XT Brakes (Common Problems)

I have been using my old Trek for commuting to work and lunch time spins. The brakes have lasted me many miles and always on this bike have provided more than enough stopping power.

Tools I needed:
Pads removed from Calipers:

The Old and the New: (New Discs also as the old were warped)

Thankfully the old trek has lock nuts on the discs for easy changing of the pads. The 6 bolt system on the new Treks Avids can take a bit more time to change.

I decided to change the pads as I got everything I could out of the pads (and more) You can see From the photo below I should have changed these some time ago. I was on the metal and there was nothing of the pad left. When looking at the pads I noticed one totally gone but the other still had half life left. I checked the other brake and a similar patern. I decided to check the internet to see if this was a common problem. It seems this is a common fault with the brake. The piston on one side sticks and does not move free. This in turn causes heavier braking on this side and faster pad wear. I asked on a few forums for a solution and it seems they just need cleaned. I was told to use the brake lightly to free the pistons and clean. Slide the piston back in and brake again. Cleaning and repeating this process several times until the pistons are moving more freely.
I used a cotton bud and water to clean the piston:
The piston is moving back better now:

Question for fellow Bikers: Does this seem like a good solution to the problem?

The piston is moving slightly better, though still I can see heavier braking on one side. Is there something else I could do? I dont want to damage the pistons but at the same time they need better cleaning that a cotton bud.

Small Tracer 29".

Small Tracer 29 in one of the new custom colors Tangerine, TT @ 22.5":


Què dir que no digui la imatge.


MTB, MTB, MTB.

Pilars són pilars, sempre.

Jo no sé el motiu, però el fet és que els espais, els llocs, quan fa temps que no hi passes, com la darrera anada oblidada a Olzinelles, tenen aquesta component d'emoció.

No poder descansar tranquil la nit anterior a la pujada al Turó, és pensar que sempre sóc on he de ser, això no vol dir que sigui certament així, és cert, però sí que vol dir que sempre estic disposat a anar-hi i que si el dia que hi anem hem de fer un pas endarrere i tornar cap a casa, és perquè no tocava. I sempre penses que ja serà, que molts cops has pogut gaudir del que per a mi és un instant de sensacions plurals, emergents i on el moment de pujar al Turó supera l'expectativa sempre.

No poder ser-hi no és res més que això, és a dir, no ser-hi no implica no poder-hi ser, però per ser-hi cal que tot estigui al seu lloc.

Cal en primer terme tenir la necessitat de ser-hi, cal també una preparació prèvia acurada tant de les bikes, com de l'equipament del genet, perquè saps que per sobre dels 1.200 m. el temps té canvis propis de la zona, una zona salvatge, ferotge, però en cap cas agressiva, si no a l'inrevés, sempre ens hi vol el Montseny, però les condicions són clares, transparents, com són les ganes de ser-hi, el temps per ser-hi i moltes ganes de compartir sensacions, res més.

Si els termes no són aquests, si hi ha ganes, però no hi ha temps, no pots anar al Montseny, si hi ha ganes, tens el temps per fer-ho i no et prepares bé, el resultat pot ser dolorós, com no tràgic, pel que cal assumir aquests compromisos i el nombre d'aquests han de ser sempre per excés no per defecte.

A aquest espai li passa el mateix, no puc en cap cas posar-me al costat d'un espai màgic com és el Montseny, ho sé, però el que si que sé també, és que voler ser entre genets de Drac, requereix primer, de voler i en segon terme de disposar del temps per fer-ho.

Vull dir que com al Montseny, com a Olzinelles jo sempre estic disposat anar-hi, a compartir entre genets, també.

Voler i no disposar del temps implica no ser-hi, voler i en primer temps disposar del temps, fa que l'estada sigui bona, perdre la possibilitat de disposar del temps, ens porta a no ser-hi.

El retorn dels genets de Girona i Bordils com la seva marxa, ara fa uns mesos, d'aquest espai ve marcat única i exclusivament per aquests dos termes, voler ser-hi i disposar del temps.
Per coincidir un altre cop el punt de coincidència no seran les 29" que també, si no que cal estar enfilat a aquesta via i per fer-ho els termes són clars, via les intervencions si ets contribuïdor i via comentaris si ets lector o seguidor. Com es va acordar al seu dia amb ells.
Els contribuïdors tenen la potestat d'intervenir sempre que vulguin i exposar el que creguin convenient, els seguidors o els lectors via els seus comentaris poden arribar a ser contribuïdors si les seves intervencions sumen, no resten, si això és així entre els contribuïdors es decideix si es convida al seguidor o lector a ser contribuïdor.

