ROC D'AZUR 2010: El meu ROC MARATHON

Finalment, la meva crònica del que ha estat el Roc 2010.

Una bona setmana he trigat a que els meus pensaments i sensacions quedessin ben assentats, ara penso que uns dies més tard puc ser més objectiva i, perquè no, menys negativa.

Dijous, ja instal.lats a casa dels nostres amics francesos, anem a recollir els dorsals. Em sorprèn veure tant moviment per a ser dijous, en comparació a altres anys on el dijous exclusivament es recollien dorsals i com a molt es celebrava una prova únicament per a la premsa i expositors, aviat en trec l'entrellat, enguany les proves s'han avançat un dia, hi ha més competicions, i per això ha fet falta una jornada més, el Roc d'Azur, ja no obre les seves portes als aficionats al ciclisme el divendres, ho fa el dijous, i el més sorprenent és que hi ha força gent participant a les diferents curses. El motiu principal és que aquest any ja en som 16.000, tal com sona.

Un any més l'antic hangar és el lloc on l'organització entrega els dorsals, de fet, l'espai de la Base Nature de Fréjus és un antic camp d'aviació. A l'organització d'aquest esdeveniment, l'avalen més de vint anys d'experiència, i cal tenir en compte que la gran majoria de la gent que està, tant entregant dorsals com en els punts d'avituallament i control, són gent del poble que ho fa de forma desinteressada.

Només per curiositat, comprovo que apareixem a la llista d'inscrits, sé de sobres que hi som, ens vam inscriure tot just tornar de la participació del Roc 2009, i durant el 2010 he anat rebent mails de l'organització on m'anaven informant d'alguns punts a tenir en compte de cara a la prova, però trobar el nostre nom en un llistat entre milers de persones, ha estat curiós.

Per recollir el dorsal ens cal identificar-nos, i com que el nostre número de dorsal ja el coneixíem perquè el podíem consultar a la pàgina web, tot es fa molt fàcil de gestionar, per aquells ciclistes que no estan federats, cal entregar un certificat mèdic, aquest any l'anècdota és que la persona que m'entrega els dorsals, no deu haver vist mai un DNI, normal, doncs creu que és la nostra llicència esportiva i em diu que no calia haver portat el certificat mèdic, i no se'l queda com han fet sempre, jo per poques ganes d'explicar que allò no és la llicència li dono les gràcies i me'n vaig, val a dir que és el primer any que ens ha passat, i que per a mi no té cap importància, el tema de l'entrega de dorsals sempre es fa de forma exquisida i mai hem tingut cap problema tipus, no "m'apareixes a les llistes" o "no trobem el teu dorsal".

Un cop recollit el dorsal comprovem quina serà la nostra hora des sortida, els "pros" sortiran a les vuit del matí, nosaltres ho farem un quart d'hora més tard i així successivament en tandes de cinc cents corredors.

Aquest any no hem baixat a recollir els dorsals en bike (l'any passat  vàrem fer-ho i ho vam pagar car) així doncs tornem cap al poble, dinem  una miqueta i entrada la tarda decidim fer un petit tom amb la bike, per  comprovar que tot vagi correcte, i per relaxar una miqueta la  musculatura. Sobre el terreny, ben humit i  erosionat per les pluges puc comprovar el que ja ens havia manifestat en  nostre amic francès que enguany la pluja havia castigat i molt el  terreny, a principis de juny el departament de Var, on pertany  la zona on es celebra el Roc, va patir greus inundacions, i encara ara s'estan patint les seves conseqüències.

La decisió de sortir una estoneta ha estat ben encertada, just arribem entrada la foscor  (com es comencen a escurçar els dies), quan arribem a casa, fem neteja final a les bikes, col.loquem els dorsals i preparem l'equip  per a l'endemà.

Gran decisió la tria de l'equip, de fet un pot pensar, "vaja, pots comptar un mallot i un culote i avall que fa baixada", doncs no, per a mi no, la tria de l'equip que he de portar per a la participació d'un esdeveniment com el Roc, és tota una cerimònia, que ha de complir com a mínim tres punts, el primer, ha de ser súper còmode,  el segon, que el mallot ha de tenir tres butxaques al darrera i el tercer  és que m'ha d'agradar i molt,  que m'hi he de veure bé, com a últim i si pot ser, millor que no sigui un mallot que ja hagi portat l'any anterior, per allò de no repetir model, bromes a part, què hi farem m'agrada vestir diferent a cada edició, tot i que evidentment hi ha coses que no canvien, com sabates i casc, bé sí aquest any amb SIDI DRAGON, l'any passat encara no les tenia, i amb el GIRO E2  que tampoc el tenia l'any passat, caram quantes coses noves sense adonar-me!

