Ja és rar que Fox posi com a quadre de referència, a la presentació de la seva Fox F29 FIT Terralogic, a una Vicious.
http://www.foxracingshox.com/bike/11/forks/32_F29
No ho havia vist mai, una super marca relacionant-se amb una mini marca.
No sé distingir si la Vicious de la foto va una eix de 15 mm., així d'entrada diria que no, però no ho puc afirmar.
Ara, avui, passats els mesos, penso que per una 29"-SS amb forquilla, un eix de 15 mm. pot ser una bona pensada.
El per què d'aquesta idea?, pel fet de que pujant vas com un portaavions, és a dir amb una inèrcia provocada per les rodes de 29 i el 32-19, i baixant talles els corriols sinuosos amb una forquilla de 32, que actua com una rígida si és necessari, i com una bike amb suspensió quan cal, l'eix de 15 mm. podria millorar encara més la seguretat a les baixades, penso que ha de ser interessant quan vols passar la bike per on la vols passar, i aquesta amb l'eix de 15 mm. de ben segur que serà més precisa que amb l'eix de 9 mm. Serà que fa dues sortides la sensació de flexió davantera em va afectar molt, serà això.
De fet en Colorado té clar fa mesos que la seva propera bike anirà amb eix de 15 mm.
dimarts, d’agost 31, 2010
dilluns, d’agost 30, 2010
Singletrack vs doubletrack.
http://forums.mtbr.com/showthread.php?t=645714
http://forums.mtbr.com/showthread.php?t=555505
"Important things to do in bear country:
*Avoid startling bears
*Wear jingle bells on your shoes so they hear you coming
*Carry pepper spray
*Know what types of bears are in the area by examining their poo
*Black Bear poo is filled with berries
*Grizzly Bear poo is filled with jingle bells and smells like pepper spray"
http://www.youtube.com/watch?v=2DE0e4Lvfus
Idahooooo:
http://forums.mtbr.com/showthread.php?t=544297
San Juan Mtns.
http://forums.mtbr.com/showthread.php?t=641450
MTB, MTB, MTB.
Can Ginestà-Can Ginestà Nou.
Pujada lenta però constant cap al Montnegre.
Tres Dracs, tres genets, bona pujada i millor baixada. Quins gaudir de les bikes.
Abans de sortir he tret el "pitorro" de la vàlvula, he introduït el líquid Notubes i he inflat la roda davantera, he fet el mateix amb la posterior, sense haver de "desllantar", en cap cas. La posterior però l'he inflat amb la manxa de peu.
Cap incidència durant la ruta.
El temps fantàstic, una negror que ha deixat el dia submergit en la foscor, i no de la nit si no d'uns núvols negres però negres com el carbó. Entre senders, ja de tornada la pluja era imminent, però no ha estat, un cop dutxats sí ha caigut un bon ruixat.
Avui he rodat a 22 psi., i he de dir que la bike m'ha anat millor, molt millor baixant, com que ara la cura que porto al braç és més petita, baixant entre pedres no noto cap/poc dolor, lleuger sí, intens, en cap cas.
No hem coincidit amb cap ciclista.
Eines, les de sempre, aigua, menys de 750 ml. menjar, cap.
Quilòmetres, menys de 25, desnivell +, inferior a 700 m.
A 125-135 pulsacions.
Equipats d'estiu, la Betty però ha baixat amb manegots.
La pujada amb un clima sensacional, un vent fresc, no fred, perfecte per rodar molt més rapit, però avui no tocava, demà tampoc. Tornant per Can Ginestà la baixada sinuosa, a trams feréstega per no ser transitada, ens ha obsequiat amb uns minuts de molt i moltes bones sensacions. La foscor a aquesta cara Nord, pròpia d'una jornada tardana d'hivern, quin gaudir per gaudir, Santa Fe on eres?, ens faltaves, per ser els quatre genets del 2003.
Les dues Yetis baixant inseguibles per a mi.
Les sensacions pujant, bones, no les millors.
Seguiré rodant, dia sí, dia també per mirar de posar fil a l'agulla a l'arribada de les millors sensacions.
MTB, MTB, MTB.
Llums, Cateye posteriors i davanters, les Yetis amb Powerled i la Vicious amb Karma, que hem encès a l'inici de la baixada.
Pendent de sortir.
D'aquí a una estona estarem pedalant.
Avui viurem un gran retorn.
Tres genets pel Montnegre, tres gents pel Montseny.
Dues Yetis dobles, 26" i 3x9 vs una Vicious rígida, 29" i SS.
Els tres iniciarem ruta des del Baix Montseny, bona jornada. Segur que serà recordada, com un reinici interessant, molt interessant.
La meva Vicious aquesta tarda presenta un aspecte desmoralitzador, el pneumàtic davanter desinflat, la llanta toca al terra. Estic mirant d'aconseguir el líquid Notubes, si no, no hi haurà sortida de MTB, però he de pensar que sí serà.
Tot estarà a punt, serà un triomf aquesta aventura d'avui?.
Les ganes i les intencions hi són, fet que facilitarà i molt que això pugui ser així.
No sé com es veurà aquesta intervenció, no l'estic fent des del meu ordinador, sí des d'un bon lloc, el millor, essència d'aquest Drac, essència de civilització, de coneixement.
Un segon mirador pel meu Drac, un primer referent per a mi.
La roda davantera amb líquid i l'eix ben collat em donarà la seguretat que he perdut als darrers dies, he de pensar així, i sortir a gaudir com fa uns dies que amb aquest aspecte no faig.
Genets de Drac, bona aventura la que avui serà, si tot va com ha d'anar, i si no, no passa res, demà més.
MTB, MTB, MTB.
Avui viurem un gran retorn.
Tres genets pel Montnegre, tres gents pel Montseny.
Dues Yetis dobles, 26" i 3x9 vs una Vicious rígida, 29" i SS.
Els tres iniciarem ruta des del Baix Montseny, bona jornada. Segur que serà recordada, com un reinici interessant, molt interessant.
