29"SS VICIOUS THE MOTIVATOR: Camins, somnis i promeses

Sempre que pedalo sola em ve al cap aquesta cançó, a més he necessitat tota una nit de son per assimilar el què vaig fer ahir.

Després de la sortida corriolera del dijous per la Serralada de Marina en companyia d'experts coneixedors de la zona i de la sortida en solitari del divendres per fer la meva particular "transcomarcal" Vallès Oriental-Maresme, totes dues amb la Yeti ARC estrenant novetats per aconseguir millorar les seves prestacions, com que de moment Lagranevasio no té en ment pedalar amb la seva doble, m'ha cedit les seves rodes Shimano XTR 2007, 1.550g., que han substituit les Mavic Crossmax XL, 1.815g., gest que he agraït enormement, doncs la flexió de les XTR fan que la rigidesa de la Yeti ARC no sigui tal, a més a més m'he acomiadat dels pneumàtics No Tubes The Raven 2.0, 470g., em sap greu però he estat incapaç d'adaptar-me, el conjunt roda+pneumàtic per a mi és fonamental per adquirir confiança amb la bike, i aquests últims mesos amb la combinació Crossmax+No Tubes no ho estava aconseguint, Lagranevasio em va proposar col.locar un Maxis Monorail 2.1 UST, 650g., a davant i un Maxis Larsen TT 2.0 UST, 725g., darrera i la bike s'ha tornat, per a mi, més còmode i segura, sense oblidar la millor de les millores, hem substituït el porta ampolles Tune per un Chris King, i ara sí puc treure i posar l'ampolla quan ho necessito, amb la combinació porta ampolla Tune+ampolla Tune era missió impossible, no sé pas com Lagranevasio va poder córrer les 24h Finale Ligure amb aquesta combinació, no m'ho puc explicar!

Bé, anem a la novetat del dia; la qüestió és que ahir dissabte, Lagranevasio no podia acompanyar-me a rodar, li comentava idees que tenia per fer ruta en solitari quan em va fer una proposició quasi indecent; "saps què farem? compararem geometries de la Yeti i la Vicious i si s'acosten aniràs a fer ruta amb 29"SS. Doncs som-hi! la distància de la punta del darrera del seient al centre de la potència era de 74cms contra 81,5cm., vàrem moure el seient endavant per aconseguir una distància de 76,5cm., evidentment vàrem baixar la tija 7cm. i apa, no va caldre fer res més, comprovar que era capaç d'arrossegar el 32-19, de moment a la pujada de casa era capaç de fer-ho, així doncs a fer ruta!!

Vàrem pensar que el més coherent era fer la meva ruta particular "transcomarcal" doncs divendres el meu cotxe es va quedar a terres Vallromanines, així vaig desfer la ruta que havia fet divendres amb l'objectiu d'arribar dignament al Vallès Oriental.

A les 15:00 tocades, i sense haver dinat, perquè vaig esmorzar ben tard, feia molta calor, portava barretes i pensava que en un parell d'hores arribaria al meu lloc de destí. Vaig iniciar la ruta feta un sac de nervis, era com si per primera vegada m'enfilés a una bicicleta i cada reacció que tenia la bicicleta era una experiència nova per a mi. A més a més em pressionaven tres coses, la primera la confiança en que Lagranevasio em va deixar la seva 29SS fent-me entendre que podria fer la ruta sense problemes, la segona les paraules d'en Colorado aquell mateix matí dient-me que al.lucianaria, que fliparia amb la bike i la tercera el fet que en XaviParicio i família van viure a milers de quilòmetres de distància però en directe via Skype la meva sortida de Sant Vicenç especificant fil per randa la ruta que faria ja que en Xavi coneix la zona perfectament.

La sortida va començar amb normalitat, el camí de casa fins a Mataró còmode més còmode del que em pensava i ràpid també, quan les rodes es posen en marxa és un no parar. Mentre enfilava la riera d'Argentona, ja em van començar a venir pensaments estranys, tot i tenir la sensació que la bike agafava velocitat, vaig pensar que el camí fins a Vallromanes se'm faria llarguet, el cel es va començar a tapar amb uns núvols amenaçadors i el sol ja no lluïa amb aquella intensitat que ho feia quan vaig sortir de casa, la qual cosa vaig agrair doncs ja havia començat a suar de valent, de fet ahir va ser el primer dia que vaig sortir de casa de rigorós estiu sense manegots, ni camals ni armilla!

Volia fer-me una foto pedalant amb la SS però no va ser gens fàcil.

