El primer dia en cap cas he fet cas d'aquest inici de jornada per sortir en bike, el segon dia tampoc.
Ahir però a diferència del primer les ganes de sortir a coronar el Turó ha estat motor del que vaig experimentar ahir i que feia moltes jornades que no ho experimentava, com és el del pensar durant set hores que "avui no és el meu millor dia".
Això ja ho pensava als primers minuts de pedalar, a primera hora de la tarda. Pel fet que a la primera pujada des de Llavaneres direcció al Santuari del Corredor, la pulsació era marcada i excepcionalment alta, a la pujada del Mut ja marcava un 175 pulsacions el HR, i uns quilòmetres abans per sota de les 160 pulsacions semblava que el meu cor no hi pogués funcionar. Cal tenir present que en condicions normals el meu ritme de treball són 145-155 pulsacions i que per sobre de les 165 ja és perquè estic fent un treball de potència considerable, també és cert que el meu llindar està molt més amunt però rarament he d'acostar-me a aquesta zona vermella.
Ahir podia haver fet una èpica, vaig tenir el meu abast superar els 3.000 m. però ahir que ho tenia bé perquè la meva SS fes la seva primera èpica, qui no ho tenia bé era jo i la prudència em diu que per fer una èpica primer ho he de tenir bé jo i si la SS no ho té puc considerar assolir fer-la, però a l'inrevés millor ho deixo per demà.
I és el que vaig fer, calcular metres de desnivell acumulats al quilòmetre 80 i calcular les possibilitats, veure que ho tenia bé per fer un recorregut per fer els 3.000 m + i deixar-ho córrer definitivament.
És que definitivament ahir no era el meu millor dia a sobre de la bike.
El que sí que és una magnífica i espero que repetible sensació és que com a les 24Ore un mal dia no necessàriament ha d'implicar que no puguis obtenir una bona collita.
La meva primera visió del Turó va ser aquesta, borrosa.
Ahir va ser un dia d'aquests tant especials, perquè si bé les sensacions no estaven en línia del repte a assolir, però el cap tenia un objectiu clar, "anar fent fins que no en tingui més ganes" i aquestes ganes van ser que les em van permetre arribar a Sant Celoni, de mirar-me el Montseny amb molt de respecte i de seguir escalant.
Decidir pujar pel cantó de Campins i no fer-ho per La Costa, no sé si va ser la millor decisió, quan el cap va per on vol prens decisions a sobre de la bike que avui segurament podria pensar, "renoi quina ruta més dura que vas triar", podria ser que pensés això però la realitat és que avui el que penso és que la pujada per l'estany d'en Viada és llarga uns 6 Km. que amb la 2x9 és una pujada així "llarga" amb la SS ahir, no sé un altre dia amb millors sensacions, però ahir va ser infernal, mai he fet pujades d'aquesta pendent tan bèstia durant tant de temps, crec que uns tres quarts d'hora amb una sola parada significativa d'uns dos minuts a l'estany esmentat i on sempre el cap em deia, "no pot ser que estiguis a punt de petar, o sí". El bessó esquerre en aquest tram em va obligar a fer pedalada Ned Overend sempre amb el peu dret i mirar de descarregar l'esquerra, però això va durar res perquè la pendent em va semblar tant extrema que senzillament fins i tot la meva ànima va pedalar ahir i tant que ho va fer!!!.
Un punt de frescor la visió que vaig experimentar a aquest indret.
Les primeres bones vistes del repte d'ahir.
Puc dir-vos que aquesta darrera bateria d'imatges, aquest tram va ser dur però dur de veritat, molta pendent i quilòmetres sense pulmons per refer-me.
Aquí el pensament i no és una metàfora, "em tiro a dins ara mateix, entro a dins pedalant amb la bike", encara no sé perquè no ho vaig fer.
En arribar al mirador aquest cop una breu parada, menys d'un minut a la cruïlla per iniciar el darrer tram d'ascensió, sis quilòmetres, on a diferència de dimecres jo ja no podia iniciats els primers metres on dimecres em limitava a impulsar-me amb absoluta facilitat. És així de senzill i és un fet que al quilòmetre dos dels sis que em quedaven, no podia més, a aquest punt al quilòmetre 45 acumulat des de la sortida de casa em vaig prendre un concentrat de sucres, amb aigua, no molta perquè estava apurant el segon bidó i no volia quedar-me a zero abans de ser a dalt.