Enguany ho tenia difícil per no repetir mallot.  De màniga curta amb butxaques (i que m'agradin) em costa de trobar-ne, com que sempre havia anat amb motxilla les butxaques del mallot no eren un accessori a tenir en compte per a mi, i ara em trobo amb molta roba que no puc portar, i com que no trobo res que m'agradi, no compro, i com que no compro no tinc res nou, i per tant hauria de repetir muda! Però aquest estiu vaig fer-li un encàrrec a l'amic Colorado, un dia que anava de visita al país dels Pirineus, i li vaig dir que si trobava un mallot de màniga curta amb butxaques al darrera (tres butxaques) i que fos bufó, me'l comprés, i així ho va fer, i així és com aquest any he anat d'estreno, això sí, fins a últim moment vaig dubtar, doncs la textura d'aquest mallot fa que quan omplo molt les butxaques del darrera m'ofegui, em tiba el coll, i com que té una mica de "faldilleta" és un mallot, suposo que amb patró per a ciclistes de carretera, a les baixades tècniques on el cul va molt enrere, quan m'incorporo, m'he trobat en ocasions que el mallot queda enganxat a la part del darrera del seient, un perill. Però, lagranevasio em va muntar la bossa d'eines a la tija, i això va fer que part del pes de l'esquena passés a la bossa, i aquella mala sensació que el que portes a les butxaques et caurà sobre la roda del darrera va desaparèixer, i va ser com vaig decidir-me a portar el mallot.

El dia s'inicia ben  aviat, tenint com a experiència que l'any passat vam anar massa justos  de temps, aquesta ocasió en llevem mitja hora abans, esmorzem i baixem  cap a la Base Nature, arribem un quart d'hora abans de la nostra sortida  que és a la 8.15, però no tenim temps per a fer res més que cua  esperant el nostre torn per a passar cap a la línia de sortida, no fa  fred, tot i que el dia es presenta ennuvolat, fins i tot diuen que hi ha  possibilitats que plogui. Ens col.loquem per a entrar a la línia de  sortida, hem de passar un primer control on s'activa el xip que portem  al dorsal de l'esquena, per a les proves del Roc t'entreguen dos dorsals  un per a la bicicleta, i que és de colors diferents depenent de la  prova que estiguis realitzant i un altre que l'has de col.locar a  l'esquena, i és on està el xip de control de temps. En un no res  l'spiker ja ens està dient que falten cinc minuts per sortir, em fa  l'efecte que aquest any hi ha menys noies, i que la gent està més  seriosa, segurament és només una sensació, però no ens enganyem ens  esperen vuitanta-tres quilòmetres i un fort desnivell. L'experiència és  un grau, i la ruta no em fa patir, a més me'n refio del programa oficial  on diu, cito textualment; "pas de changement pour le Roc Marathon par  rapport à l'an passé" a veure, això no vol dir res de l'altre món, només  que tenint en compte que el circuit de l'any passat era quasi igual que  el de l'any anterior i l'altre, doncs ja sabia per on anirien els  trets.

Estem  a punt de començar, no estic nerviosa, em col.loco, com sempre, al  costat de lagranevasio sento murmuris darrera, em giro i veig uns nois  llargs com un dia sense pa, mirant-se estupefactes el plat i el pinyó de  la Vicious, me'ls miro i els somric, ells no s'ho acaben de creure, jo  sé que avui serà un gran dia per aquesta bike i el seu pilot.

Trois, deux, unnnnnnnnnn, Bonne chance!!!!

