Exciting times.


The ideas, thoughts and actions in life are just like riding Skyline at Storm-Lo: find the flow and enjoy the ride!

SingleSpyder.

diumenge, d’octubre 31, 2010

101030 Cerdanya Colorado. Ser-hi sense ser-hi.

Aquesta no és una crònica estricta de MTB, és una crònica sí, de MTB sí, però que té com a element principal el de la memòria, i aquesta si per quelcom és, és per recordar persones i fets que ja han passat.

XAMG aquesta sortida és en honor teu, per la teva força de voluntat, pel teu constant oferiment,  per la teva infinita hospitalitat amb nosaltres.

Ho dic ara i no abans perquè ens n'hem sortit prou bé, i una sortida a més de 2.000 m. amb una previsió del temps dolenta pels Pirineus, vaig pensar "millor ja ho esmentes un cop feta, un cop arribats sans i estalvis", que és com va acabar la sortida d'ahir. Com va acabar, no com  pintava un cop superats els tres quarts de la ruta, però aquesta part de l'aventura ja us l'exposaré unes imatges més avall.

Tres Dracs, tres genets, tossuts tots sis, molt tossuts, sense trets distintius els genets, a diferència dels nostres Dracs que tenen per bandera el silenci, el volar arran de terra sense emetre ni un sol so.


Ahir el dia era "el dia" per fer-la bona, molts Montsenys, moltes tempestes viscudes com per oblidar-te del què et pot arribar a proposar com a aventura una Cerdanya contrària a l'arribada segles després del retorn dels genets i els seus Dracs.

Però he de dir que si bé, la veu de l'experiència a 2.200 m. he de ser jo, vaig ser jo qui va insistir a pujar cada cop més,  quan el cel ja ens advertia de que no era "possiblement" una bona idea dirigir-nos cap als Llacs de la Pera.


Aquesta advertència no va ser tal, perquè arribats a aquest punt, tot just a l'inici de la que va ser una escalada memorable, no volíem veure res més que pistes i senders.


El dia d'inici entre lluminós i tèrbol, les nostres bikes no, aquestes, si més no la Moots estava senzillament clamorosa. Veure-la és sinònim de sortir a pedalar.


Quin primer tram més exigent, cercar el camí, requereix de passar un bon grapat de quilòmetres durs, constants, però pel paissatge i per la companyia una entrada inoblidable.



Com us ho deia, els somriures la moneda de canvi de tota la jornada, sí, sí, de tota, fins i tot dels instants més dramàtics, que fan que en els pitjors instants t'adonis de que som afortunats, pel fet de poder ser-hi, i de com hi som.


El sol, la seva llum, un indici inconsistent del que hauria de ser la jornada, això sí, encisador, perquè nosaltres amb ell, amb la seva escalfor sempre pedalant ruta cap amunt.


La Betty amb la seva expressió ja deixava entreveure que qui res no espera res ha de témer, no sempre és qui més pateix, però sí qui més s'hi exposa.


Aquest silenci, aquest meditar, és el què menys va ser present a la ruta d'ahir, somriures, converses, rialles atronadores, les meves, bons pensaments i molt debat sobre bikes, bikes, i més bikes. A què no ho diríem per la imatge?.


Una protagonista, una més dels sis d'aquesta sortida.


Les altres dues protagonistes a la pedra que dóna vida, un sinònim, un antònim, però cada any un darrera l'altre és a on anem, mtb, mtb, mtb.


Color, color i color, a un espai on aquest té tot el seu sentit, on aquest té tota l'expressió més intensa, on després de cada obrir i tancar d'ulls, sempre penses, "jo hi viuria a aquest lloc".


Però després de cada pensament una realitat, cal seguir pedalant, perquè la ruta és llarga i hem de poder fer-la.


Amb aquesta actitud de ben segur que no hauríem fet res de res, no diré "res de bo", perquè no hauria estat així, ahir, a dalt de la bike, o fent-la petar a un bon racó d'aquest paradís de la Cerdanya, sempre hauria estat una immillorable jornada.


