"Porca miseria"

Amb una cara de terror semblant a la de la foto és com em vaig quedar dissabte, i avui, quatre dies més tard, hi penso i encara renego, a la italiana, com l'orígen de la foto.

Si bé és cert que no acostumo a pedalar sola, hi ha ocasions que cal fer-ho perquè no tinc més remei. Rares vegades lagranevasio no pot pedalar, anys enrere quan això passava jo no em plantejava res, si ell no sortia jo tampoc, però un dia vaig provar de sortir sola i a part d'atropellar-me i aixafar-me la bicicleta la vigília del Roc d'Azur 2007, per sort tot es va quedar en una anècdota, tot havia anat bé.

Ser noia i practicar el ciclisme de muntanya mai m'ha suposat cap problema, sempre he anat acompanyada, amb la companyia de lagranevasio és com anar permanentment amb un àngel guardià, en tot moment està pendent de mi, de tal manera que aquest hivern que he sortit molt sovint sense la seva companyia, un cop a casa li comentava com arribava a enyorar només el fet que algú em preguntés un simple "vas bé?" i amb la resta de companys, que sempre han estat homes sempre m'he sentit un ciclista més, i si mai s'ha pecat d'alguna cosa sempre ha estat d'atencions cap a mi.

Però, què passa quan aquesta noia pedala sola? surto sola perquè m'agrada i ho necessito, evidentment l'aspecte d'una sortida meva en solitari no té res a veure a una sortida en companyia, són sortides molt curtes de temps i quilòmetres, on abans de sortir de casa deixo ben clar l'exposició de quina serà la ruta que faré, mentre pedalo i encara que em vingui de gust mai canvio la ruta prevista per prudència, no parlo amb desconeguts (això ja des de petita) encara que siguin ciclistes, i si es dóna el cas que he de parlar, per cortesia, ho faig, però mai informo a un tercer que no conegui quina és la intenció de ruta a fer, em fixo en tot, tot, sobretot en els vehicles motoritzats, memoritzo matrícules i fesomies i tot això per què? per prudència, no per por, simplement per prudència, per evitar un disgust.

Dissabte era un nou dia de pedalar en solitari. Vaig sortir de casa havent seguit tot el ritual de sempre, lagranevasio coneixia perfectament quin recorregut faria, per tant podia calcular més o menys quan trigaria a passar per cada punt, però al migdia, i només amb 15km recorreguts tota preparació va esvair-se la ruta de dissabte es va acabar: aquell cotxe aturat a l'inici de la riera d'Arenys de Munt amb la música a tota castanya va avançar-me de manera conflictiva passat Lurdes i al final de la riera i quan comencen les dures rampes per enfilar el camí cap a la Creu de Rupit va decidir que, juntament amb els personatges que anaven a dins, era bon lloc per seguir passant l'estona, bé, suposo que sí, però jo ja no ho veuré, tan bon punt el cotxe es va aturar de nou i ja sabent que era el mateix cotxe que havia vist i que tan mala impressió m'havia donat, vaig fer mitja volta i cames ajudeu-me cap a la plaça de l'església d'Arenys de Munt, per acabar una de les rutes més humiliants que he fet mai. Com és natural després de trucar a lagranevasio i comentar-li que estava canviant la ruta i fer-li cinc cèntims del perquè, és va negar a que seguís pedalant, no li vaig discutir, se'm van treure les ganes, així doncs en menys de mitja hora em recollia amb la furgo a mi i a la meva bicicleta per tornar a casa totalment desconcertada.

I segueixo desconcertada i indignada. Ser prudent és correcte, però no és suficient. Dissabte vaig estar pensant tota l'estona la sort que tenen els nois de ser-ho, quan pedalo sola, mai pateixo per si tindré un problema mecànic que no sabré resoldre o si patiré una caiguda i em faré mal, sinó que sempre em ve al pensament "si us plau, que no em trobi amb cap sonat".

És ben trista la realitat del sexe femení ciclista, tot i que jo sóc la primera en treure ferro de les situacions i comentaris desagradables i ofensius que puc arribar a escoltar mentre pedalo, sóc conscient que ho faig perquè són tantes les ganes de pedalar que acabo fent veure que no ho veig, però tristament existeix, i també és cert que les males maneres augmenten per moments, en quin món vivim? en un món de sonats!

Les meves sortides en solitari, per molt que em pesi, de moment s'han acabat, si pateixo no gaudeixo i a més sé que faig patir, i això sí que no. Pedalar SOLA ho deixo per a les ocasions especials, ocasions com les 24h Finale Ligure 2009, l'única ocasió a la meva vida on podies pedalar i viure el teu repte d'anar sola tot i estar molt ben acompanyada i sempre amb un somriure al rostre.

MTB, MTB, MTB!!!!!!!