La meva Vicious aquesta tarda presenta un aspecte desmoralitzador, el pneumàtic davanter desinflat, la llanta toca al terra. Estic mirant d'aconseguir el líquid Notubes, si no, no hi haurà sortida de MTB, però he de pensar que sí serà.
Tot estarà a punt, serà un triomf aquesta aventura d'avui?.
Les ganes i les intencions hi són, fet que facilitarà i molt que això pugui ser així.
No sé com es veurà aquesta intervenció, no l'estic fent des del meu ordinador, sí des d'un bon lloc, el millor, essència d'aquest Drac, essència de civilització, de coneixement.
Un segon mirador pel meu Drac, un primer referent per a mi.
La roda davantera amb líquid i l'eix ben collat em donarà la seguretat que he perdut als darrers dies, he de pensar així, i sortir a gaudir com fa uns dies que amb aquest aspecte no faig.
Genets de Drac, bona aventura la que avui serà, si tot va com ha d'anar, i si no, no passa res, demà més.
MTB, MTB, MTB.
Gualba de Dalt.
Avui sortida diferent, rememorant velles sortides a les sis del matí, corrent a peu per paratges de somni, aquest cop amb la bike, aquest cop a partir de les sis de la tarda, no del matí.
Direcció a Campins, sempre per pista, més o menys ampla, però pista, per a mig camí canviar direcció a Gualba de Dalt, enfilem per un sender cap a Can Prat, on té el seu origen la llegenda de la Dama del Gorg Negre.
També a mig camí després de rodar per uns senders entre torres, anem directes a Gualba de Dalt, d'aquí escalem fins a Campins, i de Campins per pista fins a casa.
Per sota dels 30 Km. per sota dels 1.000 m. de desnivell +.
Quines vistes hem tingut sempre, Montsoriu al fons fent guardia, sempre altiu, sempre present.
Equipats d'estiu.
Eines, càmera, manxa, clau multi funció, gruixos centradors de frens SI, reparador de càmera, pastilles de recanvi, eslavons de cadena i pin d'unió de cadena, Sram i Shimano 9V, menjar, res, aigua, un bidó de 750 ml.
Llums, el Cateye posterior i el Powerled, en marxa els dos a partir del tram Fualba de Dalt-Campins.
Incidències, una, la roda davantera, el conjunt forquilla-roda, baixant direcció a Gualba de Dalt, m'ha fet un gest molt rar, com a forquilla trencada, el fre davanter feia un soroll terrible. He centrat el fre Postmoun, i la vibració la mateixa o més, he verificat la tanca, sorpresa, fluixa, molt però que molt fluixa, recollar contundent i oli en un llum, perfecte.
La ruta ha estat sensacional, pel recorregut, per la temperatura, i per les sensacions a sobre de la bike, que sense ser les millors, han estat més que bé, tot i així em costa i molt afrontar les pendents més dures, veurem com acaba això.
Quines masies anant direcció a Gualba de Dalt, quins llocs.
Que bé rodar amb aquesta temperatura, i que bé haver posat remei a aquesta inseguretat del tren davanter.
Abans de sortir, 100 manxades al pneumàtic davanter, a mitja ruta cinquanta manxades al posterior, amb aquesta calor el líquid Notubes es deu haver assecat, i el Tubeless Ready no funciona sense líquid, caldrà posar-hi remei.
Cap ciclista durant la ruta, nosaltres i prou, corrent a peu sí, curiós perquè mai he coincidit amb ells en aquesta ruta, sempre hi ha un primer dia per a tot.
Rodant a baixa pulsació, a molt baixa pulsació, i a les pujades més dures a càmera lenta, sense presses, pensant sempre amb les eternes escalades del Roc, que són encara més dures que les fetes avui.
MTB, MTB, MTB.
Direcció a Campins, sempre per pista, més o menys ampla, però pista, per a mig camí canviar direcció a Gualba de Dalt, enfilem per un sender cap a Can Prat, on té el seu origen la llegenda de la Dama del Gorg Negre.
També a mig camí després de rodar per uns senders entre torres, anem directes a Gualba de Dalt, d'aquí escalem fins a Campins, i de Campins per pista fins a casa.
Per sota dels 30 Km. per sota dels 1.000 m. de desnivell +.
Quines vistes hem tingut sempre, Montsoriu al fons fent guardia, sempre altiu, sempre present.
Equipats d'estiu.
Eines, càmera, manxa, clau multi funció, gruixos centradors de frens SI, reparador de càmera, pastilles de recanvi, eslavons de cadena i pin d'unió de cadena, Sram i Shimano 9V, menjar, res, aigua, un bidó de 750 ml.
Llums, el Cateye posterior i el Powerled, en marxa els dos a partir del tram Fualba de Dalt-Campins.
Incidències, una, la roda davantera, el conjunt forquilla-roda, baixant direcció a Gualba de Dalt, m'ha fet un gest molt rar, com a forquilla trencada, el fre davanter feia un soroll terrible. He centrat el fre Postmoun, i la vibració la mateixa o més, he verificat la tanca, sorpresa, fluixa, molt però que molt fluixa, recollar contundent i oli en un llum, perfecte.
La ruta ha estat sensacional, pel recorregut, per la temperatura, i per les sensacions a sobre de la bike, que sense ser les millors, han estat més que bé, tot i així em costa i molt afrontar les pendents més dures, veurem com acaba això.
Quines masies anant direcció a Gualba de Dalt, quins llocs.
Que bé rodar amb aquesta temperatura, i que bé haver posat remei a aquesta inseguretat del tren davanter.
Abans de sortir, 100 manxades al pneumàtic davanter, a mitja ruta cinquanta manxades al posterior, amb aquesta calor el líquid Notubes es deu haver assecat, i el Tubeless Ready no funciona sense líquid, caldrà posar-hi remei.
Cap ciclista durant la ruta, nosaltres i prou, corrent a peu sí, curiós perquè mai he coincidit amb ells en aquesta ruta, sempre hi ha un primer dia per a tot.