Foto: www.rocazur.com

Pulsòmetre en marxa, inici de la cursa, i ja anem bé, el que crèiem seria un salvis qui pugui sembla que no, mica en mica anem allunyant-nos de la Base Nature i també s'allunyen tots els ciclistes, el que crèiem que passaria, que deixaria lagranevasio enrere, no està passant anem un al costat de l'altre, i jo no sé si jo vaig amb ell o ell va amb mi, no han passat ni dos minuts i em sento, francament fatigada. De moment tot és com sempre, hem de sortir de la Base Nature, travessar la carretera, seguir per la vora dels camps entrada al petit bosc per sortir de nou al pont de la carretera, petit embús, cap problema, excepte que com que estem just al costat de la zona pantanosa els mosquits es posen les botes, continuem, li dic a lagranevasio que vagi tirant, i em diu amablement que no digui beneiteries i pedali, s'apropa el pas que travessa el càmping, i surt a la carretera abans de fer el que sempre és el primer ascens del Roc, però el càmping no arriba,  encara no sé si ens vàrem desviar abans d'arribar-hi o és que ja no existeix, el cas és que vàrem anar a sortir a la mateixa carretera de sempre, però la pujada que vam fer va ser una altra, bé de fet no era una pujada era el marge de l'entrada d'un bosc, on havien tallat els arbres per tal d'accedir-hi. El segon, i aquest sí, important embús del dia, mentre fem cua i anem pujant amb penes i treballs el corriol, arriben per darrera els ciclistes més ràpids de la tercera "vague" que han sortit a les 08.30, no portem més de cinc quilòmetres i ja venen els de darrera! Evidentment aquests, no poden pujar enfilats a la bicicleta però se la carreguen a l'esquena i demanen pas desesperadament, tots nosaltres que fa ja més de deu minuts que ens esperem fent cua riem, què hem de fer, però com que les nostres aspiracions són ben diferents a la d'aquests nois, fem el que podem perquè passin, mentre no ens facin mal, per mi ja poden córrer. El corriol està ple d'espectadors, jo em pregunto, i què deuen voler veure, però suposo que els de la primera "vague" ho han fet tot sobre la bike, els espectadors ens animen ens diuen que només ens queden cent metres i ja serem a dalt, i és ben cert, en un no res, encara és corriol, però ja es pot pedalar, i en poca estona arribem a la pista, més que coneguda, a la mateixa que s'arribava pujant per l'altra pujador que jo recordava d'altres anys.

Poc a poc s'apropa el descens, aquell que també està ple a vesar de públic, i que jo sempre em dic a mi mateixa que l'any que ve el faré sobre la bike, doncs no, aquest any tampoc, impossible el risc que correm es massa alt,  intentes baixar per on pots i ja comences a sentir crits pel darrera, d'aparta't, córrer, posa't a la dreta deixa'm passar per l'esquerra, i de tant en tant una frenada en sec i algú que cau, ui no, no, jo no vull que em facin caure, peu a terra i a córrer com si n'empaitessin que de fet és el que és, i tal dia farà un any.

En aquest tram encara pedalo a prop de lagranevasio, en alguna ocasió vaig pel davant en d'altres per darrera, queda poquet per arribar al quilòmetre 11, al primer avituallament, on vàrem quedar que ens retrobaríem els tres i que decidiríem segons les nostres sensacions, si anar plegats o que cadascú fes la seva, jo ja feia estona que pensava com dir-li a lagranevasio que jo no continuava,  feia estona que em passava el terrible pensament pel cap de "què faig jo aquí?" no em veia en cor de continuar pedalant envoltada de tanta gent, que com és lògic van molt ràpid, doncs estàvem fent una cursa, i jo, això, encara no ho tenia clar. Arribem al control, allà ens esperava el nostre amic francès que havia fet una sortida de cursa explosiva, allà lagranevasio diu que creu que és millor que anem fent tots tres plegats i com sempre si en trams de corriols quedem despistats ja ens retrobarem al proper avituallament que són cada vint/quinze quilòmetres, i quan no me'n adono ja estic pedalant de nou, i no he dit res, penso que val mes faci els setanta quilòmetres que ens falten que no pas fer patir a lagranevasio que sabrà que l'estaré esperant al cotxe.

La ruta continua, ben bé com la recordo, el tram fins al següent control el tinc molt fresc d'anys anteriors i perquè és més aviat rodador, s'arriba al poble veí de Roquebrune, travessant els seus carrers amb pujada d'escales incloses, on la gent del petit poble surt al carrer per animar, i on jo em vaig trobant millor. Avituallament al lloc de sempre, un lloc molt poc encertat però, deu ser el millor lloc que tenen, si mai hi aneu, fixeu-vos-hi i ja ho comentarem,  aquesta ocasió menjo el mateix que al primer avituallament, doncs m'ha anat certament bé, taronja i xocolata, la resta de dolços, tinc por de tastar-los per si no em fa sentir bé, ja sé sap, no tasteu res nou el dia de la cursa.

La continuació del recorregut el destaca el simpàtic veí de Roquebrune que es col.loca al ben mig de la pujada que hi ha sortint del poble i que tots els ciclistes han de fer, i que mou una gran esquella, però enorme, i amb els seus crits "allez, allez" i el toc de la campana, anima a tots els participants, a més a més com que en el dorsal hi portem el nom escrit es converteix en una animació personalitzada, i cal dir que en aquest tipus d'esdeveniments ser noia sempre suma punts, injustament som molt més animades pel públic que els homes, estava dos revolts més amunt que encara el sentia cridar el meu nom, aquest senyor es mereix tots els agraïments, cada any li agraeixo el fet d'estar allà, bé li agraeixo com puc, doncs és un no parar de pujar.