Al fons, el proper lloc de pas, amb els núvols darrera, no sempre, és cert, però presents, això sí.


Quin color més diferent des de la nostra darrera aventura per aquests indrets, aquest en concret és tan diferent que si no estés orientat no podria identificar-lo, en cap cas.


La llum fins i tot diferent, càlida però diferent, amb un color que la memòria recorda però que en cap cas identifica com a coneguda, sí com amiga.


Un pas exigent, amb menys aigua al camí que la darrera vegada, que les dues darreres vegades, a les voreres d'aquest però la muntanya és plena de dolls d'aigua.


A aquest instant ja feia molta estona que escalàvem cap al fred més intens, cap a la més freda estació, conscients i decidits, us ho puc ben afirmar.


Aquesta imatge és única pel que diu i no diu, per què ho dic?,  únicament cal recordar imatges d'en Colorado a Manresa a no sé quants graus sota zero, com anava i com va ara, Xavi Paricio tu ja m'entens.


Dues converses, dos genets directes a la més estricte efervescència, la que fins aquí havíem de gaudir i la que teníem clar que ens esperava. Dos Dracs un genet?


Dos genets dos Dracs i un sol espai.


Al fons la realitat, en primer pla un color de primavera, un tibar per escalar a on saps que ets a punt de coronar i per tant on més s'imposa perseverar.


Qui no s'immuta,  és en Colorado que cada vegada ens proposa rutes més arriscades.


Ell ja mirava ja, cap a on anàvem, i tenia clar com la Betty i com jo el que això volia dir, més i més aventura.


Amb una imatge com aquesta res pot restar quiet, res pot ser el que era, i això fa que les sensacions després d'hores d'escalar siguin les de les millors pedalades.


Per un moment aquest Drac va pensar en deixar-nos marxar en restar ell a aquest espai, per sort no va ser així, i aquest pensament va ser com el que tots vàrem tenir, voler podria ser poder, però volem?.


Cada quilòmetre millors sensacions, cada tram més sever, més exigent, a les pujades per la seva pendent, a aquest tram pel fet de que en Colorado minuts després em deia, "tu no veus unes coses blanques, serà neu?.


Però després de dir-ho s'aturava a immortalitzar cada detall, cada instant.


A aquí, ja li vam dir, "hauríem de seguir que podríem patir si no ho fem així".



Però com molt bé podeu veure, res el va immutar, va seguir fent, fins arribar a passar el que podia passar.


 A aquest punt va quedar clar qur no era dia de coronar els LLacs.


Si mireu detingudament la imatge podreu veure la neu, la imatge crec que no reflexa la intensitat més adversa.


I després de nevar i nevar què feia en Colorado?.


Però a on s'atura un, s'hi aturen tres, i després de tot, què millor que fer que immortalitzar aquests instants.


Després d'aquí no hi ha més imatges, després de la neu, la pluja, després de la pluja el dolor, pel fred, per les mans molles. Una aturada fortuïta, a una bona, joiosa llar de foc, on per art de màgia ens vàrem refer després de quatre  Cacaolats  calents, ben calents i  una coincidència  amb un àngel de persona i els seus pares admirables que cuiden d'ella amb estimada passió.

De l'escalfor, a la fredor menys intensa, on les millors sensacions i els millors pensaments ens varen portar al punt de sortida.

Menjar , una barreta energètica de 200 Kcal. un dinar potent, un sopar com cal, menys imponent, però no per no ser bo, si no per la nostra encara perduda escalfor corporal. Aigua poca, jo menys de dos bidons de 750 ml.,  coles dues.

Seixanta quilòmetres, menys de 1.800 m. de desnivell +.

Les bikes perfectes, de 10/10.

Equipats rars, entre estiu-tardor la Betty, en Colorado i jo entre tardor  i hivern.

