SSWC2013: crònica de la millor aventura Single Speed, part II

El primer dia, després de passar una nit de fred a la tenda de campanya de la Transpirinenca del 2003, no l'havíem utilitzat més, després de veure arribar el sol a les onze ben tocades del matí, vàrem començar a pedalar, i aquest inici va tenir el seu fi quatre dies després.

Un 24 d'Endless, sí senyor, en Koh ho tenia clar, i la Shanna amb el color ha portat encara més diversió al Single Speed.

Aquest primer dia ja va marcar el to de tot plegat, de fet el dimecres a la tarda ja va ser l'arrancada de les sensacionals sentades de bikers Single Speed.

La sortida, la primera seguint un tram del riu proper al Càmping, tant d'anada com de tornada, això sí amb unes pendents considerables, els paratges de somni. 

Ho escric hi penso tot seguit, què bé que vàrem estar en arribar al poble, després de la primera pedalada, de fet la VW no es va moure del Càmping, del lloc on hi teníem la carpa i la tenda des del primer dia  fins el darrer de la nostra estada a la SSWC. 

En Vincent  d'Irlanda no passa mai fred.

L'Angus filmava, nosaltres miràvem de seguir-lo. 

Dormir al costat del riu, d'un riu que ve de pics de 4.000 metres d'alçada en dies de pluja, és diferent que dormir al costat de les vies del tren, molt diferent, tot i que els dos fan molt soroll.

Aquesta edició de la SSWC 2013 ha sigut també molt diferent de la SSWC del 2011, i no parlo de si una va ser millor o no, si no que aquesta ha sigut diferent. 

El perquè és motiu de part de la crònica, pel fet què venim de Floressas, de Massa, de Sant Gregori, de Cogne, de les dues darreres edicions de Finale, del Roc, i la sensació és molt bona, a casa els noms que corrien fa uns anys eren els de les bikes, de les marques de bikes, dels models, de les diferents opcions d'equipaments, ara no diré que no mirem bikes, perquè en mirem, però sense anar més lluny ara seguim parlant dels noms, i tant que sí, de noms de les persones amb les que gaudim entre bikes Single Speed. 

Vull dir que les bikes són, certament, el centre dels temes de conversa, però el fet és sortir a pedalar ara sí, ara també amb bikers de tot el món, i que cada any que passa en som més propers de cada un d'ells,  marca el to de tot plegat. 

Cal pensar que estem al 2013, i Irlanda ve del 2011, sembla res, però per a mi dos anys és molt però molt de temps, bàsicament perquè en aquests dos anys he coincidit més vegades amb en Sheldon, amb en Marco, amb la Cora, amb en Silvio, amb l'Andy, amb...que amb els veïns de casa que també van en bike, el perquè és així, és senzill, la predisposició a que això sigui així. Vivim a una terra on les persones estan,  estem molt ocupades, no sé si massa, sí molt ocupades, a on, tanques els ulls, i un quart de la vida ja ha passat, jo els he tancat dos cops, i ja han passat de tenir sort,  tres quarts d'aquest tram que puc arribar a disposar.

En Thomas, políglota, en Nicolas, el nostre Fredoom, la Noa, a l'inici d'un bon tram, com ho és una SSWC, en Bruno entre les persones més dolces de la família Single Speed, l'Hadriene, sempre encuriosit, els amics, en Ben, en Pieter, el primer de dos en coincidir al Càmping, en Dave, l'home amb la bike més distintiva per a mi de tota la SSEC, els joves italians, Eva, Paola, Matteo, Elia, quina joia de generació, OMG, i l'Antonino sempre enfeinat, mtb, mtb, mtb. 

Arribats després de la primera sortida, a Cogne, compartim taula amb una pila de bikers de diferents països, entre ells el del grup anglès. 

El veig hi penso, la millor foto de la SSEC 2013, la del riu mentre reparava el pneumàtic, en Martin Corne, la parella, en Luc Bertran i la Marja, quin festival de tarda fent un cafè. 

Marxa el primer grup del matí de retorn al Càmping amb el que havíem arribat, nosaltres ens quedem, i passem una sensacional  tarda, no dinem, i tenim proposta de tornar a pedalar amb en Marco i un grup nombrós de bikers, ens hi apuntem automàticament. 

Jo a totes les propostes de compartir sortides de bike que vaig rebre les vaig acceptar de bon grat, som a aquí per això per compartir sortides de bike amb bikers Single Speed. No deixar de pedalar entre aturades llargues coneixent constantment nous bikers d'arreu del planeta és una experiència que mai em deixarà de fascinar,  compartir entre apassionats d'aquesta disciplina encara que sigui per pocs dies, saben que tot té un inici i un final, però que el tram d'entre mig és senzillament fascinant. Sentir que el biker amb qui parlo, ho miro de fer-ho,  és de Tasmània,  d'Austràlia, em fascina, i no vaig coincidir amb un no, si no amb dos i fins i tot amb tres.

En Marco sempre present.

Per això valoro tant el compartir, escoltava que compartir les coses ens fa més feliços, és veritat, molt feliços. 

En Matteo sempre atent.

Cinc dies entre noms de bikers, entre diferents propostes de bikes, sí, però nosaltres interessats amb qui, també amb què, també, però aquest darrer no en primer terme.

Quins llocs per rodar en bike, feréstecs com els del mundial d'Irlanda del 2011,però a unes alçades estratosfèriques, i sempre, però sempre entre molts pensaments, molts. 

Hi ha moments per a tot, i a Cogne aquest els definia un mot, compartir pedalades, ara sí, ara també. 

