I Marató de Cap de Creus. Conquerint l'Empordà. Part II de III.

Intentaré de ser fidel a aquesta darrera aventura. Però no des del punt de vista estrictament competitiu, sí pel fet de,  amb qui he corregut,  i l'entorn per on hem corregut que és proper al paradís.

La sortida, sensacional, una arrancada on als primers quilòmetres anàvem escoltats per la Guàrdia Urbana per tot Roses. Una ruta guiada per Roses no la tenim cada dia.

Abans d'iniciar la cursa, entre els diferents components del BiciOci i els tres SS de La Baronia de SAS l'ambient era de festa, no ho diria ningú que passats uns minuts aquests mateixos bikers estarien rodant amb un dorsal perseguint a d'altres bikers.

El primer tram de la cursa era un tram guiat on hem fet uns deu quilòmetres per Roses, i les vistes eren especials, un vent imperial imposant-se a tot trencava les ones, miraves l'horitzó i una fila infinita de crestes blanques formaven rendint-se a aquest vent inquisidor.

Jo a aquest primers quilòmetres fins al trenta ben tocats, no tenia informació de les meves pulsacions, no sé el perquè d'aquest error amb el pulsòmetre, el Polar CS600 fins avui ha funcionat més que bé.

Sense pulsòmetre no tinc massa bon criteri, pel que fa referència a ritmes, perquè normalment, darrerament, hi ha dies que tinc molt bon ritme a pulsacions baixes, d'altres dies tinc sensacions molt bones i la pulsació no m'indica pulsacions baixes, tampoc extremadament altes, és veritat.

Mentre rodàvem per dins de Roses, pensava, "un primer test de ritme de cursa, que bé",  un cop hem deixat Roses, he tingut les primeres percepcions de com podia ser la jornada, avui en primer terme als primers metres les sensacions han estat molt bones, per passats els primers quilòmetres, l'aparició d'una lleugera cremor d'estómac no m'ajudava molt a tenir bones sensacions, però cap als primers quilòmetres de terra, aquest malestar ha desaparegut, i les millors sensacions han fet acte de presència, millor dit han arribat i s'han quedat definitivament durant tota la cursa.

A aquests primers quilòmetres en David anava amb els "tete de course", com sona, de fet si fos per ell, per la seva forma física tot i estar minvada per aquest refredat persistent que arrossega des de fa unes setmanes, cal pensar que era una cursa per equips, i el temps en el nostre cas és el de l'arribada del tercer corredor, si fos per ell és on seria durant tota la cursa, entre els capdavanters, però en aquesta ocasió la classificació estava condicionada pel més lent dels tres, és a dir per a mi, així que en David sempre ha estat atent a aquest condicionant, també pel fet de que ell era qui portava el GPS, i a cada cruïlla era qui marcava la direcció a seguir. Esmentar que sobre aquest aspecte ha estat un cap d'equip de 10/10, esmento aquest detall perquè per a mi avui, espero que demà no, un GPS hauria de ser en moltes ocasions una eina d'obligat ús, per la utilitat en cas d'anar a rodar a llocs on no has anat mai, on poder descarregar prèviament les rutes al GPS ha de ser sensacional, no puc pensar amb Les Dolomites sense un GPS.

Jo amb l'Andreu és el primer cop que hi coincidia, i per aquest motiu no tenia cap referència del seu ritme de cursa, amb el pas dels quilòmetres, poc a poc vas veient el peu que calça, i aquest és un peu de pas segur, constant i de ritme imponent, perquè marca un ritme i el manté ara sí ara també, vingui pujada o baixada, no és un ritme suïcida, però sí molt ràpid i molt constant. Ràpid i segur a les baixades,  per a mi impossible seguir-lo, a les pujades per una petita diferència de relació de transmissió, més llarga la seva un xic i prou, però suficient pel fet d'estar més en forma que jo, per fer-me rodar a aquell punt de patiment constant sense posar fi a aquest per una baixada sobtada de rendiment per rodar massa ràpid.

Quants quilòmetres a la seva roda mentre el vent bufava a la contra, i quina contra, però l'Andreu mantenia ara sí, ara també la velocitat de creuer, on la pendent implicava als 3x9 a posar peu ell sempre ho va escalar a dalt de la bike, per a mi avui impossible, a partir de demà mirarem de posar-hi remei.

A les baixades, era veure'l i quedar-me sol, una realitat, una diferència abismal, i ell portava exactament la mateixa bike que jo, cromo, rígida, 29" i SS, però el seu ritme baixant per a mi estratosfèric.

Un tram, el de Roses a Cadaqués on pel fet de conèixer el recorregut i perquè el ritme SS, per la relació que portàvem ens era molt favorable, hem avançat a molts corredors, i que no hem tornat a veure en tota la resta de la cursa, passat el quilòmetre cinquanta, crec recordar.

