Yetis Bettys i altres

Dissabte jornada biker ben especial, després dels accidents dels últims dies, ens va faltar companyia per fer-la rodona, esperarem la propera ocasió.

Amb la visita d'en Michael i la seva companya, la meva Yeti ARC va tornar a passar a mans de lagranevasio per deixar-la en condicions, el que en un principi havia de ser només canviar pedals, ma germana utilitza cala SPD, mentre que jo ja força temps que vaig amb pedals crankbrothers, es va convertir en un canvi important, doncs que la Yeti tornés, encara que només fos per una nit, a casa va ser determinant perquè lagranevasio muntés la Superlight, així doncs la Yeti ARC va tornar a Vallromanes amb les rodes Mavic Crosmax XL 1.815 gr. pneumàtics No Tubes The Raven 2.0 470gr. i els punys Pedro's.

El més curiós de la sortida va ser veure rodar les meves dues Yetis, jo amb la ASR-SL i la meva germana amb la ARC, només em faltava això, prou que m'agraden aquestes dues màquines que veure-les corriolejar i pistejar una al costat de l'altra ha estat una satisfacció, una alegria pels meus sentits, i encara més no deixar d'escoltar les paraules d'afalagament de la meva germana cap a la meva bicicleta, "i que bé que va" "i que maca que és" "i com m'agrada" i jo vinga a estarrufar-me.

Dissabte doncs en Michael, la meva germana i jo vàrem fer una sortida per les pistes i corriols de la Serralada Litoral, vam iniciar la sortida a les nou del matí en punt, aleshores jo ja portava quasi dues hores pedalant i prop de trenta quilòmetres, sí, ho vaig tornar a fer, vaig anar cap a Vallromanes pedalant i sola, de fet és que a aquelles hores, vaig sortir prop de les set del matí de casa i pel recorregut triat, camí del mig fins a Teià, va ser una anada molt tranquil.la.
Tot i que vam iniciar la ruta fent l'últim descobriment de corriol, per a mi, de la zona, aquell que en menys de sis quilòmetres té un desnivell acumulat de pujada que fa venir mal de cap, vam anar a un ritme força tranquil però la humitat a l'ambient era tal que en menys de mitja hora suàvem pels descosits. Com és habitual en mi, a mig corriol em vaig despistar i no vaig saber enllaçar-lo amb el que, segons el meu germà, és la millor part del corriol (jo només recordo que era la més bruta) però com que ma germana també és una gran coneixedora dels camins de la zona, vam triar una alternativa. Alternativa pujadora pujadora, n'estic segura que passar tants mesos fora de la teva terra et deu fer veure les coses amb una altra perspectiva, perquè ma germana només em deia "per què no pugem per aquell camí que fa molt que no hi passo?" i jo pensava "i tant que fa molt que no hi passes perquè si no no m'ho demanaries de pujar-lo", finalment vaig pensar; que carai per quatre dies que ve que triï ella la ruta i entre el que li venia de gust fer i el que jo coneixia, i el que el Michael (que és qui més ha sortit en bike i quasi ja coneix més corriols que jo) recordava de sortides anteriors amb el meu germà, vam clavar una sortida no amb molts quilòmetres però sí amb molts desnivell acumulat, tot un repte per a ells, per ma germana que em va sorprendre el seu bon domini de la meva Yeti ARC, quan em consta que fa molts mesos que fa carretera, carretera i més carretera i per en Michael, que no va parar de dir-nos que quan arribi a casa tot li semblarà pla, amb el fart de pujar que s'ha fet per aquí.

Amb en Michael ens hi hem entès molt bé, tenia moltes ganes de pedalar, i feia goig de veure com gaudia del que per nosaltres són els camins de sempre, això encara fa que valoris més allò que tens ben a prop.

Dilluns volen de nou cap a Irlanda, amb la promesa que hi anirem a pedalar, i tant que ho farem, de moment però, viuré uns quants dies amb el record de la seva companyia pels corriols i pistes que em veuen rodar entre setmana, serà diferent fer-ho sense ells, perquè va ser certament entranyable, però també és cert que han quedat moltes rutes pendents per fer, i que hi ha, encara, milers de camins per descobrir!

El dia de Sant Joan, també va ser força especial. No recordo cap Sant Joan pedalant per cap altre lloc que no fos el Baix Empordà, però aquest any, i amb l'esperança que el proper any rodarem de nou pel Massís de les Gavarres, ho hem fet pel Maresme. No vull dir, puntualitzant aquest detall, que això hagi estat motiu de malastrugança, però carai quin dia!

Vam sortir de casa cap a dos quarts de nou, i abans d'arribar a Arenys de Munt per esmorzar una miqueta, ja havíem trepitjat dues bones merdes, suposo que dels rucs que viuen prop del bosc de Can Jalpí. Lagranevasio pedalava amb la SantaCruz Superlight, i mentre que els primers minuts ho feia content, passada l'estona ja he sentit com parlava que no anava bé.


A més a més, el dia era molt calurós i fins que no vam decidir pedalar direcció a Canyamars no vam anar una mica fresquets, en aquells moments lagranenasio ja havia patit una primera caiguda, que jo no havia vist però puc certificar per les esgarrinxades de la cama. A Canyamars vam haver d'avortar la idea de fer corriols per la gran vegetació que hi havia, i a més, tenint en compte que el fre de darrera de lagranevasio va dir prou, vam decidir fer carretera fins a Dosrius i allà agafar la riera fins a Mataró, però el que ens va passar allà va ser, impressionant, mare meva quin vol, certament corríem molt, però el terreny era pla, planíssim, només recordo haver pensat, "uffffffffff que ràpid que va lagranevasio", mirar el compta quilòmetres, veure-hi 38km/h, baixar un parell de pinyons per mirar d'atrapar-lo i patapum, quina caiguda! creia pel cop que vaig veure que es feia al cap que hauria quedat inconscient, anava molt depresa i la caiguda amb vol inclòs, o el vol amb caiguda inclosa encara ho va ser més, veure una bicicleta i un ciclista com donen mitja tombarella a l'aire sense esperar-t'ho és, impactant, quin ensurt, sortosament, tot va quedar en això, un ensurt, moltes rascades un bon trau al colze, i crec que moltes ganes de tornar a pedalar amb la Vicious.

Dilluns, sortida de catàleg, la sortida d'en Colorado en estat pur, zona Cabrerès, zona diferent del Vallès i El Maresme perquè en Michael tingués una visió diferent de la realitat de les rutes ciclistes a Catalunya. Va ser un plaer, com sempre, pedalar amb en Colorado, i encara ho va ser més pedalar amb en Michael, va ser en tot moment un més del grup com si haguéssim sortit ja en més d'una ocasió. Em va agradar que li agradés la zona, Santa Maria de Corcó - Cantonigrós - Rupit, la ruta excel.lent, el clima perfecte, el terreny molt més moll del que m'hagués imaginat en aquestes dates, i és ben cert que aquest hivern i primavera se n'ha fer un tip de ploure.

Una jornada per recordar, els paratges pedalats, estaran gravats a les meves retines, durant molts de temps, i amb l'ajut de les màquines de fotografiar encara més, som afortunats, però, que abans d'oblidar-nos-en d'aquests indrets més llunyans de casa ja hi estem pedalant de nou.

Bé, i nosaltres continuarem pedalant per casa nostra i ells, en Michael i la Marga per casa seva, esperant la propera vegada que les nostres pedalades puguin coincidir.

The trails will miss you, and we too.