Aquest any moltes de les pujades que l'any passat vaig fer, encara no sé per quin motiu a peu, les vaig fer sobre la bike, però tinc la sensació que ho vaig fer amb poca convicció, altres anys, demanava pas i buscava la traçada bona, aquest any, pujava i si no hi havia cap impediment la feia fins a dalt, però si la cosa es complicava una mica, tirava la tovallola tot seguit, a més aquest any sapigueu que m'he convertit en una senyora, bé l'any passat encara recordo haver sentit que tothom es dirigia a mi dient-me " jeune fille" però aquest any, vaig sentir que algú ja deia en francès "aparteu-vos, cediu el pas a la madame"  oh, la, la!!! Tocada i enfonsada!

Un tram que personalment m'agrada i molt , és un corriol ple de roques i pedres on cal potència i equilibri i el vaig superar certament molt bé, gràcies a la combinació de pneumàtics Monorail-LarsenTT,  i a les suspensions de la bike, que lagranevasio va tarar-me de forma específica pel Roc.

A estones anava sola, a estones amb lagranevasio al darrera, això sí, va ser una cursa ben silenciosa, jo crec que penso això perquè el record més fresc que tinc és el del Roc d'Azur del diumenge, que no deixa de ser un Cabrerès i on sempre ens l'hem pres amb molta diversió i on de ben segur hem viscut les millors anècdotes del Roc, el Roc Marathon és una altra història, allà ningú diu res, són moltes hores pedalant, únicament vaig fer un intercanvi de paraules amb dos participants, un que em va preguntar on havia aconseguit que em fessin el muntatge de la meva bike, suposo que m'ho he d'agafar com un elogi, quan el noi em va sentir, i va poder comprovar que no era d'allà em va dir que no calia que li expliqués, només volia saber a quin comerç m'ho havien fet, ja veus lagranevasio, els teus muntatges són tot un èxit, i l'altre comentari va ser amb dos nois que em van avançar en un revolt un anava amb la YETI ASR SL del 2009 i l'altre amb la de Carboni, just quan els tenia al darrera, vaig sentir com deien, perquè els escoltés "no aixequeu pols que anem a avançar a la millor bicicleta del mercat" per acabar dient que les Yetis són el millor que hi ha, els vaig respondre amb un somriure, doncs jo només crec que la meva Yeti és la millor bike del món, per a mi, és clar, com a mínim i al seu favor, les seves bikes no els hi feien soroll, perquè n'hi ha cada un, en una pujada un noi em va avançar i duia el disc mal centrat vaig haver d'aixecar el peu del pedal i deixar que s'allunyés perquè aquell xivarri era insuportable, imagineu-vos 83km així.

Continuem pedalant, continuo patint, no sé perquè però faig un parcial a cada avituallament, i no sé per quin motiu em deixo el pulso de tal manera que no veig els quilòmetres totals sinó només els que fem d'avituallament en avituallament, això fa que sempre que miro el compta quilòmetres està entre deu i vint quilòmetres, total, intento fer càlculs de quants quilòmetres portem, i me'n surten quaranta, tampoc sé l'hora que és perquè expressament he fet que l'hora quedés en una altra pantalla, però tinc la sensació que fa moltes hores que hem sortit, vaig ben despistada, sento com un noi li diu a un altre que anem pel seixanta, ostres vint-i-tres quilòmetres i s'haurà acabat, i ara és quan em sap greu, ara em ve al cap que aquest any no és com els altres, diumenge no estaré de nou enfilada a la bike per a fer el circuit així doncs val més que gaudeixi del que ens queda, que és molt poc.

Ens anem trobant amb diferents companys de cursa anem fent l'estira i arronsa però la majoria són participants que han sortit més tard que nosaltres i ens estan avançant i finalment coincidim amb altres participants d'altres curses, aquest moment,  com cada any és el moment més crític, aquests altres participants estan fent 42km i ens els trobem quan en deuen portar 20 i realment és un perill, pedalen com bojos, sense tenir en compte que nosaltres ja en portem més de seixanta i que anem més cansats, primer m'enfado molt, però lagranevasio em recorda que no cal atabalar-se, és inevitable.