Com us ho dic, cada volta de pedal era com mirar de fer girar la terra en el sentit contrari a la de la seva rotació natural, és a dir impossible, quan faltaven dos quilòmetres del quatre al cinc, vaig pensar que millor fèiem un "media vuelta y seguimos avanzando" i únicament el "sabe más el diablo por viejo que por diablo" em va impulsar, més aviat arrossegar fins al cim del Montseny.
També és cert que el darrer quilòmetre de la pujada per la visió que em va oferir el Turó el vaig fer a un ritme alt, molt ràpid, per mirar de posar-me a la pell d'un genet que fa anys que pedala i perquè el Turó no em veiés arribar en un estat tant lamentable com el dels darrers quilòmetres.
La vista de les Agudes amb la caiguda del sol irrepetible, una muralla d'anhels i aspiracions és el que és, el meu país petit preparat per ser motiu de goig en ser vist pels meus ulls. Turons i turons, carenes i carenes deixant que jo les pogués admirar prèvia a la caiguda del dia, un moment de glòria per un munt d'hores de dubtes.
Des de casa al Turó i des del Turó a casa un sol ciclista, concretament al punt de coronar el Santuari, però venint aquest de Sant Celoni i mira per on amb una expressió de patiment que em va recordar a la meva de feia uns segons quan coronava des de Can Bordoi, literalment fos com jo.
La tornada clàssica de dies com aquests, on no pots pensar res més que mirar de gaudir del moment i d'arribar una mica millor del que realment estàs. Ahir al baixar de la Vicious estava literalment destruït, però content pel fet que a cada minut, des del primer fins al darrer per la capacitat de poder fer quan les circumstàncies en diuen que no pots fer.
Ser a on no hauries de ser, sembla una contradicció però si hi ets la reflexió més propera és, segurament la primera no és l'encertada i si hi ets és perquè és on has de ser i la resta ja es veurà segons vagi arribant la nit.
La tornada cap a casa, amb milers d'insectes mirant de menjar-se els meus dos llums oberts a mínima potència però suficients per la tremenda foscor de la nit d'ahir.
L'arribada a casa exhaurint les darreres gotes d'energia dels meus dipòsits, endolorit, cansat i coneixedor de que la nit no seria una nit de descans, per la sensació de dolor a nivell muscular, dolor muscular que va ser present durant els 100 Km. tocats de la sortida.
Un consum energètic per sobre de 5.000 Kcal. líquids consumits, una cola, dos BKas petits, cinc bidons de 750 ml. d'aigua, per menjar, meló amb plàtan impossible de digerir, quatre barretes antienergètiques del Caprabo i un gel promocional del Roc que caducava al 2011 i que no sé molt bé si va fer la seva funció.
Eines totes, però pastilles de fre no.
Per sobre dels 2.300 m. +, per sobre dels 100 Km. pendent màxima 21%, temperatura màxima incorrecte 40ºC., 15 Km. de velocitat mitja i cinc minuts per sota de les 7 hores a sobre de la bike.
Equipat d'estiu, amb l'armilla que la vaig dur per baixar del Turó, per prudència no perquè fes fred.
Bé un Turó més, no un de més conceptualment parlant, perquè feia anys que no gestionava/patia una pujada tan exigent.
Pensar a dos quilòmetres de dalt en que millor fer mitja volta i tornar cap a casa, fa que aquest esport prengui la seva dimensió més tràgica/real. Mai estàs prou en forma com per evitar aquest pensament Un, de pensament, no el vaig tenir mai i en aquestes condicions és un clàssic, un clàssic justificat, com és el "què caram faig jo aquí", aquesta mina de profunditat no em va passar pel cap ni un sol cop, sí el "aconseguiré coronar o avui cauré al pou definitivament?".
Una necessitat, una càmera de fotos nova o una de vídeo tipus les dels gironins o la d'en Xavi. La meva és morta definitivament.
Una ruta sol, una ruta ahir, individual, millor així pel fet de que per la forma i per la manera que la vaig gaudir, és una jornada per a ser-hi sol.
MTB, MTB, MTB.