Després de la sortida d'ahir, com sempre ens passa amb en Colorado, avui, és un dia diferent, més lluminós, i la nit ha estat això sensació de repòs, de necessitat de recuperar-nos de la jornada viscuda, de l'aventura  que ahir vàrem viure, com és poder gaudir unes hores després d'una jornada del més extrem i pur MTB, on penses que vens de ser fora tres dies i la realitat et diu que va ser un sol dia, únicament un dia.

MTB, MTB, MTB.

dissabte, d’octubre 30, 2010

A mig camí.

És a on som, a mig camí, dinant sí senyor, parlant i parlant de bikes, ara d'aquí a uns minuts reiniciem la ruta, cap als Llacs de la Pera, mtb,
mtb, mtb.

Moltes rialles pedalant, moltes converses i molts turons per escalar, mtb, mtb, mtb.

Que bé que va la Vicious, bé no tan bé, que no vull que generi mals pensaments.

MTB, MTB, MTB.

Matinada.

És el que té haver de vigilar el castell, el que té ser el responsable dels Dracs, que poc pots dormir, sí descansar, això sí.

Tot és en silenci, un silenci cerimoniós, és la nit, que es prepara per donar pas al dia, és la foscor que que cada dia que arriba pensa que el seu regne és etern, i ara passades les hores s'adona tot de cop que el seu pas és efímer. El mateix li passa al dia, però ara encara no ho sap, ara pensa que el seu regne ha acabat, però d'aquí a uns minuts, unes hores, molt poques tots els seus cavallers de la llum estaran a punt per conquerir el pas que obra la porta a una jornada brillant.

Perquè faci sol, plogui o nevi, passaran  instaurant la seva claror, i la nit restarà amb les seves fades  darrera de  cada cavaller,  com a ombres, mentre duri la claror, i entre tots aquests grans fenòmens, entre la nit més fosca, entre la claror, uns genets de Drac que avui han de fer una gesta, una petita gesta, oblidada, perquè genets i Dracs són garants de l'equilibri entre els cavallers del dia i les fades de la nit, entre la més negre foscor i la més intensa claror.

Cada vol de genet de Drac, té el seu preu en or, un or que no té preu perquè la joia no en té, perquè el goig no té fortuna,  sí esplendor.

És el que ens fa forts,  ser respectats, és el poder de permetre que cavallers de la llum i fades de la nit admirin els nostres vols, que s'adonin del valor de  l'existència de genets i Dracs.

Perquè ells no saben de l'existència de les fades, elles tampoc de les dels cavallers, però com nosaltres i els nostres Dracs, estan fets els uns pels altres, nosaltres som afortunats, perquè tenim els nostres Dracs, però ho som perquè un dia i d'això ja fa molt temps,  vàrem decidir veure el que els  altres no veien, creure amb el que els altres no creien, i això ens va permetre descobrir aquest espai de cavallers i de fades, i adonar-nos de l'existència dels nostres Dracs, i poder sentir l'immens plaer de volar amb ells,  entre ells.

Per enlairar el vol, un secret, l'amistat, entre genets.  Entre genets i Dracs una clau màgica que segella la seva unió,  el compartir, res més que compartir del gaudir de l'inici de cada aventura, del transcurs de cada jornada, on a cada vol de Drac compartit ferma cada vegada amb més voluntat les possibles arribades de la foscor del vuit del no ser, del no ser-hi.

Ara d'aquí a una estona entre les espatlles dels nostre Dracs, entre les nostres espatlles,  les fades miraran enrere mentre marxen del sender, i en veure'ns intuiran de l'existència dels cavallers dels garants de que el dia sigui llum,  i els cavallers intuiran de l'existència de les fades garants de que la nit sigui foscor.

Cavallers i fades tenen respecte de qui fa que el dia doni pas a la nit, de que la nit cedeixi el pas al dia, cada dia,  cada nit, perquè els genets de Drac són els qui amb les seus vols donen sentit a aquest intercanvi entre llum i foscor,  entre foscor i llum, sense il.lusió per compartir no hi ha cavallers, ni fades, sense genets de Drac no hi haurà trobada entre cavallers i fades. Sense genets no hi Dracs, sense Dracs no hi ha genets, i sense ells no hi ha vols.

