un dolor que no va a més.

Els quilòmetres van passant, no anem amb els BiciOci's, ells van uns minuts per davant nostre, baixem una trialera de somni, llarga, on t'adones que trams com aquests són els que fan tan i tan emocionant aquest esport, quins girs de 90º tancats, empedregats, quins pilons i pilons de pedres descantellades, una baixada fins a Port de la Selva per emmarcar a la retina. Quina duresa, quina exigència, quina bellesa, quin tremolor, tant que veig els trams de baixada borrosos, però els veig i per tant segueixo baixant, sense aturades, sense pensar en res més que en gaudir i gaudir del millor moment de la cursa després del tram de Cadaqués.

D'aquí al quilòmetre seixanta, un tram d'enllaç que ens porta directes a l'avituallament just a l'entrada de La Selva de Mar.

A aquest punt, sento l'aire que bufa amb un altre to, és una sensació vella, on tot de cop em veig a mi mateix  amb vint anys més, el perquè d'aquesta imatge no el sé, però ha estat una imatge en temps real, el perquè no us ho sabria dir, són uns segons de no res, per tot seguit,  seguir a ritme de cursa enfilant entre carenes direcció al punt més alt de la carretera de Roses a Port de la Selva, un corriol aquest de dos pams, on només puc dir el que fa uns dies deia en Jordi, "Visca el MTB".

Mentre escalem deixem enrere unes vistes de somni, que en seguir  pedalant em fa pensar en darrers vols per aquests mateixos trams, tristor, alegria, un MIX enriquidor, som a terra de creadors, i cal aprofitar cada instant, cada tram. Amb tot el que cal ara, és seguir la roda de l'Andreu que imposa el millor ritme de pujada, exigent sempre, miro de posar-me al seu costat sempre que puc, poques vegades és cert, però sempre que puc.

Les sensacions a aquest punt, bones, molt bones, la pulsació cada cop que venim d'un tram de senders, és baixa, per enfilar-se a la barrera de les 160 un cop iniciem els trams de pujada. Del darrer punt d'avituallament  fins arribar a la darrera trialera de baixada, passen uns dotze quilòmetres de pujades i més pujades, on rodem un xic més tranquils, ep,  a ritme de cursa però a unes pulsacions un pel més baixes.

En David sempre molt atent al GPS, ens porta directes a la darrera baixada antològica, que afronto amb seguretat a dalt de la bike, però uns metres abans d'un tallat insuperable per a mi, em fan posar peu, i d'aquí fins a baix a peu. Que dur, a baix veig a tots els Bicioci's, ens agrupem entre rialles i comentaris que provoquen mil somriures, és el darrer tram de la cursa, millor cloenda impossible.

L'arribada a Roses, tanca el temps d'aventura a sobre de la bike d'aquesta I Marató de Cap de Creus.

MTB, MTB, MTB.

Propera crònica i darrera d'aquesta I Marató de Cap de Creus, Les conclusions. Part III de III.

I Marató de Cap de Creus. Part I de III.

Hem de clarificar un aspecte important, i vull que sigui aquest el primer punt a exposar d'aquesta aventura d'avui.

El tema:

BiciOci és una botiga on la competició forma part del seu dia a dia. Què vull dir, que corren curses com molts de nosaltres que no les correm i sortim a fer, en el meu cas  un Montalt, que és el que fem quan sortim, ells corren curses, així de fàcil, així de senzill, quan no és una cursa cicloturista és una cursa de mtb, o totes dues a l'hora,  uns van a una, i els altres a l'altra. I així any darrera any, el que fa que competir sigui el més normal del món per a ells.

A on vull anar a parar, a que per a mi participar a una cursa és un fet excepcional, normal que ho sigui, no en corro mai, que no m'interpreteu malament, vull dir que el dia que participo a una és tot un esdeveniment, per BiciOci córrer és una motivació, però un esdeveniment no, pel fet de que és el pa de cada cap de setmana.

Com corren tots els components d'aquesta botiga. 

Avui he rodat més ràpid del que jo estic abituat, ja era aquest l'objectiu, i el resultat ha estat el que us vaig exposar, és a dir, tinc un estat de forma superior que no surt mentre participo a una cursa, per respecte, per prudència, i per manca d'experiència.  Avui he rodat a una pulsació coincident amb els primers trenta quilòmetres de Les Guilleries, i quan he pensat que havia de disminuir el ritme, no ho he fet, i curiós, no ha passat res.

Les sensacions, les mateixes que als primers trenta quilòmetres de Les Guilleries, on pensava, "que bé que m'ho estic passant". Avui igual però durant setanta-cinc quilòmetres. Avui no he patit mai per no acabar, en cap cas, i sempre que he pensat, "vaig massa alt de pulsació", he decidit seguir al ritme de la roda de l'Andreu.

Com puja l'Andreu, amb un 32-22, com escala l'Andreu, com baixa l'Andreu,  amb una 29" SS rígida, la meva més sonora felicitació.

D'en David caldrà fer un punt i a part i esperar a fer una crònica de dos SS, és que unes Guilleries són un punt de comunió que marca un dia abans i un dia després. Narcís, Tibat ja vindreu a nosaltres, segur, aquell dia sereu protagonistes d'una crònica sonada a aquest espai, mentre us tinc presents.

És a dir, avui he pujat a ritme de cursa, no el 100% del meu potencial ritme de cursa, perquè ara sé que no, però mantenir aquest ritme ha estat molt bé, i una novetat per a mi. Avui he vist clarament que la meva bike és una joia baixant, com he gaudit a la primera trialera, avui també he tornat a comprovar que he de millorar baixant no molt, però em manca un punt i mig per afrontar la segona i darrera trialera interessant d'avui. Primer perquè crec que puc fer-ho i segon per mantenir el ritme de cursa, trenca i molt, haver de posar peu i baixar-les a peu, molt, i fa mal al cor haver-ho de fer.

Darrer aspecte de la part I, a pujades de molta pendent em manca un punt per escalar  com jo vull escalar, pujo bé, però no com vull pujar. Vuit Kg. menys és molt, arrodoniré aquesta xifra en dues unitats a la baixa, milor dit una, estic tocant els 67, i un cop en 66, si no rodo al ritme que vull, hauré de preparar un pla encara més específic.

MTB, MTB, MTB.

Part II, aquesta nit. "Conquerint l'Empordà".