Dies, els darrers difícils per a poder sortir en bike. Pensar-hi, tampoc molt, rar, sí, però real. Sí que hi penso puntualment, com ara, com ahir a la matinada mirant la Vicious, i és una manera de pensar en "el vol".
Sempre us parlo dels vols de Drac, dels llocs on vaig amb el meu Drac, de les sensacions mentre rodem.
Sensacions aquestes, que fan que el dia a dia sigui una aventura on el meu Drac hi té un paper principal.
Avui el meu Drac i jo rendim honors a una persona i al seu moment, el seu, el nostre, que per llei de vida he de viure i que fa que l'aventura entri en la llum de la foscor, i dic llum perquè sé que no sempre la claror és el que he de viure en aquest recorregut.
Avui, passats cinc dies del que jo no voldria i que per cronologia ha de ser, les sensacions són de necessitat d'esperar, de deixar que tot torni al seu nou lloc, perquè el que era, ja no serà.
Ganes de pensar, de barrinar, sobre bikes, mentre aquest darrer vol sense motor que ha viscut el que sempre ha estat i serà el meu pilar principal, sigui el final de l'inici per passar a ser "el vol".
Fa uns dies vaig escoltar de la veu més dolça, que la vida és respectar els teus en vida i honorar-los després de la seva marxa.
Disposar de temps per fer-ho, aconseguir ser-hi, no té preu, i puc dir-ho en primera persona, un honor, un privilegi ser a on he de ser, a un vol entre la foscor.
Aquest cop el vol era sense motor. Hem aprofitat totes les corrents d'aire, totes, però al final hem aterrat, posant fi a un trajecte que ha estat "el trajecte". Com quant baixes del Turó, mirant de perdre la mínima alçada, per gaudir del camí com més temps millor.
El meu pilar ha fet honor al que era, el pilar, i ha volat sense dubtar fins al darrer metre, fins al darrer centímetre. El lloc d'aterrada, l'instant de fer-ho era desconegut, però nosaltres hem estat al lloc i moment quan teníem que ser-hi, amb una combinació triomfalment perdedora, és cert, però també ho és que ser-hi sempre, ha permès de poder gaudir del més dur, del fet de poder compartir el que no es pot assumir.
Poder disposar de cada segon, de cada minut, aquest darrers mesos, ha estat el millor present que he rebut en la meva curta existència.
Ara toca tornar a volar amb el meu Drac, sense preses, amb pauses, i tenir present que no he de deixar-ho enrere, sí però adaptar-me a aquesta nova llum fosca i tenyidora, que donarà pas amb el pas dels anys a la claror, segurament menys intensa, sí, però més càlida també, perquè cada dia que passa estem més propers a aterrar i que amb el meu Drac lentament gaudim del que és un vol sense motor i per tant aprofitant , ara per ara amb aquest combustible infal.lible, com és el poder ser-hi i ser-hi.
Res es igual, mai mes res es igual, aquest fets son el que son, el pas definitiu. Com be dius son fets ineludibles, que arriben en el moment que ells volen, que no els podem triar, això encara els fa mes difícils d’entendre.
Recordo be una conversa asseguts a taula en la que deies que si et deixessin triar el que volguessis, el que triaries seria evitar aquest moment tant per a tu com per els teus, per tal de poder seguir gaudint per sempre d’aquells que sempre han estat amb tu, que formen part de la teva essència.
Malauradament això no pot ser, no ens ho deixen triar, hem de seguir endavant, hem de continuar la nostra vida. El temps ajuda a posar pau interior i a anar assimilant dia a dia la nova realitat, una realitat diferent, una realitat en la que si cerques trobes que el que marxa sempre hi es.
Un pilar es important, molt important, però aquest ha fet puntals als que ha transmès el seu saber, la seva manera de pensar, els seus valors, i no només els seus, sinó també els dels seus avant passats, fent que en cada un dels puntals hi quedi tot el necessari per poder fer de pilar en el moment que calgui.
Deixar de ser puntal i passar a ser pilar es molt dur, no per la duresa de la tasca en si, es pel fet que t’ha fet arribar a aquesta posició, per que cal assumir que determinats fets no els controlem nosaltres, que al final som una part molt petita dins de l’espai.
Cal pensar en els que ens envolten, cal pensar en que feria el pilar, cal pensar en positiu i seguir endavant, ja que res s’atura. No val la pena de mirar de menjar-se tota la foscor de cop, malauradament la nit es molt llarga, sortosament la llum que el pilar ha ficat dins de cada un anirà sortint sempre que ens faci falta tot i que ara envoltats de foscor no la sapiguem veure.
D’altre banda, un esperit aventurer i inquiet com el que marxa de ben segur que aprofitarà el fet de deixar de ser matèria per passar a ser 100% essència, una essència que de ben segur t’ajudarà a trobar el bon camí.