Som a l'entrada del dia, sento les ales del meu Drac, haurem de començar a fer els preparatius del que ha de ser un vol memorable, fins l'arribada de la nit, que serà, perquè sempre és.

És el que té haver de vigilar el castell, el que té ser el responsable dels Dracs, que poc pots dormir, sí descansar, això sí.

MTB, MTB, MTB.

divendres, d’octubre 29, 2010

36".

Si preneu aquest camí, jo em comprometo a no qüestionar si pesa més, que segur que sí, i si la relació de transmissió és infinitament més curta la d'una 26", que també.


http://forums.mtbr.com/showpost.php?p=7393887&postcount=45

Emotiu.

Un dia diferent, perquè ha estat el dia d'acabar una part d'un projecte de detall iniciat de fa temps, més o menys tres cents anys, ens en queda molta per fer, però la d'avui és, senzillament.

D'aquí a uns minuts començo a preparar els Dracs per demà, tinc mitja feina feta, em manca la segona part.

Tinc una bona pensada, que la posaré en marxa avui al vespre, tenim un bon repte, el de demà, una sortida entre mites, els de la Cerdanya, on cada racó té les seves llegendes, cada ventada mentre escalem ens diu a on som, amb qui som, entre genets, entre Dracs, a una zona inhòspita, la nostra, una terra oblidada, pel que fa als seus orígens, no als seus paisatges que tots els coneixem.

Cerdanya, Xavi, Cerdanya, que t'haig de dir.

Colorado els ànims estan encesos, els nostres Dracs no volen ser a on són, volen ser entre vols, entre turons feréstecs, entre pujades infinites, com les que demà ens han de portar fins als Llacs de la Pera.

Una jornada prèvia molt satisfactòria, de molt de silenci, és veritat, de molts de pensaments, de molts, de sortides recents, com la del dia del bany direcció a Collformic, són dies de canvi d'estació.

Per a mi deixarem enrere la millor estació, però ara hi som, oi que sí, demà rendirem honors a un ésser apreciat, perquè demà és el nostre primer  pas,  de molts de ben segur, i així penso que serà una manera de fer el que ha de ser.

En Colorado ens va proposar aquesta sortida, la Betty em va dir, "tu volies fer la sortida que fa tans mesos que tens necessitat de fer, però una proposta Colorado, és una aventura que té el seu significat definit amb un sol mot, "Únic"".

Betty en Colorado és aquí, serà un sentit homenatge respectant, gaudint del que més ens agrada i amb qui més bé ens ho passem, en Colorado.

En Colorado és un Unicorn, una espècie extingida, un genet molt singular, nosaltres també, entre els tres podrem compartir un recorregut que té un valor afegit, Betty recorda la darrera ocasió a aquest paratge, la trucada de la mare a plena baixada després de la pedra que si la toques dóna vida, recorda que el que tinc necessitat de fer ho podem fer també a la Cerdanya, i així serà un dia de dos homenatges, plogui, nevi, o faci sol, serà un dia memorable.

Alumini, titani i ferro, Yeti, Moots i Vicious, tres rares avis, tres genets diferents, un dia memorable, únic, pel seu significat, per la seva història entre nosaltres, per ser per sempre una data senyalada, pel fet de què anava a fer, què i quan ens ha proposat en Colorado sense saber-ho, el lloc pel que és, el dia pel què vol dir per a mi.

No fa vent, un dia silenciós, previ a una jornada de pur MTB.

MTB, MTB, MTB.

Roc d'Azur 2011.


És el que té deixar passar dies.

Que ja som a punt de fer el pas per les inscripcions de l'aventura del Roc 2011. Dic a punt perquè ens hem de coordinar molt bé amb en DNL i en FRK per coincidir a la mateixa tanda, si no, no ens veurem, no coincidiriem que és del que es tracta, i perquè això sigui hem de fer la inscripció al mateix moment, i a vegades tot i així hem quedat tallats entre tandes.