Ara per a intervencions tipus sortida entre genets d'un dia entre setmana no hi ha el Social The Great Escape, fet que fa que el procés sigui un xic diferent, però com tot res que no es pugui reparar, de ben segur.

Però també he de dir que hi ha unes cinquanta intervencions que en aquest Blog han perdut la seva raó de ser, pel fet de que el/els genets, no ho puc determinar, a que faig referència van esborrar un munt de les seves cròniques i per tant també comentaris sobre elles, fet que va implicar un cop dur per la forma i construcció d'aquest espai, així com també es va modificar un texte, que no tindria més importància si el que exposa la modificació fós certa, però és que una cosa és ser censurat i altra de molt diferent censurar-se un mateix i escriure que has estat censurat.

I això són fets, no malentesos i ara en tot cas primer cal com ja he esmentat recuperar el que s'ha perdut, les formes, la resta ja vindrà, o no.

Arribar un altre cop a aquest punt de partida requereix de reconstruir el que ara està malmès, via els comentaris o intervencions com a contribuïdor, seguir aquest camí és sembrar per recollir, no hi ha collita si no es sembra. Pretendre recollir després de cremar no té massa sentit i pretendre evitar aquesta exposició és un error.

Tots tenim clar quina va ser la guspira i tots tenim clar que això és el que jo exposaré.

Aquesta és la via de retorn a l'espai de genets de Drac. El que passarà després és clar, retorn als vols entre genets de Drac, no abans.

Entre genets no hi ha cabuda a haver de compartir entre bikers "dels no tinc temps", ja vaig deixar ben clar que "el no tinc temps" no és res més que "tinc d'altres prioritats", és així i tots ho sabem, altra cosa és que "si no hi ha temps" tampoc hi serà per a poder reflexionar sobre el què implica aquest fet i com fer-ho per ser on erem.

Ser entre genets no requereix res més que respectar aquestes dues premisses, intenció i temps per ser-hi. El respecte com quan anem al Montseny, entre genets no s'ha de reclamar, ha de ser pilar de tota complicitat, si no és així no hi ha espai on compartir, si no hi ha aquests tres pilar, voler, poder i respectar no hi ha motiu per compartir.

Si aquests tres principis hi són, l'espai sempre és obert i compartir entre genets sempre és un plaer.

En cap cas atributs antagònics als esmentats poden ser arguments i menys si no has demanat necessitar de ser maltractat i per passar-ho d'allò més bé únicament cal el que he detallat.

Portes obertes sempre a compartir amb qui vol compartir, portes obertes a qui té el temps per fer-ho i espai de creadors obert a qui té com a principi el respecte entre genets.

Aquesta és una intervenció que és continuació de les fetes per en Xavi Paricio al seu dia amb Ninots de neu, ho dic perquè res ha canviat, els pilars són els mateixos, exactament els mateixos, res modifica el que es va dir, voler ser-hi, cercar el temps per fer-ho i respectar a la resta de genets de Drac, sentir-se identificat amb aquests termes és ser-hi i si això és així insisteixo l'espai és obert.

MTB, MTB, MTB.

Essència de Dracs.

Ahir sí, ahir arribar al Turó de l'Home va ser una realitat.

Una pujada a partir de quarts de vui de la nit, on la temperatura primer va ser assumible i que per a cada metre d'alçada guanyat va millorar la sensació d'una certa frescor.


Sé que no podré detallar amb paraules el que va ser ahir la pujada al Turó, però això no vol dir que no faci l'intent.







Una 26" i 3x9, una 29" i SS, quina parella de bikes més curiosa.

Pujant, escalant, tens molt de temps per pensar, pel fet de que no és, per la manera i el to, una pujada forçada, a l'inrevés, perquè sempre hem anat a una pulsació moderada.

Entre olors de terra d'abets, entre espais on nosaltres som qui hem estat i tot té el so perfecte per sentir que som a on hem de ser. Sense saber molt bé perquè no hi som sempre, però contents de ser camí del Turó, d'intentar un altre cop el que a les darreres ocasions s'ens ha resistit.


Mentre escalàvem l'entorn era ple de missatges, de velles sensacions, de belles imatges. El dia va donar pas a la nit, la nit però ahir va trobar-se amb una resistència a donar-li pas per part del dia, el dia ens volia veure, la nit també i entre els dos, nosaltres dos, mirant com sempre de gaudir, de valorar, d'apreciar el moment.

Aquesta petita esmena a la transició de la llum a la foscor, va ser motiu d'una transició d'imatges on durant uns instants vàrem ser essència de genets i on la càmera va mostrar que no som el que semblem, si no molt més. Ahir en aquest moment màgic on el color va quedar endarera i la nit es va apoderar de l'espai, nosaltres també ens vàrem trobar immersos dins d'aquesta nítida transició viscuda ahir a la nit.





