Un Montnegre, sempre és emocionant i exigent, seguir direcció Vallgorguina, duríssim, cercar els corriols de baixada a Olzinelles i els estrets senders que segueixen el riu una tasca de somni.
Soc d'aquest país jo, del Baix Montseny, vull dir, i ser-hi aquests dies cada dia està siguen per a mi tot un revulsiu, ara que tanta falta ens fa.
El Montnegre, la pujada des de Sant Celoni, requereix de ganes de pujar per una pista seca, amb el sol al darrera, amb molta pols, amb el revols amb molta pendent tancats, amb el terreny malmès a l'interior d'aquests.
Ni un sol ciclista entre quarts de cinc i les sis molt tocades, sí però arribant a Sant Celoni a dos quarts de set.
El tram d'Olzinelles de fades, quins corriols, tipus Paris-Mountain, perfectament definit, un tram exigent de baixada, no per ella mateixa si no perquè de cop s'inverteix la pendent i un gir d'esquerres indica la pujada plena d'arrels que únicament pots afrontar amb velocitat.
Un cop a Sant Celoni, les sensacions són bones, amb tristor, és cert, però amb el gust de poder ser a sobre de la bike, un plaer en aquests moments que fa que les hores passin.
Eines, càmera i manxa, aigua un bidó de 750 ml., menjar cap.
Equipat d'estiu.
Quilòmetres per sota dels quaranta, desnivell +. per sota dels 1.000 m.
La pulsació màxima per sota dels 170, la mitja de Km. per sobre dels 15 Km/h.
Un dia més de MTB, que suma.
Avui he sortit vuit minuts direcció al Montnegre, la caiguda ha estat monumental, el veí d'un quart en sentir el soroll ha pujat les persianes i ha cercat quins autos han xocat, cap, era jo amb la SS. El pneumàtic davanter ha flexat de tal manera que la caiguda ha estat idèntica que amb la Superlight, en recta, concentrat, flexió del pneumàtic davanter, vol amb la bike paral.lels al terra, aterratge calat, arrossegada calat a sobre del paviment, i un colze, ja malmès de la darrera caiguda, encetat, i com d'encetat.
He tornat a casa i demà hi tornaré, de ben segur. Moltes ganes de sortir, moltes.
MTB, MTB, MTB.
En quedar a terra tombat i calat un somriure als meus llavis, no sé perquè però la sensació del vol calat, la caiguda en si, el fet de veure-ho en càmera lenta, m'ha arrencat aquest petit somriure. La ferida no, aquesta és esgarrifosa, pel fet de ser al mateix, però al mateix lloc de la darrera.
El que deia, MTB, MTB, MTB.
No deixa de ser curiós que amb la Superlight poques incidencies havies tingut, em refereixo i a que recordi, a poques caigudes, ara, amb la vicius ja en van dues i, dues de fortes, d'aquelles que deixen marca tant al cos com a la ment per un altre dia, be es cert que al menys sempre pots dir que no és per culpa teva, de la teva manera de conduir, si no, dels neumàtics als quals no els acabes de trobar aquelles bones sensacions que et donaven uns altres.
ResponEliminaTal i com dius, tot suma, kms,kms. per pocs que siguin, encara que no ho sembli es van treballant tots els muscles del teu cos i cada dia que passa et sents més fort, és el MTB.
Veus el que eet deia, si no vols trobar a ningú en el teu recorregut ja ho saps, surt des de les quatre a les sis i et sentiràs sol dins la natura, només un inconvenient: canicula.
Endevant, ànims i MTB,MTB, ens veure'm, aviat o tard ens veure'm i gaudirem del que més ens agrada
No, no la darrera caiguda, la més dura, ha estat amb la Superlight.
ResponEliminaAra amb la Vicious, és a dir 1-1.
I el motiu de la caiguda, el no saber com controlar la flexió, o millor dir no saber reaccionar a aquesta flexió dels pneumàtics davanters en recte les dues vegades, tan amb la 26" com amb la 29".
Val a dir que les dues vegades els pneumàtics del darrera són nous, els davanters són els primers, les del darrera els segons, vull dir que les carcasses dels davanters estan al límit, o això penso per les dues caigudes.
També és veritat que jo no soc un expert conductor, així que de ben segur que un biker experimentat no hauria caigut a on jo ho he fet, de ben segur.
Caldrà seguir millorant, i deixar enrere aquestes dues caigudes, no oblidar-les, sí mirar de treure les conclusions per mirar d'evitar repetir-les.