Rodant a baixa pulsació, a molt baixa pulsació, i a les pujades més dures a càmera lenta, sense presses, pensant sempre amb les eternes escalades del Roc, que són encara més dures que les fetes avui.
MTB, MTB, MTB.
diumenge, d’agost 29, 2010
Més Montnegre.
És el que hem fet aquesta tarda cap a les set.
Una pujada lenta, pautada per un punt primordial, rodar.
El paratge de somni, una caiguda del dia per no oblidar.
Una escalada que s'ha fet curta, deu quilòmetres de pujada constant que no sé massa bé el motiu, però que la digerim d'allò més bé. Fet que fa, el gaudir d'aquest espai, que rodi dia sí, dia també.
Un vent refrescant a partir de les primeres pujades. Les vistes del Turó de l'Home, úniques. El Montnegre et trasllada a un espai desconegut, ansiat però desconegut, certament, on cada visió et dóna mostres de que rodar per un lloc com aquest és un instant per gaudir, per recordar.
La posta de sol, màgica, però màgica, amb el Turó com a testimoni d'aquesta amb nosaltres com a espectadors, mentre rodem el dia dóna pas a la nit, mentre hi som les sensacions prenen més protagonisme que no pas el rodar per aquests paratges de somni. És que el Montnegre és molt Montnegre, en aquest cas no per la seva duresa, que la té, però no en aquest tram concret, si no per la fusió de petites carenes, les unes sobre les altres i on cada cop que ataquem una pujada, amb la vista d'una recta infinita, veiem com encara ens queda una carena més per coronar.
Can Ginesta marca l'inici del que serà el principi del retorn, Can Ginesta Nou, ens diu que hem agafat un camí alternatiu per començar la tornada, aquesta variant és sensacional, perquè té moltes alternatives dins d'ella mateixa, encara ahir la sensació de pèrdua va "ser" durant uns minuts, i on el pensament és " tants anys rodant per aquí i en un minut ja no sé el camí", passats aquests instants anem a on cercàvem anar, i el retorn passa a ser una anècdota més.
Eines, càmera i manxa, aigua, menys d'un bidó de 750 ml., menjar, cap.
Incidències, els dos frens de la Vicous, una vibració molesta, ara els dos frens no únicament el posterior, tindrà joc la roda davantera?.
Equipats d'estiu.
Llums, Cateye darrera i el Powerled.
Menys de trenta quilòmetres, menys de 700 m. de desnivell +.
El ritme suau, per sota de les 145 pulsacions.
Com em costa escalar amb aquest 32-19, molt, si a finals de setmana no millora i molt aquesta sensació el plat de 29 serà el proper pas.
La ferida del braç a les baixades, em molesta notablement. La resta de dolors, espatlla, genoll, han desaparegut totalment.
Ara a per la propera.
MTB, MTB, MTB.
Una pujada lenta, pautada per un punt primordial, rodar.
El paratge de somni, una caiguda del dia per no oblidar.
Una escalada que s'ha fet curta, deu quilòmetres de pujada constant que no sé massa bé el motiu, però que la digerim d'allò més bé. Fet que fa, el gaudir d'aquest espai, que rodi dia sí, dia també.
Un vent refrescant a partir de les primeres pujades. Les vistes del Turó de l'Home, úniques. El Montnegre et trasllada a un espai desconegut, ansiat però desconegut, certament, on cada visió et dóna mostres de que rodar per un lloc com aquest és un instant per gaudir, per recordar.
La posta de sol, màgica, però màgica, amb el Turó com a testimoni d'aquesta amb nosaltres com a espectadors, mentre rodem el dia dóna pas a la nit, mentre hi som les sensacions prenen més protagonisme que no pas el rodar per aquests paratges de somni. És que el Montnegre és molt Montnegre, en aquest cas no per la seva duresa, que la té, però no en aquest tram concret, si no per la fusió de petites carenes, les unes sobre les altres i on cada cop que ataquem una pujada, amb la vista d'una recta infinita, veiem com encara ens queda una carena més per coronar.
Can Ginesta marca l'inici del que serà el principi del retorn, Can Ginesta Nou, ens diu que hem agafat un camí alternatiu per començar la tornada, aquesta variant és sensacional, perquè té moltes alternatives dins d'ella mateixa, encara ahir la sensació de pèrdua va "ser" durant uns minuts, i on el pensament és " tants anys rodant per aquí i en un minut ja no sé el camí", passats aquests instants anem a on cercàvem anar, i el retorn passa a ser una anècdota més.
Eines, càmera i manxa, aigua, menys d'un bidó de 750 ml., menjar, cap.
Incidències, els dos frens de la Vicous, una vibració molesta, ara els dos frens no únicament el posterior, tindrà joc la roda davantera?.
Equipats d'estiu.
Llums, Cateye darrera i el Powerled.
Menys de trenta quilòmetres, menys de 700 m. de desnivell +.
El ritme suau, per sota de les 145 pulsacions.
Com em costa escalar amb aquest 32-19, molt, si a finals de setmana no millora i molt aquesta sensació el plat de 29 serà el proper pas.
La ferida del braç a les baixades, em molesta notablement. La resta de dolors, espatlla, genoll, han desaparegut totalment.
Ara a per la propera.
MTB, MTB, MTB.
dissabte, d’agost 28, 2010
Mini Jeff Jones Custom Bike.
Bé, no hi ha termes, no hi ha límits a la imaginació, no sé una manera millor de començar a pedalar, crec que em costaria veure-la.
http://www.bikeradar.com/mtb/gallery/article/jeff-jones-custom-childs-bike-first-look-27489?img=2&pn=jeff-jones-custom-childs-bike--first-look&mlc=news%2Farticle#2
Una joia pedalant amb una petita joia.