Senzill, anirem a tres curses, com a les millors èpoques, una per dia.

Una aventura la del Roc d'Azur que aquest proper 2011 serà molt i molt diferent, de ben segur.

Serà amb una 29", SS, i rígida?, estaria bé, serà la mateixa?, aguantarà la Vicious el recorregut fins a les portes del Roc d'Azur 2011?.

Anirà la Betty amb la bike actual o serà ja amb el nou cadell de Drac?, vull dir que el Drac amb el que ara vola la Betty, donarà a llum a una menuda cria de Drac, que serà a la sortida del Roc 2011 com a la nova hereva.

Jo ja veig els ulls del cadell de Drac, brillants, amb la força de qui se sap guanyadora per la seva joventut, perquè sap quin és el seu origen, perquè sap qui és el seu genet, un genet expert en Roc's, una caçadora de Roc's, una devoradora de muntanyes, una conqueridora de somriures.

No em costa res visualitzar la imatge d'aquest nou Drac, millor dit els seus ulls, la resta dependrà de molts factors, el resultat no, en cap cas, perquè serà una cercadora de senders, una arriscada voladora a baixes alçades, una escaladora nata, i tindré molt present que entre senders cal mantenir la distància perquè si no, veig clar en la seva mirada,  que una esgarrapada de les seves menudes però afilades urpes me l'enduré de ben segur. Com al Roc també ho tindran clar en veure aquest tàndem genet-Drac,  ja preparen el passadís.


MTB, MTB, MTB.

Una recta, si senyor,  la que ens espera, el que ens proposa aquest proper 2011, perquè ja hi som, sí, ja hi som.

Festa gran a França, és el que serà aquest 2011, si Deu vol.

Convencerem als nostres amics francesos per fer la festa cada dia en un altre entorn, ho tinc clar.
  
Nota, per aquest 2011 ja en som tres, Colorado que bé que t'ho passaràs.

MTB, MTB, MTB.

PressFit, Crancksets 2x10, tapered head tub, Direct Postmount.

Hi ha una sèrie de temes tècnics que penso que és interessant poder-los debatre. Aquest enllaç és d'un professional del departament de disseny de Santa Cruz, i crec que hi posa una certa llum, dic certa, perquè per un fabricant és un problema d'amortitzacions el fet d'haver de canviar de model per no quedar enrera, però penso que diu coses intessants.

El primer que us vull comentar, els coixinets estampats a la caixa de "pedalier", com pot ser que que un sistema que es va abandonar al seu dia entre d'altre motius perquè no podia olorar l'aigua, ara torni com si res, i és més,  que torni  com una millora.


http://www.sram.com/truvativ/products/truvativ-pressfit-30-bb

I sobre aquest tema, com un usuari que ara amb una clau específica que ja et subministra el fabricant quan compres les bieles, no sempre, i una clau allen,  pots muntar-te la caixa amb cinc-deu minuts, ara com ho fas?.

Perquè alinear els coixinets entrats a pressió és un art, i ho sé perquè he rodat uns quatre anys amb coixinets estampats a la caixa, i ni el mateix establiment distribuïdor oficial Cannondale aconseguia alinear-los.

És per aquest motiu que ara han tret una mena de preservatiu de plàstic per poder corregir aquesta alineació incorrecta, perquè la conseqüencia, entre d'altres però la més immediata és el soroll, com a la meva Cannondale que era horrorós, tant que moltes vegades acabats de substituir després dels primers quilòmetres tenia que tornar cap a casa. En total vaig canviar  nous de trinca uns quatre jocs de coixinets, a part dels que de per si ja van fallar amb l'aigua, quan dic aigua no dic rodant a sota de la pluja intensa, no, dic un dia normal d'hivern on la bike torna bruta per les basses, sí, però per esquitxades, al cap de dos dies el soroll era insuportable.

Amb el problema afegit que quan anava al taller oficial un sol operari podia fer bé aquesta operació amb garanties de no haver de tornar,  és cert que quan ho feia aquest operari anava perfecte, vull dir que no havia de tornar passades unes hores, però és que el segon mecànic d'un total de sis o set, que era per a mi un excel.lent mecànic, però noi aquest sistema el tenia entravessat.