Quina baixada a Cadaqués, intentant seguir a uns metres les rodes d'en David i l'Andreu, la paraula que definiria aquesta baixada, és, MTB, MTB, MTB. Una baixada perseguint rodes del darrera de bikers en cursa, mirant d'esgarrapar segons al temps, jo diria que aquesta baixada marca per a mi, com la pujada prèvia  a aquesta, les millors sensacions de la cursa fins aquest punt. 

Els BiciOci's sempre a uns minuts per davant nostre, que ràpids que són,  i al quilòmetre cinquanta aprox. és a on hem contactat els dos grups, quantes rialles, i quants pensaments que m'han vingut al cap, unes vistes imponents m'han fet recordar a on estàvem, a punt de dirigir-nos direcció a Port de la Selva, i això amics meus és un punt de referència, el darrer dia que vaig ser-hi varen explosionar preventivament una mina a les costes d'aquest espai, el terra mentre esmorzàvem va tremolar, però tot seguit de pensar en aquests instants, la cursa es va tornar a posar en marxa.

Una primera pujada per un corriol on en David i l'Andreu l'han fet a dalt de la bike, jo uns metres, pocs, els faig a peu, per la resta tornar a enfilar, un tram d'uns cinc quilòmetres sensacionals, un sender estret, on l'Andreu anava amb en David a una bona velocitat de creuer, com sempre durant tota la cursa, però en aquest tram per l'entorn, pel corriol, les meves sensacions eren de rodar molt i molt ràpids, a molt bon ritme, a aquest punt una branca gruixuda d'una alzina  fa giravoltar l'Andreu a l'aire,  ens aturem, quin cop Déu meu quin cop, es recupera en segons i seguim al mateix ritme que abans de la caiguda. L'Andreu queda endolorit però d'un punt del braç, un dolor que no va a més.

Els quilòmetres van passant, no anem amb els BiciOci's, ells van uns minuts per davant nostre, baixem una trialera de somni, llarga, on t'adones que trams com aquests són els que fan tan i tan emocionant aquest esport, quins girs de 90º tancats, empedregats, quins pilons i pilons de pedres descantellades, una baixada fins a Port de la Selva per emmarcar a la retina. Quina duresa, quina exigència, quina bellesa, quin tremolor, tant que veig els trams de baixada borrosos, però els veig i per tant segueixo baixant, sense aturades, sense pensar en res més que en gaudir i gaudir del millor moment de la cursa després del tram de Cadaqués.

D'aquí al quilòmetre seixanta, un tram d'enllaç que ens porta directes a l'avituallament just a l'entrada de La Selva de Mar.

A aquest punt, sento l'aire que bufa amb un altre to, és una sensació vella, on tot de cop em veig a mi mateix  amb vint anys més, el perquè d'aquesta imatge no el sé, però ha estat una imatge en temps real, el perquè no us ho sabria dir, són uns segons de no res, per tot seguit,  seguir a ritme de cursa enfilant entre carenes direcció al punt més alt de la carretera de Roses a Port de la Selva, un corriol aquest de dos pams, on només puc dir el que fa uns dies deia en Jordi, "Visca el MTB".

Mentre escalem deixem enrere unes vistes de somni, que en seguir  pedalant em fa pensar en darrers vols per aquests mateixos trams, tristor, alegria, un MIX enriquidor, som a terra de creadors, i cal aprofitar cada instant, cada tram. Amb tot el que cal ara, és seguir la roda de l'Andreu que imposa el millor ritme de pujada, exigent sempre, miro de posar-me al seu costat sempre que puc, poques vegades és cert, però sempre que puc.

Les sensacions a aquest punt, bones, molt bones, la pulsació cada cop que venim d'un tram de senders, és baixa, per enfilar-se a la barrera de les 160 un cop iniciem els trams de pujada. Del darrer punt d'avituallament  fins arribar a la darrera trialera de baixada, passen uns dotze quilòmetres de pujades i més pujades, on rodem un xic més tranquils, ep,  a ritme de cursa però a unes pulsacions un pel més baixes.

En David sempre molt atent al GPS, ens porta directes a la darrera baixada antològica, que afronto amb seguretat a dalt de la bike, però uns metres abans d'un tallat insuperable per a mi, em fan posar peu, i d'aquí fins a baix a peu. Que dur, a baix veig a tots els Bicioci's, ens agrupem entre rialles i comentaris que provoquen mil somriures, és el darrer tram de la cursa, millor cloenda impossible.

L'arribada a Roses, tanca el temps d'aventura a sobre de la bike d'aquesta I Marató de Cap de Creus.

MTB, MTB, MTB.

Propera crònica i darrera d'aquesta I Marató de Cap de Creus, Les conclusions. Part III de III.