Puigmal 2011: "Tres SS al cim".

És el què va ser l'aventura d'ahir.

Som a l'entrada de la nit de divendres, he dormit tota la tarda, els divendres a la tarda, ara que ja no fem missions especials, fem festa, i això fa que els caps de setmana, l'entrada a aquest siguin molt més descansats, hi entrem lentament.

De manera que la sensació ara és de que som diumenge a la nit, i que ahir excepcionalment va ser dissabte, la realitat però supera la ficció, som divendres tot just i tenim tot el cap de setmana per seguir gaudint de bikes,  bikes i més bikes.

Fet que fa em senti literalment desbordat de bones i calmades sensacions, i més quan el matí d'aquest divendres ha estat un matí a nivell professional ple de reflexions a quina més motivadora, que no trencadora. Som conservadors no ho podem deixar de banda, i després d'un dilluns com el de La Cerdanya, d'un dijous com el d'ahir al Puigmal, un divendres com el d'avui, t'adones que tenim la sort de perseverar, i perseverar, i perseverar, en la línia, fràgil sí, però també màgica, de compartir cada instant mirant de no perdre de vista l'elevat valor de cada un d'ells, a on ser-hi si podem fa que el proper segon sigui ple de sentit, de motivador estat d'ànim, i tant.

Ja fa uns dies que les cròniques tenen un altre clima, diferent, sí, també plenes d'un emotiu contingut sensorial, fins i tot aromàtic, a on com avui el doll d'elles, aquest mix de sensacions i aromes implica ser encara més perseverant en mantenir-me en aquest sender tan interessant.

Conquerir per unes hores el Puigmal, fins i tot desorienta, pel fet de que és tan diferent a tot el que tenim al nostre entorn del dia a dia, que cada cop que tanques puntualment els ull, i els tornes a obrir reps uns menuda sacsejada, menuda sí però intensa, a on a cada instant penses, "a on som, a on som, això és un viatge a un altre planeta".

Dies com aquests fa que la jornada sigui un antídot infal.lible contra la possibilitat remota però sempre possible, o no, de la monotonia, no de la traquil.litat que adoro, i tant que no.

Com costava, i que bé ser-hi.

Una pujada com aquesta té estones de solitud, de companyia, de molta i molta, més encara, sensació de que cada instant és un moment diferent, que cada pedalada t'acosta a la fita, que no sé massa bé com, no recordes quina és, pel fet de que no hi penses, únicament pedales pujada darrera pujada, veient un espai que et deixa sempre sense paraules, en silenci.

A un dia com el de la pujada al Puigmal, tot té el color, la llum, més similar a la que hauríen de tenir sempre les jornades com a referent a seguir, per poder aconseguir brillar tímidament a cada instant.

Entre escalades, converses.

Unes vistes de somni, totes, un espai de fantasia, un petit grup que dia sí, dia també insisteix en escalar, escalar i escalar, entre valls, entre pendents, a on no recordes d'on vens, o sí, a on no recordes a on vas, o sí, a on en ser-hi penses, "MTB, MTB, MTB".

Acostar-se als 2.000 metres com al Turó de l'Home, i seguir fins ser propers als 3.000, és una ascensió al més pur MTB maratonià. La son fa acte de presència, i tant.

Una jornada que comença de nit a quarts de cinc de la matinada i acaba també  de nit,  a dos quarts de tres de la matinada, vint-i-dues hores de passió per les bikes, pel MTB.

Tenim sort de no pedalar, i tant, si no pedalem i ens queden dues hores de vint-i-quatre que té la jornada, què passaria si ho féssim, per sort la resposta sempre hi és, i tant, però no és aquesta ocasió, l'ocasió per aclarir-ho, oi que no?

Dies de mtb, de pensaments extrems de MTB. Després d'aquesta jornada, ara ja som dissabte a quarts de nou de la nit, el pensament és, "tenim una fita important, cal tornar a la via dels picapedrers".

Durant el dia d'avui he tornat a repassar la bike de la MRG, i he netejat les dues SS, entre tot he fet explotar, literalment, una càmera de 26", i he repassat ara sí, ara també com construir un joc de rodes UST amb pneumàtics a conjunt rodadors i lapes, perquè els necessitaré, hi ha rodes convencionals que pesen molt i tant.

Ara finalitzant les darreres línies d'aquesta aventura, penso en l'esmorzar amb en Jordi, en el sopar, memorables els dos, emocionants, vibrants, en cap cas moments que siguin dels que passen sense més, i tant que no. Haurem de repetir, oi que sí?  És una proposta en ferm, no una frase a l'aire.

Un baixador nat.

Jordi moltes gràcies per la jaqueta.

MTB, MTB, MTB.

I no és baixant del Turó, i tant que no.

A casa l'impacte de les SS, és com el de l'arribada del meteorit a la terra i la posterior conseqüència de la marxa-extinció dels dinosaures, és a dir un canvi d'era, d'època.

Som molt propers a fer una mica d'història, o no, i això fa que la prespectiva d'ahir sigui exacta a la d'avui, únicament que aquesta avui  pel pas de les hores té una mica més de profunditat, tampoc molta, perquè aleshores quedaria desconectat de tots, de tot.

Dies de sensacions contraposades, al quilòmetre 2,5, jo ja he pensat, "avui no és el meu dia a dalt de la bike", al quilòmetre 12, he pensat, "crec que baixo cap a baix", després quilòmetre a quilòmetre m'he concentrat en assolir a dalt de la bike cada tram d'escalada, per finalment arribar a la darrera pujada, a on he pensat, "al darrer cop jo deuria ser molt més jove, perquè és impossible que no recordi aquesta pendent inhumana", i un cop a dalt, no he entès a on era el tros que faltava de pujada, pel fet de que la darrera mitja hora s'ha fet curta, molt curta.

La temperatura pujant, ideal, baixant però he arribat a la VW amb les mans glaçades.

Colorado quan tinguis les imatges a punt ja posarem una part II amb elles. 

Propera fita, molt lluny de casa, certament, mtb, mtb, mtb.