MTB, MTB, MTB.
http://www.bikeradar.com/forums/viewtopic.php?t=12700154&highlight=spaceframe
http://www.bikeradar.com/mtb/gallery/article/jeff-jones-custom-childs-bike-first-look-27489?img=2&pn=jeff-jones-custom-childs-bike--first-look&mlc=news%2Farticle#2
Una joia pedalant amb una petita joia.
MTB, MTB, MTB.
http://www.bikeradar.com/forums/viewtopic.php?t=12700154&highlight=spaceframe
divendres, d’agost 27, 2010
Can Riera de Ciuret.
Una pujada exigent, quinze quilòmetres fins a Can Riera de Ciuret, seguint direcció a La Costa del Montseny per després baixar directe a Sant Celoni.
Una escalada constant, amb la pulsació per sota de 160, sempre entre 145 i 155.
Inici de la sortida a tres quarts de vuit de la tarda, arribada a tres quarts de deu, ja de negre nit.
Karma i Powerled a partir de mitja pujada i la resta de ruta.
Eines, càmera i manxa, aigua menys d'un bidó de 750 ml, menjar, cap.
La bike perfecte, la vibració esmentada únicament. Abans de sortir setanta-cinc manxades pel pneumàtic davanter.
Per sota de 40 Km., per sota dels 1.000 m. +.
Les sensacions bones, no les millors, no, això no, però tampoc dolentes ni molt menys.
Pensant a les pujades, veient com em costa fer-les, no veig molt bé com afrontar les del Roc, seguir sortint dia sí, dia també, em dirà a on sóc, crec.
Amb el Karma i el Powerled a màxima potència la negra nit dóna pas a la claror més intensa, que bé sortir equipat amb aquests dos llums.
La reixa protectora del casc ha funcionat molt bé, evitant l'entrada dels divertits i encuriosits insectes.
No sé d'on surten i a on van tants cotxes, però fora del tram Can Riera de Ciuret-La Costa del Montseny, la resta ha estat un constant anar i venir d'autos i més autos.
Una sortida més que suma.
dijous, d’agost 26, 2010
Montnegre.
Pujada interessant, pausada, per sota de les 163 pulsacions, a ritme tranquil. Inici ruta a quarts de vuit de la tarda.
Ni un sol ciclista ni pujant ni baixant.
La pista de pujada se m'ha fet curta i no ho és, o sí i fa uns anys era per a mi una sortida de les exigents i ara no tant.
He escalat sempre a diferència de fa dos dies, per l'interior de tots els revolts.
No he pensat gaires coses diferents, sí de concretes, pendent de les pulsacions, pel fet que a les dues darreres sortides el nivell d'exigència pel que fa referència a les pulsacions ha estat elevat. Avui no era dia per seguir en aquesta tendència, en cap cas.
Les sensacions després de la caiguda d'ahir, les podria definir com a curioses, espatlla dreta endolorida, clatell i braç dret amb dolor, lleuger això sí, i moltes ganes de sortir a pedalar, moltes.
A les baixades el colze encetat em fa força dolor, però el gaudir de la mateixa baixada és superior a les molesties, fins al punt d'oblidar-me de tot, fins i tot del fre del darrera amb aquesta vibració tan molesta.
Quin entorn el Montnegre, quina falta que em fa sortir pel Baix Montseny.
A dalt de la bike he barrinat alguns aspecte en concret, sobre els motius de les darreres dues caigudes, i he arribat a la conclusió que una pressió baixa del pneumàtic ha estat el que ha motivat les dues caigudes.
Molta estona dret a dalt de la bike, m'ha fet pensar que he de cercar ja el plat de 29 dents o 30, cercar un King de 21D no té cap sentit, no el tindré mai.
No sé si posar el 180 mm. davanter, jo diria que sí, però també em fa pensar que amb un disc de 180 mm. el pneumàtic encara patirà més flexió.
Eines, càmera i manxa, res més, menjar cap, aigua, un bidó de 750 ml.
Distància, per sota dels 25 Km., desnivell per sota dels 700 m. +.
Incidències amb la SS, la vibració del fre del darrera, res més. Abans de sortir setanta cinc manxades amb la Crank Brothers.
Baixant amb llums, Cateye intermitent del darrera i Powerled davanter.
Deixar la bike i una bona dutxa, rentar bé la ferida del colze, cura i a esperar a demà, a repetir sortida no recorregut.
Sortida corriolera.
He de seguir fent corriols de darrera de casa, com també les pujades a Santa Fe i pel Montnegre, aquestes darreres amb escapades al Turó i a Olzinelles respectivament.
Aquest MIX és infal.lible per a poder fer un bon Roc 2010.
El tema caigudes no ho sé, no ho sé.
A aquesta sortida corriolera de fa uns dies, on les sensacions van ser de les millors, però de les millors fa que la mira no perdi l'objectiu de vista. També és cert que fa dos dilluns el terreny estava millor que els dos darrers dies, també ho és que a Olzinelles el terreny està humit, molt humit.
Quan rodàvem entre corriols propers a casa, no varem deixar de comentar que amb aquest terreny les sensacions de control a les zones més tècniques properes a les baixades entre torres, són perfectes, fet que fa que estiguem una mica més optimistes de cara a la propera cita a França.
Les bikes per a posar a punt, petits detalls però, en cap cas temes significatius, la transmissió de la Betty, la roda posterior meva, i poca cosa més, no tenim líquid No Tubes, la resta tot a punt.
MTB, MTB, MTB.
Podria estudiar agenciar-me d'una Spider o una Tallboy pel Roc, però penso que ara no toca, penso. Si la bike de l'importador de Turner, la Sultan fos talla M, he de dir que després d'en Colorado, ja seria a casa fa unes setmanes.
http://www.youtube.com/watch?v=5qBb2JRuop4
El color de la Sultan, el del vídeo, la conducció és el que no veig massa clar, disposar de la bike sí, aquest nivell de conducció, bé tindrem que perseverar.
http://www.pinkbike.com/video/127665/
El que deia, MTB, MTB, MTB.
Aquest MIX és infal.lible per a poder fer un bon Roc 2010.
El tema caigudes no ho sé, no ho sé.