Cada cop que fallava la caixa, calia fer 120 Km. per anar i tornar del taller, si no ho fèiem així i un taller no oficial de la marca proper a casa, fes l'operació malament i és donés el cas de que marques la caixa, em quedava sense garantia, advertència feta sempre des del concessionari.

El segon tema, les transmissions de doble plat, on el plat petit fa 28(¿?), amb el nous pinyons de 10, on la pinyó més gran ara és una 36(¿?), vol dir que perquè es mantingués la relació de transmissió que teníem fins ara el pinyó gran hauria de ser de 43 dents?, vull dir que amb l'arribada del pinyó gran de 36 encara falten "7" dents!!!, perquè anéssim amb el clàssic 22D-34t. Aleshores quin sentit té eliminar el plat petit, sumar sis dents a aquest i únicament pujar dues dents al pinyó més gran?.

Afegir que amb la meva Cannondale de doble plat, d'un 42-29 i un conjunt de pinyons 11-34, les "xupades" de cadena del plat de 29D pel desgast prematur d'aquest pel fet de que sempre la cadena creua més, i perquè la feina es reparteix entre un, el 28D el doble plat,  no entre dos com és el cas del 32D-22Ddel triple plat, i  de la cadena i pinyons, estaven a l'ordre del dia, vull dir que respecte a les bikes de casa de triple plat el desgast de la cadena de la bike amb doble plat era sempre de com a mínim un 30% més ràpid, i això era així mentre no plovia, si l'estació  era de molt fang aquest tant per cent era encara més alt.


http://www.sram.com/truvativ/products/truvativ-x0-10-speed-crankset 

Com podem passar durant tots aquest anys del 28 al 30, del 30 al 32, del 32 al 34, després d'anys d'evolució i ara de cop passem al 28 de fa ja uns quants anys, molts anys, perquè jo al 2001 ja anava amb un 34, crec recordar, i tant a la Marin com a la Bianchi anaven amb un 28 que són bikes de fa uns vint anys. Com pot ser que la proposta sigui ara al 2011 de tornar al 28?.

Per sort  Shimano a totes les seves games manté el 3x10, que sumat a que ara tenim l'opció del pinyó de 36t, això fa que la millora sigui més que interessant, caldrà esperar a què fa el darrer pioner del 2x10, sí manté únicament el 2x10 o proposa una nova versió de 3x10.


http://www.sram.com/sram/mountain/products/sram-pg-1050-cassette

Pipes còniques, aquest és un tema curiós, Cannondale quants anys fa que va amb pipa de 1,1/2", un munt, i ara resulta que anirem amb 1,1/2" i 1,1/8" en XC-Marató perquè és molt més rígida?,  a veure si ens aclarim, quina era la mancança de rigidesa de la pipa clàssica de 1,1/8" per XC-Marató?. He de dir  que si bé en l'apartat dels coixinets estampats i el tema plats i pinyons jo en tinc l'experiència d'aquest quatre o cinc anys, sobre la pipa cònica em passa exactament el mateix jo ja anava no amb una no, si no amb les dues Cannondales amb 1,1/2", la veritat,  i respecte a la resta de bikes amb les que vaig no he notat, però res de res, també cal matisar que les forquilles  Fatty i Lefty de Cannondale, res tenen  a veure amb les forquilles convencionals, però per rigidesa la Fatty, amb una pipa de 1,1/2", jo hauria  de notar molt més aquesta pèrdua de rigidesa vers les pipes de 1,1/8"  amb forquilles convencionals, a on està doncs la millora?.


 http://www.bikeradar.com/news/article/specialized-2009-mountain-bikes-faster-sharper-17374