La cursa va continuant amb normalitat, només sento converses que té langranevasio amb altres participants sobre la bike i la relació plat pinyó que porta, tot són elogis i mots d'ànim, també me'n adono que oblidat agafar el meu powergel, per cas d'emergència, i lagranevasio, que no pot deixar passar l'ocasió de donar un cop de mà a qui ho necessiti, ha donat el seu a una noia que patia rampes. L'oblit no em preocupa, perquè sé que al ritme que vaig agafar rampes és impossible, si n'agafo serà obra d'un càstig diví, ho acceptaré.

Pujada al Col du Bougnol, poca gent animant, deu ser tard, i que dur que se'm fa aquest any! en un no res arribarem a l'últim avituallament, el que després, segons diuen, però es mentida, tot fa baixada, certament la tendència és baixadora, estem al quilòmetre setanta i enfilats i la prova finalitza a nivell de mar, però encara queda algun pujador per fer la traca final, els baixadors entre els corriols de la urbanització de cada any també han canviat, mai havia tingut problema en fer-los, però aquest any, abans de començar a baixar hi ha un bomber que dóna tantes instruccions i tan ràpid que em veig obligada  a baixar de la bici, no he entès res del que ha dit, però m'ho puc imaginar veient la forta pendent que hi ha i els ciclistes a terra, carai tu, quina edició, ara sí, ens acostem a la platja, primera sorpresa, la sorra de platja és una barreja entre sorra fina i sorra de drenatge, les terrasses estan mig buides i la gent poc animosa, una colla de joves que beuen cervesa s'acosten a nosaltres ens animen i ens n'ofereixen, els agraïm l'oferiment, però ara, la nostra lluita és una altra, sortim de la platja, pugem les escales del passeig per anar a buscar el camí de ronda, abans d'arribar, el mateix ritual de sempre, ric per mi mateixa,  al camí de ronda cedeixo el pas a lagranevasio, em vull quedar al darrera, sé que hi ha una sèrie d'escalons que no els faré i no vull fer anar malament a ningú, per darrera ve un noi molt trempat que fa tots els escalons del camí tant els que pugen com els que baixen enfilat a la bike, evidentment cedeixo el pas, de nou, entrada a la platja, on l'aigua té certament aquell color d'haver patit una bona remoguda, i on no hi ha ni una ànima prenent el sol, el cert és que enguany ningú ha pogut gaudir d'anar a la platja en aquesta zona com a conseqüència de les inundacions que us comentava, per sorpresa meva, lagranevasio es fa sobre la bike tota la zona de la platja mentre jo empenyo amb penes i treballs la meva bike, encara amb més sorpresa, veig com un fotògraf, no deixa de fer-me fotos a mi, mentre arrossego la bike i no en fa ni una a lagranevasio que està fent l'impossible, no entenc res,  però a aquests fotògrafs per a què els contracten? El pas de la riera, ja sabíem que seria complicat,  el que no sabíem es que s'havia muntat una passarel.la flotant, on s'hi pot rodar tranquil.lament amb la bike.

Foto: www.rocazur.com

Ara sí, l'edició 2010 del Roc Marathon està a punt d'acabar, emprenem la recta que ens ha de portar a la Base Nature, anem fent, còmodes, contents, cansats, entrem a la Base Nature, i en un no res travessem tots tres junts l'arc d'arribada, felicitacions, entrevista i calorosos aplaudiments a lagranevasio, fem petar la xerrada amb curiosos que s'apropen per veure la Vicious.

No en tinc ni idea de l'hora que és, mai ho he sabut, miro el crono, vuit hores per arribar al punt d'origen, i pensar que feia unes set hores m'havia passat pel cap plegar, bé, aquest any sí que el temps no tenia cap tipus d'importància. Estic afamada, tinc gana, molta gana, però hauré de menjar barretes, perquè en finalitzar la ruta l'organització t'ofereix unes llesquetes de pa untades amb crema d'oliva negra, que bé, no és precisament el que em vindria de gust després de vuitanta quilòmetres.

Roc Marathon 2010 finalitzat, molt important tenir en compte, que no hem  caigut,  tots tres n'hem sortit il.lesos, i sense cap incidència  mecànica, molt bé!

Sensacions, entre bones i diferents, sóc conscient que he fet una cursa sense el xip d'anar a fer una cursa, no disputava ni contra el meu temps fet l'any passat, no tenia cap sentit,  estic contenta a estones i a d'altres no, perquè trobo que aquesta actitud és una falta de respecte a tots aquells que han estat disputant-se un lloc a la cursa, per altra banda també penso, que això només ho sabia jo, i que tampoc m'he anat posant al mig del pas impedint que la resta fes la seva cursa.

Una nova experiència la del Roc 2010, una bona lliçó, un advertiment. Un pas més.

Participarem a l'edició 2011?  qui sap...