La tortura de pensaments es va iniciar amb la decisió de fer la carretera d'Òrrius fins arribar a l'ermita de Sant Bartomeu i continuar per pista, quins quilòmetres més interminables, si bé era coneixedora que asseguda al seient no m'hi passaria gaires estones, arribar a Òrrius dreta sense possibilitat de canviar se'm va fer, no sé, sorprenentment etern, en més d'una ocasió em vaig plantejar si m'havia equivocat de carretera, fins i tot el paisatge el veia diferent, quina exigència, ni un moment de respir o de distracció em vaig poder permetre, mentre que a la zona de pla la meva pulsació era extremadament baixa, quan el tema es va anar enfilant les pulsacions també ho van fer, així doncs vaig anar amb peus de plom per no passar-me doncs no hi estic gens acostumada a sortir disparada de pulsacions. A aquelles alçades sortosament el sol havia desaparegut tot el cel estava ben ennuvolat i fins i tot em va caure alguna gota, jo feia tanta estona que suava, em suava tot, des de la punta del dit gros del peu fins a la puta del nas, ja comprenc ja perquè els SS porten dos porta ampolles, la llàstima és que jo només en portava una d'ampolla, havia fet 15kms i ja m'estava dosificant l'aigua perquè era conscient que no en tindria prou. Des del poble d'Òrrius fins al trencall de Sant Bartomeu hi ha tres quilòmetres que encara he de dir es van fer prou suportables, en aquell moment només pensava que si us plau no em vingués cap ciclista curiós pel darrera amb ganes de tertúlia preguntant-me què feia, perquè certament ni jo sabia què feia, per no saber no sabia ni la relació de plat pinyó que duia, d'això sí que se'n diu anar a cegues!

Inicio el camí de la Carena que m'ha de dur fins a la Creu de Can Boquet passant pel dolmen de la Roca d'en Toni, sembla que cauen gotes i jo que no porto armilla ni Paclite, tant me fa, tinc tanta set i vaig tan suada que penso "que plogui, si us plau", pedalo per la pista més còmode del que em pensava, amb aquella contradicció de tenir ganes d'arribar però que et sap greu que la ruta s'acabi, tinc prou potència per fer sobre la bicicleta totes les pujades que se'm presenten, però també he patit moments de debilitat, què m'haurà fet pensar que aquesta resta de brossa estava a punt per cremar?

De la creu de Can Boquet a casa els pares em separen 4km., ja tenia coll avall que hi aniria directament, però pensar que abans d'arribar havia d'encarar un pujador que amb la meva bike el faig amb plat petit i pinyó gran, i com que li havia comentat al Xavi Paricio que passaria pel Mirador, doncs cap al Mirador. De la Creu al Mirador tot i que va pujant, l'he fet còmode, no diré ràpida perquè no ho sé, però sí que pedalant dreta he anat fent fins arribar-hi, allà no sé si tenia més gana que set, però he aguantat com he pogut i fins i tot m'he entretingut a fer-me una foto, d'aquí al meu punt de destí tot fa baixada i he de dir que m'ha sorprès i molt el comportament de la Vicious, ràpida, tant que en dues ocasions he hagut de pensar "controla't que si caus, la patacada serà històrica" i sorprenentment menys rígida del que m'esperava, inclús l'he trobat menys rígida que la meva Yeti ARC semirígida.

Resumint dues hores tocades per fer 37km i 640metres d'ascensió, a una velocitat mitja de 15,6km/h amb una punta de velocitat màxima de 42,3km/h (això deuria ser baixant quan pensava que em faria mal). Sensacions, ahir contradictòries molt contradictòries, no sé ni si puc afirmar que vaig arribar dignament, el que sí és cert és que vaig arribar sufocada, i com no, com que cap sortida acaba baixant per arribar a casa els pares m'esperava l'últim pujador, que no recordo haver fet a peu ni de petita, així doncs últim esforç abans d'acabar, evidentment se'm va preguntar que on anava tan esverada? i jo pensava "aaaaaai si sabéssiu" el cert és que no em podia treure del cap com és possible que Lagranevasio faci rutes acompanyat de 3x9 ja ni penso si són doble o rígides, amb una sola velocitat, i el que és més sorprenent, que poques molt poques vegades l'he vist baixar de la bicicleta per no poder afrontar una pujada, no ho entenc, no ho puc entendre. Vaig arribar a casa amb mal de tot, de cames , d'esquena i de moral, com deia en Colorado sí que vaig flipar sí, la SS és per valents.

Vaig anar a dormir, quasi enfadada de la duressa de la Vicious, intentant recordar totes les rutes que hem fet, que Lagranevasio ha fet amb la 29"SS i això encara em despertava més contradicció, és cert que em podia imaginar la duresa de pedalar amb la Vicious però fins ara no he obert els ulls, això és una altra dimensió, és un altre capítol dins la nostra història biker.

Avui diumenge, faré el que em vaig prometre, he d'anar a buscar la Vicious, l'aniré a buscar pedalant amb la Yeti ARC i desfaré la ruta d'ahir amb la Vicious, hauré d'encarar allò que ahir vaig baixar a una velocitat de 42km/h, la diferència entre ahir a la nit és que ara torno a estar emocionada i amb ganes d'enfilar-me a la 29SS una altra vegada, a veure què passarà.