L'esperit.

Penso, per tant segur que estic equivocat, que la pujada al Puigmal torna a ser una abans i un després, el després és clar, cau pel seu propi pes, bicis aturades, i tant.

Si miro amb perspectiva, ara ja han passat uns dies, segueixo experimentant les mateixes sensacions que a l'escalada, que va ser exigent i llarga, però també hi va haver somriures, molts.

I a on no paràvem de pujar, pujar i pujar. Un cops pedalant, els que més.

Daltres a peu, els que menys.

Una terra aquesta, exigent,  a on el temps fa un canvi quan no t'adones de que han passat, minuts, hores, i de cop  pots caure a una foscor important. Veient les imatges de "Mordor" crec que es veu clar el que esmento.

No va ser el cas, és veritat, però mentre hi pedalàvem, i ara a casa veien les imatges, m'adono encara més de la variabilitat d'aquest temps a aquest lloc de privilegi, i a on nosaltres fa uns anys que ara sí, ara també, hi anem a posar la roda, fins avui sempre amb èxit, i no perquè fem el cim, que també, si no perquè poder intentar-ho ja ho és, i tant.

I a on mirar de baixar-ho tot com en Colorado.

Ha de ser sempre una fita.

Ara pel cap hi tinc molts nous projectes de bike, també i té a veure el fet de que aquesta darrera setmana tocada,  allunyats de la bike,  fa que pensis en això, bikes, bikes i més bikes.

MTB, MTB, MTB.