A aquesta sortida corriolera de fa uns dies, on les sensacions van ser de les millors, però de les millors fa que la mira no perdi l'objectiu de vista. També és cert que fa dos dilluns el terreny estava millor que els dos darrers dies, també ho és que a Olzinelles el terreny està humit, molt humit.
Quan rodàvem entre corriols propers a casa, no varem deixar de comentar que amb aquest terreny les sensacions de control a les zones més tècniques properes a les baixades entre torres, són perfectes, fet que fa que estiguem una mica més optimistes de cara a la propera cita a França.
Les bikes per a posar a punt, petits detalls però, en cap cas temes significatius, la transmissió de la Betty, la roda posterior meva, i poca cosa més, no tenim líquid No Tubes, la resta tot a punt.
MTB, MTB, MTB.
Podria estudiar agenciar-me d'una Spider o una Tallboy pel Roc, però penso que ara no toca, penso. Si la bike de l'importador de Turner, la Sultan fos talla M, he de dir que després d'en Colorado, ja seria a casa fa unes setmanes.
http://www.youtube.com/watch?v=5qBb2JRuop4
El color de la Sultan, el del vídeo, la conducció és el que no veig massa clar, disposar de la bike sí, aquest nivell de conducció, bé tindrem que perseverar.
http://www.pinkbike.com/video/127665/
El que deia, MTB, MTB, MTB.
La millor bike avui de 29"?.
Segons tots el medis de premsa escrits, segons la majoria de les opinions que he llegit dels bikers, la bike de 29" doble suspensió que millor pedala és la PIVOT 429, la bike per excelència d'en Colorado.
Esmentades la Tallboy, la Sultan i la Spider, la 429 és inevitable que sigui present a aquest espai.
http://seaotter.mtbr.com/2010/06/15/photographer%E2%80%99s-focus-29ers/pivot_1/
HD.
http://seaotter.mtbr.com/files/2010/04/so311.JPG
El quadre, les rodes i el jersei Ibis cap a casa.
Xavi fa dies que no el porto, avui o demà podria ser un bon dia per fer-ho.
Nomad.
http://forums.mtbr.com/showthread.php?t=630461
Són converses dels darrers anys amb en Colorado.
Aquesta bike, la Turner, la Moots Mooto X, i d'altres que no tinc al cap ara, però sí d'aquí a una estona, són bikes que podrien ser la meva bike.
Sempre però quan hi penso, la Superlight està en el primer lloc de la llista.
Com a president d'aquesta taula plena de les millors bikes però, la Vicious The Motivator SS.
dimecres, d’agost 25, 2010
Pujada intensa, baixada emocionant.
Un Montnegre, sempre és emocionant i exigent, seguir direcció Vallgorguina, duríssim, cercar els corriols de baixada a Olzinelles i els estrets senders que segueixen el riu una tasca de somni.
Soc d'aquest país jo, del Baix Montseny, vull dir, i ser-hi aquests dies cada dia està siguen per a mi tot un revulsiu, ara que tanta falta ens fa.
El Montnegre, la pujada des de Sant Celoni, requereix de ganes de pujar per una pista seca, amb el sol al darrera, amb molta pols, amb el revols amb molta pendent tancats, amb el terreny malmès a l'interior d'aquests.
Ni un sol ciclista entre quarts de cinc i les sis molt tocades, sí però arribant a Sant Celoni a dos quarts de set.
El tram d'Olzinelles de fades, quins corriols, tipus Paris-Mountain, perfectament definit, un tram exigent de baixada, no per ella mateixa si no perquè de cop s'inverteix la pendent i un gir d'esquerres indica la pujada plena d'arrels que únicament pots afrontar amb velocitat.
Un cop a Sant Celoni, les sensacions són bones, amb tristor, és cert, però amb el gust de poder ser a sobre de la bike, un plaer en aquests moments que fa que les hores passin.
Eines, càmera i manxa, aigua un bidó de 750 ml., menjar cap.
Equipat d'estiu.
Quilòmetres per sota dels quaranta, desnivell +. per sota dels 1.000 m.
La pulsació màxima per sota dels 170, la mitja de Km. per sobre dels 15 Km/h.
Un dia més de MTB, que suma.
Avui he sortit vuit minuts direcció al Montnegre, la caiguda ha estat monumental, el veí d'un quart en sentir el soroll ha pujat les persianes i ha cercat quins autos han xocat, cap, era jo amb la SS. El pneumàtic davanter ha flexat de tal manera que la caiguda ha estat idèntica que amb la Superlight, en recta, concentrat, flexió del pneumàtic davanter, vol amb la bike paral.lels al terra, aterratge calat, arrossegada calat a sobre del paviment, i un colze, ja malmès de la darrera caiguda, encetat, i com d'encetat.
He tornat a casa i demà hi tornaré, de ben segur. Moltes ganes de sortir, moltes.
MTB, MTB, MTB.
En quedar a terra tombat i calat un somriure als meus llavis, no sé perquè però la sensació del vol calat, la caiguda en si, el fet de veure-ho en càmera lenta, m'ha arrencat aquest petit somriure. La ferida no, aquesta és esgarrifosa, pel fet de ser al mateix, però al mateix lloc de la darrera.
El que deia, MTB, MTB, MTB.
dimarts, d’agost 24, 2010
My First BMX
.jpg)
Not a MTB but this was the start of my love for the two wheels. I learned to ride on this bike with stabalizers. Then later I rode it without the stabalizers. The Memories!!!
Santa Fe.
Ahir, a les sis de la tarda, escalada fins a Santa Fe. Des de quarts de quatre fins a aquesta hora mirant d'enlairar un xic el vol.
Una pujada llarga, pel fet que fa unes jornades que vaig a dormir de matinada i això fa que el dia sigui diferent.
Una pujada que per la seva intensitat m'ha obligat a estar totalment per la labor de fer el que estava fent, una pujada Santa Fe.
