Vallromanes-Blanes : 29"SS en societat

Aquest dissabte, la jornada biker va iniciar-se ben aviat. A dos quarts de cinc del matí ja ens sonava el despertador, a les sis havíem de ser a la plaça de l'església de Vallromanes i entre vestir-nos, esmorzar, carregar les bicis a la furgo (no ens vam veure en cor d'anar-hi pedalant a aquelles hores) vam arribar amb el temps just.

Quan mancaven dos minuts per a les sis del matí ens presentàvem a la plaça del poble.Tot i ser filla de Vallromanes, quan he pedalat per la zona he coincidit amb molt pocs bikers del poble, tot i això, els bikers de Vallromanes són inconfusibles, tots ben elegants amb el seu uniforme del club trinxacadenes, per tant només ens ha calgut preguntar; "vosaltres deveu anar a Blanes, oi?" per saber que no ens havíem confós d'hora.

La veritat és que la decisió de fer aquesta sortida va ser molt precipitada, i gens premeditada a casa, cosa poc habitual. Tot va començar quan dijous fent una gestió a l'Ajuntament de Vallromanes, vaig iniciar una agradable conversa amb les dues persones que m'atenien, i em van informar que el dissabte el club ciclista de Vallromanes organitzava, com ja fa molts anys que fan per aquestes dates, la sortida Vallromanes-Blanes, ja ho coneixia doncs lagranevasio i en colorado la van fer deu fer uns quatre anys. Divendres en vaig parlar amb el meu germà, ell no hi podia participar, però em va animar a trucar a un membre del club sempre a punt per organitzar sortides i animar a la gent a que hi participi, per informar-me. De fet, em venia molt de gust fer una sortida diferent, com que no tenia clar que lagranevasio estès en condicions de pedalar, havia pensat en la possibilitat d'afegir-me al grup a mig camí, però sortosament lagranevasio es trobava millor, així doncs divendres a les deu de la nit decidíem que a l'endemà faríem la Vallromanes-Blanes.

Equipats de rigurós estiu, ben untats de protecció solar, tot i que a aquelles hores el sol encara no s'havia alçat, carregats de barretes energètiques, aigua, i moltes moltes moltes ganes de pedalar i passar-nos-ho bé, sortíem de Vallromanes, quan passaven quatre minuts de les sis del matí, tot i que faltaven un parell de ciclistes es decideix marxar i ens diuen que ja ens atraparan, i així va ser, quan encara no havíem arribat a Sant Bartomeu ja ens va atrapar el primer i mentre esmorzàvem al Santuari del Corredor s’incorporà al grup l’altre ciclista. Després d'enfilar-nos cap a Can Rabassa i Can Nadal, per anar a buscar la pista de la carena comencem a veure els primers raigs de sol.

Passem per l’ermita de Sant Bartomeu, creuem la carretera que va de La Roca a Òrrius i ens enfilem cap a buscar el coll de Parpers, en aquest tram podem fer algun corriol com a alternativa de la pista ampla. Un cop a Parpers seguim enfilant-nos, el grup pedala ràpid, molt ràpid, però és respectuós amb tots els companys, es fan reagrupament a tots els trencalls que poden portar a confusió i a més, el primer i últim de grup porten un walkie per comunicar-se. Arribats a Can Bordoi, no hi ha escapatòria cal agafar la pista, la súper pista cap al Santuari del Corredor, feia anys i anys que no la pujava i li tenia tan de pànic per llarga i interminable, que la veritat és que finalment m’ha passat volant, suposo que perquè en aquest tram he coincidit amb un noi que anàvem, si fa no fa, al mateix ritme, i quan el tram ens ho ha permès hem fet petar la xerrada, i anar parlant tot es fa més amè. L’arribada al santuari, ha estat un moment de relax i companyonia, hem aprofitat per menjar-nos un entrepà veure força aigua i també hem pres sals minerals, de fet encara no eren ni les nou del matí però entre el ritme i el sol ja ens havíem fet un fart de suar. Abans de reiniciar la ruta aprofitem per fer-nos la foto de grup, divuit ciclistes!

Del Santuari del corredor anem direcció Collsacreu, aquest tram quasi que lagranevasio i jo el podríem fer amb els ulls tancats, és la nostra zona habitual de sortides, el ritme continua essent altíssim, i tenint en compte que acabem de menjar, costa adaptar-se. A Collsacreu ens acomiadem d’un company que no pot fer la ruta sencera i decideix desfer el camí per tornar a casa. Continuem, ara en som disset, penso en els pujadors que ens esperen fins arribar a Sant Martí de Montnegre, pateixo per lagranevasio, fa molts dies que no pedala, i el clima i la ruta d’avui no sé si és la més encertada, ell va fent, sempre molt per davant meu, excepte just després d’esmorzar que em comenta que li sembla que ha menjat massa i que serà prudent a l’hora d’afrontar els pujadors, el veig escalant la mar de bé. El fet de que lagranevasio pedalés amb un grup de ciclistes amb bicicletes dobles i semirígides i ell anés amb la seva rígida 29”SS mai va ser motiu que fes endarrerir el grup, això en principi ja sabíem que passava amb els companys habituals de ruta, però amb un grup amb el que no havíem coincidit mai, no sabíem del cert què passaria. Certament el grup va ser encantador, educat, molt correcte i molt encuriosits amb les raons que motivaven a lagranevasio a conduir una bicicleta tant característica, va ser un plaer poder-ho explicar.

Finalment arribem a Sant Martí de Montnegre, on ens aturem per prendre un refresc, i descansar uns minuts, la sortida està essent un èxit, els organitzadors estan contents perquè el ritme és ràpid i tot va segons el que tenien previst. Continuem ruta, cada vegada estem més a prop del nostre destí, però encara hem d’arribar al coll de Can Benet, Hortsavinyà i l’ermita de l’Erola, i just en aquest tram és quan de cop i volta succeeixen totes les incidències a la plegada, caiguda d’un ciclista amb un bon cop a la zona del pit i tres punxades, les punxades són totes a conseqüència dels petits branquillons que hi ha al camí després de les neteges que s’han fet dels boscos.

Després de les reparacions, arribem a Tordera i d’aquí a Blanes potser és el tram més gris de la sortida, no trobem un camí crec entendre paral.lel al riu, hi ha tot un tram d’obres i acabem fent trams pel carril bici i trams per carretera, i finalment, ja som al passeig de la platja de Blanes, alguns aprofiten per prendre un bany, l’aigua està ben fresqueta i altres s’entaulen i prenen un aperitiu acabant de fer gana per dinar i celebrar així la fi de festa d’un gran dia de ruta btt amb molt bona companyia.

Han estat 75Km i 1.600m d'ascensió, durs pel ritme, exigents pel clima, però el que compta és que ha estat una jornada de festa BIKER en majúscules, i que ens hem trobat molt bé físicament. Ho tindrem ben en compte per l'any vinent!