L'Herik, vola a dalt de la bike, l'Elia un dels dos gentils del grup d'en Matteo. Quin festival de somriures.

Pedalem de valent, per les pendents, no pel ritme, anem amb molts americans, i arribats a un punt un d'ells fa un vol de metres, com sona, OMG, ha de ser d'acer, com la seva bike,  perquè en surt molt ben parat, encara ara estic aturat en pensar que ha fet, OMG, han de reparar el cartell indicador perquè amb el seu vol ha quedat malmès. Si veieu el camp de baix, aquest és el vol que va fer. 

A aquest punt en Marco ha de tornar al poble, i nosaltres decidim tornar amb ell.

Tots els desplaçaments fets en bike, del Càmping al poble són uns tres quilòmetres, per muntanya exigents, per carretera accessibles. 

Una sortida de 10/10, com gaudim de la sortida, quantes converses de bikes, de la SSEC  a Catalunya, de les darreres 24 hores de Finale, finalment en posar punt i final a la sortida  proposta improvitzada de sopar multitudinari propers al Càmping, trenta bikers la primera xifra, quasi cinquanta la xifra final. 

Anem al Camping per muntanya, una tornada exigent, curta però dura de veritat. Tornem molt emocionats, molt, venim de rodar al matí, de compartir taula amb persones que ens fan sentir que ens aprecien molt, i la sensació ens desborda de felicitat, de tornar a pedalar a la tarda un altre cop sense adonar-nos que la jornada va caient cap a la foscor de la nit. 

Dan, Ben, que bé que ens ho estàvem passant, i el què encara estava per venir. 

Un cop al Camping, bé, un festival Single Speed, un constant arribar i marxar de bikers compartint els presents per beure i menjar que tots portem per l'ocasió. 

Dan, Joanne, quina sorpresa més agradable que venia agafada de la mà d'en Sheldon. 

Anem a peu a sopar, una vintena de persones, i del poble en venen una trentena més. Uns moments abans d'entrar al restaurant, dins del mateix a una mena de plaça amb un porxo circular inoblidables. Converses amb la colla de joves italians, en Matteo, l'Eva, l'Elia, i la Paola, que fan de la festa una gran diada SSWC. 

Amy, a hores de signar-te la bandera, amagat sense voler en Sebastien, la Sophie, gràcies pels teus comentaris de la SSEC,  en Ben, els dos quina sorpresa ens teniu preparada, amb en Koh mtb, mtb, mtb.

Al fons, el cap de taula en Marco, com ha de ser. A d'altres posicions, el Simone del Sarto, i la Serena. 

Mare meva quina visió que tindria passats els primers dies de les bikes, i de com les transporten. Una ARC de 29er, però a la part III ja veurem què vull dir. 

Una estona després arriben més bikers, els cosins enamorats de la Maria, en Mauro, en Franco, amb ells una parella jova que els acompanyen, la Michela i en Marco, quina salutació més càlida que ens fem. Els posen inicialment a una taula a part, en cap cas podem veure que  això marxi així, i ens el emportem fent-los lloc amb nosaltres. Franco, Mauro, quina nit de somriures, OMG. Seguim sempre els seus consells per decidir què menjar, per decidir com gestionar els postres, les begudes que van arribant, les que porta en Claudio les decideix ell mateix.

El sopar fa el seu tram, serà la nostra segona nit a Cogne, i des del primer minut som dins d'una espiral de molt bones sensacions. L'arribada del Franco, d'en Mauro, al sopar fa que d'una temperatura bona passem a una de molt bona, certament, certament. Recordo la nit del sopar a Sant Gregori amb els holandesos, amb els belgues, quan ells, en Franco i en Mauro van arribar de sopar, mare meva quina nit entre somriures.

Mentre sopem la pluja arriba, i de quina manera, al sopar estem entre francesos, i italians, no per res, si no per com quedem ordenats a taula, hi ha una pila i mitja de bikers de diferents nacionalitats.

Parlem molt de la Transpirinenca, molt, tot caminarà, i tant que sí, i tant que sí. Rebem nombroses propostes de cites de Single Speed a les que volem assistir, i per tant haurem de programar-les acuradament. El sopar no passa volant, tampoc lent, són el tempos perfectes per a una vetllada de somni, a on el moment et porta a sentir-te a cada segon que passa més, i més bé.

Gaudim del sopar, mentre ho fem, entre moltes cites de bike, concretem amb en Mauro que demà pedalarem, arrancant des de la plaça del poble al mig dia. quan concretem en som sis, i a la propera part III de la crònica ja veurem a on vàrem anar a parar.

Uns postres de somni, posen l'inici del punt i seguit del sopar  de la nit, 

Una tornada caminant sota la pluja ens torna al Càmping,  pronòstic de la nit que havia de venir, i tant que sí, i tant que sí, aquesta propera però en bike.

Arribats a la VW, traslladem la carpa, i la posem a sobre de la tenda, volem dormir secs, i la tenda del 2003 no està per la labor, en cap cas, la pluja és constant, nosaltres també, mtb, mtb, mtb.

Dies de MTB. 

I la part III anirà agafada de la mà d'imatges com aquesta, i començara evidentment amb la cita del grup d'en Mauro i en Franco a les dotze a la plaça de Cogne, sí, però res és com sembla, i tot vacomençar abans, però aquesta ja va dins de la crònica de la part III. 

Està clar que amb la part III estarem tot just  a mig camí pel què fa a compartir a The Great Escape MTB, l'aventura de la SSWC2013.

Millor, millor, perquè és a casa a cada minut una gran aventura. 

Dies de molt Single Speed, sense cap mena de dubte. 

MTB, MTB, MTB.