Al primer tram coincideixo amb un home del Montseny que baixa de Santa Fe, el que si no surt amb la bike té la mateixa sensació que un gos de caça si no surt el cap de setmana.
Un Santa Fe, és essència de Dracs, pel significat que té per a un home del Montseny ser al seu espai en aquests dies tan importants.
Un Santa Fe, com el darrer, fa que tot tingui una mica més de sentit del que ja té per si mateix, però que ara, per les circumstàncies, segurament, em costa més de veure que això és així.
Molts cotxes pujant i baixant. La pujada ha estat ràpida, tampoc molt, però sí ràpida. Pujant i baixant per carretera, en cap cas ni un metre per pistes o senders, no disposava de més temps, exactament dues hores i les he exprimit al màxim.
Les vistes des del quilòmetre catorze precioses, serà que a partir d'aquest punt és on m'he centrat amb el que estava fent, i que abans han estat un desgavell de sensacions diverses, i molt diferents totes elles entre si.
Ara mentre escric, un entorn és el que tinc al cap, les diferents sortides properes al Cap de Creus, concretament la del Camí Romà, concretament la de la baixada com un llamp a Cadaqués amb tot el grup de genets, dies de pur MTB, on els guies van estar protagonistes per poder experimentar les millors sensacions, sensacions aquestes, que són les que ara em venen al cap.
Les vistes des de la cara obaga del cantó de Gualba de Dalt, amb les vistes de la pujada pels tubs, em fa sentir una mica més bé encara, l'arribada a la cruïlla per a pujar al Turó de l'Home ja em diu que sóc al darrer tram previ a coronar Santa Fe.
Baixant dubto de si baixar fins a Moscaroles per muntanya, fins i tot m'aturo a l'entrada del camí, però decideixo seguir per carretera fins a casa.
Arribada esgotant la darrera gota d'aigua, dos bidons n'he consumit, un de mig litre i un de tres quarts. Aliments sòlids cap.
Eines, càmera i manxa, sense mòbil, mort per manca de bateria.
Equipat d'estiu, per la calor imperant fins al quilòmetre disset.
Quilòmetres, per sota de 45, i per sota dels 1.000 m. +.
La bike bé, de fet per carretera l'exigència és mínima, torna però el joc de la roda del darrera que fa que el fre vibri de manera molt però que molt molesta, tant que podria provocar-me una caiguda, he de tornar a revisar la boixa del darrera, i si no portar-la al taller perquè hi posi remei definitivament, així no puc fer un Roc 2010.
Una pujada que suma, que per a mi és important.
MTB, MTB, MTB.
Una pujada llarga, pel fet que fa unes jornades que vaig a dormir de matinada i això fa que el dia sigui diferent.
Una pujada que per la seva intensitat m'ha obligat a estar totalment per la labor de fer el que estava fent, una pujada Santa Fe.
Al primer tram coincideixo amb un home del Montseny que baixa de Santa Fe, el que si no surt amb la bike té la mateixa sensació que un gos de caça si no surt el cap de setmana.
Un Santa Fe, és essència de Dracs, pel significat que té per a un home del Montseny ser al seu espai en aquests dies tan importants.
Un Santa Fe, com el darrer, fa que tot tingui una mica més de sentit del que ja té per si mateix, però que ara, per les circumstàncies, segurament, em costa més de veure que això és així.
Molts cotxes pujant i baixant. La pujada ha estat ràpida, tampoc molt, però sí ràpida. Pujant i baixant per carretera, en cap cas ni un metre per pistes o senders, no disposava de més temps, exactament dues hores i les he exprimit al màxim.
Les vistes des del quilòmetre catorze precioses, serà que a partir d'aquest punt és on m'he centrat amb el que estava fent, i que abans han estat un desgavell de sensacions diverses, i molt diferents totes elles entre si.
Ara mentre escric, un entorn és el que tinc al cap, les diferents sortides properes al Cap de Creus, concretament la del Camí Romà, concretament la de la baixada com un llamp a Cadaqués amb tot el grup de genets, dies de pur MTB, on els guies van estar protagonistes per poder experimentar les millors sensacions, sensacions aquestes, que són les que ara em venen al cap.
Les vistes des de la cara obaga del cantó de Gualba de Dalt, amb les vistes de la pujada pels tubs, em fa sentir una mica més bé encara, l'arribada a la cruïlla per a pujar al Turó de l'Home ja em diu que sóc al darrer tram previ a coronar Santa Fe.
Baixant dubto de si baixar fins a Moscaroles per muntanya, fins i tot m'aturo a l'entrada del camí, però decideixo seguir per carretera fins a casa.
Arribada esgotant la darrera gota d'aigua, dos bidons n'he consumit, un de mig litre i un de tres quarts. Aliments sòlids cap.
Eines, càmera i manxa, sense mòbil, mort per manca de bateria.
Equipat d'estiu, per la calor imperant fins al quilòmetre disset.
Quilòmetres, per sota de 45, i per sota dels 1.000 m. +.
La bike bé, de fet per carretera l'exigència és mínima, torna però el joc de la roda del darrera que fa que el fre vibri de manera molt però que molt molesta, tant que podria provocar-me una caiguda, he de tornar a revisar la boixa del darrera, i si no portar-la al taller perquè hi posi remei definitivament, així no puc fer un Roc 2010.
Una pujada que suma, que per a mi és important.
MTB, MTB, MTB.
divendres, d’agost 20, 2010
XTR Cables and Hoses
Out with the old and in with the new.
The old gear housing for the front gears took a beating. (Below)
.jpg)
4 Days in Scotland and a lot of Irish mud got into the back gear housing. On the 12 Hour Race they stopped working due to the dirt. The rear cable started to break due to the friction caused by the tension. The cables that make up the main cable was snapping one at a time.
.jpg)
XTR cables in black Silicon Pre-lubricated outer cable
Flourine-coated, reduced-friction stainless inner cable provides precise shifting performance.
.jpg)
.jpg)
Changing the cables was very straight forward. Setting up the derailers took a little more time.