Dies, els darrers difícils per a poder sortir en bike. Pensar-hi, tampoc molt, rar, sí, però real. Sí que hi penso puntualment, com ara, com ahir a la matinada mirant la Vicious, i és una manera de pensar en "el vol".
ResponEliminaSempre us parlo dels vols de Drac, dels llocs on vaig amb el meu Drac, de les sensacions mentre rodem.
Sensacions aquestes, que fan que el dia a dia sigui una aventura on el meu Drac hi té un paper principal.
Avui el meu Drac i jo rendim honors a una persona i al seu moment, el seu, el nostre, que per llei de vida he de viure i que fa que l'aventura entri en la llum de la foscor, i dic llum perquè sé que no sempre la claror és el que he de viure en aquest recorregut.
Avui, passats cinc dies del que jo no voldria i que per cronologia ha de ser, les sensacions són de necessitat d'esperar, de deixar que tot torni al seu nou lloc, perquè el que era, ja no serà.
Ganes de pensar, de barrinar, sobre bikes, mentre aquest darrer vol sense motor que ha viscut el que sempre ha estat i serà el meu pilar principal, sigui el final de l'inici per passar a ser "el vol".
Fa uns dies vaig escoltar de la veu més dolça, que la vida és respectar els teus en vida i honorar-los després de la seva marxa.
Disposar de temps per fer-ho, aconseguir ser-hi, no té preu, i puc dir-ho en primera persona, un honor, un privilegi ser a on he de ser, a un vol entre la foscor.
Aquest cop el vol era sense motor. Hem aprofitat totes les corrents d'aire, totes, però al final hem aterrat, posant fi a un trajecte que ha estat "el trajecte". Com quant baixes del Turó, mirant de perdre la mínima alçada, per gaudir del camí com més temps millor.
El meu pilar ha fet honor al que era, el pilar, i ha volat sense dubtar fins al darrer metre, fins al darrer centímetre. El lloc d'aterrada, l'instant de fer-ho era desconegut, però nosaltres hem estat al lloc i moment quan teníem que ser-hi, amb una combinació triomfalment perdedora, és cert, però també ho és que ser-hi sempre, ha permès de poder gaudir del més dur, del fet de poder compartir el que no es pot assumir.
Poder disposar de cada segon, de cada minut, aquest darrers mesos, ha estat el millor present que he rebut en la meva curta existència.
Ara toca tornar a volar amb el meu Drac, sense preses, amb pauses, i tenir present que no he de deixar-ho enrere, sí però adaptar-me a aquesta nova llum fosca i tenyidora, que donarà pas amb el pas dels anys a la claror, segurament menys intensa, sí, però més càlida també, perquè cada dia que passa estem més propers a aterrar i que amb el meu Drac lentament gaudim del que és un vol sense motor i per tant aprofitant , ara per ara amb aquest combustible infal.lible, com és el poder ser-hi i ser-hi.
MTB, MTB, MTB.
MTB, MTB, MTB
ResponEliminaRes es igual, mai mes res es igual, aquest fets son el que son, el pas definitiu.
ResponEliminaCom be dius son fets ineludibles, que arriben en el moment que ells volen, que no els podem triar, això encara els fa mes difícils d’entendre.
Recordo be una conversa asseguts a taula en la que deies que si et deixessin triar el que volguessis, el que triaries seria evitar aquest moment tant per a tu com per els teus, per tal de poder seguir gaudint per sempre d’aquells que sempre han estat amb tu, que formen part de la teva essència.
Malauradament això no pot ser, no ens ho deixen triar, hem de seguir endavant, hem de continuar la nostra vida. El temps ajuda a posar pau interior i a anar assimilant dia a dia la nova realitat, una realitat diferent, una realitat en la que si cerques trobes que el que marxa sempre hi es.
Un pilar es important, molt important, però aquest ha fet puntals als que ha transmès el seu saber, la seva manera de pensar, els seus valors, i no només els seus, sinó també els dels seus avant passats, fent que en cada un dels puntals hi quedi tot el necessari per poder fer de pilar en el moment que calgui.
Deixar de ser puntal i passar a ser pilar es molt dur, no per la duresa de la tasca en si, es pel fet que t’ha fet arribar a aquesta posició, per que cal assumir que determinats fets no els controlem nosaltres, que al final som una part molt petita dins de l’espai.
Cal pensar en els que ens envolten, cal pensar en que feria el pilar, cal pensar en positiu i seguir endavant, ja que res s’atura. No val la pena de mirar de menjar-se tota la foscor de cop, malauradament la nit es molt llarga, sortosament la llum que el pilar ha ficat dins de cada un anirà sortint sempre que ens faci falta tot i que ara envoltats de foscor no la sapiguem veure.
D’altre banda, un esperit aventurer i inquiet com el que marxa de ben segur que aprofitarà el fet de deixar de ser matèria per passar a ser 100% essència, una essència que de ben segur t’ajudarà a trobar el bon camí.