Ahir el vol de Drac va ser únicament això i pujar al Turó va ser sense ser, vull dir que les visions de la cara oest deixaren sense causa l'escalada del Turó, però no sense efecte l'impacte de ser-hi.


En l'arribada de la foscor de la nit i la marxa de la claror del dia va estar la clau de sentir-me, de renovar un pacte establert des de fa anys, com és el de ser-hi i poder ser-hi en aquestes condicions, en aquest entorn en aquests termes.

I la nit no va desaprofitar la nostra presència i coneixedora de la nostra propera pujada a finals de juliol amb la lluna plena, ens va cuidar com millor sap fer, no vent fred, sí vent lleugerament refrescant i una temperatura perfecte per pensar coses bones, per madurar idees optimistes, per reflexionar nous camins de fades, de reflexionar sobre els genets de Drac, de conqueridors, de creadors, de terres d'emperadors i on la cloenda va ser l'arribada a casa, tranquil.la, silenciosa.


El Montseny va quedar endarrera per donar pas a la terra dins del mar, mar de dubtes, de promeses, de senders oblidats, de recorreguts inèdits, de sensacions de tempesta, tempestes on els vols dels nostres Dracs fan que podem gaudir de dos espais sota les ales del meu Drac.

Les nostres imatges fetes espai, transformades en sentència del que cada dia ha de ser, com és l'arribada de la nit i on no pot haver-hi dubtes de quin és el moment.

Pendent màxima del 22%, desnivell 1.500 aprox.+, distància 50 Km. tocats.

Una rajola de xocolata fosa entre els dits, dues barretes del Caprabo insipides de veritat, una cola a la Costa, aigua, un xic per sota dels dos bidos de 750 ml.

Eines les de sempre, càmera de 29" de 26" no, sense pastilles de fre de recanvi, som així.

Equipament de rigurós estiu i dues jaquetes, una Gore i una Gore Paclite.

MTB. MTB, MTB.

Cobblestones

Dear Genets,

Lately I'm not as active writing as I used to be, a lot of reasons for that, but no excuse. Today I want to explain you how my mind changed on the Road Bike as I never expected. I remember being a kid, watching some sections of the Tour de France on TV, Perico Delgado, Miguel Indurain or other raiders where followed by the Spanish TVE. Everybody had the excuse for a long lunch while enjoying those guys climbing the highest peaks, riding on the worst roads, to achieve the glory.

Some years later, an American guy, Lance, was doing history again, 7 Tour's in a row, and now a come back, fighting with Contador. I use to read web newspapers, and follow a little bit some of the forums, a lot of patriotism is there, but just a few of "deep analysis". When I review most of the comments, I use to feel a kind of national behavior, which for me is out of this picture.

I like Lance, it's a bike hero, 7 times winner, even if always under the scope of doping, it's an example of rider, he was fighting against a cancer before to his 7 in a row, then retired, and now came back, to fight with all the young's for the best, and he is there, in the battle, and considered again one of the clear outsiders to win. I will always follow him, his way of riding the bike, his professionalism, his strength, it's maybe the smartest rider ever. Now Alberto Contador, the best rider on the moment, great climber, and strong enough in all other areas, I really think he is the one going to follow Lance heritage on the coming years, is the best, and I can barely see somebody trying to win him.

But the best is not to talk about them, the best is to talk about cycling, and last Stage #3 on the cobblestones, was one of the best days I remember in front of the TV, I was lucky as the Tour is the main attraction on VS channel, so I have no problem to follow one of my favorites sports. The stage I'm talking about, was the one finishing on the Paris-Roubaix cobblestones, amazing battle. Frank Schleck felt, and the race was broke, five riders on the top, with Cancellara and Andy Schleck, Cadel Evans. They were followed by another group with Contador and Lance. But the battle was hard, Lance had a flat tire, so he lost a lot of time and contact with the second group, riding in between the cars and dust of the road. Contador had a mechanical problem at the end, and lost some extra seconds.

The best was to see a great battle, everybody pushing more than 100% to win time...I love biking !!!!

http://www.versus.com/the-daily-line/videos/tdf-in-90-stage-3-results/

From SC, Xavi Paricio

Turó de l'Home: Yes, we can.

Després procediré a posar la crònica.

MTB, MTB, MTB.

Les hores cauen, el moment s'acosta.

És pel que s'esdevindrà demà el que fa que jo no pugui dormir, una pujada exigent i constant cap el cim del Turó.