Dirt isnt getting into the cable housing, I hope!
Black coated cables look good.
First impression the cables make shifting very smooth and effortless. I can feel the difference already and havent had a proper ride.
I love MTB maintainance and upgrades!!!
MTB MTB MTB!!!
The old gear housing for the front gears took a beating. (Below)
.jpg)
4 Days in Scotland and a lot of Irish mud got into the back gear housing. On the 12 Hour Race they stopped working due to the dirt. The rear cable started to break due to the friction caused by the tension. The cables that make up the main cable was snapping one at a time..jpg)
XTR cables in black Silicon Pre-lubricated outer cableFlourine-coated, reduced-friction stainless inner cable provides precise shifting performance.
.jpg)
.jpg)
Changing the cables was very straight forward. Setting up the derailers took a little more time.
Dirt isnt getting into the cable housing, I hope!
Black coated cables look good.
First impression the cables make shifting very smooth and effortless. I can feel the difference already and havent had a proper ride.
I love MTB maintainance and upgrades!!!
MTB MTB MTB!!!
dimecres, d’agost 18, 2010
Answer.
XAMG no sé pas com evitaràs l'entrada a l'espai extrem del 29", 100% rígid i SS. I més tu que tens moltes i variades bikes, vull dir que per a tu fer venir la SS és menys dràstic que per a mi, que la vull com a única bike, per a tu entenc que seria una bike complementaria a la llarga llista de joies que ja tens. També és veritat que quan tens tantes bikes, sumar-ne una més també costa molt.
Jo ara rodo amb un 32-19, crec que per a mi un 32-21 podria ser una bona alternativa.
A on jo rodo proper a casa, hi ha dos punts o aspectes perillosos durant la sortida del cap de setmana, i un tercer menys perillós.
El menys perillós, és a primera hora, els motoritzats van a esmorzar, eufòrics, fa una setmana que esperen aquest moment i van com folls descarregant a cop de gas la tensió del drama de la setmana que ells mateixos han triat o no, com a forma de vida i que nosaltres hem de suportar coincidint a la muntanya, com dic a primera hora, té però un atenuant aquest punt, els que a mi em preocupan que són una minora, encara no van beguts.
Els dos punts perillosos, el primer és sortint d'esmorzar, on beguts en menor o major grau o sense beure, el món és seu i com entre setmana amb el cotxe on infringeixen totes les normes de circulació, el cap de setmana després d'ingerir una dosi controlada? d'alcohol o no, agafen els vehicles, i el corriol, pista o sender és únicament per a ells, i nosaltres els hi fem nosa, com la fem a 80-90 Km/h a la carretera entre setmana.
El segon punt crític a que jo feia referència, però en aquest cas de manera circumstancial, vull dir que tot i que els bikers, pocs he de pensar pel fet de que després han de pedalar, però que també, aquests si no són del teu grup, no són un problema, però a l'hora de dinar beguts o no, un grup important han de tornar volant cap a casa, però volant. Feia referènci a a això.
És que un ciclista és exactament la mateixa persona disfraçat per a l'ocasió, que es salta els límits de velocitat amb el cotxe, o que beu o pren qualsevol cosa prohibida abans de decidir de posar-nos a tots en perill a la carretera, amb el lema adolescent del "jo/yo controlo", i així anem.
Jo he coincidit amb ciclistes beguts, i ho he passat malament, pel fet de no adonar-me que anaven beguts, i he estat també en d'altres ocasions a taula esmorzant i dinant mentre no paraven de consumir alcohol en dosis massives.
Un fins i tot al ben mig de la muntanya amb el meu germà em va argumentar que no ho digués a la seva dona però que tenia un problema molt greu de cor i que per això queia davant meu a les trialeres "de pujada"de feia uns minuts, després de la pujada del mut.
Dies després, amb tota naturalitat em va aclarir que aquell dia anava begut i que de problemes del cor, res de res.
La sort és que enfilat a dalt de la bike el fet de que un tingui molta pressa per arribar a casa no el converteix amb una bomba rodant, nosaltres però pel fet de que sempre mirem d'evitar de coincidir amb els horaris d'aquests grups motoritzats, tampoc, normalment coincidim amb els no motoritzats.
Aquest aspectes que esmento són més o menys freqüents segons el lloc a on visquis. Al Corredor el cap de setmana durant el matí a aquestes zones horaries és cada "x" minuts. Ara cada "x" minuts +1, perquè la crisi no permet a molts omplir el dipòsit de la joia, perquè no oblidem que són joies de la tecnologia aquests vehicles, el que manca és el seny d'una minoria dins d'una majoria assenyada que les condueix, però que fan tant mal que hi queda reflexat el conjunt d'aquest colectiu que res hi té a veure.
Erradicar aquest comportament és una tasca titànica però necessaria.
Per posar-te un exemple, a la Vallromanes-Blanes, a l'hora d'esmorzar, un element totalment ebri, amb un auto, anava circulant a tota velocitat entre Can Bordoi i el Santuari, ara puja, ara baixa. Minuts després pretenia seure a esmorzar amb nosaltres!!!, un noi del grup el va convidar a que s'allunyés de nosaltres i li va recriminar educadament el que estava fent uns minuts abans, fet que va comportar uns moments de certa tensió, l'home tenia uns cinquanta anys, minuts després va pujar a l'auto i va marxar molt enfadat, cridant com un boig i seguidament a tota velocitat va marxar direcció a Can Bordoi, quina por. Per sort nosaltres reprendiem la ruta direcció a Vallgorguina, és a dir a l'inrevés don anava aquest element tan desagradable.
Són detalls aquests, amb els que jo hi vaig parar atenció gràcies a un consumidor compulsiu/puntual? d'alcohol, que em va exposar a grans trets el que jo ara detalladament exposo aquí.
Sí, sí, un element d'aquests és qui em va obrir els ulls per primera vegada sobre el com i el perquè d'un matí del cap de setmana al Parc Natural.