El darrer punt el Postmount vers el sistema SI, he de dir que ALELUIA-ALELUIA, pel fet que si s'imposa el PM posarem fi als gruixos per centrar els discs, i això amics meus és una gran millora, que bé, que bé, que bé. Ara falta que els quadre ja vinguin amb PM darrera i estarem a un bon punt, tot i que amb els adaptadors de sempre SI-Postmount no és cap problema que el quadre vingui amb SI.



http://www.cyclingnews.com/features/photos/first-ride-scott-usas-scale-949-29er/128324

MTB, MTB, MTB.

dijous, d’octubre 28, 2010

r2-bike.de

http://translate.google.de/translate?hl=de&sl=auto&tl=en&u=http://r2-bike.com

Jo d'aquesta botiga no en tinc referències, però com a pàgina per visitar està prou bé.

Tenen uns frens Hope a un preu prou competitiu, un model en concret per sota dels 300 euros, i un ventall de propostes per a 29" que fins ara no he vist a cap més lloc a Europa. Concretament els frens  són els Hope Tech X2.

Un detall important, normalment sempre al costat del components que tenen a la venda hi ha aquest mateix a sobre de la bascula, això no passa cada dia.

Curiosa aquesta proposta, treus el pinyó petit de 11 dents, i poses aquest de 36 dents, no sé si funcionarà, però per a 26" és una assegurança per quan perds el món de vista. I per les 29" amb 3x9 un remei necessari, de ben segur, el que no sé, és sí és prou rígid, vull dir que no va agafat a l'aranya, fet que em fa pensar que això podria ser un problema, caldrà cercar opinions dels primers usuaris.


http://translate.google.de/translate?hl=de&sl=auto&tl=en&u=http://r2-bike.com

MTB, MTB, MTB.

Dissabte sortida "Cerdanya Inacabada"

Després de la conversa amb Lagranevasió i la Betty he decidit que el proper dissabte farem la sortida "Cerdanya Inacabada".Repetirem la ruta que tant us va agradar.Això si, aquest any posiblement trepitjem una mica de neu.
Aconseguirem arribar als Llacs de la Pera?
Gironins us apunteu?

El premi serà: "EL GRAN SOPAR"

S´obren les inscripcions:...

Comparativo 29".

SANTAFE este post puede aportarte información, opiniones sobre tres 29". No se si mucha, pero el título promete.

http://forums.mtbr.com/showthread.php?t=662230

SS family.

http://forums.mtbr.com/showpost.php?p=7449443&postcount=204

El que deia, no en cal ser molts, sí "els".

Cerdanya, seqüències repetitives, perquè serà?

Pel fet de que cada any es repetix la mateixa escena, el mateix recorregut, i això fa que aquesta, com moltes d'altres d'aquesta aventura siguin les imatges que em venen al cap.























De la sortida de dissabte,  tres opcions, una, repetint una part de la Travessa dels Pirineus i de la pujada al Puigmal sense coronar-lo, dos,  la pujada al Puigmal, segur que no hi ha neu, segur que no, i la tercera,  la clàssica inacabada de cada any.

La tercera ha estat la que hem decidit fer, així si no l'aconseguim fer complerta tot queda al seu lloc, és a dir  podrem seguir dient que mai hem aconseguit fer-la.

Mira que n'és de curiós, anys fent aquesta ruta, o millor dit, anys mirant de fer-la i sempre quedem aturats, sempre la tindré present aquesta aventura, pel fet de que aquest any la tornada va venir motivada per un moment que posteriorment va ser crític, de fet va marcar el que ha estat un moment abans i un després del meu dia a dia. Però també va lligada aquesta sortida a moltes altres situacions, a converses memorables com la de la Volta a Osona, per posar un exemple, quantes converses amb l'Andreu a mitja sortida, quantes converses de MTB a aquesta ruta, quines pujades més exigents, i penso que puc qualificar-les també de memorables.

Colorado aquest vol de Drac jo no he d'imaginar-me  les imatges al cap abans de fer-lo, pel fet de que aquests ja és part del meu codi genètic, és el que té aquest tipus de sortida, que resta per sempre a la memòria i són les que fan que tot tingui el color de les grans ocasions.





















MTB, MTB, MTB.