Ha estat una jornada interessant, molt interessant, un dia més, sí, on res he fet amb les bikes, perquè sé que estan a punt després de la sortida de diumenge. Tot a punt, equipaments, alimentació, bikes i el que no teníem clar diumenge ho tenim clar per demà, com és un pronòstic favorable del temps. Tot i que el Montseny és molt Montseny i d'aquí a demà a la tarda tot pot passar.


Les imatges són del mateix dia.


No tinc del tot clara la ruta de pujada, potser més la de baixada. Ara que hi penso el meu nou Drac mai ha coronat un Turó, demà tindrà la seva oportunitat, la segona.


Un vell amic.


Quina frescor tenim aquesta nit, serà exponencialment la que tindrem possiblement demà, per tant tot i anar de rigorós estiu caldrà portar camals, manegots, armilla i jaqueta per a poder afrontar la baixada.

Com diumenge els Sigma Powerled i Karma seran els nostres guies dins de la foscor de la nit, això serà demà, no a la lluna plena de finals de juliol que hi tornarem com cada any.

Una Yeti i una Vicious, dos Dracs particulars, per ells mateixos és ben cert, però més encara pels seus genets, perseverants com molts, però perseverants.

Coronar el Turó no està a les nostres mans, si més no fins avui, he passat pel Coll de Santa Helena, he passat també proper al mirador, però no he escalat aquest any el Turó, demà mirarem de que aquest propòsit deixi de ser-ho per passar a ser un fet.

No sé perquè tinc aquest cop més neguit, però com sempre és benvingut, és portador de bones sensacions.

D'aquí a unes hores estarem anant direcció al cim, moltes opcions per iniciar la ruta, potser no serè tant prudent, amb això estic pensant, en quina ruta serà la més encertada, per Campins, per Muscaroles, caldrà ja esperar a la crònica de demà per a poder saber quina ha estat la pujada. Vull que sigui ràpida, però no senzilla.


Molts dies aturat fan que el dia de demà sigui molt especial, més encara.

Dies de MTB, MTB, MTB.

Va de FRENS

Hola amics,
Després de la darrera entrada poètica i super-agradable de'n Lagranevasio ara toca una mica de tècnica, que es tot el contrari, però també molt necessaria pel nostre sport.

I com que ja fa força temps que porto muntats els nous frens Fórmula en totes condicions, es a dir, en sec, en mullat, en baixades molt llargues i tècniques, on s'exprimeixen a fons i a bona temperatura, en trialeres, etc., avui us faré un resum de les meves impresions.

Com crec que ja vaig comentar, el motiu del canvi de frens va ser exclusivament un caprici per intentar restar uns quants grams a la bàscula, ja que els Shimano XT que portava, en versió 4 pistons en la Ibis i 2 pistons en la Blur tenien un funcionament perfecte i una absència de problemes tant notòria que no els haguès canviat mai. L'objectiu del pes , completament assolit en la Ibis, estalviant gairebé 250gr. en total i millorant lleugerament la Blur amb 85 gr.de menys, tot això incloent els torniols de Titani a tot arreu.

També ha millorat molt l'ajustament i centratje, ens ser del tipus PM, cosa que em va molt bé donat que tant la forquilla Manitou Minute IT de la Ibis, com la SID de la Blur son tipus PM (Post Mount) permetent muntar directament la pinça sense adaptadors per disc de 160mm. Al darrera la cosa canvia, havent de posar el corresponent adaptador de IS a PM de 25 gr., torniols inclossos.

La potència en el cas dels Formula The One de la Ibis es espectacular, rares vegades necessites més d'un dit per frenar o mantenir la frenada constant en baixades llargues i el grau de força a aplicar amb la ma es en tot cas molt inferior als frens Shimano, essent la progressivitat suficient per evitar derrapades inoportunes quan t'acostumes al seu tarannà. Ni rastre de fading ni tendència a variar la posició del punt de frenada per més "perreries" que els hi fassis. El tacte de la maneta, molt directe i precís, sense efecte goma i l'ergonomia molt encertada, amb el necessari ajust de posició, que, una vegada trobat, no varía amb el desgast de les pastilles. L'absència de sorolls i vibracions es gairebé total, però he canviat les pastilles de la Ibis (portava sinteritzades) per unes semimetàliques, més dolces i encara més silenciosses, degut al concert d'un dia de pluja.

Els pistons, ben centrats, retornen a la seva posició de repòs sense problema i no frenen la roda en absolut, deixant-la ben lliure en qualsevol circumstància. L'estètica, espectacular com el funcionament: anoditzat negre amb logos al làser i tapes i torniols daurats.