Però lluny de ser un greu problema que ho és socialment, únicament cal pensar amb els de Colorado a USA, amb els ossos rondant pels senders o amb aquells felins que de tant en tant es cruspeixen un biker o dos, per veure que a aquí ens podem considerar afortunats.
Canviant de tema, la SS a mi a on em deixa tocat és a aquestes pujades de tanta pendent que esmentes, però no a les s curtes si no a les llargues, on res hi pots fer per no deixar-hi l'ànima.
Les pujades curtes també fan molt mal si la sortida ja porta moltes hores, si no normalment per a mi, són assumibles. He de dir però que poder fer-les patint un xic menys, també estaria molt bé. Però és a les escalades infinites de molta pendent on he de mirar de posar-hi remei avui.
MTB, MTB, MTB.
Jo ara rodo amb un 32-19, crec que per a mi un 32-21 podria ser una bona alternativa.
A on jo rodo proper a casa, hi ha dos punts o aspectes perillosos durant la sortida del cap de setmana, i un tercer menys perillós.
El menys perillós, és a primera hora, els motoritzats van a esmorzar, eufòrics, fa una setmana que esperen aquest moment i van com folls descarregant a cop de gas la tensió del drama de la setmana que ells mateixos han triat o no, com a forma de vida i que nosaltres hem de suportar coincidint a la muntanya, com dic a primera hora, té però un atenuant aquest punt, els que a mi em preocupan que són una minora, encara no van beguts.
Els dos punts perillosos, el primer és sortint d'esmorzar, on beguts en menor o major grau o sense beure, el món és seu i com entre setmana amb el cotxe on infringeixen totes les normes de circulació, el cap de setmana després d'ingerir una dosi controlada? d'alcohol o no, agafen els vehicles, i el corriol, pista o sender és únicament per a ells, i nosaltres els hi fem nosa, com la fem a 80-90 Km/h a la carretera entre setmana.
El segon punt crític a que jo feia referència, però en aquest cas de manera circumstancial, vull dir que tot i que els bikers, pocs he de pensar pel fet de que després han de pedalar, però que també, aquests si no són del teu grup, no són un problema, però a l'hora de dinar beguts o no, un grup important han de tornar volant cap a casa, però volant. Feia referènci a a això.
És que un ciclista és exactament la mateixa persona disfraçat per a l'ocasió, que es salta els límits de velocitat amb el cotxe, o que beu o pren qualsevol cosa prohibida abans de decidir de posar-nos a tots en perill a la carretera, amb el lema adolescent del "jo/yo controlo", i així anem.
Jo he coincidit amb ciclistes beguts, i ho he passat malament, pel fet de no adonar-me que anaven beguts, i he estat també en d'altres ocasions a taula esmorzant i dinant mentre no paraven de consumir alcohol en dosis massives.
Un fins i tot al ben mig de la muntanya amb el meu germà em va argumentar que no ho digués a la seva dona però que tenia un problema molt greu de cor i que per això queia davant meu a les trialeres "de pujada"de feia uns minuts, després de la pujada del mut.
Dies després, amb tota naturalitat em va aclarir que aquell dia anava begut i que de problemes del cor, res de res.
La sort és que enfilat a dalt de la bike el fet de que un tingui molta pressa per arribar a casa no el converteix amb una bomba rodant, nosaltres però pel fet de que sempre mirem d'evitar de coincidir amb els horaris d'aquests grups motoritzats, tampoc, normalment coincidim amb els no motoritzats.
Aquest aspectes que esmento són més o menys freqüents segons el lloc a on visquis. Al Corredor el cap de setmana durant el matí a aquestes zones horaries és cada "x" minuts. Ara cada "x" minuts +1, perquè la crisi no permet a molts omplir el dipòsit de la joia, perquè no oblidem que són joies de la tecnologia aquests vehicles, el que manca és el seny d'una minoria dins d'una majoria assenyada que les condueix, però que fan tant mal que hi queda reflexat el conjunt d'aquest colectiu que res hi té a veure.
Erradicar aquest comportament és una tasca titànica però necessaria.
Per posar-te un exemple, a la Vallromanes-Blanes, a l'hora d'esmorzar, un element totalment ebri, amb un auto, anava circulant a tota velocitat entre Can Bordoi i el Santuari, ara puja, ara baixa. Minuts després pretenia seure a esmorzar amb nosaltres!!!, un noi del grup el va convidar a que s'allunyés de nosaltres i li va recriminar educadament el que estava fent uns minuts abans, fet que va comportar uns moments de certa tensió, l'home tenia uns cinquanta anys, minuts després va pujar a l'auto i va marxar molt enfadat, cridant com un boig i seguidament a tota velocitat va marxar direcció a Can Bordoi, quina por. Per sort nosaltres reprendiem la ruta direcció a Vallgorguina, és a dir a l'inrevés don anava aquest element tan desagradable.
Són detalls aquests, amb els que jo hi vaig parar atenció gràcies a un consumidor compulsiu/puntual? d'alcohol, que em va exposar a grans trets el que jo ara detalladament exposo aquí.
Sí, sí, un element d'aquests és qui em va obrir els ulls per primera vegada sobre el com i el perquè d'un matí del cap de setmana al Parc Natural.
Però lluny de ser un greu problema que ho és socialment, únicament cal pensar amb els de Colorado a USA, amb els ossos rondant pels senders o amb aquells felins que de tant en tant es cruspeixen un biker o dos, per veure que a aquí ens podem considerar afortunats.
Canviant de tema, la SS a mi a on em deixa tocat és a aquestes pujades de tanta pendent que esmentes, però no a les s curtes si no a les llargues, on res hi pots fer per no deixar-hi l'ànima.
Les pujades curtes també fan molt mal si la sortida ja porta moltes hores, si no normalment per a mi, són assumibles. He de dir però que poder fer-les patint un xic menys, també estaria molt bé. Però és a les escalades infinites de molta pendent on he de mirar de posar-hi remei avui.
MTB, MTB, MTB.
dimarts, d’agost 17, 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)