En quan als Fómula RX muntats a la Santa Cruz Blur, son una rèplica dels M1 amb menys luxe i potència i més pesats, encara que ben suficient per una rallie endurera. Les manetes (gris metalitzat) son més grans i tosques i l'anoditzat de pinçes i base de les manetes es negre mate, amb els logos gravats al làser en els dos models. La tapa dels pistons queda a l'interior de la bici en els M1 i a l'exterior en els RX, essent daurada i més gran en els primers i vermella en els segons. El funcionament, de moment, impecable, gairebé al mateix nivell que els M1 The One, amb una ergonomia de la maneta menys acurada, però suficientment agradable i precisa.

Els discs, molt foradats i lleugers, son els mateixos en els dos conjunts, pesant nomès 89 gr.cada un en 160mm. Les pinces permeten canviar les pastilles sense desmuntar la roda i es super fàcil de fer-ho fins i tot en plena muntanya, només portant la clau allen corresponent.

I ara toca intentar millorar els frens de mon germà, que com ja sabeu té problemes, tan en els Hope Mini de la Yeti i la Giant, com en els Magura Marta SL de la Ibis, però es nega a canviar-los per diverses raöns: Els Hope per que son una passada de ben fets, mecanitzats i estètica, apart de força lleugers i els Magura per potència i lleugeresa i diria que per costum, ja que els porta des de fa molts anys.

Però els Hope Mini pateixen de fading per poc que s'allargui la frenada, quedant-se amb un tacte gomòs i essent necessari aumentar considerablement la pressió a la maneta per aconseguir frenar i els Magura Marta son llunàtics: en fret pot ser que la maneta estigui gairebé a baix de tot, al cap d'unes quantes frenades retorna a la seva posició original, a vegades, si tombes la bici, agafen aire i les pastilles freguen o la maneta es torna gomosa, encara que la potència de frenada i la progresivitat no reben.

Seguint els consells dels serveis tècnics corresponents, hem decidit canviar les tuberíes per unes BF Goodrig enfundades en malla metàlica i amb un pas de liquit més ample. El diàmetre es lleugerament superior, sense que ni l'elasticitat ni l'estètica se'n resentin, donat que la funda externa es de plàstic negre.
De moment nomès he canviat les dels Hope Mini de la Yeti i la primera l'impresió es que el tacte ha millorat molt. Aixó si, ben purgats i líquit DOT4 de 1ª qualitat. Si el resultat es bo, passarem als Magura Marta. Ja us ho explicaré.

El proper día, fotos, ara en tinc poques a l'abast. Salut!

Converses màgiques.

Hi ha converses que són màgiques, converses on el tema que es tracta fa que la màgia ens endinsi a un univers d'emoció, a un espai on el que veus a l'horitzó és el que tant bé ens fa sentir.

Ho dic per la conversa a casa d'aquests darrers dies, la pujada al Turó de l'Home.

El nom per a mi ja té un sentit especial, és proper als meus orígens, és proper a les prèvies a la meva arribada, a la "Taula dels tres Bisbes".

Pensar amb una pujada al Turó de l'Home és pensar amb quelcom emocionant, amb una jornada diferent, que mai té la component de l'oblit, on les falgueres no tenen la propietat de les falgueres d'Olzinelles pel fet de que la pendent del Turó ja fa de barrera emocional.


També he de dir que la seva dificultat queda premiada per l'entorn del que gaudeixes quan l'escales.


Previ a la pujada jo tinc cura al CAP fet que condicionarà l'hora de l'inici de la sortida, serà cap a les set, no sé si abans, des del peu del Montseny, Sant Celoni i no des de casa per mirar de ser prudents i respectar la meva progressiva recuperació.

Això sí, aquesta recuperació sempre a dalt de la bike i a poder ser amb un punt concret de pas com és El Turó de l'Home i que en cas de no poder ser i haver de tornar abans de coronar el cim, tampoc passarà res.

Preparar una bona sortida, la del Turó de l'Home, fa que els dies previs siguin uns dies encara més especials.

Gaudir de poder-te organitzar durant la setmana per a disposar del temps per preparar amb cura cada aventura, marca la diferència entre gaudir d'ella o passar per davant d'ella.

El temps no té un marcador infinit, el temps és infinit, el meu marcador no, un dia s'aturarà, però mentre, mentre això no sigui així, poder preparar, dedicant el temps que cal per fer-ho, per a mi és el tot. Quina emoció esperar el proper intent de pujada al Turó i si l'espera ja és sensacional, ser-hi és incommensurable, podríem dir "s'emociona per poc", és sensacional que fos així, així no coincidirem mai amb molta gent, sí amb d'altres bikers, rarament amb d'altres genets, aquest darrers amb un tret diferenciador, tot és important, tot el que fem requereix de dedicar-hi "el temps", no temps i el que és més important, 33 anys pujant al Turó i l'emoció és més gran avui que el principi de fer-ho.


Per això per la perseverança d'aprendre a saber gaudir del que ja conec fa temps, valoro que com més temps passo al Montseny més l'aprecio, més el respecto i més temps li dedico.

De fet em passa amb tot, amb tots i per això com més temps passa, més temps dedico a tot i a tots. És el que vull tenir dins la meva faixa, el compartir amb es meus, jo no hi vull un roc a la meva faixa, jo hi vull aquesta sensació tant estranya de notar aquestes menudes punxades d'emoció pel que ha de venir, pel que hauré de compartir i on sé que els meus sentits seran plens de bones pensades, on en mirar a l'oest veuré els meus orígens amb La taula dels tres Bisbes, amb el naixement de la Tordera i que si això passa és perquè ja seré al darrer revolt de carenar el Turó, pensar-hi ja fa que resti aturat, que pensi que hauré de tenir clar que podria ser que d'aquí a res sigui una realitat, no un pensament i això aquesta possibilitat fa que els meus ulls brillin amb molta més intensitat, pel fet de que per uns instants he recordat les inquietants falgueres, no sé perquè, però crec que fa poc vaig ser entre elles, però ara mateix no recordo a on, sí que hi era amb el meu Drac acariciant-les amb un vol molt baix, però no recordo a on.


Temps de grans sensacions, de millors realitats, de mirar de tornar a ser a terra de creadors, on un reduït grup de genets de Drac es fon en ser-hi junts, a aquell únic espai, a aquella terra única, on a peu de Les Agudes he gaudit de ser travessat pels núvols que des de les profunditats s'enlairen per les verticals parets dels Castellets, banyant-me de les seves gotes denses i humides i on les orenetes una darrera l'altra comparteixen al meu costat el seu vol entre la que un dia serà i avui encara no ha estat, la mirada atenta del meu Drac.

MTB, MTB, MTB.

Fades.

Els anys passen, mentre ho fan una sola nota no és dins de la càlida simfonia que s'escolta a Olzinelles, la de la meva edat.

Soc fill de Granollers, però he viscut sempre fins els 40 a Sant Celoni, en tot aquest temps un lloc sempre m'ha donat molt més que no pas ha rebut, Olzinelles, espai desconegut, silenciós, un lloc on els paratges no són propis del que els meus ulls miren cada dia, Olzinelles un espai de romanticisme, de joia, de somnis. Un lloc on les fades i els follets són on han de ser i on el meu Drac és a on sempre ha volgut ser.

En una ocasió vaig posar una imatge del laberint d'Olzinelles, un espai que el seu dia no vaig comprendre i que avui en un dels milions de cops que tanques i obres els ulls m'ha vingut al cap el significat que té per a mi aquest laberint d'Olzinelles, és el meu recorregut, és el recorregut d'aquest genet de Drac.


Olzinelles, és per a mi el paradís, lloc que té el poder de que cada cop que hi entro sento que jo soc d'aquest país, que no és així perquè és així, que també, si no perquè jo vull ser, sentir, vull vibrar amb aquest encisador lloc, on el silenci, la pau, la foscor, la claror, els senders, els corriols, els arbres centenaris, fan que ser-hi sigui un present que mai puc acabar de degustar.

Un verí té Olzinelles, un verí d'oblit, les falgueres d'Olzinelles el deixen anar lentament fins a omplir cada un dels meus sospirs i aquest té un efecte contundent.

El primer dia que vaig anar amb els meus pares a Olzinelles jo encara no havia nascut, en obrir per primera vegada els meus ulls a Olzinelles, jo encara no caminava, ahir quan els vaig obrir ja ha passat mitja vida i després de tancar-los ahir, la propera que els obri a Olzinelles ja no caminaré tampoc, si Deu vol resten encara uns anys, espero que molts perquè aquest espai temps no em deixi on sé que seré.

Les falgueres d'Olzinelles tenen un verí, el de fer-te oblidar que has estat a Olzinelles, per això Olzinelles és manté intacte, per això sempre sé que serà essència de llavors de somnis, de recorreguts de vida, on un genet de Drac ja n'ha passat mitja, on ser-hi és ser el que sempre he volgut ser, un creador de somnis portats a la realitat.

Un de somni ja és un fet, ser a l'espai de l'oblid, ser de pas per Olzinelles.

Com sempre Olzinelles resta a on és i jo lluny sense ser massa distant, sense recordar que no puc oblidar, sense poder tenir present que Olzinelles té unes falgueres que fan que Olzinelles resti a l'oblid d'aquest genet de Drac.

MTB, MTB, MTB.

Turó de l'Home. Se'ns resisteix

Ja fa sis mesos justos del primer intent de pujar al Turó de l'Home aquest 2010, i res, ens hem quedat, una vegada més a mig camí.

Hem sortit de casa quasi a les quatre de la tarda, equipats d'estiu, però hem agafat un paravent, pensant en la baixada del Turó, hem agafat també els llums, el Sigma Powerled col.locat al manillar de la bicicleta i el Sigma Karma col.locat al casc, també hem portat un plàtan i xocolata amb fruits secs per a menjar una miqueta durant l'ascensió, a part és clar, de les eines.

Les primeres sensacions pedalant han estat contradictòries, em sentia molt bé físicament però la xafogor era insuportable, fins que s'ha convertit en incòmode, de fet, sortint de casa ja dubtàvem de si seríem capaços de pujar al Turó, avui era el primer dia que lagranevasio pedalava després de la caiguda del dia de Sant Joan i no sabíem com es trobaria, els primers quilòmetres els ha patit, les rascades de les cames estan bé, però dels cops de la patacada, té les dues cames amb uns blaus terribles que han fet que les pedalades no fossin tant còmodes com desitjaríem, però vaja, sobre la bicicleta ningú ho diria que fa deu dies que va tenir una caiguda sonada, com sempre, feina he tingut a seguir-lo.

Per l'hora, hem pensat que la millor opció era arribar a Sant Celoni per carretera, mal pensament, ha estat una anada estressant, amb un trànsit continuat, no ha estat fins a Arenys de Munt que hem caigut que tots aquells cotxes i motos que trobàvem en sentit contrari venien del Circuit de Catalunya, amb paciència i intentant no perdre els nervis cada vegada que un cotxe ens avançava sense respectar la distància reglamentària, hem arribat a Vallgorguina, allà hi feia un ventet fresquet ben agradable, i sortint del poble i encarant l'últim tram fins a Sant Celoni ens hem adonat que el ventet tenia raó de ser, veníem de Maresme amb un cel blau i un sol radiant i anàvem cap al Baix Montseny on el sol no es veia i el cel estava ben atapeït d'uns núvols que amenaçaven pluja. El Turó de l'Home ja el vèiem ben tapadet, mala senyal!

Les bicicletes, impecables, la meva Yeti ASR-SL estava tan neta, que semblava nova, divendres a la tarda lagranevasio va passar-hi hores posant les màquines a punt, cuidant cada detall, el resultat, com sempre, unes bicicletes impecables, sense ni un problema, únicamanent ens hem aturat un moment, per col.locar un parell de gruixos al fre del darrera de la Vicious de la lagranevasio ja que portava pastilles noves i notava un petit fregament fruït d'una mala alineació.

Vist i no vist, en menys de dues hores i 26km estàvem a Sant Celoni, escoltant de tant en tant un tro llunyà, allà tal i com teníem previst hi fem una parada, visita familiar, per fer petar la xerrada i menjar una miqueta, el fet de no haver menjat res durant la sortida, fa que el deliciós pa amb tomàquet i pernil que prenem el mengi amb tant desfici que acabi passant-me factura més tard.

La visita acaba fent-se més llarga del que esperavem, i si és ben cert que per la companyia i la conversa no marxaríem mai, la tempesta que ha caigut ens fa pensar que la pujada al Turó no serà possible, van passant els minuts i tot i que la tempesta amb aquelles grans gotes d'aigua llamps i trons ja ha escampat, la fina pluja no para, mirant el direcció Maresme es veu igual que quan hi hem marxat, ben blau. Finalment a dos quarts de nou fem el cor fort, ens posem les jaquetes i sortim a pedalar, pugem o no pugem al Turó una hora o altra hem d'arribar a casa.

Quan sortim al carrer ens adonem que el que des de dins semblava fina pluja, a fora són quatre gotes de no res, i que la temperatura és molt agradable, lagranevasio ja em proposa de treure'ns la jaqueta però jo li dic que més endavant, ja que em semblava que tindríem fred. Instintivament tornem a mirar cap al Turó, no el veiem tan tapat i sense dir-nos res, agafem la carretera en direcció a Campins, fem uns metres però ens aturem a valorar el que anem a fer, si és ben cert que no plou les quatre gotes van caient, el terra és molt moll, i el Turó molt amunt, li comento a lagranevasio que no pateixo per pujar-hi, sinó per baixar, em fa mandra pensar que ens podem mullar pujant i passar molt fred baixant, després de parlar-ne uns minutets, ens traiem les jaquetes i decidim anar tornant cap a casa.

A la sortida de Sant Celoni decidim agafar el camí direcció Olzinelles i arribar a Vallgorguina per muntanya. Un cop decidits, encara s'allarga l'estona que ens lamentem pensant si hem pres la decisió correcte, i tot i que ens convencem i sabem que sí, que hi ha més dies que llangonises i que el podem fer qualsevol altre dia, no podem evitar pensar que potser avui sí que era un bon dia.

Un cop endinsats als boscos d'Olzinelles però, sabem que hem fet el correcte, el dia ja cau i ens regala uns colors preciosos, i nosaltres pedalem cap a casa, pensant quan serà la propera ocasió que tornarem a intentar enfilar-nos al cim que aquest any se'ns resisteix.

La tornada, a estones se'm fa duríssima, estic fent una digestió pesada, no pel que he menjat sinó per la manera de menjar-m'ho, en sóc conscient que si menjo massa depresa passaré una mala estona i així ha estat una suor freda i un mals de panxa, que ha mesura que passa l'estona sobre la bicicleta i mantenint un ritme suau, va millorant.

Pedalar per Olzinelles et fa sentir que pedales en un bosc de conte de fades, és un entorn privilegiat, i em fa sentir ben afortunada de ser on sóc i amb qui hi sóc, quin plaer poder pedalar-hi!

Enfilem l'últim tram de pista que ens portarà a Vallgorguina, haurem de perdre alçada i a nosaltres ens agradaria ser capaços de passar a l'altra vessant sense fer-ho, però per l'hora decidim que no és el millor moment de provar nous camins, així doncs, baixem directes cap a Vallgorguina.

Arribats a Vallgorguina hem d'encendre els llums del darrera, hauríem de ser valents i agafar les pistes pujadores direcció al Santuari del Corredor, però com que encara hi ha força claror decidim arribar com a mínim fins a Collsacreu per carretera.

Fem una pujada a Collsacreu tranquil.la i ràpida, amb cotxes, però respectuosos, quan coronem Collsacreu encenem els Sigma Powerled que portem al manillar, amb la posició de curtes, per fer-nos més visibles pels cotxes que ens venen de cara, que curiosament en passa un molt de tant en tant. Ja que hi som arribem també a Arenys per carretera, sembla que no hi hagi plogut gaire, tot i que les vores de la carretera es veuen molles la carretera està ben seca. Un cop agafem el trencall direcció a Sant Vicenç, tot es tranquil·litza encara més, no és negre nit i el volum de trànsit és mínim, coronem Coll de Pollastre amb tanta agilitat que ens sorprèn i quan ens adonem, amb trenta quilòmetres més i quasi mil metres d'ascensió en total, ja som a casa.

No hem coronat el Turó però hem pedalat una bona estona xerrant sense parar, a estones atabalats pel trànsit a estones tranquils i solitaris, com sempre amb moltes ganes de tornar a enfilar-nos a la bicicleta, i el més important lagranevasio amb molt bones sensacions tot i que amb molèsties després de l'accident.

Seguirem doncs pedalant fins a la propera oportunitat de coronar el rei del Montseny, més aviat o més tard, però el coronarem.

MTB, MTB, MTB!!!!

Tracer 29 with hammerschmit.

Tracer 29".

Passant revista.

De la Yeti ASR-SL de la Betty i de la Vicious SS.

Tres hores he estat amb la Yeti, això sí l'he deixat impecable, però impecable. Fins i tot he renovat els adhesius protectors del quadre. El Maxxis Monorail ha perdut una mica d'aire però he verificat el líquid Notubes i està perfecte, així que tota la bike a punt per sortir demà.

La Vicious és una altra història, les bieles Race Face Deus XC SS, ara han evaporat la rosca que permet procedir a l'extracció del conjunt biela-plat, tal com sona, ara no puc treure les bieles ni tensar la cadena pel fet de que no puc moure l'excèntrica.


He tornat a collar les bieles i mentre penso què fer seguiré apurant la cadena en aquest punt tant arriscat de manca de tensió.

He substituït les pastilles de fre del darrera i també he verificat el líquid Notubes de la roda davantera que també estava un pel desinflada.

La neteja de les dues bikes ha estat una feina de micos, renoi quin far de passar el drap.



Ara he de pensar com treure les bieles Race Face sense utilitzar el martell i el punxó que vaig utilitzar la darrera vegada. Ja és la segona incidència amb aquestes bieles, i la tercera amb unes Race Face, les primeres van ser unes Race Face Evolve que va patir el mateix mal, l'extractor s'emporta tota la rosca cap a fora i la biela no surt.

Un cop les tingui tretes posaré les Shimano XTR 2003 o les 2007 i fi d'aquest calvari Race Face!!!.

Per cert el pneumàtic posterior de la Vicious li queda un "telediario", perquè els laterals estan madurets, madurets per donar un bon disgust, venint estan els nous.

Demà podria ser la tornada, podria ser.